diumenge, 27 de novembre de 2016

LA CORRECCIÓ HIPÒCRITA



Orwell deia que dir la veritat en un món on predomina la mentida és un acte revolucionari. Fa 41 anys de la mort del dictador (al llit, de vell), una època s’acabava i en començava una altra. Recordem com en l’època en que les decisions es prenien des del Palau del Pardo i no des de la Moncloa la premsa tenia poc o res a dir.  A Espanya, llavors, no hi havia males notícies. Tot era bo.

El Parlamento, llavors, no existia. El que existia era una cambra farcida d’elits i senyors posats a dit des del Pardo que anaven a l’edifici de les corts a passar l’estona i a fer mèrits davant del règim. Fins i tot, m’imagino, n’hi devia haver algun que de tan en tan li tocava ser l’aneguet lleig i fer algun discurs (pactat, “por supuesto”) una mica “diferent” perquè no fos dit.

Ara, passats els anys, les coses han canviat molt: sufragi universal, les decisions des de la Moncloa, premsa lliure, etc. Ara, a les Cortes, hi ha una amalgama de persones de gènere diferent, vestits diferents, idees diferents, etc. Quan pugen a la Tribuna diuen coses ben diferents, parlen de temes que fa 40 anys haguessin estat impensables d’escoltar en l’esfera pública espanyola.
El que és curiós, però, és que hi ha una cosa que no ha canviat gaire per no dir gens: la hipocresia. La “democratització” del règim franquista (compte amb el concepte, ho explica tot: “democratitzar una dictadura”) ha comportat l’arrossegament de la hipocresia pública fins el dia d’avui. Dit d’una altra manera: dir la veritat en públic continua essent un problema, sobretot quan aquesta va en contra d’aquesta pàtina que s’ha inventat la elit i que en diuen  correcció política. Afecta a tothom, amb especial afectació als més revolucionaris que són els que han d’anar més amb cura a l’hora d’exposar els seus postulats. Alguns, directament, han optat  per esdevenir una mena de “bufons del regne”, simpàtics que sempre diuen la veritat però que mai ningú té en compte. D’altres continuen sent la jovenalla a qui ja es pressuposa que li pertoca ser radical per, més endavant, aburgesar-se i acceptar-ho tot tal com raja.

A tot això ha aparegut un personatge que ha trencat l’esquema. En les seves pròpies paraules: “un noi mig boig de Santa Coloma que es diu Rufián i això dóna molt de joc”. Un castellanoparlant amb ascendents directes de Jaén dient que vol la independència de Catalunya. A Espanya el tracten de traïdor (perquè clar… no va pas de racisme tot això, oi que no?) i ja que hi som, Ell va i els hi diu a la cara el que una gran majoria pensa i ningú s’atreveix a dir.  Els ha dit traïdors als socialistes (en paraules dels seus propis seguidors) per haver fet president a Rajoy, els diu comparsa del PP als de Ciutadans, els diu dreta reaccionaria al PP per tenir un ministre que conspira i resa al “Valle de los Caídos”.

A Rufián li han dit Rufián, nazi, traïdor, dictador, borratxo, i un reguitzell inacabable d’insults i amenaces. Tot, només, per haver dit la veritat i haver posat un mirall davant d’aquells que no s’agraden quan s’hi veuen reflectits. Rufián, només, ha posat de manifest que les coses no han canviat tan i ha fet més que certa la frase d’Orwell.

dijous, 21 de juliol de 2016

Assemblees, fermeses i revolució

Esquerra és un partit amb 80 anys d’història. Ho sap tothom. La seva raó de ser és la creença d’un futur millor per Catalunya i la seva gent. Les diferents ànimes que van quallar en les sigles d’ERC durant la República van acabar essent una suma enriquidora, amb les seves llums i ombres i que ha perdurat fins els nostres dies. 

A aquestes ànimes les unia una radical estima i la lluita per les classes populars catalanes, obreristes, anarquistes, comunistes, revolucionàries, etc. I no obstant les diferències, com deia, la marca ha persistit. Ara bé, ha evolucionat però, com llavors, ha acabat esdevenint la garantia de la resistència. El que ha enriquit aquesta agrupació ha estat la voluntat d’obrir-se i, com diu el seu president, intentar assemblar-se el més possible a la societat que diu voler representar. 

Així doncs, dels 9 diputats a Madrid, per exemple, 6 són independents. Costaria molt trobar cap precedent al món d’alguna força política que es renova i construeix diàriament amb gent que no és de carnet i a més ho fa sense complexos. ERC va escollir un president que només feia un any que s’havia afiliat a la formació, cada quatre anys fa congressos realment assemblearis i en incomptables ocasions la militància ha estat determinant a l’hora de fer replantejaments a la direcció (ho apunto perquè alguns ara ho venen com quelcom molt innovador. Doncs bé, ERC porta 80 anys fent-ho). 

ERC ha tingut molts morts a la seva esquena, sense anar més lluny el que es considera el 1r mort de la Guerra Civil fou un diputat d’Esquerra (Amadeu Colldeforns) i el del mateix president màrtir, Lluís Companys.

ERC s’ha quedat sola mil vegades defensant postulats d’esquerres i de país i ho ha fet perquè senzillament era el que tocava. Sovint ho ha fet jugant-s’hi molt, fins i tot la seva existència i contra l’statu quo autonomista que, d’amagat, pactava amb les classes dirigents de l’Estat espanyol a canvi de coses que s’han anat sabent amb el temps. 

La generositat i compromís d’ERC, doncs, és innegable i probablement no equiparable a la de cap altre actor polític del país (la gesticulació d’alguns per intentar fer veure que són més generosos ja les hem vist els últims anys i malgrat tot... no ho han aconseguit pas, ERC no competeix en això. Ho és, només cal llegir la història d’abans i d’ara). Ni les més engranades maquinàries mediàtiques (ni d’aquí ni d’allà) han pogut aconseguir mai que ERC caigués. La connexió amb el país, la gent i el reconeixement del Poble i la persistència de la seva gent és el que l’ha fet perviure. 

Fa certa vergonya veure com, últimament, alguns volen donar lliçons a ERC sobre fermeses. Formacions polítiques que canvien de posició com canvien de jaqueta o de postulats radicals que muten en conservadors només en qüestió de mesos s’atreveixen, amb molt poca vergonya, a dir a ERC què és o què deixa de ser només en funció de si els dóna suport o de si poden créixer electoralment a costa seva. I a més, no dubten a manipular i mentir si cal intentar capgirar l’imaginari. No tot s’hi val. I menys des d’una posició ideològica teòricament propera.

ERC és aquí per fer la revolució més gran de tots els temps en aquest país: la República Catalana. Ningú ha dit que això fos fàcil, s’han d’encaixar moltes peces i molt diverses i no ha de ser cap excusa per amagar vergonyes de ningú. 

En això estem. Sempre hem dit que el més d’esquerres, el més revolucionari és construïr una República i exercir el poder dels constituents per sobre dels constituïts. Aquest poder, en el cas de l’estat espanyol, només el podran exercir els constituents de forma unilateral, doncs els constituïts són els de sempre: la monarquia i els cognoms que sempre han governat. És poc d’esquerres, per no dir quelcom més gruixut, negar la imprescindible unilateralitat d’aquest procés i escudar-se en un “internacionalisme” que només acaba afavorint l’statu quo en comptes de l’evolució real i tangible de les coses. 

Com sempre diu algú: el país que somnien alguns, on la dreta reaccionària és residual i on la monarquia no és la institució més ben valorada, ja existeix i es diu Catalunya. Qui no ho llegeixi així o no està prou informat o no és gaire d’esquerres (i qui ens intenti fer veure que això és un tema ètnic o nacionalista, directament, te mala fe). 

ERC, malgrat tots els malgrats, persistirà i serà clau per acabar la feina. Que s’hi sumi qui vulgui perquè el país que construirem serà divers o no serà.

dijous, 31 de març de 2016

ELS GRIPAUS DEL PATRIOTISME

La CUP demana que JxSí es reafirmi en la declaració aprovada el 9N passat i per això presenta una moció que remarca explícitament els passos a seguir per donar-ne compliment. 

Perquè la CUP entra aquesta petició? ho fa per tensionar JxSí? Si JxSí es tensiona per això tots sabem per quin cantó serà, en tot cas. ERC no té cap dubte de que s'ha de donar compliment explícit a la Declaració del 9N. El que costa d'entendre és com la CUP, havent renunciat a la DUI perquè, segons Ells, no tenim majoria suficient, sigui qui exigeix la desobediència. Intentar fer caure en contradiccions a JxSí és vella política i tacticisme*. 

Les últimes setmanes no fan sinó incrementar els dubtes sobre una part dels integrants de JxSí envers les seves autèntiques intencions sobre el Procés i el compliment del Full de ruta amb el qual aquesta coalició es va presentar el 27S. Entregar els governs de les diputacions de Lleida i Girona al PSC o les declaracions ambigües (clarament calculades, cal dir-ho) de notables dirigents de la refundació de CDC sobre que al nou partit també hi tindran cabuda els del NO, etc. En aquest país, TOTHOM, a hores d'ara, ja sap quin partit és clarament independentista i quin... depèn de com giri el vent. 

Esquerra te els genolls pelats de caure en la teranyina de la caverna mediàtica convergent, sap el pa que s'hi dóna. Ni #pressingsCUPs ni res d'això... al cap i a la fi, la CUP, mai ha estat el "rival" a abatre per CDC. Sempre ho ha estat ERC. Almenys des del 2003. Els boicots mediàtics rebuts cap a ERC han estat d'unes proporcions estratosfèriques, continuades i sostingudes en el temps. La CUP, també ho sap. I també ho ha utilitzat quan li ha convingut (les abraçades amb Mas en són la prova... tot i que n'hi ha que encara ens volen fer creure que allò no era sinó una manera personal de Fernández d'entendre el moment).

La CUP també sap que si ERC fa un posicionament rupturista respecte la coalició JxSí aquesta serà l'excusa perfecta de CDC per entrar en una voràgine més processista que mai  donant-ne tota la culpa a ERC. És evident que ERC està en una incòmode posició. Una situació que li recomana prudència i altes dosis de pragmatisme calculat. A ERC li interessa l'objectiu, la consecució de l'Estat independent, de la República catalana i aviat. 

Mentre CDC estigui en aquest govern, li agradi o no, no pot escapar-se del seu propi compromís de construïr-ho tot en 18 mesos. Així doncs, per mes que ho vulguin d'altres, ERC fa be en mantenir-se fent el desagrable però imprescindible paper d'engranatge, de posar oli. ERC te l'encomana popular (quin paperot!) de fer que aquest que és "independentista conjuntural" ho esdevingui de forma estructural (per voluntat pròpia o per pressió ambiental). Estic segur que Junqueras i els seus faran tot el que estigui a les seves mans perquè això sigui així però no oblidem que, en últim terme, la decisió del que volen ser serà dels propis convergents.


*De fet, alguns només fan que repetir-me a tuiter que ERC els va deixar sols quan li volien tallar el cap a Mas i que no els ho pensen perdonar. Són els mateixos que diuen sentir-se cansats de les lluites intestines... 

dimecres, 23 de març de 2016

KRLS, QUE NO ET FACIN FER D'INDIANA JONES!

Els aficionats al cinema d'acció i aventures segur que tenen l'Indiana Jones (Indy, pels amics) com un d'aquests herois clàssics que gràcies a Ell se salva el món i, en especial, la noia de la pel.lícula. Si revisem una mica el primer dels films de la saga d'Spielberg, A la recerca de l'Arca perduda (1981), ens adonarem que el personatge d'Indy és totalment prescindible per la història que hi succeeix. És a dir, el seu paper hi és totalment irrellevant i els fets que hi ocorren hi haguéssin passat igualment sense Ell. Reviseu la pel.lícula i us n'adonareu!

A Catalunya el nostre Indy particular, el president Puigdemont, ha d'anar en compte. Que no li passi com el personatge de la pel.lícula!. Ell pot ser, juntament amb la gent d'ERC al govern, qui continui endavant sense entrabancades dubitatives ni ambigüitats putarramonetistes calculades pròpies d'èpoques pujol-massistes. Els últims dies, certes declaracions de dirigents convergents m'han fet pensar que l'Indy català i la seva manera de pensar (tots tenim clar que Puigdemont és un independentista de "pedra picada") acabarien essent un mer espectador de tot el que passava i no hi acabaria tenint cap influència sinó que ho acabaria manegant tot "l'atzar" (s'entén l'ironia, oi?) des de fora.

No només són les declaracions el que poden arribar a convertir en KRLS en un personatge prescindible en un guió de ciència ficció i amb un mal final. El problema més greu són els fets: 

Els pilars bàsics de la hisenda pròpia, les diputacions (unes autèntiques, sòlides i solvents estructures d'estat ja existents si se saben aprofitar) resulta que estan governades en un 50% per JxSí (o els partits que formen la coalició) i en l'altre 50% per la sociovergència. La hisenda pròpia (el que portem anys i panys dient que serà el puntal imprescindible que ens menarà a la DUI i a la constitució de la República) la construïrem amb diputacions amb governs que depenen del PSC? Segur? (una cosa és que el PSC tingui presència al Govern provincial i l'altra és que sigui el soci de govern prioritari com passa a Tarragona i Lleida). La resposta, ja la sabem tots (també a can KRLS), és NO.

Aquests dies, i arran també del desgavell successori de l'Ajuntament de Girona han proliferat articles sobre els pactes de govern municipals de tot el país. En múltiples casos semblava com si es vulgués acusar a ERC de ser un incomplidor del pacte JxSí a nivell municipal però en pocs o cap es menciona (i si es fa és de forma tangencial) el clamorós problema de tenir el PSC (un partit, ara ja clarament espanyolista i contra el Procés) com a principal soci de govern a les Diputacions. Òrgans que han de ser els que han de coordinar-se de forma més activa a favor de la construcció de la caixa de recursos propis que ens permetin la Independència. Les dinàmiques locals són això, locals, ho diem i ho sabem tots. Les provincials són una altra cosa.

Convergència pensa continuar aquesta dinàmica? aquests fets sí que són coherents amb les seves declaracions dels últims dies.

De veritat que en KRLS serà com l'Indiana Jones de l'Arca Perduda? no m'ho vull creure. President, a les seves mans està demostrar-nos que no és així. Agafi les regnes i quadri els seus!