El bloc d'en Sergi Tarrés

De vidre...

2011-07-21T11:08:00.000-07:00

Fa uns anys que sentim a parlar de crisi: de confiança, alimentària, energètica, del deute, etc. El que tots hem anat veient és com ha baixat la marea de l'abundància. La depressió econòmica i la manca del fluïd (algú ens haurà d'explicar, algun dia, on ha anat a parar) que lubricava l'activitat ha deixat al descobert tot allò que abans no es veia o, almenys, se'n feia els ulls grossos.

Aquestes "troballes" financeres s'han pogut veure a tots els nivells. Especialment just després d'unes eleccions. Tenim diversos casos en ajuntaments, comunitats autònomes i fins i tot en països sencers...

Els diners, el fluïd, el lubricant, el que era un núvol ja no ho tapa tot. Ara n'hi ha menys del que és estrictament necessari i tot. Així doncs, tota mala gestió que abans s'esborrava o es difuminava amb el núvol excedent ara és palesa i les vergonyes queden a la superfície. La funció pública (sigui quin sigui el seu àmbit d'actuació) mai hauria d'haver estat jugant al joc del filibusterisme financer.

Ara que tots "som savis" haurem de fer un judici sever i contundent i, sobretot, comprometre'ns a no repetir-ho i fiscalitzar tan com sigui necessari les institucions i els que les gestionen. L'ombra del dubte no pot ser una hipoteca pels que no són còmplices però els pertoca la continuitat de la gestió. S'ha de depurar amb valentia i assumir la responsabilitat amb la humilitat que toca per tal de no deixar una terra més cremada massa difícil de replantar. De no fer-ho així es farà evident que n'hi ha que només creuen en projectes personals i que no dubten en servir-se dels altres (de la fe, la confiança, les debilitats...) per tal de situar-se (i REsituar-se).

Malgrat tot val a dir que ens equivocariem si penséssim que donar la culpa a l'herència exhoneri de les patinades que es facin a partir d'ara. Una mala situació econòmica provinent d'una gestió anterior dubtosa no pot ser mai l'excusa per un mal govern.

Govern Llufa?

2010-12-28T10:05:00.000-08:00

Si l'altre dia deia que "avui és nadal" ara diré que "avui és sants innocents".

Potser és casualitat que avui és el dia de les bromes però per a més d'un que ha votat CiU les passades eleccions potser el podrem titllar d'innocent després de la presentació d'aquest flamant Govern.

Deixeu-m'ho dir ben clar: el Govern Mas em sembla una amalgama grisa i d'un perfil clarament dretà i espanyolista. Digne del que faria "UPN" a Navarra o el PP a Madrid, col.locar la seva burgesia al poder, una burgesia que no hi entén pas en això dels "regionalismos periféricos" però que sí que hi entén a l'hora de tapar-se les vergonyes i fer pinya entre els seus. Amb una única excepció, la incorporació d'un "ex" socialista (dic "ex" perquè han dit que ja ha entregat el carnet) per allò del maquillatge del "talante".

Després del gran discurs del Concert econòmic, la brama constant de com de traïdora n'era ERC per haver estat al govern amb uns malvats i perversos socialistes (per espanyols.), després del "dret a decidir", de la "transició nacional" (article d'en Jordi Casals), etc. resulta que ens posen de Presidenta del Parlament a una persona amb dos cognoms ben catalans però que té un accent de l'idioma com a mínim "estrany" (però es veu que aquí ningú es queixa. Ara, d'en Montilla vaja quin botifler que no sap parlar... oi? no serà el seu origen humil el seu problema?), o una consellera de justícia que precisament la impartia (la justícia) intentant evitar que Arenys de Munt fés la consulta cívica independentista, etc. (farà les delícies del PP i de C's, de ben segur).

Tampoc no deuen voler que ens recordem com de dolents eren els del Tripartit , segons Ells, varen col.locar els seus amics i amigues en tants càrrecs quan ara resulta que existeix igualment vicepresidència (Joana Ortega... sens dubte una persona amb un expedient marcadament catalanista, disculpeu el meu sarcasme), o la secretaria de presidència (Francesc Oms... clar, "bé que ho diu Ell que és independentista!" I QUÈ? on es nota això?), i quan en Prenafeta es passeja tranquil.lament per la presa de possessió de Mas, etc.

Tot això ja està passant i no fa un mes de les eleccions. No fa ni un mes que l'actual President prometia a tort i a dret el concert econòmic i l'exercici del dret a decidir del poble de Catalunya. El que segur que si que intentarà complir, però, és el manteniment dels privilegis dels seus. I no ens equivoquem, els "seus" ho són sense importar els cognoms que portin o de quin origen provinguin mentre siguin de la seva classe (la benestant, s'entén).

Però sabeu què? quan li dius a la gent et responen: "o mira, les coses són així".
En canvi, només fa dos mesos tothom et deia: "els d'ERC són els dolents traïdors i botiflers que ho han destrossat tot". Disculpeu-me però jo no entenc res.

AVUI ÉS NADAL

2010-12-25T07:37:00.000-08:00

Aquest és el meu primer post després de les eleccions al Parlament del 29 de novembre. Després d'haver entrat en un període de reflexió i observació que ha durat tots aquests dies, finalment, m'he decidit a escriure quelcom al bloc. Des d'aquí, també, aprofito per desitjar bones festes a tothom.

Avui fa 77 anys que el President Macià va morir. Set dècades després, amb una guerra civil pel mig i quaranta anys de silenci i dictadura l'independentisme "social" torna a ser hegemònic (o com a mínim no és gens marginal). La manifestació del 10 de juliol d'aquest any que està apunt d'acabar així ho mostrà.

Malgrat això aquest moviment no s'ha vist representat al Parlament com caldria esperar. Cal preguntar-se ben bé el perquè. Com és que cap (repeteixo, CAP) opció política no ha recollit aquest sentiment? Si bé és cert que ERC ha tingut uns resultats millors que la resta de forces explícitament independentistes no és menys cert que la suma de diputats d'aquestes opcions fan un resultat menor que en l'anterior legislatura on la única marca era Esquerra.

A ningú se li escapa que CiU te una afinadíssima maquinària de captació de vots amb un discurs ambigu i mètodes "d'osmòsi social". De fet el discurs de CiU és transversal (només de paraula) i permet que qui més qui menys es pugui sentir raonablement còmode o raonablement incòmode en el seu paraigües. Les formes, les cares, fins i tot els trajos i les ulleres d'algun dels dirigents estan estudiats. Tot és una gran parafernàlia de la màquina de captació de votants. El fons, però, és dubtós. En què es concreta el lema "una Catalunya millor"? On és la depuració de responsabilitats pel Cas Palau? On són les explicacions de Duran per l'aval al decret de donar milions d'euros a les concessionàries d'autopistes de Madrid? etc. La gent et diu: "això són coses que tu saps però que els que no estem en política no ens arriben i acabem votant pel que ens sembla que portarà més estabilitat".

Durant set anys CiU ha colat (per osmòsi, com deia abans) que el tripartit (en realitat Govern d'Entesa, però mai en van voler anomenar així) era una mena de monstre sense que puguéssin (ni tinguéssin la més mínima intenció de voler, la crisi econòmica i alguna relliscada puntual ja els hi ha fet prou la feina) demostrar el perquè. Ara ens diuen que segurament Ells no podran pas fer-hi massa res en tot això de la crisi perquè "no depèn d'Ells". En tot cas, però, em temo que per molts ciutadans el fet de que Artur Mas els hagi "alliberat" de la fera ferotge que representava el Tripartit ja serà molt a l'hora de passar comptes. Ells creen el monstre, Ells el destrueixen. Ergo, són els salvadors (per més que Mas digués que se sent servidor del país i no salvador. NOMÉS FALTARIA!).

La gent no ha votat independentisme, almenys no tota la gent que s'hi considera. La gent ha votat en contra del Tripartit. Crec que hem de tenir clar aquest punt per començar a construïr de nou. Ha pogut molt més el "qui dia passa, any empeny" de CiU maquillat al matí per falsos concerts econòmics i per la tarda amb una suavització de les sancions a la llei de política lingüística que no pas el fer el pas definitiu cap a la independència. Sembla ser, doncs, que ara no toca.

No obstant el pòsit de la manifestació del 10j resta en somort. Tinc la convicció que no es dissoldrà i menys si l'Estat espanyol continua fent de les seves amb les tisores. De ben segur que el Govern de la Generalitat del bipartit CiU (o tripartit provisional CiU + PSC) s'haurà d'espellongar per donar resposta a les tisorades nacionals. Alguna cosa em diu, però, que aquesta vegada no n'hi haurà prou amb el peix el cove o l'intent de refer ponts. Ara que Mas ja aconseguit arribar a la seva Ítaca particular si vol continuar-hi haurà de jugar-se-la.

Artur, tocarà algun dia o no?

Sí, si sumen, pacten

2010-11-20T10:11:00.000-08:00

Fa cosa d’uns set anys CiU ens deia que eren la garantia de l’estabilitat governamental de l’Estat espanyol. Es vantaven de ser els que havien abolit la mili i aconseguit un sistema de finançament magnífic, allò que se n’ha anomenat: peix al cove. S’oblidaven, però, de sengles pactes amb un PP amb majoria absoluta en la legislatura de la guerra d’Iraq –és a dir, en una època en el qual no era possible treure’n res del pacte perquè, ras i curt, ningú els necessitava-.

Fins l’últim dia li van donar suport. A canvi de què? De la seva permanència al Govern de la Generalitat. Tan era que el PP passés el corró del seu autoritarisme amb l’aprovació del transvasament de l’Ebre. Tan era que les obres de l’AVE fossin pitjors que la de la Seu per la tardança i que les de la presa de Tous per les seves deficiències. Tan era que s’estigués pactant amb el partit que va estendre la bandera d’Espanya més gran de tota la història a la plaza de Oriente –recordem, aquella bandera que només podia fer onejar un huracà de magnitud 4-. Tan era que Aznar decidís anar a l’Iraq en contra de tota la comunitat internacional i tot plegat basat en un estirabot testicular considerable. Era més important mantenir-se a la Generalitat que trencar el pacte estèril i vergonyant.

El tripartit de Convergència, Unió i Partit Popular fou lamentable i, sens dubte, un període que a la majoria de convergents els fa prou vergonya recordar. Aquest tripartit tan prolífic és el que, a dia d’avui, ningú ha dit que no es repetirà. Fa quatre anys, tornem a fer memòria, algú va haver d’anar al notari per dir que no es repetiria el tripartit “popularvergent”. Sembla ser, però, que ja ningú recorda aquest gest.

A CiU li sortirà gratuït –almenys a curt termini- el pacte tàcit amb el PP ja que aquests, probablement, no li demanaran res a canvi llevat de la investidura de Rajoy després de les eleccions estatals de l’any que ve. Molta gent, però, no entendrà aquest pacte. De ben segur que molts esperaran que CiU pacti amb ERC. Ho veig difícil, molt difícil. ERC exigirà aplicació del seu programa. ERC ho ha fet amb els socialistes, arrossegant-los a aprovar la Llei del cinema o a la realització d’un nou Estatut, sense ERC al govern el PSC mai hagués tirat endavant iniciatives amb aquesta ambició nacional. CiU, sempre que pugui, escollirà el PP perquè no els obliga a fer coses que els incomoden.

ERC va fer confiança als autonomistes de CiU els anys vuitanta –s’havia de bastir una institució i veníem d’on veníem, d’acord doncs-, ERC va fer confiança als federalistes el 2003 per fer un pas més enllà en una reforma de l’Estatut que Pujol havia negat infinites vegades. Ara, ERC, demana que se li faci confiança com a independentista i diu que no pactarà amb ningú que no es comprometi a fer un referèndum d’autodeterminació la pròxima legislatura. Algú més s’atreveix a mullar-se més que Puigcercós en aquesta campanya? Mai algú ho havia dit tan clar? Ras i curt, no, ningú i si cal remenem hemeroteques. Qui digui que abans de les eleccions del 2006 algú d’ERC havia afirmat que no es repetiria cap pacte amb el PSC no serà capaç de demostrar-ho perquè mai ERC havia dit que no ho faria. Qui diu que se sent traït és que escolta només allò que li interessa. Ara s'ha dit clar des d'ERC: o referèndum o res. Però, i CiU?

Vídeo de Campanya. Frei: Valent!

2010-11-16T15:26:00.001-08:00

La Campanya dels Valents

2010-10-03T05:14:00.000-07:00

Pàgina 9 del programa electoral d'Esquerra Republicana de Catalunya per a la Eleccions al Parlament 2010:

"com és obvi, si Esquerra te la majoria més un dels representants del Parlament de Catalunya proclamarà la independència però mentre això no succeeixi treballa per fer créixer el moviment social favorable a la independència i contribuïr a dinamitzar-lo, articular-lo, organitzar-lo i popularitzar-lo difonent el dret del Poble de Catalunya a esdevenir un subjecte polític en el ple concert de les nacions"

Aquí teniu el Programa Electoral d'Esquerra per qui vulgui consultar-lo en un format pràctic i elegant*: Link ISSU

*gràcies Joan per penjar-lo a ISSU!

Vaga catalana

2010-09-28T14:25:00.000-07:00

Demà faré vaga. Sí, i no per obligació. A la meva empresa m'han donat llibertat per fer-la (potser sóc privilegiat, ho reconec). La faré per convicció. No pels sindicats, sinó malgrat els sindicats (de classe i subvencionats) en faré. Crec que aquesta vaga ha de ser un clam de protesta, potser tardà però, en definitiva, un clam de protesta de tot allò que ens ha arrossegat a aquesta Gran Crisi des del 2006. Tinc dret a cridar, a la rebequeria i a protestar i és el que faré.

No crec que Zapatero hagi fet el que havia de fer però tinc dubtes de si algú altre se n'hauria sortit millor. Especialment quan tota aquesta crisi ha fet pal.lès la poca influència que pot arribar a tenir el poder civil organitzat (la política de les democràcies) davant dels gegants financers globals. Al cap i a la fi tothom està d'acord que ja no és Zapatero qui governa sinó que li han dit el que havia de fer si no volia que els "mercats" devoréssin Espanya.

El clam hauria de ser molt unànim i no únicament dels treballadors assalariats, sinó dels autònoms i també de la majoria d'empresaris. Tots hem estat còmplices en certa mesura del problema, ho sabem. Potser per això ara també ens fa por mirar-nos al mirall. Malgrat això, no dubto que hi ha algú que té més responsabilitat que els altres. Les grans fortunes, els grans arquitectes financers que no van dubtar en entortolligar la troca tan com van poder per seguir amb un creixement fictici que ja feia anys que, en realitat, estava esgotat. No varem protestar llavors perquè viviem bé, però vivíem en l'engany.

A Catalunya la protesta encara cobra més sentit, especialment després de veure una de les regions de l'estat amb el dèficit fiscal més gran, on les necessitats són cada dia més cares i on la continuïtat del nostre estat del benestar està més entredit degut a l'expoli al que ens sotmet l'estat.

És per això que la vaga la faré, i la faré en clau catalana.

Via fora sometent!
Visca la Catalunya treballadora!

links relacionats:

Declaracions de Joan Ridao sobre la vaga.
Web d'estudiants que s'adhereixen a la vaga general.

Fent feina...

2010-09-21T12:09:00.000-07:00

Avui he sentit a la ràdio una entrevista a la "Defensora del Pueblo". Maria Luisa Cava de Llano, (wiki) catalana de naixement, ha dit que, segurament, el tribunal constitucional encara no ha acabat la feina amb les tisores perquè no ha resolt sobre el recurs que va presentar el seu predecessor en el càrrec. No l'ha desautoritzat, sinó ben al contrari. Parlant del blindatge de competències del Síndic de Greuges ha dit: "una cosa es colaborar i l'altra és haver de ser servil". No ha entès res -bé... potser si que ho ha entès-.

Com podem veure, la maquinària de les rebaixes democràtiques i del tancament de files centralista no es para mai. Ni el buidatge mastodòntic del ribot d'Alfonso Guerra ni la criba monumental amb el recurs del PP han estat prou humiliants. Sembla que això s'ha de retallar fins deixar-ho en un no res. És com si, els espanyols, veiéssin en aquest procés de decapitació estatutària la possibilitat d'esmenar "errors" que fa 25 anys es veien, potser, més com a "mals necessaris" per el salvament d'Espanya -més econòmicament que una altra cosa, per tot allò de la política exterior i la pàtina de democratització- que no pas com autèntics avenços cap al reconeixement real de la plurinacionalitat.

Entre la voràgine "tisorista", l'allargament en el temps de la campanya electoral , l'amaniment de la crisi i mil missatges apocalíptics que vénen per totes bandes -no oblidem els cops de colze de l'independentisme extraparlamentari-, correm el risc del replegament per cansament... -que no del reagrupament- i el retorn a aquell "oasi" que no ens porta sinó a l'adormir-nos, tornar al peix al cove i a convertir-nos en una reserva índia destinada a l'extinció per assimilació. Ara és el moment de mantenir-nos ferms i de fer créixer l'independentisme. El defalliment no és una opció.

Si els de Madrid volen aprofitar la ocasió per assimilar-nos i esmenar els seus "errors per excés de bona voluntat" el que hem de fer nosaltres és aprofitar-la per fer obrir els ulls als que encara creuen que Espanya es pot "canviar des de dintre" i fer-los veure que a cada bogada perdem un llençol i que comença a ser hora de no prostrar-nos més a la humiliació.

Enllaços d'interès:

Entrevista a la "defensora del pueblo" a El Matí de Catalunya Ràdio.
El TC dicta sentència contra l'estatut d'autonomia de Catalunya aprovat en referèndum.
Enllaç al blog de Josep Maria Diéguez, interessant reflexió sobre les maneres d'entendre les relacions amb Espanya.

Per una Catalunya amb els comptes nets

2010-09-14T11:34:00.000-07:00

Una vintena de persones han assistit aquest vespre a l'acte "Per una Catalunya amb els comptes nets" organitzat per la secció local d'Esquerra de Calldetenes. L'acte s'enmarca en la campanya "Esquerra Compleix" de la federació comarcal d'Osona que ja fa uns mesos que va començar i que es va marcar fer actes de petit format amb quadres importants i càrrecs electes del partit. En aquest cas s'ha comptat amb la presència de la diputada i jurista Patrícia Gomà que ha explicat els acords polítics assolits per ERC durant aquests set anys de govern en aquestes matèria. Acords i lleis tals com la oficina antifrau o la llei de finançament de partits entre d'altres. Finalment ha fet una pinzellada sobre el cas Palau i la comissió d'investigació sobre el finançament irregular de Convergència Democràtica cosa que ha suscitat un cert debat entre els assistents -entre Ells el cap de la oposició, de CiU, a l'ajuntament de Calldetenes-.

Manifest 11 de setembre de 2010. ERC Calldetenes.

2010-09-10T17:02:00.000-07:00

Un any més ens trobem per fer memòria. Un any més recordem els que han patit, els que han lluitat, els que han vençut, els que han caigut i s’han tornat a aixecar. Aquells que han fet que aquest país fós un lloc on valgués la pena viure-hi i lluitar perquè pervisqui.

De Salses a Guardamar i de Fraga a Maó els paísos catalans són la nostra pàtria, el nostre petit país com deia la cançó de Llach.

Aquest país on viu el poble de Catalunya. Un sol poble amb gent vinguda de molts llocs que, a mesura de viure i arrelar-se i beure del fruit d’aquesta terra també l’han fet seva.

Aquest poble, d’aquest païs, va veure com un 11 de setembre de fa uns tres segles se l’humiliava per la força. Caigué la guàrdia de Barcelona després d’un llarg i cruel setge i l’endemà es promulgà el decret de Nova Planta. Deia: “… he juzgado por conveniente así por esto como por mi deseo de reducir todos mis Reynos de España a la uniformidad de unas mismas leyes, usos, costumbres y Tribunales, gobernándose todo igualmente por las leyes de Castilla, tan loables y plausibles en todo el universo…”
Fou el decret ignominiós que promulga el vencedor per sotmetre el vençut.

Després de tants anys va bé recordar com de mesells n’hem estat els catalans i com malgrat la derrota, hem persistit. Enguany, com llavors, hem estat testimonis d’un nou decret. Promulgat no per la via de les armes sinó per la via de les togues. Hem viscut un nou menyspreu com a poble. Podem dir que ja és l’enèssim, però aquest últim és, sens dubte, majúscul. La sentència que ens ha agenollat una vegada més davant del sobirà castellà i que ha passat per sobre la voluntat del poble expressada democràticament a les urnes. El mur del nacionalisme espanyol i la seva “Indisoluble unidad”, després de tans anys de letàrgia, s’ha fet ben visible.

És per això que, ara més que mai, la celebració d’aquesta diada cobra sentit. El passat 10 de juliol hi hagué un clam majoritari de llibertat i respecte a Barcelona. Aquest poble, no en tingueu cap dubte, voldrà saltar el mur. El procés històric al que ha entrat la nostra nació culminarà, més tard o més d’hora en el ple exercici de la sobirania nacional. Aquesta sobirania que ens manllevaren el llunyà 11 de setembre del 1714 i que, en realitat, mai més hem tingut. No defallirem i no fallarem a tots els que han lluitat per aquesta terra. La nissaga de gegants que representen Companys, Macià i tots els que es feren dignes de ser titllats d’herois, també els del dia a dia que treballen i no s’arrauleixen malgrat ser anònims, de ben segur serà honrada.

Ens toca a nosaltres agafar el seu relleu. Via fora, catalans!!

VISCA CATALUNYA INDEPENDENT!
VISCA LA LLIBERTAT!

A-normalitats 2

2010-09-02T11:37:00.000-07:00

La cursa ha començat amb molta empenta...

el conseller Huguet ens deia que els professors que vulguin fer classes a la universitat a Catalunya necessitaran certificar el nivell "c" de català. No van passar ni dues hores que no se li tiréssin al damunt. I no pas els cavernaris del Mundo o els de l'antena de la sotana sinó els cavernaris catalans. Els de la bandera, els nacionalistes, els que són guardians del pot de les essències catalanesques tot apel.lant a l'argument fal.laç (i que cola a segons qui si estàs mal informat, val a dir-ho) de que la universitat es deixarà perdre professors de primera fila per una exigència com a aquesta.

Fa un parell d'anys, quan jo anava a la universitat i a una classe de tercer de carrera el professor - va preguntar a la classe -per demostrar que hi ha coses que no cal memoritzar sinó que ja les tenim el cap "per se"- qui era el president del país. Li va preguntar a dos alumnes diferents, d'aquí tots dos. Cap dels dos ho sabia. El professor, igual que jo -i algú més, val a dir que no erem gaires- ens varem quedar astorats. Aquests dos nois poden obtenir un títol universitari de primer nivell com és la llicenciatura de física i en canvi no saben en quin país viuen -una altra cosa seria preguntar-los si coneixen la Belén Esteban-. No sé qui s'atrevirà a titllar això de normal.

L'excel.lència universitària és quelcom que ha d'anar més enllà d'una o altra especialitat. Gent formada, amb criteri, consequents, etc. tots aquells valors que sempre hem atorgat a la universitat. En un país com el nostre, en el qual la llengua hegemònica és el castellà malgrat que no és la pròpia, és lògic que s'exigeixi una mínima competència lingüística en català -almenys en aquells professors que pretenen donar classes en aquest país per un període llarg de temps- per tal de poder donar, com a mínim, la opció de triar estudiar en la llengua del país. És lamentable que, a dia d'avui, encara n'hi hagi que -facin veure que- s'escandalitzen i ho titllen de provincià. Jo ho titllo de normal. O potser... degut a que la nostra situació no és normal, potser A-normal.

Links relacionats:

Sala Martin... diu que a columbia mai li han exigit competència lingüística en anglès. No sé, potser que provi de fer les classes i els examens en castellà, a veure què li diuen i quants alumnes li queden.

Joan Puigcercós fa una interessant reflexió al seu bloc sobre aquest tema, comparteixo el que diu que hauríem de començar a "deixar de ser estrangers al nostre país i viure amb naturalitat en la nostra llengua".

A-normalitats

2010-08-30T10:58:00.000-07:00

I ja està. Ha passat l'agost tot fugaç. Ha estat més càlid en la política que en la meteorologia. Acostaments, allunyaments, retrets, carícies, escissions, dimissions, incorporacions han estat a l'ordre del dia en tots aquells partits -o associacions, que ni ningú s'enfadi- que defensen la independència del país, Especialment amanit amb els cants de sirena d'una anormal unitat. Tot marcat pel que semblava una més que probable convocatòria d'eleccions per a la tardor i que, finalment i en compliment de la prerrogativa presidencial, s'ha retardat fins al novembre.

El President decideix esgotar la legislatura. Una normalitat si fóssim en un país normal -atesa la nostra situació d'interinitat jurídica després de la sentència no sé si podem considerar que Catalunya es troba en la normalitat-. En qualsevol cas, el Parlament i el govern elegit per quatre anys governarà durant quatre anys que és el que li toca. En definitiva, normal.

La cursa per les eleccions es preveu -i ja es palpa- frenètica. Quan hi ha pastís i gana, vosaltres mateixos. Quelcom normal.

Fins ara, però, els pastissos sempre eren d'allò més ensopits, sempre carregats d'autonomisme i amb una bandera que li feia de cirereta, potser algú l'adornava amb unes sanefes de federalisme, centralisme o d'alguna cançó de la Núria Feliu. Ah, i amb les promeses velades de donar una petita part, ni que fós de la zona del melindro -també de la nata... per allò d'untar, ja sabeu-, als amics que treballaven pel Palau de la Música a canvi d'un o altre favor també prou llaminer. Aquesta era la normalitat, o més ben dit, la A-normalitat.

Però ara, aquest pastís, ja no és el que era. Ara el pastís que té més gust que mai d'independència. Un pastís que té el gust normal d'un país que es desperta de la letàrgia i s'adona de com l'han estat trepitjant durant tants i tants anys. Es nota que, aquesta vegada, el pastís no l'han fet quatre gats que ja decidien el que li convenia al país sinó que, ara, qui agafa les regnes i diu de quin gust el vol són els ciutadans i ciutadanes. I no, no volen una aroma artificial que té un gust tan ambigu com el del xiclet de maduixa. Volen la independència sense matisos, o almenys, que se'ls deixi decidir.

Del primer gust de pastís al segon han passat només set anys. Fins que l'independentisme no ha estat a govern no s'ha pogut canviar el gust del pastís. Ara, tots corren a dir que el saben fer millor que ningú. Fins i tot aquells que mai havien dit que tinguéssin interès en fer-lo o que deien que era tòxic i no valia res.

El capital que ha aportat l'independentisme d'Esquerra al govern algun dia haurà de ser jutjat com una de les aportacions més valuoses dels últims 70 anys. Aconseguir arrossegar la majoria del país cap a l'independentisme s'ha fet portant la institució al límit, per demostrar com de fràgils són les costures de l'estat espanyol. Hem fet despertar el país d'una falsa normalitat. Com em deia un company fa un temps: "potser guanyarà CiU les eleccions, però segur que ja mai més tornarà a ser tot com abans. La gent, ja n'està tipa d'autonomisme i vol un país lliure i normal".

links relacionats:

Notícia sobre la convocatòria de les eleccions al 3/24.cat

Convergència també s'hi apunta al pastís, un altre càlcul electoral com el que ens tenen acostumats?

El referèndum d'autodeterminació és vital. No tots els independentistes votaran per un partit obertament independentista però sí que votarien un Sí en una eventual consulta. A ERC ho tenim molt clar.

multidifusió

2010-08-05T14:24:00.000-07:00

Hola estimat lector. Estic de vacances, per tan, faré com fan a la "tele" quan estan de vacances i faré multidifusió (abans dit "reposició") de posts reeixits d'aquest mateix bloc. No s'ha d'entendre com una autocita sinó com això, unes vacances. També de les idees.

VICTÒRIA:

Esquerra Republicana modela i transforma la societat des del govern. Ho fa en la mesura del que li permeten 21 diputats front 135 que té la cambra catalana. Només un 16% dels vots que li donen una força que, ben canalitzada, li ha permès establir les bases per la creació de l'estat català. Pactes nacionals d'immigració i educació, llei del cinema, de les consultes, un nou estatut, etc. tot això i molt més ho ha fet Esquerra Republicana de Catalunya des del govern. I el més important de tot, ha aconseguit que la meitat del país es pogués sentir inclòs en el projecte del catalanisme polític. El pacte amb el PSC ha convertit el govern de la Generalitat en quelcom proper a aquells ciutadans que veien com quelcom extraterrestre això de la institució catalana per excel.lència. O almenys ho ha intentat. L'assoliment de la llibertat nacional s'ha de fer amb tothom. Amb un bon pam de nas es va quedar Espanya quan varem fer president a un "xarnego" tal i com va dir el propi ministre espanyol Sevilla.

Que algú intenti fer l'esforç d'imaginar si s'hagués destapat el 3%, els Millets i companyia amb un altre pacte de govern o senzillament sense ERC.

No oblidem però, que els partits amb els que es governa són partits polítics que no tenen el mateix horitzó que el nostre com tampoc ho és el de la principal força de la oposició. No obstant això els hem arrossegat -en la mesursa que s'ha pogut- cap a posicions infinitament més catalanistes que fa uns anys. Això ens dóna força per reivindicar, ens dóna un tancament de files més que valuós a l'hora de defensar allò que ens pertany i que l'estat espanyol fa tants anys que ens expolia. Representem l'independentisme des de fa molts de temps i ara, aquest, comença a ocupar la centralitat del país. I tot això gràcies a l'Esquerra Nacional.

És bo que des de les bases d'Esquerra defensem amb el cap ben alt la feina feta. Entre d'altres coses perquè ens en queda moltíssima per fer si volem portar a terme el nostre projecte que és l'assoliment de la llibertat dels països catalans i constituïr-nos com un estat lliure i socialment avançat en el sí de la unió europea. Defensem la feina, contraargumentem contra tots els que ara ens diuen que no hem fotut res, que els hem traït i que hi som per "la menjadora" -algú recorda qui va "inventar" aquest terme? quants n'eren? 23 anys?- . El temps ens dirà qui són els traïdors a la pàtria. Serà bo però, que recuperem el discurs abrandat de qui abandera el patriotisme i l'encapçala. El nostre discurs potser s'ha agrisat en matisos de caire o bé tècnic o massa institucional. Recuperem el to de trinxera que ens és propi -però no ens descuidem ningú fora- perquè encara hi som. Hi serem fins l'alliberació.

Som l'Esquerra Nacional, la única força d'esquerres veritablement neta i independentista del país amb les coses clares i l'objectiu nítid. Ho hem fet bé companys, ho estem fent bé i li farem més. Espanya no pot guanyar aquesta partida que va començar fa més de 300 anys i nosaltres som la garantia de que no ho aconsegueixin. Si algú defalleix el substituirem, si algú es deixa comprar també només sigues tu el que tinguis la certesa de no defallir. Som nosaltres qui hem triat la direcció actual perquè hi confiem i sabem que farà el que ha de fer que és desplegar el mandat que té de la seva militància.

Em dic Sergi, tinc 27 anys, sóc assalariat i no tinc cap hipoteca política ni cap poltrona i sí, sóc d'ESQUERRA REPUBLICANA DE CATALUNYA. VISCA L'ESQUERRA NACIONAL! VISCA CATALUNYA LLIURE!

Cridar!

2010-07-22T13:36:00.000-07:00

Avui tinc ganes de dir-la grossa...:

és una mascarada com una casa fer-nos passar bou per bèstia grossa amb això de la Scat.

Si CiU no s'hi suma aquí no hi ha res a fer. RES de RES. I ho saben perfectament. El que em comença a cansar és l'ús mercantil que fan servir molts tan dels símbols com dels sentiments de la gent. Tot és paper mullat si el partit que aglutina la majoria més gran no s'hi suma. I a aquest pas no es desplaçarà ni un mil.límetre els votants de Convergència. Ben al contrari. CiU ha tingut sempre la clau de l'independència i fins a tres vegades (símil bíblic) Mas ho va negar a Carod per poder fer un refèrendum d'autodeterminació a canvi de la presidència de la Generalitat. Per tan, aquí els que sempre ho han tingut a les seves mans i no han fet ABSOLUTAMENT RES en aquest sentit han estat Ells. Ja cansa que el dolent de la pel.lícula aquí sigui ERC. Tot el que s'està portant a terme des d'aquests grups són míssils directes a la línia de flotació d'Esquerra que no promouen sinó l'abstenció i l'auge massiu de Convergència.

Per altra banda, tot això de les IP/ILP, SCAT etc. no són (al meu entendre) sinó jugades tàctiques per significar-se personalment. Aquests que fan això són els mateixos que, acte seguit, pregonen que els partits són massa tacticistes. SISPLAU!!

Per cert... prou d'apel.lar a la història amb això de la "solidaritat catalana" de principis de segle. Que algú es recordi de com va acabar: tots traient-se les tripes en públic i disgregats al màxim!

Finalment, deixem de voler caure en la frustració constant, aixequem la vista i observem quin país tenim i no el que volem tenir. Si no incorporem els socialistes i seguidors en el projecte de l'imaginari col.lectiu (si, això vol dir flexibilitzar-lo i no patrimonialitzar-lo de cap manera) no aconseguirem mai res. I si s'acaba tenint, tindrem un país dividit i enfrontat -hi ha qui diu que si cal s'ha de pactar amb el diable per aconseguir la independència però pel que es veu Montilla és fins i tot pitjor que Llucifer-.

Tanta solidaritat i no se quanta unitat i "la crida" no contempla per a res els socialistes. és a dir, el segon partit que aglutina més seguidors i votants en aquest país.

Com volem fer un projecte creïble d'independència amb més de la meitat del país en contra i hostil perquè se'ls exclou del procés????? sabeu allò del: "al loro, que no nos embauquen"!? doncs això senyors...

Si ERC no hagués fet el pacte d'entesa, a la manifestació del 10J no hi hagués hagut els socialistes i acòlits passejant-se amb la pancarta nacional, això és innegable. Encara que em temo, que en realitat, el que passa és que a molta gent encara li molesta molt això de que un "xarnego" digui que també se sent català.

PS: interessant reflexió del vicepresident Carod a l'avui. Especialment pels que creuen que això de la independència es té només fent petar els dits: Les independències no s'improvisen.

PPS: missatge per a navegants de més enllà d'Aragó i pels d'aquí que sempre apel.len a la por per no atrevir-se a fer el pas definitiu, avui el tribunal internacional de justícia ha avalat la declaració d'independència de Kosovo -per cert, bona cosa però que sense la base i la majoria necessàries no és sinó una anècdota-. Article a l'avui+El Punt.cat sobre el tema

Avui és un gran dia

2010-07-16T12:43:00.000-07:00

Tenia ganes de compartir amb tots aquells que us definiu nítidament com a independentistes per dir-vos que avui em sento orgullós de que, per primera vegada a la història del Parlament de Catalunya, s'ha votat una moció per d'endegar un procés per l'assoliment de la independència. Només han estat 21 diputats els que hi han votat a favor i han estat els diputats del partit del qual formo part, tot un orgull. 46 s'han abstingut i la resta hi han votat en contra. Us imagineu que en comptes de 21 n'haguéssin estat molts més? espero que tots i totes treballarem perquè pugui haver-n'hi molts més a partir de la tardor i no al contrari.

VISCA CATALUNYA LLIURE!

ps: i malgrat haver perdut la votació, sí.. avui és un gran dia. Això ja no hi ha qui ho pari, n'estic segur.

CAPITANEJAR LA MISÈRIA

2010-07-13T09:51:00.000-07:00

Potser és un tòpic que cada crisi plantegi a la vegada una oportunitat però, com tot tòpic, alguna cosa de veritat sol tenir. El moviment tectònic en la consciència nacional del país aquests últims anys -que culmina el dilluns de la sentència que fa vessar el got- ha comportat confusió. Molta confusió. No obstant això, crec que el panorama és molt més nítid del que sembla a primer cop d'ull. Només ens cal allunyar-nos uns metres del terreny per veure-hi ben clar.

Convergència i Unió ha governat durant 23 anys el país. L'ha amotllat a la seva manera, ha bastit la institució de la Generalitat gairebé de zero adaptant-la i adaptant-s'hi per treure'n el màxim profit mutu -la legalitat n'és una de les vies, tot i que no te perquè ser la única-. Fa només set anys, però, la democràcia va donar un cop de bastó considerable al procés de construcció "Generaliconvergent". Aquella mena de bombolla proteccionista en la que ens havíen ficat els successius governs Pujol va rebelar-se com el que era i el desencís es va apoderar de la gent.

L'estatut del 30 de setembre i els pactes per donar-li "carpetazo" a Madrid per part de l'Artur Mas a canvi de la presidència, les esmenes que hi introduia el dia després de l'aprovació el PSC, els subsegüents estadis que s'han esdevingut després d'aquell ignominiós capítol del "pactisme" català que han acabat amb la fatídica sentència. Sumem-li la corrupció, la crisi, els malentesos, l'individualisme que ha creat l'enginyeria social dels publicistes i el sistema del capital i els grups que, sistemàticament, es dediquen a repetir que tota la política -i els seus membres- són iguals i desastrosos. Aquests últims, els que diuen això, no només vénen instigats pels acusats de corrupció -en especial CiU-, que també, sinó que provenen d'un emprenyament generalitzat del qual s'aprofiten. Perquè? per a res. Per no arribar a enlloc. Per no saber donar cap alternativa i rebel.lar-se com uns perdonavides -també en deia estraperlistes salvapàtries- que no saben ni escombrar casa seva.

El caldo de cultiu de tot això perjudica a tothom. Això sí que és cert. Fer passar bou per bèstia grossa dient que "tots són iguals", no anar a buscar el detall i reflexionar el més mínim sobre el que se'ns ensenya a la TV o es diu a les tertúlies de la ràdio fa que s'arribi a conclusions confuses i que, al final, la meitat de la gent es quedi a casa el dia que s'hagi d'anar a votar. No és la classe política la que no representa el poble, en tot cas és algú concret -algun grup concret- el que no la representa i, no obstant això, tindrà els vots i capitanejarà una societat de misèria democràtica. Els que es quedaran a casa seran aquells que serien els únics que podrien contrarrestar-ho.

Esquerra no s'ha aprofitat del diner públic ni ha tingut convenis extravagants ni anotacions manuscrites de comissions al marge de factures, ERC ha fet feina i molta des del govern per a l'alliberació nacional d'aquest país, ERC ha estat la única garantia de que no s'acceptés res que no estigués per sota d'uns mínims de la dignitat d'aquest poble i ERC ha tingut els cotxes oficials que li pertoquen als per els consellers que ha tingut, ni més ni menys -de fet, probablement menys-. Potser l'error és no haver-se sabut desmarcar d'una manera prou mercantilista de l'oficialisme*?

*entengui's mercantilista com de "màrketing", no s'ha sabut vendre perquè no ha volgut utilitzar els sentiments com fan els altres sistemàticament.

Tots som pops!

2010-07-11T11:09:00.000-07:00

Erem molts a Barcelona ahir. No sé quants però molts segur. Hi havia moments que era impossible moure's. Que diguin el que vulguin però erem molts. Tots per denunciar que ens l'han fotuda. A tots els que hi erem ens han près el pèl aquells que porten 30 anys dient que som en un estat que té una constitució respectuosa amb les "nacionalitats" històriques. Tots els que hi erem sabem que ens han enganyat -o almenys ho han provat-. Perquè tots ens sentim part del mateix. Cadascú a la seva manera però del mateix, en definitiva.

La marxa d'ahir és la més important dels últims vuitanta anys a Catalunya. Ho dic perquè ho penso. Un partit socialista amb una cúpula de gent que va venir de fora del principat fa anys ahir també era a la manifestació. En un moment en el qual el concepte d'identitat s'ha tornat més laxe que mai i en el que un pop visionari és el símbol de la pàtria veïna -no obstant ser la veïna, la marea de nacionalisme messetari té una gran capacitat de "colar-se" per osmòsi mediatico-social a casa nostra- s'ha aconseguit que un milió de catalans respongués a la crida d'una tarda de dissabte de juliol per exigir el nostre dret a decidir. És gran, molt gran.

S'ha parlat molt de l'endemà. L'endemà és el dia en el que la selecció Espanyo-barcelonista juga la final -ho està fent en el mateix moment que escric aquest post- del mundial. Si guanyen em temo que tindrem una rebaixa inmediata d'espectatives. Rebaixa proporcional a la quantitat de banderes "rojigualdas" de celebració que es vegin pels carrers del principat -siguin les que siguin, des de Madrid diran que són moltíssimes més que les catalanes que hi havia el dissabte a Barcelona-. Sabent-nos vulnerables en aquest punt, prenem-ne nota i preparem els contraarguments. Si perd, la flama encesa el dissabte durarà més dies. És responsabilitat dels polítics que aquesta flama no s'acabi d'apagar del tot i aprofitar-la per actuar envers l'inmobilisme.

Ahir, al mig del batibull, vaig sentir molta gent defensant el país en castellà i, sobretot, un clam important: "ara ja els hi hem demostrat als polítics que ens tenen al seu darrera, ara que facin el que els toca fer sense por". És per això que no dubto gens ni mica que aquell grup que s'atreveixi a fer el pas de portar el país a saltar la paret constitucional tindrà el recolzament del poble. Ara és el moment. Som-hi i posem-nos al capdavant. Per això hem lluitat.

SOM UNA NACIÓ. NOSALTRES DECIDIM.

2010-07-09T12:00:00.001-07:00

L'Estatut és mort. Visca l'Estatut!

2010-07-08T10:23:00.000-07:00

Aquests dies no escric massa. No se si és la calor tòrrida i paralitzant o bé el mal regust de boca de la voluntat "d'unitat" mostrada aquests dies per alguns. De vegades sembla ser que els catalans som més capaços d'unir-nos al voltant de la passió per la "roja" (amb la "j" com a [h]) que per la passió per el que si que ens és propi -i que ningú em vingui a dir que la "roja" també ens és propia ara... crec que ja hem arribat al límit de les "rebaixes" a dia d'avui, amb tots els respectes-.

Des de la fatídica -o no- sentència de l'estatut s'han esdevingut unes quantes coses que, malgrat ser previsibles, són bastant empipadores. En primer lloc l'aigua al vi que alguns -els de sempre, premsa lliureassociada als hegemònics ja siguin de color vermell o blau- han tirat a la sentència en sí mateixa -que si no n'hi ha per tan, que el TC ha donat la rao a Catalunya i no al PP, etc.-. En segon lloc, les corredisses per aconseguir la raonable comoditat o incomoditat d'una autoritat -i quina autoritat!!- per anar al darrera d'un o altre lema o "només" d'uns colors. Sume-m'hi l'acatament explícit d'alguns, l'implicit dels altres malgrat el seu enuig, l'alegria dels "fans"de les aus marines i, el que més em rebenta, la frase següent: "-és que es clar... amb tot això de l'estatut ens varem posar en un cul-de-sac evident, i ara qui ens treu d'aquest embolic?".

En aquesta situació "d'atzucac amb Espanya" hom pensa que és el moment propici per donar una resposta contundent i clara del poble de Catalunya. I sobretot, una resposta única -és a dir, amb unitat-. Unitat per a què?

Ahir, una ciutadana de peu amb les seves cabòries personals del dia a dia -i no precisament properes a la trifulga política- em va fer notar que ara era el moment perquè tots sapiguem aprofitar l'espurna d'enuig que produeix el cop que ens hem donat tots contra el mur constitucional. Hem de saber canalitzar l'energia de tots aquells que no hi estaven acostumats i que, potser per primera vegada, entendran els que ja fa anys que veiem que l'única solució és saltar-lo.

Per acabar el post una petita falca:

És cert, Esquerra ha portat el país a un atzucac. Esquerra ha portat el país a fotre's de cap contra la paret. És cert, Esquerra ha fet despertar el país de la letàrgia. Ja era hora.

PS: no oblidem que a la manifestació d'aquest dissabte no es defensa l'Estatut sinó que es defensa allò que va voler el poble de Catalunya en referèndum -casualment és l'Estatut, sí ,però podria haver estat una altra cosa- i que ara s'ha tombat per voluntat de 10 senyors de Madrid que no ens representen.

Necro-descàrrecs

2010-06-27T09:54:00.000-07:00

Deia George Lakoff en el seu llibre "No pensis en un elefant" que la gent vota en funció de com s'identifica amb els candidats en qüestió i no tan pels seus propis interessos -a favor, en contra, o com siguin- més directes. Posava d'exemple el "governator" de Califòrnia Schwarzenegger que quan va guanyar les eleccions ningú -o molts pocs, fins i tot dels seus electors- pensaven o manifestaven que pugués ser un bon governador però que qui més qui menys voldria tenir-lo a la família perquè era un estàndar de persona que donava seguretat a una casa. El clàssic -més aviat, el model a seguir per segons qui- "pare de família" amb el que s'identifica el Californià mitjà amb fills i hipoteca, vaja.

En els casos de corrupció d'aquest país sembla que s'esdevé un paral.lelisme similar. Sempre es diu que la corrupció només passa factura a l'esquerra. En tot cas, el votant "d'esquerres" es queda a casa quan veu que "els seus" han fet "de les seves". El de dretes, no s'hi queda. Vota igualment perquè creu que hi ha una conxorxa contra "els seus" -s'identifiquen amb el bloc de dretes, tan és el raonament racional, tan és el delfalc, tan és- . "Si és com jo, no li puc retirar el suport perquè el que no és com jo segur que és molt pitjor i si no han sortit les seves vergonyes és perquè algú o altre ho amaga"

Als que dominen l'escena pública saben com aprofitar-se d'això. Ho utilitzen per intentar ampliar el cercle dels que "s'identifiquen" amb Ells, de tal manera que anorreïn la seva necessitat de respostes o de fer preguntes.

I els que no hi ha manera de fer-los entrar en aquest cercle hand'intentar convence'ls amb les tàctiques que siguin. L'exemple és el necro-descàrrec vergonyós d'aquest cap de setmana,. El diari La Vanguardia ha publicat una documentació on es demostra que Millet feia "extranys" negocis -cobraments de comissions per adjudicacions d'obres, etc.- amb el difunt Carles Torrent, l'antic comptable de CDC. Davant de l'evidència incontestable d'irregularitats entre el principal partit de la oposició -llavors al govern- i els lladres de Millet i Montull, Convergència, de mans dels seus amics mediàtics del Grup Godó, no han tingut altre remei que carregar-li el mort a un mort. En un acte d'elegància i respecte exquisit el partit ja ha sortit ràpidament a dir que no tenien constància de res d'això. Clar, potser li haurem de preguntar a Torrent? que algú porti un tauler de "ouija"... -tot i que, en aquest estat de coses, crec que ni això permetrien els de la Casa Gran-.

hIPòcrites

2010-06-09T10:50:00.000-07:00

Em sento orgullós de ser d'Esquerra, l'altre dia en Lluís Argemí ho deia al bloc d'Esquerra Compleix i avui, també ho dic jo. L'admissió a tràmit de la IP presentada per l'Uriel Bertran i l'Alfons López Tena per part de la Mesa del Parlament ja és una victòria en sí mateixa. L'admissió a tràmit s'ha pogut fer sense que hi hagués cap ruptura institucional que pugués provocar un escàndol i la subsegüent dilació i la més que probable posada en un calaix de la dita iniciativa. Ha estat així perquè s'ha fet seguint la escrupolositat de la legalitat més absoluta sota l'ampara de la Llei de Consultes impulsada per l'únic grup de la cambra que es manifesta obertament com independentista sense cap complexe.

Esquerra Republicana ho ha fet, ho portava al programa i ho està fent -i ho està fent des d'un govern encapçalat per un socialista nascut a Còrdoba, més els pesi a alguns que són els que volen preservar no-se-quines essències-.

El títol d'aquest post, però, fa més referència al grup de Convergència que també ha votat l'admissió a tràmit de la IP. L'altre dia, un destacat membre d'aquest grup em deia que Ells, com a mínim, eren ambigus en les qüestions nacionals mentre que els socialistes eren transparents en aquest sentit. Em sorprèn que intentin vendre l'ambigüitat (respecte el model de país i de nació que volen) com una cosa bona, de fet, pel que es veu ja no tenen ni vergonya de reconeixe-ho en públic. Prefereixo algú que em parla clar -federalisme, unionisme, el que sigui, però clar i definit, és el primer pas per voler-se entendre- que no pas qui fa el tripijoc de no definir-se per quedar bé amb tothom. Això no és estimar un país i la seva gent.

Benvingut sigui el seu vot a favor de l'admissió a tràmit, no obstant això, als cinc minuts el fill del "jefe" ja ho estava rebaixant davant dels mitjans. Per això en dic hIPòcrites però tampoc crec que hagi descobert res a aquestes alçades de la pel.lícula...

enllaç de la notícia:

http://www.directe.cat/: La mesa del Parlament adet a tràmit la proposta de consulta popular sobre la independència de Catalunya.

i una de lladres

2010-05-25T12:37:00.000-07:00

Fa uns dies vaig escriure un post que es titulava: "avui, una d'economia". Portem uns mesos -potser uns anys- en una voràgine de notícies diàries que glossen com n'és de nefasta la situació dels mercats, el deute, les entitats bancàries, la inoperància política i les posteriors les retallades i etc. Un estat de coses que ens fa dubtar i témer sobre el futur a tots i totes. Una incertesa que es suma a la històrica sobre la supervivència del nostre país en el temps.

En Montilla i en ZP sembla que s'han posat d'acord (article al bloc d'en Jordi Casals) aquests dies per acordar la "paràlisi" d'un tribunal constitucional per evitar que el foc d'encenalls acabi essent un castell de focs abans de les eleccions que arrossegui a "culsdesac" ideològics als partits que sempre han tallat el bacallà en aquest país.

Catalunya és una economia "subsidiarista" -m'acabo d'inventar el mot- és a dir, que hi ha d'altres regions que viuen de ser obligatòriament -dit d'una altra manera, ens roben- subsidiades per una Catalunya exhausta. Nosaltres, els del triangle republicà a la nostra ensenya ja fa anys que defensem l'haver de deixar de ser "subsidiaristes" per, en tot cas, poder triar ésser solidaris lliurement amb qui ens sembli.

La independència no és la panacea contra la crisi, és obvi. Vegi's com els estats lliures tenen seriosos problemes per tirar endavant. No obstant això, si ens mirem amb algun augment el mapa del món també veurem que els països que sempre han viscut "a remolc" són els que ho passen més malament. El FMI i els grans bancs centrals són els que "compren" les institucions d'aquests països per capitalitzar-se, obligant-los a les grans retallades socials a les que estem assistint aquests dies. I les que vindran. Vegi's els països del mal anomenat "tercer món", treballen només pagar interessos del deute dels seus estats mentre ells s'empobreixen més i més. Les economies més riques i desenvolupades no pateixen aquest fenòmen de "segrest" -el meu pare n'hagués dit "lladronici"-.

No obstant això, hem de ser concients que Catalunya és un país potent i dinàmic. Capaç de ser capdavanter en indústria i investigació. El nostre problema, però, és que vivim dins d'una economia subsidiada i, a sobre, ens toca subsidiar-ne d'altres. Canviar el sistema econòmic mundial és quimèric per un petit país com el nostre, si bé hem de posicionar-nos de tal manera que ens hagi d'afectar el mínim possible sense deixar de banda la solidaritat i la lluita pel canvi. de sistema.

A Esquerra estem convençuts que, avui per avui, l'únic pal.liatiu eficaç en aquest merasme financer globalitzat és la independència i la construcció d'un estat lliure que ens permeti assolir metes de desenvolupament i excel.lència per poder competir d'igual a igual amb els més grans. D'aquesta manera difícilment ens podran comprar -segrestar- els fons monetaris i els bancs. Institucions que només intenten aprofitar-se de la misèria -ara són bancs, en altres èpoques vestien sotana-.

links relacionats:

avui.cat: Wall Street, l'FMI i Cajasur arrosseguen a la baixa les borses europees
naciodigital.cat: Montilla va anar a Madrid amb el desbloqueig del constitucional pactat sense avisar a Mas

malgrat tot, la democràcia

2010-05-17T10:14:00.001-07:00

Com em deia un amic meu aquest matí: "sort que el Barça va guanyar la lliga, és la única cosa que funciona en aquest país". Exagerat, seguríssim. Ara bé, el que segur que no ha funcionat és el mecanisme ideat per Jordi Hereu i companyia per fer la consulta sobre el futur de la Diagonal de Barcelona.

Una consulta que va proposar Esquerra amb molt bona intenció. La democràcia participativa serà un dels remeis contra l'apatia i la demovilització -i desmotivació- de la ciutadania davant d'aquells fets que més els afecten. No obstant això, les coses es poden fer de moltes maneres.

Han estat inevitables les comparacions amb les consultes populars sobre la independència dutes a terme els últims mesos. Consultes fetes amb molt pocs recursos, sens dubte infinitament menys que la pantomima a preu d'or organitzada pel consistori barceloní. Ni ha convençut, ni ha vençut. Una pressupost de 3 milions d'euros per acabar fent res. Absolutament res de res. Bé no, si que s'ha fet alguna cosa: el ridícul més estrepitós.

Quins en són els errors de tot plegat? per mi n'hi ha uns quants però els principals són les respostes possibles de la pregunta -la opció c no diu que no s'acabi fent res sinó que ho deixa a discreció del consistori-, el moment més que inoportú a nivell econòmic -amb unes recents retallades que encara farien més incomprensible el començament d'una obra pública daquest calibre-, una propaganda maldestre i plena de contradiccions les últimes setmanes -l'alcalde posicionant-se a favor d'un "boulevard" sense explicar ben bé en què consisteix-, un sistema informàtic que ha fet aigües per tot arreu i s'ha rebel.lat com un terreny -el de la consulta- per utilitzar-se grollerament com a camp de proves de l'anomenada "democràcia electrònica", i així un llarg etcètera de despropòsits.

Finalment i després d'aquest lamentable periple amb el final de vodevil -això de fer plegar els segon...- encara ens diran els socialistes allò del "pinchazo soberanista"? potser el que busquen és desprestigiar això de la democràcia i la consulta a la gent amb tot això? Avui ja he sentit un parell de vegades això de si és o no convenient el preguntar a la gent quant ja s'ha elegit un representant perquè prengui decisions. El problema no és haver preguntat. El problema és com ho han fet. Que ara no ens vulguin fer passar bou per bèstia grossa.

No serà que els de la rosa i el puny això de la democràcia ho entenen d'una manera una mica estranya? sense anar més lluny, l'altre dia em deia un destacat membre de la "progressia oficial" que les publicacions locals dónen massa veu a coses "minoritàries". Quina és sinó la de donar veu a les minories una de les virtuds de la democràcia?

links sobre la notícia de la consulta:

avui.cat: El PSC dóna un "suport ple" a Hereu com a candidat a l'alcaldia de Barcelona
naciodigital.cat: El vot popular enterra la Barcelona guai a la Diagonal
anàlisi més que precís del Quico Sallés al respecte de la consulta: www.naciodigital.cat/diaridelacrisi/noticia/5258/hiparxologia/pantologia

La civella no donarà més de sí

2010-05-12T10:07:00.000-07:00

En ZP ens ha dit avui que ara va de debò. Apretada precipitada per una trucada d'Atlàntic enllà. Resulta que s'ha de retallar el dèficit públic perquè la mare Europa també ha "intervingut" la pell de toro tal com ha fet amb el Món Olimp. Com es farà? a costa dels de sempre. Com sempre.

Els estats més pobres (i no ens enganyem, Espanya, Grècia, Portugal, etc. no són estats rics comparat amb Alemanya, França i tutti quanti...) han crescut com l'escuma en els últims anys degut al crèdit. Ara es rebel.la la crua i dura realitat. Al darrera no hi havia res. Al darrera de les hipoteques de 400000 euros a 40 anys, al darrera de cotxes de luxe comprats amb financiacions eternes o vacances també finançades no hi havia res. Sembla ser, doncs, que al darrera dels camps de futbol de gespa artificial, d'infinites piscines cobertes, de rotondes i carrers urbanitzats on no hi viu ningú, de xecs nadó i desgravacions espontànies de 400 euros tampoc hi havia res. No hi havia producció, no hi havia suports de valor. Tot s'ha comprat i construït amb fum.

Aquest fum ha portat tanta gent a l'atur que l'estat ha hagut de pagar més i més subsidis i carregant les ja més que llastrades arques públiques.

Ara resulta que tot això s'ha de pagar. Europa li diu al ZP que "o caixa o faixa" perquè si Espanya cau, Europa adéusiau. Per pagar-ho, que ho paguin els de sempre... els que no tenen més remei de viure subsidiàriament perquè no hi ha feina -la pujada de l'iva afecta a tothom, en especial els que tenen pocs diners- i, efectivament, les comunitats autònomes que, per molts, ja comencen a ser artefactes sobrers -no obstant, ningú diu res a les comunitats forals, una vegada més-. No es retalla la despesa militar ni es posa cap més mesura per fer front a l'ingent frau fiscal. Socialistes d'esquerres? gairebé sembla del club de la comèdia.

Si tot just és una prèvia tal com diuen alguns, ens podem trobar que la cohesió social del país i els avenços nacionals dels últims anys s'en vagin en orris per una mala previsió del govern central i una malversació del seu poder públic. Més arguments a favors d'una més que necessària emancipació nacional del nostre País. Si la civella acaba no donant més de sí potser aconseguirem la majoria social necessària per fer el pas definitiu.

Qui pot presumir de tenir un capital com el que portem a les nostres esquenes?

2010-05-08T11:08:00.000-07:00

De porc i de senyor... (avui, una d'economia)

2010-05-03T13:15:00.000-07:00

Finalment s'ha aprovat l'ajuda a Grècia. Ja en vaig parlar fa uns dies en aquest mateix bloc (post), llavors es parlava d'una ajuda de 35000 milions d'euros. Finalment, sembla que el salvavides serà de poc més de 110000. La bretxa s'ha fet inconmensurable en només tres mesos.

La crisi que començà el 2006 (n'hi ha que diuen que és anterior) ha rebel.lat que una bombolla es tapa amb una altra. Sinó, vegi's com la bombolla de les anomenades "punt com" es va tapar amb la bombolla inmobiliaria massiva que va desembocar en les subprime i que, finalment, s'ha intentat tapar amb la bombolla del deute públic. La pregunta que ens hem de començar a fer des de ja és: quina bombolla taparà la del deute públic? A Grècia se li han deixat diners (que provenen del deute públic dels estats membres de la UE) per salvar-se "in extremis" d'un "default" catastròfic que hagués portat a la república hel.lènica a una més que probable suspensió de pagaments. Aquest fet hagués desembocat en una fallida en cadena de les entitats bancàries europees que tenen una gran part dels seus actius en bons del tresor grec. Però s'ha tapat l'hemorràgia o només se l'ha retardat?

Els economistes parlen de PIIGS (porcs en anglès) per referir-se als països de la perifèria europea -Portugal, Italy, Ireland, Greek, Spain-. Són els països que han crescut a base de ser beneficiaris nets dels fons de cohesió europeus. Estats amb una baixa productivitat i un gran i intensiu factor treball (molts obrers per unitat de producció). Totes aquestes economies estan més que exposades als canvis especulatius dels mercats internacionals. Qui més qui menys comença a especular massivament amb els bons dels PIIGS ja que són molt rendibles a temps molt curts.

La construcció europea ha servit per posar a tothom la mel de la civilització capitalista als llavis. Tots aquells països de la "perifèria" han (hem) tastat la targeta de crèdit, les hipoteques a baix cost, els luxes innecessaris gràcies a la UE i les seves possibilitats de mercat intern. Dit això, pensem que ara hi haurà més capacitat de deute d'EUROPA (en majúscules perquè França i Alemanya és l'EUROPA que sustenta la UE) si s'ha de córrer a salvar qualsevol dels altres PIIGS? si en tres mesos s'ha triplicat el valor de la salvació hel.lènica, quin serà el valor de salvació de qualsevol dels altres a mesura que vagi passant el temps i la recessió continui? I finalment, solucions. Algú té alguna solució?

Espanya és evident que no té cap solució. Cap color polític la té a hores d'ara perquè el mal ja està fet. La única cosa que podem fer és intentar esmorteïr tan com puguem la caiguda, i començar a crear un innovador model econòmic. Que premii la meritocràcia. Que sigui reconeguda l'eficiència tan en el sector públic com en el privat i, sobretot, que tothom aprengui a viure en concordància amb les seves possibilitats. Comerç de proximitat front el les grans superfícies que importen els productes de països de les antípodes. Etc. Tot allò que tots i totes sabem que no és res més que el sentit comú.

Fa anys que ERC propugna aquest missatge. Només cal veure els últims programes electorals i les actuacions a les conselleries que ha tingut cartera. Qui sigui capaç d'entomar aquests canvis serà qui els liderarà. Nosaltres ja fa temps que hem iniciat la roda del canvi. Ara cal que més i més s'hi vagin sumant.

.

La por. Terreny pel PORpulisme.

2010-04-26T10:01:00.000-07:00

Ja se sap que allò que s'ignora es tem. Almenys a una bona part de la gent del món li passa. També sabem que allò que es tem és terreny abonat perquè els deshonestos, oportunistes i populistes facin de les seves.

Avui és Badalona, fa uns dies (i en somort, encara) era Vic, Salt, El Vendrell, etc. la crisi ha aguditzat les tensions entre les diferents comunitats ètniques que conviuen a aquests municipis. La tensió és tan més gran entre aquells col.lectius que es "disputen" llocs de treball o espais públics. El problema comença, des del meu punt de vista, és que alguns es tinguin a si mateixos en possessió de "no-se-quins" drets adquirits pel simple fet d'haver nascut a un o altre lloc o professar una o altra creença (el mateix passa amb el catalanisme purista).

Si bé és hipòcrita dir que tots estariem tan tranquils si de cop i volta el nostre entorn de relacions diari es veiés modificat per l'afincament d'una determinada ètnia clarament diferent de la nostra. És obvi que l'adaptació no és quelcom fàcil, si bé la solució no passa per l'exclusió ni la denúncia. Ben al contrari, passa per el foment del compartir, l'acceptar, l'educar i l'enraonar -sobretot l'enraonar-.

Han sorgit com bolets els discursos dels populistes que s'aprofiten de les passions més baixes i dels dèficits educacionals. En molts d'aquests discuros no hi ha, ni tan sols, una autèntica voluntat de solucionar res sinó un electoralisme curosament calculat. Un electoralisme que, a curt plaç, pot portar resultats molt lucratius però que a un termini més llarg pot ser terriblement perniciós.

El feixisme es gesta en condicions com aquestes -i amb la mort de Samaranch i l'actuació de molts mitjans i líders polítics d'aquest país sembla que es frivolitzi i se li tregui ferro a l'assumpte tal com diu Jordi Casals al seu bloc- . I el seu resultat ja el coneixem. Que ningú l'oblidi.

Articles relacionats:

Avui. El govern estudia emprendre accions legals contra el PP de Badalona per "fomentar l'odi racial"
NacioDigital: Ningú estima García Albiol

COMUNICAT DE CALLDETENES DECIDEIX EN SUPORT A LES CONSULTES DEL 25 D'ABRIL

2010-04-20T00:02:00.000-07:00

FEM PINYA PEL 25 D’ABRIL.EL FOLRE I LES MANILLES DEL PAÍS SOM TOTS.

Una vegada més, els magistrats de franja enllà ens han demostrat com en són de covards. No s’han atrevit a dir-nos que volien retallar el que ja estava retallat. Un cúmul de despropòsits per intentar evitar que el maquillatge institucional no caigui com un castell de cartes deixant-los les vergonyes al descobert i demostrant-nos, així, que el problema no és la llei, el problema no és el tribunal de recusats i traspassats sinó que el problema real és l’actual concepció d’Espanya. Una Espanya que, avui per avui, es diu democràtica però que no respecta el dret a decidir dels pobles. Ni tan sols els reconeix.

De Fraga a Maó i de Salses a Guardamar els que formem part dels països catalans ens hem de fer valer pel que valem. Perquè tenim voluntat de conjunt i identitat. Perquè som un sol poble. Pel que volem ser i el que tenim dret a voler ser.

A Calldetenes ens varem unir tots deixant de banda aquelles petites –o grans, en ocasions- diferències del dia a dia que ens separaven, ens varem arremangar per assolir una gran participació en la consulta. Qualsevol petita aportació era bona.

El 25 d’abril, gairebé un milió de persones estan cridades a exercir el dret a decidir que l’estat ens nega sistemàticament. Des de Calldetenes Decideix –amb una motxil.la plena d’orgull d’haver fet un bona feina- volem donar suport públicament a les diferents coordinadores que s’han constituït per la propera consulta i encoratjar a tothom a participar-hi. L’excel.lència en la organització i una gran movilització serán, sens dubte, la garantia de l’èxit..Per la falta de democràcia el nostre remei serà, sempre, més democràcia.

Fem pinya i el pilar de la llibertat arribarà més amunt que mai.

VISCA CATALUNYA!! VISCA LA LLIBERTAT!!

Calldetenes Decideix

Calldetenes, a dinou d'Abril de 2010

una república 2.0!

2010-04-12T10:09:00.000-07:00

Ja és aquí la Setmana de la República. Enguany celebrem el 79è aniversari de la proclamació de la República Catalana per part del president Macià al palau de la Generalitat. Fou un 14 d'abril del 1931.

En aquell moment amb prou feines hi havia telefon. La informació tardava dies o setmanes a arribar a la gent (a tall d'exemple: El primer recompte electoral no fou definitiu fins tres anys després dels comicis!!) i no obstant això, expliquen els historiadors que, la notícia de la proclamació va córrer com la pólvora. Probablement més depressa que cap altra. Quin moment tan gloriós.

Imaginem com seria avui dia:
Un allau de filtracions prèvies potser deslluïria el moment? Internet n'aniria ple durant mesos... discussions en blocs, fòrums, tertúlies de ràdio i de tele, gent crucificant en vida a l'Avi al facebook, grups de suport tipus "fem que la proclamació de la república tingui més suports que el monstruo de las galletas", comentaris malèvols, benèvols, destructius i constructius a totes les publicacions electròniques tan d'aquí com del país veí.

Sens dubte, seria molt diferent. No obstant això, no seria menys impactant ni menys interessant. Els valors del republicanisme basats en una societat justa i igualitària (que no igualitarista) per tots els ciutadans contínuen essent més vius que mai, sobretot enmig d'una crisi que socialitza pèrdues i capitalitza guanys. Per això, a Esquerra celebrem la valentia d'aquells homes i dones que, en un context inconmensurablement advers si el comparem amb l'actual, es varen atrevir a fer el pas d'alliberar Catalunya. Sabem com va acabar i ens adonem que, potser en realitat, les coses no són tan diferents de llavors.

Aquesta setmana Esquerra ha organitzat una sèrie d'actes dels quals en trobareu informació completa al bloc següent: setmanadelarepublica.blogspot.com

VISCA LA REPÚBLICA CATALANA!! VISCA LA LLIBERTAT!!

t=0

2010-04-11T10:06:00.001-07:00

Sembla ser que ara sí que va de bo. Els últims dies s'ha anat materialitzant un rumor prou sòlid de sentència inminent per part del TC. Després d'un calvari mediàtic, polític, social i tots els adjectius que li vulguem posar sembla ser que l'alt tribunal ja ho té tot embastat per tornar-nos les escorrialles d'allò que un dia va ser quelcom il.lusionador i que ens feia fer un gran pas endavant cap a l'horitzó nacional.

La irresponsabilitat -i perquè no dir-ho, la mala llet- dels "magistrats" així com la dels grups polítics contraris a l'avenç nacional ha estat més que notòria en els últims anys i el desgast del país en tots els sentits ha estat més que innecessari. No hagués estat millor que ens diguéssin un NO rotund d'entrada en comptes de fer-nos passar això, un calvari? Alguns ja ens ho temíem i per això -i per molts altres motius- el NO el varem dir nosaltres.

L'any 78, en plena transició -continuo pensant que no és un terme adequat per definir aquell moment, preferiria dir-ne "prestidigitació continuista"- hi havia un clamor social de "llibertat, amnistia i estatut d'autonomia". Partíem del no res. No és extrany, doncs, que els que avui serien considerats petits avenços en aquell moment fóssin entronitzats pràcticament com l'assoliment de l'objectiu nacional màxim. Els successius governs Pujol van fer coses importants però no suficients, ni molt menys. Els dos tripartits han volgut anar un pas més enllà més que ambiciós i, no obstant això, se'ls ha volgut condemnar en ares de no-sé-quina-puresa. Tota la feina feta aquests set anys, a més de no ser reconeguda dins de casa, ara se'ns pot tombar des de fora si l'estatut s'acaba esmicolant del tot.

Amb aquesta sentència inminent que tothom preveu clarament nefasta jo em pregunto si no seria el moment de començar a posar a zero el comptador i tornar a començar. Fem tabula rasa -no per tapar res, sinó per deixar d'esperar que Espanya ens respecti i començar a respectar-nos a nosaltres mateixos- i arremanguem-nos TOTS les mànigues. Això sí, no fem les coses com les hem fet fins ara ja que, de no ser així, ens trobarem amb el mateix resultat. Fem el pas que es mereix aquest país d'una vegada i fotem-li un cop de dignitat nacional. La història ens ho reconeixerà i agrairà.

En aquest sentit, i d'altres, Puigcercós fa una interessant reflexió al diari Avui. Aprofitem fins al final el poc aire que li quedi a l'estatut moribund i utilitzem la llei de consultes per, d'una vegada per totes, fer callar els de franja enllà.

només els progres estan desconcertats?

2010-04-07T06:32:00.000-07:00

Ahir vaig anar a la presentació del llibre del periodista Iu Forn (wiki). Una interessant reflexió per part de'n Quico Sallés (bloc) va precedir un breu (hi havia el futbol i encara no sabíem que ens esperaven 4 monumentals gols de Messi) diàleg entre l'autor i el públic.

El llibre en qüestió es titula Diari d'un progre desconcertat.

L'Iu, que és sempre mordaç i àcid ens va dir que no sabia exactament si és una novel.la, un assaig o ben bé el què. També ens va dir que no sabia ni si Ell és o no és progre. En tot cas ens va dir que el que ha volgut reflectir en el llibre és que tots aquells que volien "canviar el món" ara estan desencisats i no veuen gens clar res del que passa mentre que tots els que sempre l'han volgut tal i com estava estan ben "tranquils". Va acabar dient que, en l'actualitat, la gent només es preocupa per allò que s'esdevé just al costat de casa seva.

Potser això ho podem llegir de moltes maneres diferents però jo, la lectura que en faig és la següent:

El notori i alarmant augment de l'individualisme de les capitals democràcies ens porta indefectiblement al model social que defineix l'Iu Forn. Això és mèrit de la dreta i, evidentment, desmèrit de l'esquerra. No podem confiar en la política ni en res si se'ns ha dit que els del nostre voltant l'única cosa que volen és destruir-nos (vegi's el que passa als EEUU, el nostre cas és una assímptota que no fa més que tendir al model nord-americà). Com volem crear col.lectivitats solidàries si pensem que tothom està per fer mal al del costat i val més que "procurem pel que és nostre"?

El catedràtic d'estructura econòmica Santiago Niño Becerra (entrevista a El País) ja fa temps que diu que el model social que sorgirà de la crisi actual serà molt més solidari. Veurem si és cert.

SÓN 3 MILIONS! la cleptocràcia que cau en gràcia

2010-03-29T12:51:00.000-07:00

La fiscalia ha demanat 3 milions (TRES!!) d'euros de fiança per l'expresident de Mallorca Jaume Matas. Aquest cap de setmana sentia la notícia i pensava... "vols dir que cal parlar-ne gaire? és fer sang i potser no val la pena..." però m'ho he repensat. Sí que val la pena. De fet, el debat és més en el terreny del "perquè ens ho empassem tan tranquil.lament" que no pas en el del "ostres! quin desgraciat!".

Paradoxal i increïble. Ningú ha fet llenya més enllà d'un escuet: "algú haurà de donar alguna explicació alguna hora". Rajoy ha dit que: "le deseamos toda la suerte al señor Matas y que defienda, si puede, su inocencia".

Ens imaginem si un cas com el de Matas s'hagués esdevingut en el sí d'un partit com Esquerra? Val més que no ens ho imaginem. Ens fa massa fàstic i, a més, ningú ningú ens ho perdonaria, segurament nosaltres mateixos tampoc.

De fet, si observem els ressons mediàtics corresponents a les corruptel.les recents -Gürtels, pretòries, Palma Arena, etc.- veurem com afecten als partits hegemònics de ple però resulta que no els passa ni la més mínima factura electoral i com, entre ells, es cuiden prou de retreure-s'ho a no ser que els hagi de donar uns resultats en un curtplacisme extrem. Els convergenciauniolescents, els socialítics i els que tenen populatologia s'ha demostrat que s'han finançat de les maneres més fosques possibles i, no obstant això, resulta que són els més bonics de l'auca. Mentre que els que paguen preus polítics impossibles són els que ho han denunciat sempre.

No serà que el que es materialitza al Congreso i al Parlament és la hipocresia latent de la societat? Serà que l'efecte Berlusconi de la "cleptocràcia que cau en gràcia" ha arribat a casa nostra?

Cada vegada que sento a dir als opinadors oficials això del "tots són iguals" crec que no visc al mateix país que ells. La única pretensió darrera d'aquesta suflama no és sinó la perpetuació d'aquests que han utilitzat la política per enriquir-se il.lícitament. NO SÓN TOTS IGUALS.

Com deia un company...: "ens diran que hem traït a no sé qui, que som uns mentiders per haver fet president a un socialista, que els hem decebut en no se quina estratègia que no hem sabut explicar però el que sí que és segur és que nosaltres els d'Esquerra, NO SOM UNS LLADRES."
I un altre: "Al nostre projecte no hi sobre ningú llevat dels deshonestos".

La crosta a canvi d'un crostó

2010-03-22T11:55:00.000-07:00

Jo no sé si la Terribas ho va fer bé o no. De fet, jo la vaig veure com sempre... incisiva, punyent, i abnegada en la tasca de fer que un polític que no té ganes de contestar ho faci. Pot agradar o no el seu estil -i les seves formes- però el que no està bé és tenir vares de mesurar diferents. La actual directora de TV3 sempre ha fet el mateix ja tingui al davant un socialista, un convergent o un del PCE. En la forma d'entrevistar de la Terribas sempre hi haurà algú que hi vegi papus. No fa entrevistes massatge sinó que sol deixar anar algun cop de puny de tan en tan. Vulgues o no, això molesta.

La reacció d'alguns opinadors poc sensats dels últims dies ha rebel.lat les intencions tan d'uns com d'altres. El desprestigi públic al que es va sotmetent la corporació de mitjans audiovisuals per part de les dues forces hegemòniques del país és prou notori. Uns que si la crosta, els altres que si ara es parla molt en castellà a TV3 i abans no -no, en l'època Pujol no s'hi passaven pas les pel.lícules de Cantinflas ni s'hi feia el Força Barça de l'Arús- i ara la Terribas resulta que era un xaiet i s'ha tornat un dimoni perquè el president és socialista.

No serà que l'aprovació de la nova llei de l'audiovisual d'Espanya requereix d'un cert desprestigi públic del mitjà autonòmic perquè llavors entri amb més "facilitat" i que la gent en permeti el desmantellament -o la seva "reformulació" invasiva- sense cap o amb una mínima oposició?

CiU i el PSOE van aprovar una llei que pot suposar un pràctic control espanyol de la Corporació de mitjans audiovisuals de Catalunya i la disminució de l'excel.lència del mitjà públic degut a l'eliminació de la publicitat i les modificacions sobre els organismes de control i govern. La nineta dels ulls de la primera administració Pujol sembla ser que ara tremola per culpa dels mateixos que la van promoure i en van fer gala de ser l'instrument "catalanitzador" per excel.lència. Sembla ser que els de la crosta ara se la venen per un crostó de pa -és cert, els grans grups mediàtics no dubten en untar d'una manera o altra quan els convé a qui els convé-.

article naciodigital.cat---> Un càrrec del PSC titlla Terribas de <>
article vilaweb.cat-------> S'aprova la llei de l'audiovisual al congrés espanyol sense resoldre la reciprocitat de Canal 9 i TV3

PANTOMIMA MEDIÀTICA I DESVERGONYA HEGEMÒNICA

2010-03-15T09:50:00.000-07:00

Entre ahir i avui només he fet que llegir comentaris de gent d'Esquerra indignats amb l'enquesta sobre intenció de vot que va publicar la Vanguardia el diumenge. El més que tendenciós titular "CiU roza la mayoria y el tripartito se hunde en plena nevada" no és res més que la propaganda descarada que només pretén minar la moral dels ja prou bombardejats militants i simpatitzants d'Esquerra.

Els companys Josep Mª Diéguez i Jordi Casals en sengles articles fan una reflexió al respecte tot i que més que reflexió mostren una certa indignació. No és per menys. Les tàctiques de desinformació s'estan posant a l'ordre del dia i quelcom que, fins fa un temps, atribuïem a la caverna més fosca i retrògrada de franja enllà ara ens imbueix a casa nostra. Un espai mostral 1000 persones i enquestades per telèfon la tarda de la nevada no és rigorós ni seriós, al contrari... és ridícul. El joc brut és comú a la política però fins ara, a Catalunya, cremava en somort. A set mesos de les eleccions es rebel.len a la descarada les cartes que utilitzaran per recuperar el govern aquells que el van perdre fa set anys d'una forma legítima i democràtica. Ja ho van provar un cop amb el confidencial.cat i no els hi va funcionar.

Els mateixos que només fa tres anys i mig ens intentaven vendre el gran acord sobre l'estatut amb el PSOE però que ens diuen botiflers als d'Esquerra per haver pactat amb el PSC. Els mateixos que van pactar quatre anys amb un PP amb majoria absoluta sense RES a canvi. Els mateixos que han dit que només donen suport als "grans pactes de país" (educació) que provoquen divisions al govern però que rebutgen els que es fan unitàriament (cinema, consultes, finançament, etc.) només pel més pur tacticisme electoral. Aquests són els que no han entès mai que la democràcia implica relleu i segmentació i compartiment del poder. Són els mateixos que tenen com a manera de fer el constant desgast del rival sense construïr res. Aquest matí, algú de la ràdio deia: "a la oposició no li podem exigir actuar responsablement, als governants sí". La oposició també és "governant". Si la oposició no actua responsablement serà tan o més culpable de la desafecció i també del mal govern.

Senyors, no és de rebut que continuem essent els "pupes" de l'auca. Som els únics que hem fet remoure les estructures de veritat. Per això ens témen i per això ens volen destruïr. No dubtaran en utilitzar totes les armes que tinguin a la seva disposició. En tenen moltes. Però el que tenen, sobretot, és la cara molt dura.

Ja ho sabem. Que vinguin.

seguem cadenes! i torres d'alta tensió, i toros i algun cap dels bombers!

2010-03-13T11:34:00.000-08:00

s'acaba la legislatura aviat i tenim els diputats amb les mànigues ben arremangades i treballant més intensament que mai.

La tramitació de mil projectes simultanis i la constitució frenètica de comissions extraordinàries està fent que el parlament sembli un mercat a mig matí -que ningú se m'enfadi, no ho dic per acusar algunes de ses senyories de ser comerciants sinó per l'ambient estressant-.

Per una banda tenim els projectes de llei pròpiament dits de "programa de govern" com són la de la distribució territorial, la del cinema, la de l'acollida, la sempre encallada llei electoral, la de consultes, i un llarg etcètera. Aquesta activitat legislativa és la clau de volta que farà que aquest govern faci història. En unes condicions "normals" es diria que el nivell d'activitat parlamentària és molt intens. Però el tema no acaba aquí. A tot aquest torrent legislatiu li hem de sumar les innombrables comissions "sectorials" que es reuneixen amb més o menys freqüència per controlar els diferents àmbits en els que treballa el govern. Tot això és, com deia abans, frenètic i de vegades fins i tot es fa difícil poder-ho seguir amb detall.

Per si fós poc, últimament se'ns hi ha sumat el fenomen del que en podríem dir "popurlamentarisme" -de popular o populista i parlamentarisme-. Tots aquells gests polítics que es porten a terme a cop de roda de premsa o de comissió encarats exclusivament -potser no tots o bé no del tot- a ser objectiu de tots els focus mediàtics ja sigui per anar a favor o bé per desgastar una determinada opció o una altra. Dins la categoria del "popurlamentarisme" hi trobem casos com la comissió de l'incendi d'Horta de Sant Joan, les declaracions i contradeclaracions derivades de la gran nevada del dilluns passat, la gran cimera per trobar solucions a la crisi o la discussió de ILP contra les corrides de toros -de la qual en fa una interessant reflexió en Jordi Casals al seu bloc aquesta setmana-. Tot plegat és mediàtic però no és estèril. Ben al contrari, és una manera de trencar barreres psicològiques de la societat. El popurlamentarisme, moltes vegades, serveix per fer debats públics que, més tard o més d'hora, acaben materialitzant-se en lleis. Això sí, s'ha d'utilitzar amb cura aquesta via ja que en cas d'abusar-ne es crea un soroll amb el que es córre el risc d'avorrir la gent.

Tot això és feina. Perquè llavors hi hagi qui diu que els representants polítics es passen el dia sense fer res. Els que diuen això són els mateixos que acusen els dirigents d'estar allunyats del "dia a dia" quan potser seria bo que, de tan en tan, Ells també s'acostessin a veure què s'hi cou al Parlament.

parlem de botiflers? això, no toca

2010-03-07T11:03:00.000-08:00


	Qui més qui menys, alguna o moltes vegades a la vida, ha tingut sentiments i pensaments contradictoris en un o altre àmbit. Suposo que la contradicció forma part de la naturalesa humana i, probablement, és una de les debilitats que ens fan persones. El problema és quan ajuntem aquesta debilitat amb la memòria exigua d’alguns i la voluntat de manipular d’uns altres. Aquest és el caldo que ens porta, indefectiblement, a l’èxit de la demagògia. Com va dir algú de CiU una vegada tancat el pacte del Tinell: “sembla que hagin entrat a casa i ens l’hagin pres”. Això no és no saber perdre i prou. Això és quelcom més, és un símptoma de com entenen alguns el poder polític. Els que pensen que l’exercici del poder els hi pertoca per algun dret inherent. Durant set anys hem hagut de sentir, constantment des de sector proclius al catalanisme hegemònic –això és, el pujolisme- , com n’era de vergonyós que s’hagués fet president a Montilla. Amb quin argument? El surcursalisme del PSC, la supeditació a les consignes de Madrid, etc. Aquest és l’argument dels dirigents d’aquest catalanisme als mitjans del “mainstream”. No és, però, el de molta gent de les bases. Aquest és un altre, és el de la irracionalitat i el simplisme de frases com: “parla malament el català”, “és dels de fora”, “no és català”, etc. L’argument de l’etnicisme que no respecta la diferència, o almenys no la respecta per aquells que estan lluny ja que, segurament, són els primers a parlar en castellà al cambrer de les rambles o al gendre que surt amb la filla o que no dubten a fer els pamflets de la seva empresa en l’idioma “del reino” per guanyar quatre duros més. Això és la contradicció en estat pur. Són els mateixos que blasmen Esquerra per haver pactat amb els socialistes perquè “són de fora”, segons ells. Esquerra ha pretès avançar cap a la sobirania sense trencar socialment el país. Intentant el difícil equilibri entre la identitat dels diferents imaginaris col.lectius que conviuen en una mateixa comunitat. És la única manera de fer-ho. Sinó, què ens queda un cop tenim l’estat propi? Com bastim una infraestructura nacional amb la meitat del país en contra? Cal tenir present, també, que la diferència no està redistribuïda d’una manera homogènia. Com ho faríem això? L’àrea metropolitana la deixaríem fora de l’estat català o preferiríem tenir-la a dins però en contra? Des del govern és des d’on s’ha bastit la pròpia institució creant les estructures d’estat necessàries per l’exercici de la sobirania. La llei de consultes, la llei del cinema, el projecte de llei de la distribució territorial –vegueries-, la llei d’educació que blinda el català a les escoles, una ferma aposta per l’acció internacional de la Generalitat, etc. Això són estructures d’estat. I, per més que pesi i molesti a alguns s’han fet amb la concurrència dels que, segons aquests, són “els de fora”. La feina s’ha fet, es fa i s’està fent bé i sense deixar ningú de banda. Això és sentit d’estat. De l’estat català. No deixa de ser sorprenent que els líders que tan blasmen i s’esgargamellen per acusar Esquerra de venuts al sucursalisme fa només quatre anys fossin capaços, sense ruboritzar-se, de tancar un pacte que canviava un estatut per un càrrec públic –la presidència de la Generalitat-. Un pacte fet de nit i a Madrid. Això sí, era un pacte fet des de la responsabilitat i la necessària entesa amb les forces polítiques catalanes majoritàries –o així van intentar vendre-ho, només cal revisar les hemeroteques-. Un pacte que segellava l’haver de demanar permís a l’estat per convocar una consulta al poble de Catalunya. Perquè ningú ho recorda això ara? Deu ser allò del: “això no toca”. No ens hauria d’estranyar, doncs, que molta gent es trobi desubicada. La desafecció també és una conseqüència del mal ús de les debilitats humanes.

SOLAMENTE ÚNIC

2010-03-01T11:47:00.000-08:00

Avui és especial. Avui no deixo un post de política. O potser si?

Avui, 1 de març, fa un any que va morir en Pepe Rubianes i Alegret.

El "artista galaico-catalán" més nostrat de tots els que s'han fet i es desfaran. Algú que tothom (bé, menys els fatxes) estimava i apreciava. Omplir un escenari fosc amb la seva petita figura vestida de negre i un sol focus que l'il.luminava era quelcom que només Ell sabia fer d'aquella manera. El Pepe, amb el seu castellà planer i amb alguna catalanada ens arribava a tots. No sentiem ni les seves grolleries ni les seves paraulotes o, millor dit, ens sonaven bé. La rialla més plena i cridanera, la capacitat de fer-se gràcia a si mateix d'una forma natural, diàfana, sincera. Per si fós poc, el Rubianes era un militant més que actiu contra la opressió, contra la gana al món i a favor de tots els que ho passaven malament. El Pepe era d'aquells catalans que et fan sentir orgullós de ser d'aquest país. Potser Ell no ho era d'independentista però va fer més que molts salvapàtries per agermanar aquest poble amb el seu somriure i la seva veu descarada.

Va defensar Catalunya i ho va fer en castellà, la llengua que parlava a casa seva. I per fer-ho, una mica més i me'l tanquen a la presó. Aquest matí, a la ràdio, Xavier Sardà deia que quan va passar tot allò d'aquells que els havien de quedar "los huevos colgando del campanario" el Pepe va témer per la seva integritat física. Va haver de tenir por per haver defensat Catalunya i la sensatesa i no obstant això MAI es va retractar.

Jo no era amic ni conegut del Rubianes però, no obstant, per mi sempre serà algú important. Algú amb qui havia plorat de riure.

Des d'aquí, un record Pepe i gràcies per tot.

Profetes que em fan por

2010-02-26T00:14:00.000-08:00

Sí, és veritat. Tinc por dels salvapàtries. No por electoral, ni por de que puguin portar a terme els seus postulats ni res de tot això. Tinc por del mal que faran, de la divisió que generen i com de poc incloent és el seu discurs. Un discurs que no contempla cap idea que la d'estar en possessió de la rao absoluta i que, per tan, exclou aquells que no pensen com Ells i el seu líder. Que incoherent és això de dir que ets regeneracionista democràtic per passar inmediatament a tenir pugnes de poder descarnades!

S'han passat els últims dies dient que segons qui els hi té por i que per això aquest segons qui s'ha inventat comunicats fantasma i difamacions. No sé qui inventa què ni ben bé el perquè ho fa però el que estic segur és que a mi no em fan la por que es pensen. La intoxicació no fa be a ningú i molt em temo que sortir a la palestra com a víctima d'un intoxicador "fantasma" no fa sinó treure't credibilitat.

Això sí que fatiga. Això sí que desafecta i perjudica a tothom, tard o d'hora.

El fet és que ja fa uns quants anys els salvapàtries -no se si alguns són els mateixos que ara o no, probablement si- ja van intentar treure el cap amb la mateixa història de sempre. Els resultats electorals, però, no els van avalar. Per qui tingui un mínim interès en la arqueologia cibernàutica aquí us deixo un parell de links que considero prou interessants:

- Crònica Congrés fundacional PI (interessant quan parla de la "col.laboració amb el PSC")

- PI federació de Sant Andreu (increible això d'internet! encara hi ha el vestigi)

28-F

2010-02-24T10:17:00.000-08:00

11 setmanes han passat des que a Calldetenes -i una bona part dels municipis d'Osona- va tenir lloc una jornada històrica. La consulta sobre la independència de Catalunya. Va ser històrica per dos motius principals: La pregunta en qüestió que responiem a les urnes i la organització per part de la mateixa societat civil i sense la concurrència de cap estructura de l'estat.

Hi varem ésser tots deixant de banda discrepàncies anacròniques i enquistades i posant-nos al servei d'una causa més elevada, la d'organitzar La Consulta per excel.lència. No ens va importar si el company amb el que penjavem els cartells es dedicava a la política o si, aquest, la denostava. La qüestió és que ho varem treballar bé tot junts i els resultats van avalar la feina feta. Com ens va dir López Tena (wiki): "va sortir bé perquè en cap moment ens varem plantejar com sortiria, ens vam limitar a marcar-nos un objectiu i a treballar per aconseguir-lo. Segurament si haguéssim estat conscients d'on ens ficàvem no haguéssim estat capaços d'assolir-lo".

De ben segur que tots els que varem participar en la organització de la consulta en guardem un bon record ja que ens varem demostrar entre tots que, quan volem, som capaços d'arribar molt lluny. Aquest esperit és el que a molts ens agradaria veure i viure quan, des de Madrid, ens arriben constants insults a la nostra Nació en forma de sentències, denúncies, mentides i tutti quanti. Ningú podria dir que la política no interessa a la gent si la organització servís per respondre les constants ignomínies que, massa sovint, vénen de les altes esferes del "Reino".

Aquest diumenge, però, hi ha una segona onada de consultes. Des d'Osona, però, sembla que el 13D queda lluny i la sensació d'estar vivint una època preelectoral com es va viure en aquell moment no s'està repetint. Probablement per la distància a la majoria de pobles que fan La Consulta però potser també perquè el ressò mediàtic no és el mateix. Veurem si, a mesura que s'acosti la data, es visualitza més. Seria preocupant que les pressions que alguns mitjans van rebre el 13D finalment haguéssin cuallat i ara féssin cas omís a la movilització de molts ciutadans per portar a terme La Consulta.

Maragall reloaded

2010-02-15T11:35:00.000-08:00

La Maragallada més genuina torna a fer acte de presència, o potser no. I, tot i que és digne de ser titllat com a tal, no em refereixo a la iniciativa de que Barcelona pugui ser seu olímpica el 2022.

El divendres ens deia l'honorable conseller nét del poeta i germà de l'expresident que la gent està cansada del govern del qual Ell forma part. Afegia que aquest govern no te un sentit de país. Tots els focus es van centrar en la seva figura en poc menys d'unes hores, no passava això des de l'aprovació de la Llei d'educació de Catalunya. La tempesta de la opinió i l'al.luvió de crítiques no es va fer esperar. La "polèmica" potser hagués quedat aquí si no hagués estat per la posterior intervenció del conseller Castells donant suport públicament al seu company de gabinet. A partir d'aquest moment, la maragallada va deixar de semblar-ho per passar a formar part de la sospita de ser un moviment tàctic del sector anomenat catalanista del PSC.

Pel que fa a les declaracions del conseller diré que en discrepo en el fons i en la forma.

En la forma: Pel principi de que "la roba bruta es renta a casa" i encara més quan ostentes un càrrec al més alt nivell. Les opinions d'un conseller s'amplifiquen i es magnifiquen -potser és precisament per això que Maragall ha dit el que ha dit i en el moment que ho ha dit-. Les discrepàncies en un govern s'han de discutir a les reunions de govern -sigui quin sigui el color polític-, i si no s'aconsegueix l'acord satisfactori (raonablement satisfactori o raonablement insatisfactori) és que potser aquest no és el teu govern i per tan potser no hi has de ser. Sinó, quina credibilitat et resta com a dirigent?

En el fons: qui fatiga a qui? CiU porta set anys intentant "colar" a la opinió pública la poca legitimitat del Govern, el poc català que és el president, etc. des del primer moment el govern tripartit (ja el primer) ha estat posat en dubte per la majoria de dirigents "hegemònics" del país i això, vulguem o no, ha creat un estat d'opinió empudegat de frontisme -que ningú ho malinterpreti, el govern també hi deu tenir part de culpa. especialment de no haver-se sabut explicar-. Per altra banda, quan Maragall diu que el govern no te sentit de pais crec que s'equivoca. El pacte Nacional per l'educació, el de la immigració, la llei del cinema en català, la llei de les consultes, la llei de les vegueries, etc. si això no és tenir sentit de país, què és tenir sentit de país? a ERC tenim molt clar que tot això s'ha fet pel país i tenint molt i molt clar on volem arribar.

El desconcert del PSC és ben pal.lès, especialment quan, en declaracions com aquestes es rebel.la en quin atzucac ideològic s'ha situat el partit. Aquesta última "Maragallada" potser és el símptoma més evident de que s'ha cosit definitivament el PSC al catalanisme?

la recepta del iogur? no, gràcies!

2010-02-10T12:15:00.000-08:00

Deia l'anunci allò del: "hronye ke hronye". Em vaig assabentar que l'expressió vol dir "anys i anys". Representava el temps, segons el publicista, que feia que s'havia inventat la recepta del iogur grec. Una recepta que, de ben segur, ha portat molts beneficis a la indústria làctia del país així com una gran internacionalització de les seva cultura cul.linària.

La publicitat ens recorda Grècia com el de la recepta del iogur. Un intent de popularitzar d'una manera prou prosaica un país al que tots els europeus, en més o menys mesura, li hauríem d'estar agraïts.

Bressol de la cultura europea i de la democràcia, dels pensadors més grans de la història. Filòsofs i científics. El país que acollí els primers jocs olímpics.

Aquesta Grècia ja fa molts anys que no existeix. Ara n'existeix una altra, una que és famosa pel seu baix nivell productiu, que va a la cua dels paisos de la zona euro, que té unes taxes d'atur desorbitades i, sobretot, un dèficit públic del gairebé 140% del seu PIB. Una República Hel.lènica en bancarrota que, no obstant la oposició dels sindicats, s'ha vist més que forçada a prendre mesures traumàtiques que retallen el seu ja poc consolidat estat del benestar. Ara, la UE que tan celebra el seu procés de construcció es reuneix amb caràcter d'urgència per decidir si intenta aguantar les finances públiques gregues o les deixa caure del tot.

Els últims dies Joaquín Almúnia (wiki) ha comparat l'economia grega amb la portuguesa i l'espanyola. Em pregunto si la UE, que s'està pensant tan bé si rescata o no les finances públiques del bressol d'Europa, decidiria fer-ho amb les d'Espanya. Estat que suposa un volum molt més gran (unes quatre vegades més) d'habitants i, per tan, de diners a rescatar.

Com he sentit a algú recentment -no recordo qui, sincerament-, la qüestió és que la UE no te cap sentit sense França i Alemanya -i probablement Grècia per raons purament històriques- però... i sense la resta?

Grècia ha crescut a base del sobreendeutament -públic i privat- tal i com també ho ha fet Espanya. La unió monetària, construïda des de l'economia i per l'economia -almenys en primera instància- també ha ajudat a maquillar la falta de teixit productiu d'alt valor i a potenciar el "viure dels aires del cel" -o el que és el mateix, dels diners dels altres-. Els catalans ja sabem de què va això. Fa uns 400 anys que n'hi ha que viuen del nostres aires i el dia que deixem de bufar si aquests no s'espavilen potser també acabaran amb les fotos dels seus monuments a les tapes del seu producte regional i fent-nos empassar que el seu "bocata calamares" també té "hronye ke hronye" d'història.

enginyeria d'estraperlo

2010-02-04T10:47:00.000-08:00

La desafecció sovint la relacionem amb els "mals usos" que alguns diuen que es fan a l'hora de manipular la caixa comuna. Resulta que molts no saben -ni volen saber- ni què cobren els representants polítics i es limiten a repetir consignes de com en són d'apoltronats i aprofitats o dels sous vitalicis dels que disfruten etc. Consignes que, sovint, sorgeixen d'aquells que s'omplen la boca de regeneracionisme.

La realitat és que, en els últims anys, s'han anat repetint aquestes consignes i finalment han calat profundament en molta gent. Fins al punt que molts no es creuen que un diputat cobri "només" 32oo euros al mes o que els únics que tenen el sou vitalici siguin els presidents de la Generalitat i els que s'ho creuen sempre afegeixen: "ui si, però cobren de molts més llocs aquests, pots estar-ne segur". Ningú s'adona que la responsabilitat que té un representant elegit pel poble és molt més gran -ni que sigui per volum dels pressupostos que ha de gestionar- que cap dels directius d'una empresa privada que cobrarà unes deu o dotze vegades més per gestionar molt menys?

Sóc de la opinió que hi ha coses que no s'han sabut explicar prou bé però que hi ha molt més pa que formatge en aquest debat. Un debat esbiaixat que interessa aquells que han intentat colar-nos que els únics purs, nets i honestos són els que mai han tingut govern -o hi han estat però ja ni s'en recorden o no volen recordar-se'n-.

Els mateixos que es vesteixen "d'associació" per presentar candidatura al parlament i d'aquesta manera no s'han d'ajustar a cap llei de financiació de partits -entre d'altres coses- i així actuar impunement i sense control de com es financien. Les donacions anònimes estan servides, ningú els hi retreu això a aquests? no hi havia transparència? no eren... diferents? sí, aquests tenen molta més cara dura perquè prediquen la seva puresa i la seva incorruptabilitat -i el poc personalisme, clar! per això pleguem quan ens diuen que "lu nostre" no s'accepta perquè l'assamblea va votar en un sentit contrari.- L'escandol que cap mitjà "oficialista" denuncia ja és hora que algú el comenci a posar sobre la taula.

Aquesta és una autèntica enginyeria d'estraperlo que algú etiquetarà d'hàbil i que a mi m'agrada etiquetar de perversa -no són conceptes antagònics, ni molt menys- i bastant grollera. No obstant això i vista la desvergonya d'aquests últims dies no m'estranyaria que algú de la seva òrbita s'atrevís a dir que Ells no necessiten actuar a l'alçada de la seva fe perquè hi estan per sobre.

I tan que era sospitós...

2010-02-01T00:23:00.000-08:00

Va marxar a sopar amb els dotze apòstols el dissabte a la nit. Després fou mort i enterrat. I al cap de tres dies ressucità com feu el messies a les terres d'orient ja fa tants anys.

Això és el que sembla que està apunt d'esdevenir-se. Sembla ser que la pedra del sepulcre ja es va obrint -una mica abans del que tocaria si es seguís al peu de la lletra el símil bíblic, està clar que, en política, els temps són diferents-. Qui serà el Sant Tomàs que li posarà el dit a la llaga per veure si és real? potser ERC? a alguns ja ens semblava que era sospitós...

Aquest messies que blasma contra el país i la institució sense cap vergonya dient que és un país on domina la mediocritat. Imagino que ho diu perquè Ell 0 no es considera mediocre o no es considera d'aquest país.

És possible, però, que en aquest cas el passatge tingui un final diferent i s'acabi entronitzant un anticrist que diu que només pot ser al poder ocupant la presidència. El que acabi generant la inseguretat necessària entre el nacionalisme més hegemònic per desembocar en una aliança entre imperis. La més que probable sociovergència.

Tot plegat, un joc de disbarats dels que es passen el dia estimant-se el país.

No, no és una bona notícia.

2010-01-31T05:47:00.001-08:00

Que Reagrupament independentista s'hagi esmicolat un dissabte amb certa nocturnitat i alevosia no és només una mala notícia sinó que, a més, és una mica sospitós.

I no, no és una bona notícia. Que una força o candidatura o agrupació -o digueu-li com vulgueu- independentista hagi patit una escissió tan gran per part dels qui la van promoure en primera instància mai pot ser considerat com una cosa bona. Almenys no així per aquells que som independentistes i NO creiem en allò de que, de vegades, quan pitjor millor. Sempre he defensat que si Reagrupament existia amb voluntat de sumar més diputats independentistes al parlament a mi ja em semblava bé (sempre i quan no fos a canvi de perjudicar altres forces que defensen la causa).

El missatge sobre la tan clamada regeneració democràtica, l'evitar els personalismes, l'assamblearisme més "pur", etc. tot això se n'ha anat en orris precisament per no respectar la decisió de l'assamblea de territorialitzar les llistes i voler-hi posar les persones a dit (almenys fins on sé a aquesta hora). La rebequeria del "jefe", que ja ens havia fet a ERC, una vegada més torna a despuntar aquesta vegada per minar el seu propi projecte fundacional. Potser que s'ho facin mirar alguns a l'hora d'atorgar lideratges.

Almenys ja ningú es podrà aixoplugar sota el paraigües del pensament que només els polítics que són al govern (o al parlament) són corruptes, maliciosos i apoltronats i que els que encara en són fora són els nets, purs i salvadors.

A l'encapçalament d'aquest post dic que tot això em sembla sospitós. M'ho sembla. Potser la voluntat d'enfortir un lideratge pot portar a algú a actuar de manera deslleial i així mostrar-se, un cop més, com l'únic capaç de salvar el barco exigint la obediència absoluta amb aires de messies. Si així fos, haurien demostrat, encara més, que poc es creuen els seus propis principis fundacionals.

Els pocavergonya. I aquests són "dels nostres"?

2010-01-21T14:46:00.000-08:00

Ras i curt,

com diria aquell: "no hase falta desir nada mas"

quatre gats

2010-01-17T05:58:00.000-08:00

Resulta que ara qui més qui menys és independentista. O almenys ho és de cara a la galeria. Sabeu allò del "que els arbres no et deixin veure el bosc"? A mi em sembla que els estraperlistes salvapàtries no són sinó això... aquests arbres. El títol d'aquest post no fa referència a Ells sinó als independentistes que s'estimen de veritat aquest país.

A algú se li acut alguna manera d'arribar a l'alliberació nacional i l'assoliment de l'estat sobirà que no sigui a través d'un clam clarament majoritari del poble de Catalunya? El poble de Catalunya, aquell que és un de sol. Format per tots aquells que en vulguin formar part. Per tots els que modelen cada dia amb les seves mans i els seus cervells aquest país. Un poble que, moltes vegades, s'expressa en més d'una llengua.

Algú és capaç de dir-me com aconseguirem l'alliberació nacional partint aquest poble per la meitat en comptes d'intentar que més i més gent se sumi a formar part d'aquest poble? La única força que tenim és la nostra unitat.

No té cap sentit construïr el país només per un col.lectiu suposadament pur ètnicament parlant. Encara estic a l'espera que algú em doni algun argument convincent de com aconseguir l'estat propi i l'alliberació del país sense incloure un mínim de 3/4 parts del país -no oblidem que més d'un 50% és castellanoparlant i s'identifica amb un imaginari culturalment espanyol, i no precisament més ara que no pas en governs Pujolistes- i sense un trencament social traumàtic.

Per tot això crec que els independentistes "de veritat" només són aquells que ho fan treballant per la inclusió i des del reconeixement a la gent que cada dia lluita amb la seva feina i el seu esforç per tirar endavant el país amb independència de quina llengua facin servir o de amb quin imaginari s'identifiquen.

El dogmatisme és de dretes

2010-01-13T11:37:00.000-08:00

El dogmatisme és de dretes. Es caracteritza per no respectar cap opinió contrària ni acceptar el més mínim dubte. Al dogmàtic tan li fan els motius, els arguments, els números. Senzillament es limita a repetir consignes d'aquells als que, també dogmàticament, segueixen cegament. El criteri és val.ladí per el dogmàtic.
En molts casos seguir les consignes és només una qüestió de comoditat i certs líders -polítics, d'opinió, d'àmbit esportiu, d'àmbit cultural, religiosos, etc.- els utilitzen freqüentment perquè els rèdits que en treuen són espectaculars. El dogmatisme és de dretes, pretén el control des del dirigisme per pepetuar-se en el domini i el poder.

A Vic, aquests dies, ho saben bé de com n'és de pervers el dogmatisme. No són només posicions radicals. Són posicions dogmàtiques. Per un cantó o per un altre.

La discussió sobre l'empadronament dels nouvinguts ha ajudat a aflorar un debat que fa temps que crema en somort i remou la consciència de molts. No parlar-ne per no trencar un suposat "mainstream" hegemònic situat en una postura frívola i amb un cert toc de falsa ingenuïtat -i clarament dogmàtic- només ha fet créixer més i més entre un gruix important de la població la sensació de llunyania dels dirigents -als qui els pertoca regular i donar la cara i que no vas ser capaços per por de ser titllats de racistes-, donant així carta de naturalesa de salvadors als qui defensen la posició diametralment oposada -i també dogmàtica a més no poder-. No oblidem que la societat del benestar sempre s'acaba construïnt des de la rao i des del que és raonablement còmode o raonablement incomòde per uns i altres.

Carl Sagan sempre deia que perquè una societat sigui civilitzada i visqui en pau necessita ser educada en l'escepticisme evitant la necessitat de creure en falsos ídols o de "creure" en general. Educant en la rao, en l'equilibri de l'argument i la relativització. Fer-nos preguntes en comptes d'empassar-nos el que ens diuen. Qüestionar-nos els fets -sense caure en el paroxisme, tampoc no cal- és la única manera d'acostar-nos a la sensatesa. També cal valentia per això perquè, de vegades, la opció més sensata no és la més agradable -i, probablement, la més còmode-.

Cal canviar paradigmes en els valors educacionals a tots els nivells. Cal acostar-nos a un model que consagri l'esperit crític i faci aprendre a la gent com n'és d'important relativitzar en base als arguments racionals. Només així podrem avançar i fer-ho per l'esquerra, sense apriorismes i amb la ment oberta.

Com deia aquell -no gaire d'esquerres, em sembla- : per convertir una mentida en dogma -i per tan, en veritat per els que l'adopten- només cal repetir-la unes quantes vegades.

Debats i frustracions

2010-01-06T03:37:00.000-08:00

La frustració és quelcom que sembla que ens agradi als catalans/es.

Articular el país en un model territorial propi al marge de les diputacions franquistes és un símbol important d'avenç en la reconstrucció nacional. Aquest és un debat que ja fa molts anys que s'hauria d'haver iniciat, amb valentia i ganes. El govern actual l'està abordant, no sense grans discrepàncies. Aquest és un model territorial que hauria de valer quan el país sigui independent. No ha de ser un model provisional ni una estructura "banal", ha de ser una estructura útil i pragmàtica i que raonablement redistribueixi els centres de gestió i govern per tot el principat. Per això s'ha de fer bé i s'ha de fer ara, no obstant impliqui un profund debat a tots els nivells. Començant pel govern. S'ha d'abordar el debat d'una manera serena i per poder-lo portar a bon port s'ha de posar a la balança el que convé a cada territori i escollir amb el criteri més racional possible tan de sostenibilitat com de pragmatisme.

Si bé és lògic que tothom hi vulgui dir la seva i es tingui la sensació de que algú o altre perdrà pistonada amb la redistribució de les administracions més properes també hem de saber ser generosos i entendre que el bé comú, de vegades, és més important que un fet molt puntual i/o massa localista que ens pot fer perdre el món de vista deixant pel camí hores i hores estèrils de debat que només fan que desgastar. Hi és tothom, ja sigui Manresa, ja sigui Vic, Tarragona, El Penedès, etc. qui sigui, tots hi som i tots hem de treballar-hi sense precipitació però amb definició i sense que ningú vulgui monopolitzar i aglutinar el màxim poder per el seu territori sense tenir en compte si és: 1-necessari, 2-viable i, sobretot, 3-raonablement bo pel conjunt.

Tampoc ens farà cap bé dir que aparquem la part més conflictiva. Abordem-ho d'una vegada amb la valentia necessària i això ens farà valedors del reconeixement de l'avenç que això significarà nacionalment.

Tot el de més amunt serveix, pràcticament en la seva totalitat, per la llei electoral. Una llei que si bé es planteja com la panacea per lluitar contra la desafecció cap a la classe política jo no crec que en sigui la solució, si bé pot ser un primer pas. No obstant això el que sí compta és que també és quelcom que s'hauria de començar a empènyer d'una vegada ja que massa temps ha passat des que s'en parla i ningú s'atreveix a obrir-ne el meló. Especialment els dos grans partits del país que uns per una cosa i els altres per una altra i al final "la més calenta és a l'aigüera". Esquerra fa temps que empeny en el sentit adequat si bé la seva força no és suficient per fer-ho més depressa.

Com deia, però, ni la llei electoral ni la llei de vegueries serviran per evitar la desafecció. Un dels problemes de Catalunya a nivell social és com n'és de frustrant xocar constantment contra el mur d'un estat que no et deixa fer res que a Ell no li sembli bé. Hem de ser valents i començar a tirar milles i a no perdre de vista el rival comú. Si només ens matem entre nosaltres per veure quina ciutat es mereix més ser capital d'una o altra divisió territorial i quants "autòctons" o immigrants han d'anar intercal.lats cada tres cinquenes parts més un dau de sis a les llistes electorals obertes, tancades, de rebot o d'encert probablement perdrem el sentit de tot plegat.

Cal fer el debat, cal portar-lo endavant i cal fer-lo serenament i sense estridències, respectant a tothom però amb fermesa. Caldrà que tothom, tan en les vegueries com en la llei electoral, rebaixi les seves espectatives tard o d'hora per posar-se d'acord. Només així aconseguirem el que pretenem: crear les estructures d'estat necessàries per poder tenir un país preparat per la seva llibertat. Sinó ho aconseguim estarem instal.lats en la frustració eterna. Aquesta frustració que tantes vegades hem viscut i que prové del de sempre, de la dependència d'un estat que ens traspassa els trens però no les vies.

VICTÒRIA!

2009-12-27T11:33:00.000-08:00

LA RESSACA, DE VEGADES, NO ÉS DE BON PAIR

2009-12-15T14:32:00.000-08:00

Ni vuit hores no han passat que els organitzadors de les consultes sobiranistes es tiressin els plats pel cap en públic. El comandant en cap dels tres exèrcits osonencs Alfons López Tena obria la caixa dels trons i esbombava les discrepàncies tan de forma com de fons hi havia amb les altres plataformes organitzadores de les consultes. Val a dir que aquest exnotari amb assimilació a cabdell militar ja havia dit en privat el què s'esperava que passés fora d'Osona i el perquè.

Si bé en el fons, López Tena, sembla estar del tot encertat -especialment després que Carles Mora reconegués explícitament la intenció de formar una candidatura al parlament de Catalunya havent utilitzat l'impuls de les consultes- també és cert que en la forma, el comandant s'ha equivocat. No calia que el titular fós: "discrepàncies entre els sobiranistes el dia després". L'únic missatge que s'ha enviat és el que envien els derrotats que es tiren les culpes uns als altres per la derrota.

El reconeixement que es mereix López Tena juntament amb tot Osona Decideix i tota la "troupe" de voluntaris -tan d'Osona com de fora de la comarca- per l'esforç i la feina feta s'ha vist una mica -bastant- tocada. Encara que el cabdell tingui raó, qui ha obert la caixa dels trons és Ell. Potser hagués calgut que els tres o quatre estraperlistes salvapàtries que el comandant critica anunciéssin primer les seves intencions per després poder-los acusar amb tota la força de la rao. Després de l'acusació ferotge digna de jutjat de guàrdia i al tercer grau al que el comandant ha sotmès aquests dies a Carles Mora i companyia als mitjans de comunicació em temo que no farà més que fer agafar volada a aquests que pretenen que la gent es movilitzi per entronitzar-los a ells.

Veig el dia en què els catalans podrem acabar alguna cosa sense haver de dir allò de: "no era això, companys, no era això".

PLOUEN SÍs!!!

2009-11-25T11:47:00.000-08:00

Esquerra diu un clar i rotund Sí a la participació i Sí a la pregunta que es farà a més de 150 municipis del principat de Catalunya el dia 13 de desembre. Per això, avui s'ha presentat la campanya "Fem un pas endavant. Vota Sí". http://www.esquerra.cat/votasi/index.html

Aquest és l'estracte del comunicat que ha enviat Esquerra Osona aquesta tarda fent referència a aquesta notícia:

"Carles Sanuy, president d'Esquerra Osona, ha manifestat que Esquerra "sempre ha estat a favor del dret a decidir i ara estarem a l'alçada perquè sigui un èxit".
A Osona, Esquerra portarà a la comarca a dirigents nacionals, com ara el president d'Esquerra, Joan Puigcercós, el secretari general, Joan Ridao, i diputats com Anna Simó, Marina Llansana i Joan Tardà, a més de l'eurodiputat Oriol Junqueras i el diputat osonenc Josep Maria Freixanet.
Per acabar, Jordi Casals ha animat a la resta de partits a també fer una campanya ambiciosa i crear una dinàmica que porti a una gran participació. Casals, ha acabat demanant als partits que s'han oposat a les consultes a Osona que "no facin boicot ni facin campanya a favor de l'abstenció, perquè seria boicotejar el dret democràtic a votar i decidir"."

.

L'estat no hi és tot

2009-11-22T10:10:00.000-08:00

És cert que a Catalunya -no cal anar més enllà, parlem del principat com a marc de referència actual- hi ha gent de tot tipus. Els que se senten catalans, els que se senten espanyols, els que diuen que no se senten de res però en realitat sí, els que realment no, els que diuen que se senten ciutadans del món i així un infinit etcètera de sentiments i dissentiments de permanença a una o altra col.lectivitat.

En psicologia se sol dir que el sentiment prové del pensament, de tal manera que si es controla el que es pensa també podrem controlar el que sentim. Sabent això, és raonable creure que els sentiments de permanença no són "naturals" sinó que són adquirits. Educació, llinatge, tradició, ideologia política, etc. són els elements del qual s'en deriven aquests pensaments individuals que s'acaben traduïnt en els sentiments identitaris.

Fins fa un cert temps, era impossible deslligar la idea de la independència o de l'estat propi de la identitat o sentiment de pertinença de l'individu.

L'anomenat "Estat-Nació" és quelcom que es donava com per indispensable i certament "natural" i inherent en segons quins ambients de la falsa il.lustració. La creació i desmembració de molts dels estats contemporanis d'Europa demostren que la suposada existència natural de l'Estat-Nació és quelcom fal.laç. El concepte no és tan fàcil d'acotar com sembla, l'estat espanyol és un claríssim exemple d'això. Mentre hi hagi, com a mínim, un important grup d'individus que s'autodefineixi com a Nació -diferenciada de la que s'identifica amb l'estat- ja no es podrà parlar de que allò és un "Estat-Nació" i el fet que els organismes "oficials" vulguin tan si com no que hi hagi aquesta identificació hi haurà servit un conflicte -bàsicament identitari però que arrossega molts altres elements-

Fins i tot, aquells que denosten la idea d'estat en general s'adonen de la utilitat de formar-ne part o de tenir-ne un per poder tenir, com a mínim, la igualtat amb la resta de pobles del món.

Crec que és il.lusori, descoratjador, poc pràctic i sobretot, paralitzant i còmplice de "l'status quo" establert el discurs de: "com que jo no estic d'acord amb cap estat, tampoc en vull un pel meu país". Resulta que el fet que no vulguis cap estat a l'actual ordre establert tan li fa perquè, t'agradi o no, en tens un. L'espanyol. Ineficaç, poc eficient, llunyà, caduc, ancorat a una visió molt provinciana, centralista i amb unes idees, a dia d'avui, encara d'un caire molt "cañí". No ens confonguem pensant que la nostra idea de país és la provinciana. Al contrari, formar part de la Unió Europea en forma d'estat lliure és la millor manera de tenir un país obert, modern, amb un estat del benestar fort, amb bons projectes de desenvolupament i recerca científica de primera és, probablement, la millor herència que els hi podriem deixar als que vinguin darrere nostre. Molt millor que l'intent constant de canviar l'estat espanyol -o fins i tot d'intentar eliminar-los tots- anant-nos donant cops de cap contra la paret i, paralitzant i bloquejant, sistemàticament les nostres pròpies capacitats. La perversitat que s'amaga rere el discurs del: "ui, això de defensar el país ja no es porta" és infinita -i probablement, desconeguda pel mateix que l'articula-.

Tot això es pot veure deixant de banda la identitat, el sentiment i el cor. Es pot veure des d'un punt de vista pragmàtic, de negoci, de ciència, demoscòpic i continua essent del tot cert. Als catalans sempre ens ha agradat fer-nos la traveta. Només espero que els nous models socials que s'han anat creant -amb la nova immigració, la de fa uns quants anys i alguns altres canvis que han provingut de l'intercanvi de negocis i d'educació europeus- siguin els que facin obrir els ulls a la resta i entre tots, aconseguim que el nostre estat sigui com nosaltres vulguem que sigui -en contra de cap altre- ja que, avui per avui, sembla impossible eliminar-los tots.

ÈPICA ÈTICA i ESTÈTICA

2009-11-17T10:20:00.000-08:00

Em deia l'altre dia un amic que no li interessaven els escrits dels "polítics" perquè "politiquejaven" massa. Al mot "politiquejar" Ell li donava el significat de ser discursos massa èpics. Bé, suposo que la seva costum a llegir i moure's entre argot tècnic (aquest amic meu és enginyer informàtic) i àrid potser fa que trobi poc útil el llenguatge mediàtic que s'utilitza en els discursos polítics.

És curiós, en un moment on hom es pregunta si s'ha perdut l'èpica en el discurs públic -falta de lideratges, bons oradors, etc- i,paradoxalment, en un món on l'estètica ho és tot resulta que aquest meu amic li sembla que tot això és sobrer.

Obama guanyà les eleccions precisament només amb l'èpica del que explicava a la seva audiència. El President Companys era èpic en les seves exposicions, per no parlar de Macià, Lerroux, Stalin, Kennedy, etc. Tots els grans líders han tingut quelcom d'èpics a l'hora d'articular els seus discursos.

Recuperar aquest punt que ens fa arengar les emocions de les persones pot no ser negatiu si les intencions amb les que es porta a terme són nobles. De fet, el que els moviments socials triomfin en bona part, també depèn de que qui ho comandi sigui capaç de fer despertar les sensacions que fan movilitzar l'individu. Sabem que és una manera útil per poder aconseguir els objectius que es marca tot grup polític (fins i tot els ecosocialistes, abans comunistes). No obstant això, no és bo confondre l'èpica amb la demagogia. La divisió és fina i moltes vegades massa difusa.

Tot discurs èpic ha de ser, a la vegada, ètic i no utilitzar la insídia i la mentida. Detectar això, de vegades, no és fàcil -llevat per els que fa massa anys que ho patim-.

Jo espero que en aquestes hores baixes de la política nacional aconseguim fer reflotar un discurs il.lusionador que provingui dels líders ben definits. Aquells que ens posin les cartes sobre la taula d'una manera neta i honesta i que ens animin a treballar per alliberar el país i millorar-lo dia a dia.

De ben segur que, entre tots, ens agafarem a l'èpica ètica i sabrem destriar el gra de la palla per no caure en l'error d'atorgar poder a tots aquells que representin la intolerància i símbols que ja fèiem desterrats des de fa molts anys.

Felip Puig, pal.ladí de la defensa numantina!

2009-11-12T11:20:00.000-08:00

Fa uns quants dies que m’estic quedant astorat davant la increïble facilitat amb la que la gent desvia la seva atenció només sentint les paraules d’algú que, suposadament, té certa credibilitat –inexplicablement, tot sigui dit-.

El portaveu de CiU al parlament es dedica, constantment, a crear focus d’atenció per desviar la mirada de les seves vergonyes a la mínima que li interessa a la seva formació política. En el moment en què totes les mirades estaven posades sobre l’escàndol de la guàrdia pretoriana del president Pujol resulta que al senyor Puig no se li acut res més –no sabem si a Ell en persona o a algú del destacament mediàtic convergent- que parlar dels càrrecs de la dona del president Montilla –descuidant-se de dir que aquests càrrecs són inherents a ser diputada de la diputació i, a més, que no són remunerats.- L’endemà salta a Catalunya Ràdio que Ell, en el moment que era conseller d’obres públiques acumulava una cartera de 41 càrrecs –representatius, o del tipus que siguin-. Doncs bé, en tot això l’última cosa que comptava era la cosa en sí. L’únic important era fer girar més i més el ventilador i crear un gran núvol de confusió que no fa sinó engruixir el nivell de malestar i de desconnexió de l’electorat envers els seus representants.

Tot això només amb la finalitat d’evitar que es continués focalitzant l’atenció en qui, presumptament, ha anat posant la mà a la caixa i que era, i és, tan amic de la família del padrí.

La cortina de fum ho tapa tot i tot ho confón. Resulta que tota la classe política està podrida, tot és un desastre, maleïts gestors apoltronats, etc. Mentre tots anem dient això va traient el cap la tan denostada impunitat dels que sí que roben i fan malvestats. Aquesta marea s’emporta tota l’esfera pública per endavant, fent pagar justos per pecadors. D’això jo, i en veu ben alta, en faig bàsicament responsable –entre d’altres- a les intervencions públiques totalment irresponsables de senyors com Felip Puig que només són combustible d’aspes del ventilador. El comburent d’aquestes són els mitjans de comunicació que prenen nota de tot això i acaben fent-li el joc en una espiral que porta al desprestigi de tots plegats.

Segurament, Puig, calla molt més del que diu. Només em queda dir-li el següent:

Pel que sols dir, Puig, val més que callis!

Sant Obama, hossanna a dalt del cel!

2009-11-06T13:25:00.000-08:00

Aquesta setmana ha fet un any de la investidura del primer president afroamericà (més americà que "afro", tot sigui dit) dels EUA.

El "defining moment" del flamant premi nobel de la pau sembla que s'està convertint, però, en motiu d'un debat més que previsible des del principi. Tothom es preguntava si el president de les noves tecnologies, el president del tan esperat canvi faria quallar en fets concrets les espectatives que sobre Ell es van dipositar -no pas per casualitat sinó a partir d'una estrategia de màrketing perfectament calculada.- Ha passat un any i ja es torna a sentir la cantarella del: "no és pas el que ens esperàvem".

Obama és un símbol. I com a tal és molt important. Obama simbolitza -i simbolitzava llavors- les esperances de molta gent de que les coses poden canviar. El seu discurs és bonic, atractiu i fins a cert punt hipnotitzant. Esperona a la gent a lluitar per un ideal, per un objectiu comú. En sí mateix això és quelcom necessari i positiu. Aconseguir que tothom -o que una majoria- se senti identificada amb el col.lectiu i disposada a volcar-hi les seves energies és propi d'un bon lideratge. El mèrit d'Obama és haver aconseguit fer recuperar l'interès per la política per molts ciutadans que s'en consideraven al marge perquè els líders -o els que es feien anomenar així- no els tenien gens en compte.

Els fets de l'administració són, però, una altra guerra. No cal oblidar que les idiossincràcies d'una potència com és la nord-americana no són fàcils de canviar. Un sistema amb una concepció tan profundament individualista i amb un domini absolut del capital dóna poc marge al poder civil -representat a la Casa Blanca-. Un país on les grans corporacions empresarials tenen, pràcticament, carta d'estat lliure és obvi que l'administració ha de ser molt curosa si no vol que les seves accions perjudiquin -a través del xantatge encobert amb les "pèrdues" o la disminució de plusvalues de les empreses- als ciutadans. Només cal veure la pressió a la que s'ha sotmès al mateix Obama des de les farmacèutiques i asseguradores en el moment en el que el President ha posat a sobre la taula de la Casa de Representants una de les seves puntes de llança de campanya com fou la reforma del sistema sanitari.

Abolir d'una manera clara, òbvia i definitiva aquests deixos totalitaris del capitalisme crec que només podria passar per la ruptura i el canvi de sistema. No amb la reforma o el pedaç. Si bé em temo que, en l'acualitat, molts pocs ciutadans hi donarien suport per més que s'intentés vendre aquest canvi com una millora de les seves vides. Són els propis ciutadans de peu que, si poden, també intenten a jugar a ser rics -hipoteques amb cotxe i viatge, targes de crèdit, etc.-

Així doncs, crec que només podrem esperar a fer balanç de la gestió d'Obama a finals del seu segon mandat i, tot així, crec que haurem de ser generosos i posar-nos davant algun cristall de colors -els que ens convinguin- per poder veure els canvis. De moment només podem esperar a que vagi desfent algunes de les coses que s'havien fet en l'administració anterior i de tan en tan, encomanar-nos a Sant Obama perquè ens solucioni els problemes -almenys, els d'identitat colectiva-.

Desafecció conjuntural o passotisme estructural?

2009-10-31T03:26:00.000-07:00

És veritat que la classe política està desprestigiada. Ja se sap que un 20% de mala propaganda té unes 40 vegades més ressò que un 80% de bona. El debat etern -que només es planteja seriosament la nit electoral- és el perquè de tanta desafecció i abstenció. Lluny de voler resoldre aquesta pregunta aquí, el que si diré és que crec que el debat es troba més en preguntar-se si aquesta desafecció és conjuntural o forma part d'un passotisme estructural.

Es diu que, en una societat rica i ben desenvolupada, un alt nivell d'abstenció és normal. Hi ha casos en el que això no es compleix, per tan, de base aquesta afirmació ja no és certa. De tal manera que cal buscar altres explicacions.

En una època en la que tot són ímputs a favor de l'individualisme del capital potser cal preguntar-nos si no seria bo tornar a posar sobre la taula la lluita de classes i el valor de la pertinença a un grup que vetlli per els interessos comuns. El bé comú és molt més constructiu -i productiu, a llarg plaç- que el bé individual. Fixem-nos com, fins i tot en el debat públic, s'ha perdut el concepte de "classe obrera" per donar pas a les classes mitges, altes o baixes. Senyors, ningú es considera de classe baixa! -i per tan, ningú surt en defensa d'un col.lectiu del qual, sembla ser, ningú forma part- si bé és cert que el nom no fa la cosa, crec que és un fet molt indicatiu de la pèrdua del sentit gregari entre les classes populars. Sentit que els donava tota la força i que ara està completament desdibuixada.

L'individualisme que propugna el capitalisme que impera actualment provoca altres anomalies -des del meu punt de vista- com el desdibuixament de l'autoritat. L'autoritat no és sinó el símbol dels projectes comuns -que acaben repercutint en els individus-. Intentar bastir una autoritat que no té el recolzament dels governats és començar la casa per la teulada. Al meu entendre això és el que està passant a la majoria dels estaments públics. Els lideratges cada vegada estan més deslegitimats perquè el volum dels recolzaments és més i més pobre cada dia. Això es retroalimenta en una espiral assimptòtica i se li sumen factors puntuals -corrupció, mediocritat individual, etc.- que encara fan més vertical l'assímptota.

Sabem que aquest individualisme només beneficia a aquells que més tenen. El mèrit -diguem-li així- de que l'estat de coses sigui aquest és dels sectors més benestants o, en definitiva, de la dreta, una dreta que sempre troba la manera de posicionar-se i aprofitar-se de les debilitats de la gent -aquests si que en són de gregaris!- . No oblidem, però, que el desmèrit és nostre per haver-nos cregut que tots i cadascun de nosaltres podiem ser més papistes que el papa i deixar que això fos una passejada militar per les dretes.

Calldetenes Decideix!

2009-10-21T14:33:00.000-07:00

Aquest post és purament informatiu:

fa poc menys de mitja hora -ara són les 23:34 del dia 21 d'octubre de 2009- s'ha constituït oficialment a Calldetenes la coordinadora per la convocatòria del referèndum pel dret a decidir.

Una nodrida representació de les entitats del municipi s'han reunit per donar el tret de sortida a la cursa que ens portarà a votar el dia 13 de desembre -si cap causa de força major ho impedeix, és clar- sobre la independència del nostre país.

La organització en qüestió porta el nom Calldetenes Decideix, decisió presa a partir de la recomanació de la plataforma comarcal Osona Decideix constituïda fa uns dies a efecte de coordinar i donar suport a tots els municipis que volen fer la consulta popular.

Calldetenes Decideix s'ha constituït en diferents comissions -comunicació, organització, informàtica, participació, tresoreria- per tal de poder economitzar i delegar correctament les feines que requereixen un event com el que s'ens presenta.
He pogut copsar una bona predisposició de tothom i il.lusió per organitzar-ho i convertir-ho en un dia de festa i participació per a tothom.

PS: Com algú ha dit a la reunió, des del 32 que no hi havia un moviment com aquest. Aprofitem aquest impuls entre tots i segur que convertirem Calldetenes en un bon exemple de convivència i voluntat d'alliberament nacional.

L'Esquerra que fa coses

2009-10-20T11:01:00.000-07:00

Últimament és comú sentir pel carrer i a la "batalla del cafè" -o de la cervesa, per molts i moltes- que ERC s'ha venut a la poltrona i ha renunciat a tot el que proclama. N'hi ha que diuen que se senten enganyats. És normal. En qualsevol moment, sempre que hi ha algun català que governa -i com més d'esquerres, més se li diu- se l'acusa, immediatament, d'aferrar-se a la cadira. És curiós que això és quelcom que no es retreu mai als membres del govern espanyol. Com també ho és que ningú recorda que n'hi van haver uns que varen governar durant 23 anys pactant indistintament amb partits espanyols de qualsevol color i és, des de les seves files, des d'on es crida amb més força com de botiflers som els d'Esquerra.

Ara es diu que Esquerra s'enfonsarà electoralment degut a la seva traició al país. Ja ho veurem. A mi m'agrada pensar que no. L'única força política catalana -fins el moment- que es presenta a les eleccions amb un programa clar i català i amb l'horitzó definit de l'alliberació nacional és Esquerra. L'horitzó, però, no és només que una quimera si no s'hi trama el camí. Esquerra fa això, amb el dia a dia. La seva tasca al govern es nota -i molt més del que tocaria per part d'un partit que NOMÉS té 21 diputats-:

L'estatut, el Pacte Nacional de la Immigració, la Llei de consultes, el Pacte Nacional d'Educació, la Oficina antifrau, el blindatge del català, la llei d'educació, i un etern etcètera. Tot això construeix país, tot això contribueix a avançar cap a l'horitzó nacional desitjat. Social i republicà. I ho hem fet des del govern estant, arrossegant un partit sucursalista que ens ha sorprès positivament més d'una i dues vegades plantant cara -de veritat- al "pequeño Madrid" de poder quan ha fet falta. Però encara queda molt per fer. Tot sigui que els que volen continuar plantant cara es sumin al projecte de l'alliberació nacional. Els que no són sucursalistes, teòricament, ja estan -o això diuen- "de part nostra".

Potser ens falta més pedagogia, ens falta fer arribar el missatge del que s'està fent i del que es vol fer. S'ha de fer arribar d'una manera planera, transmetent les ganes i la il.lusió que els homes i les dones d'Esquerra hi posem per aconseguir-ho. Els imperis mediàtics, però, són murs sovint infranquejables.

No oblidem que sempre que hi hagi cadires algú o altre acusarà el que hi està assegut de no voler-se aixecar. En qualsevol cas, prefereixo que les ocupin aquells que pensen com jo i aquests, ara per ara, són els de l'Esquerra de la llibertat.

Heterogenis i malentesos

2009-10-18T03:32:00.000-07:00

Una vegada em va dir un psicòleg que gairebé tots els pacients que tenia culpaven els del seu voltant de la seva dissort o de les seves penes. "-el meu home no em fa cas", "-la meva sogra em tracta fatal", "-el meu jefa em pressiona massa", etc. Resulta que ningú era capaç de veure que potser era Ell mateix la causa del seu malestar. A la majoria dels pacients, aquest psicòleg amic meu, els hi receptava l'autocrítica constructiva i, curiosament, al cap d'un temps tots aquests -o gairebé tots- tornaven contents a la consulta perquè havien aconseguit fer desaparèixer molts problemes que els angoixaven.

Crec que és possible extrapolar aquesta situació al nostre poble. La constatació de que caiem malament a l'imperialisme espanyol -en les seves diferents manifestacions- ens fa tenir un argument tan còmode que ens fa perdre el valor de la lluita. Com ens explicava el professor Junqueras a la Vall de Núria sempre que se'ns ha presentat la oportunitat de ser independents -o, almenys, de tenir un autogovern molt més potent- els primers que hi hem renunciat hem estat nosaltres mateixos. Hem preferit viure, una vegada més, contra algú. Quants més exemples històrics ens calen per adonar-nos d'això? per dir-ne alguns: renúncia al concert econòmic al 1979, estatut de sau, estatut de Miravet -o de la Moncloa, més aviat-, proclamació de la república al 1931, i així un llarg etcètera que no acabariem mai.

Amb tot això, el més sensat seria pensar que un enemic comú ens hauria d'unir però a nosaltres això no només no ens serveix de res sinó que ens debilita perquè dóna més arguments per la creació d'antipaties contra els sobiranistes dins del nostre propi poble.

La millor manera d'acabar amb les penes de conquesta que patim des de fa 400 anys seria la de construir-nos constructivament -valgui la maleïda redundància que no he estat capaç d'evitar- i començar a creure'ns el país. A evitar aquest síndrome d'Estocolm estrany i confús que, de vegades, ens fa dir pestes de les Espanyes per, inmediatament, anar a netejar les sabates als seus governants -i, per tan, líders de la colonització secular-.

Si ens creiem el país i tenim les idees clares i l'objectiu comú del benestar social i les ganes de poder viure amb plena llibertat no perdrem més el temps i anirem per feina.

Jo em crec el país, crec en la seva gent i les seves infinites possibilitats. La gent d'aquest país són herois del dia a dia amb el seu esforç per tirar-lo endavant malgrat totes les inclemències. Cal que siguem tots els que hi creguem i en siguem conscients perquè sinó, l'imperialisme -que sí, existeix-, te la partida guanyada abans de començar-la.

El dia després, què?

2009-10-12T11:50:00.000-07:00

Tot i que no fós independentista d'esquerres i republicà potser encara podria continuar essent determinista i raonable per veure que una finalitat en sí mateixa no te massa sentit si no has tramat el camí per arribar-hi. Almenys no en una qüestió com la que ens ocupa. Sembla ser que el simplisme i el populisme torna a imposar-se en el discurs d'alguns que s'erigeixen en ares de la puresa de la defensa del baluard nacional. Resulta que encara pensen que "els indepes" són simples i que no hi veuen tres dalt d'un burro. Algun potser sí que encara ho és però, per sort pel país, aquests en són quatre.

La nostra lluita per l'assoliment de la llibertat nacional s'ha de fer amb tothom, ningú hi sobra. De fet, a aquestes altures ja no hi hauria d'haver ningú que cregués en la "puresa de la raça". Com pot ser que encara hi hagi algú que es dediqui a repartir carnets de catalanitat? n'hi ha que, després de tres anys, encara no han paït que sigui president de la Generalitat un Montilla i no un Costa o un Camprubí Casanoves -o un Mas, potser?-. Qui sap, potser és per això que Carretero diu que no vol pas liderar el seu "moviment".

Alliberar un país no pot ser la tasca d'una minoria, d'uns pocs que s'autoconsideren purs. Jo no vull viure en un lloc on el veí s'atreveix a dir qui o qui no es mereix ser tractat com a membre de la pròpia comunitat en funció dels seus cognoms o la llengua en la que s'expressa a casa seva. I em temo que cap dels que s'autodefineixen com a "independentistes" voldrien viure en un país així arribat el moment.

Si estem d'acord en això últim -pocs seran els que no- ens adonarem que la millor manera (i potser la única) d'aconseguir la independència és fer-ho de forma incloent.

Imaginem, per un moment, que Catalunya és independent sense la concurrència de tots els que s'en senten exclosos ja sigui per el seu origen o per la seva llengua i la seva falta de "puresa". Què tenim el dia següent que el 50+1 hagi declarat la independència? com queda la cohesió social? aniran a l'escola els nanos dels pares que no són "purs"? aniran a treballar aquests?
Només estem parlant de la meitat menys 1 del país... potser no n'hi ha per tan?

Un país no és un concepte i prou, un país és una realitat que es trama dia a dia. A les feines, als carrers, a la vida pública i privada en general. Això s'ha de treballar. Fer país no és una entelèquia i prou. La lluita la farem entre tots o no valdrà la pena ni continuar-la. I en el gran dia de la feliç consecució hi hem de ser tots, perquè ens ho mereixem!

Som-hi que ja estem perdent el temps!

El ventilador d'octubre

2009-10-05T10:15:00.000-07:00

Cada dia que passa em deixa més perplex l'actitud d'alguns membres destacats tan de la classe política com de la societat civil d'aquest país que és Catalunya.

Ara resulta que rebre diners d'una fundació cultural (amb important participació de fons públics) per finançar els deutes d'un fallit projecte polític això és quelcom positiu pel país. Es diu així, tranquil.lament, sense que això representi cap greuge per qui ho diu.

A més, sembla ser que continúa ben vigent allò de que "la millor defensa és un bon atac" perquè a la mínima que hi ha algun rumor d'aquests que ara es porten tan la resposta no és sinó un simple: "-i tú, més!". Sembla mentida que es pugui continuar defensant, a cara descoberta, de que és legítim finançar projectes polítics amb fons públics d'una manera indirecta (hi ha qui en diria fons desviats... la qual cosa, que jo sàpiga, és un delicte). N'hi ha que no tarden massa a justificar qualsevol cosa apel.lant als sentiments identitaris encara que això vulgui dir passar per sobre dels mateixos sense cap pietat.

N'hi ha que s'han acostumat a llençar-se la bandera per sobre a la mínima per, inmediatament, dir que se l'estimen per sobre de totes les coses. Dilapidar els diners públics no és sinó una deshonra per tots aquells que ho porten a terme i m'és igual si el cognom que porten és conegut, d'origen català, andalús o senegalès. No podem permetre que ens colin cap més gol aquests que són còmplices hàbils. Aquests que ens donen lliçons i carnets de catalanitat i puresa.

Espero que el jutge depuri les responsabilitats que pertoquin (tot i que la meva manca de fe en la justícia establerta no em fa ser massa optimista) però no oblidem que les polítiques les haurà de depurar el poble. Intentem, doncs, que aquest poble no ho oblidi a la primera de canvi i que no caigui en la trampa de la cortina de fum. Aquesta cortina que alguns la volen fer veure del color de les quatre barres.

A Calldetenes hi serem tots!

2009-09-29T10:41:00.000-07:00

El primer ple del curs polític de l'ajuntament de Calldetenes va aprovar ahir, dia 28 de setembre, una moció que insta a les entitats ciutadanes a promoure consultes com la que es va celebrar a Arenys de Munt el passat 13 de setembre. L'aprovació va ser per unanimitat dels tres grups municipals (CiU, Poble en Marxa i Esquerra Republicana). Destacant, prèviament i a petició d'un regidor de Poble en Marxa, que havia de ser un clamor unitari i no partidista de l'ajuntament. De totes maneres, el fet que s'aprovés en sessió plenària i de manera unànima crec que deixava molt clar que no era cosa d'un partit o altre sinó de la corporació que representa els ciutadans del municipi. No obstant les puntualitzacions val a dir que fa goig veure que hi ha coses que ens uneixen a tots manifestament.

El fet que el govern hagi decidit donar aquest pas important i manifestar la voluntat de que s'organitzi la societat civil per poder preguntar-se a si mateixa sobre la determinació del nostre país no és sinó una demostració que els representants del poble tenen clar que el seu electorat és clarament sobiranista -almenys en àmplia majoria-. La qual cosa ens pot donar alguna pista -més que raonable- sobre el resultat de la futura consulta.

Ara bé, que l'ajuntament hagi fet el pas no vol dir que hagi ni de capitalitzar ni de liderar la consulta, sinó que ha de ser un símbol i prou. Els ciutadans s'han de fer seva la petició que li fa el seu govern. No només per un motiu legal sinó perquè és quelcom, la consulta, que és del poble i per el poble.

Hem de manifestar-nos i organitzar-nos de manera cívica i pacífica seguint l'exemple d'Arenys que, com diria aquell, ens va passar la mà per la cara pel que fa a la iniciativa. Cadascú té el seu temps, la seva idiosincràcia i les seves particularitats si bé l'objectiu que compartim és el mateix. Fer-ho coordinadament amb algun altre municipi de la comarca per coincidir en la data potser no seria mala idea perquè, com diuen alguns: "quan es faci al poble veí jo també hi aniré a donar un cop de mà i si ho fem tots al mateix temps malament rai per anar a ajudar-nos". La grandesa d'Arenys també va ser, en part, la seva singularitat i el fet que mig país -creient o no- hi pugués ser aquell dia. Que cada municipi pugui celebrar quelcom que s'assembli a aquell dia en aquell poble del Maresme seria una gran victòria i quelcom que alguns, ja sabem quins, no podrien suportar.

"Post hoc, ergo procter hoc"

2009-09-27T05:38:00.000-07:00

Començo aquesta etapa de blocaire amb il.lusió esperant que em pugui fer un humil forat a la blogosfera del país o, com a mínim, de la comarca d'Osona. Espero que totes les opinions que aquí es verteixin no fereixin a ningú i, si ho fan, demano disculpes anticipades. També aprofito aquest primer paràgraf per donar les gràcies a tots aquells que llegireu i, potser, deixareu algun o altre comentari donant la vostra opinió sobre els temes tractats.

Post hoc, ergo procter hoc: després d'això, llavors a conseqüència d'això.

En el primer post que escric al bloc parlaré de la malaurada martingala de Fèlix Millet i la seva "brillant gestió" al capdavant de la fundació Orfeó Català Palau de la Música Catalana.
Ens trobem en un moment en el que, més que mai, està en boca de tothom el tema del sobiranisme, les consultes d'autodeterminació, el prestigi institucional i la lluita del poble català per la defensa dels seus drets i la seva identitat en contra de tribunals polítics. Doncs resulta que en aquest moment, precisament en aquest, del principat de Catalunya en sorgeix una de les trames corruptes més desagradables de totes les que es fan i es desfan.

Una trama que, després de vint anys, es descobreix com qui no vol la cosa. De la nit al dia. Per generació espontània. Fèliz Millet -i d'altres... la majoria a determinar públicament- porten des del principi posant la mà a la caixa de la Fundació del Palau de la música catalana. El Palau, un dels principals exponents del simbolisme català -i patrimoni cultural de la humanitat segons la UNESCO- ara se'ns revela com una institució comandada per corruptes sense cap escrúpol que no dubten en dir als músics que es paguin ells mateixos els entrepans argumentant que la fundació no té ni un duro. Mentrestant, aquests corruptes s'embutxaquen milers i milers d'euros a costa del contribuent i de les donacions de particulars a la Fundació.

No deixa de sorprendre'm que, després de tants anys de corruptel.la -pràcticament a cara descoberta segons els informes d'auditoria- s'hagi descobert públicament ara. Tant de temps ha hagut de passar perquè algú s'adonés que les coses no funcionaven? El patronat s'havia fiat sempre de Millet i companyia sense preguntar-se mai si tot s'estava fent correctament ni el perquè dels "forats" que indicaven els informes dels diversos auditors? Jo em pregunto perquè serveix l'entramat institucional de la fundació si llavors resulta que ningú dels que en formen part la fiscalitzen, la controlen o, senzillament, s'interessen pel que s'esdevé a la direcció de la mateixa i als seus comptes.

El problema no rau potser tan en la responsabilitat d'alguns sinó la irresponsabilitat dels mateixos -confiança sí, però fe cega potser no cal i menys tractant-se de diners que no són propis- . Dit això, no seria just no destacar que els qui han causat la catàstrofe, qui han robat i qui han menyspreat del tot el símbol no són el patronat -i menys el d'honor- sinó l'ex-president i l'ex director administratiu Millet i Montull, respectivament. O almenys fins on sabem.

Millet, membre destacat de la burgesia catalana i descendent directe de Lluís Millet i Pagès, fundador de l'Orfeó Català es va aprofitar del seu cognom per guanyar-se la confiança -ímplicita de la burgesia- i poder robar i dilapidar el patrimoni públic a la seva més pura conveniència.

Potser no es tracta tan de deixar de confiar sinó més aviat fer la feina ben feta i no deixar-se enlluernar ni per cognoms ni per passats que ja formen part de la història. "L'establishment" burgès català ha gaudit sempre de certa butlla entre tots els estaments del país i això és quelcom que comença a canviar des de fa uns anys si bé encara hi ha molt a fer. Canvis que, en bona part, començaven a ser manifestos amb el canvi de govern que segellava el Pacte del Tinell del 2003.

No oblidem, però, que aquestes actituds de "carta blanca" de cert sector destacat i poderós del país són un argument i presa molt fàcil d'utilitzar per tots aquells de les espanyes que ens volen mal o que, senzillament, ni ens reconeixen però els suposem una molèstia. A partir d'ara la "casta política catalana" de la qual sempre es parlava a la cadena de la sotana tindrà més credibilitat populista que mai. L'argumentació "post hoc, ergo procter hoc" Millet i companyia els hi ha donat en safata de plata. Ens costarà molt desmuntar-la -fins i tot a aquells que ens vulguin escoltar-.