diumenge, 27 de desembre del 2009

VICTÒRIA!


Esquerra Republicana modela i transforma la societat des del govern. Ho fa en la mesura del que li permeten 21 diputats front 135 que té la cambra catalana. Només un 16% dels vots que li donen una força que, ben canalitzada, li ha permès establir les bases per la creació de l'estat català. Pactes nacionals d'immigració i educació, llei del cinema, de les consultes, un nou estatut, etc. tot això i molt més ho ha fet Esquerra Republicana de Catalunya des del govern. I el més important de tot, ha aconseguit que la meitat del país es pogués sentir inclòs en el projecte del catalanisme polític. El pacte amb el PSC ha convertit el govern de la Generalitat en quelcom proper a aquells ciutadans que veien com quelcom extraterrestre això de la institució catalana per excel.lència. O almenys ho ha intentat. L'assoliment de la llibertat nacional s'ha de fer amb tothom. Amb un bon pam de nas es va quedar Espanya quan varem fer president a un "xarnego" tal i com va dir el propi ministre espanyol Sevilla.

Que algú intenti fer l'esforç d'imaginar si s'hagués destapat el 3%, els Millets i companyia amb un altre pacte de govern o senzillament sense ERC.

No oblidem però, que els partits amb els que es governa són partits polítics que no tenen el mateix horitzó que el nostre com tampoc ho és el de la principal força de la oposició. No obstant això els hem arrossegat -en la mesursa que s'ha pogut- cap a posicions infinitament més catalanistes que fa uns anys. Això ens dóna força per reivindicar, ens dóna un tancament de files més que valuós a l'hora de defensar allò que ens pertany i que l'estat espanyol fa tants anys que ens expolia. Representem l'independentisme des de fa molts de temps i ara, aquest, comença a ocupar la centralitat del país. I tot això gràcies a l'Esquerra Nacional.

És bo que des de les bases d'Esquerra defensem amb el cap ben alt la feina feta. Entre d'altres coses perquè ens en queda moltíssima per fer si volem portar a terme el nostre projecte que és l'assoliment de la llibertat dels països catalans i constituïr-nos com un estat lliure i socialment avançat en el sí de la unió europea. Defensem la feina, contraargumentem contra tots els que ara ens diuen que no hem fotut res, que els hem traït i que hi som per "la menjadora" -algú recorda qui va "inventar" aquest terme? quants n'eren? 23 anys?- . El temps ens dirà qui són els traïdors a la pàtria. Serà bo però, que recuperem el discurs abrandat de qui abandera el patriotisme i l'encapçala. El nostre discurs potser s'ha agrisat en matisos de caire o bé tècnic o massa institucional. Recuperem el to de trinxera que ens és propi -però no ens descuidem ningú fora- perquè encara hi som. Hi serem fins l'alliberació.

Som l'Esquerra Nacional, la única força d'esquerres veritablement neta i independentista del país amb les coses clares i l'objectiu nítid. Ho hem fet bé companys, ho estem fent bé i li farem més. Espanya no pot guanyar aquesta partida que va començar fa més de 300 anys i nosaltres som la garantia de que no ho aconsegueixin. Si algú defalleix el substituirem, si algú es deixa comprar també només sigues tu el que tinguis la certesa de no defallir. Som nosaltres qui hem triat la direcció actual perquè hi confiem i sabem que farà el que ha de fer que és desplegar el mandat que té de la seva militància.

Em dic Sergi, tinc 27 anys, sóc assalariat i no tinc cap hipoteca política ni cap poltrona i sí, sóc d'ESQUERRA REPUBLICANA DE CATALUNYA. VISCA L'ESQUERRA NACIONAL! VISCA CATALUNYA LLIURE!

dimarts, 15 de desembre del 2009

LA RESSACA, DE VEGADES, NO ÉS DE BON PAIR


Ni vuit hores no han passat que els organitzadors de les consultes sobiranistes es tiressin els plats pel cap en públic. El comandant en cap dels tres exèrcits osonencs Alfons López Tena obria la caixa dels trons i esbombava les discrepàncies tan de forma com de fons hi havia amb les altres plataformes organitzadores de les consultes. Val a dir que aquest exnotari amb assimilació a cabdell militar ja havia dit en privat el què s'esperava que passés fora d'Osona i el perquè.

Si bé en el fons, López Tena, sembla estar del tot encertat -especialment després que Carles Mora reconegués explícitament la intenció de formar una candidatura al parlament de Catalunya havent utilitzat l'impuls de les consultes- també és cert que en la forma, el comandant s'ha equivocat. No calia que el titular fós: "discrepàncies entre els sobiranistes el dia després". L'únic missatge que s'ha enviat és el que envien els derrotats que es tiren les culpes uns als altres per la derrota.

El reconeixement que es mereix López Tena juntament amb tot Osona Decideix i tota la "troupe" de voluntaris -tan d'Osona com de fora de la comarca- per l'esforç i la feina feta s'ha vist una mica -bastant- tocada. Encara que el cabdell tingui raó, qui ha obert la caixa dels trons és Ell. Potser hagués calgut que els tres o quatre estraperlistes salvapàtries que el comandant critica anunciéssin primer les seves intencions per després poder-los acusar amb tota la força de la rao. Després de l'acusació ferotge digna de jutjat de guàrdia i al tercer grau al que el comandant ha sotmès aquests dies a Carles Mora i companyia als mitjans de comunicació em temo que no farà més que fer agafar volada a aquests que pretenen que la gent es movilitzi per entronitzar-los a ells.

Veig el dia en què els catalans podrem acabar alguna cosa sense haver de dir allò de: "no era això, companys, no era això".

dimecres, 25 de novembre del 2009

PLOUEN SÍs!!!


Esquerra diu un clar i rotund Sí a la participació i Sí a la pregunta que es farà a més de 150 municipis del principat de Catalunya el dia 13 de desembre. Per això, avui s'ha presentat la campanya "Fem un pas endavant. Vota Sí". http://www.esquerra.cat/votasi/index.html

Aquest és l'estracte del comunicat que ha enviat Esquerra Osona aquesta tarda fent referència a aquesta notícia:

"Carles Sanuy, president d'Esquerra Osona, ha manifestat que Esquerra "sempre ha estat a favor del dret a decidir i ara estarem a l'alçada perquè sigui un èxit".
A Osona, Esquerra portarà a la comarca a dirigents nacionals, com ara el president d'Esquerra, Joan Puigcercós, el secretari general, Joan Ridao, i diputats com Anna Simó, Marina Llansana i Joan Tardà, a més de l'eurodiputat Oriol Junqueras i el diputat osonenc Josep Maria Freixanet.
Per acabar, Jordi Casals ha animat a la resta de partits a també fer una campanya ambiciosa i crear una dinàmica que porti a una gran participació. Casals, ha acabat demanant als partits que s'han oposat a les consultes a Osona que "no facin boicot ni facin campanya a favor de l'abstenció, perquè seria boicotejar el dret democràtic a votar i decidir"."


.



diumenge, 22 de novembre del 2009

L'estat no hi és tot


És cert que a Catalunya -no cal anar més enllà, parlem del principat com a marc de referència actual- hi ha gent de tot tipus. Els que se senten catalans, els que se senten espanyols, els que diuen que no se senten de res però en realitat sí, els que realment no, els que diuen que se senten ciutadans del món i així un infinit etcètera de sentiments i dissentiments de permanença a una o altra col.lectivitat.

En psicologia se sol dir que el sentiment prové del pensament, de tal manera que si es controla el que es pensa també podrem controlar el que sentim. Sabent això, és raonable creure que els sentiments de permanença no són "naturals" sinó que són adquirits. Educació, llinatge, tradició, ideologia política, etc. són els elements del qual s'en deriven aquests pensaments individuals que s'acaben traduïnt en els sentiments identitaris.

Fins fa un cert temps, era impossible deslligar la idea de la independència o de l'estat propi de la identitat o sentiment de pertinença de l'individu.

L'anomenat "Estat-Nació" és quelcom que es donava com per indispensable i certament "natural" i inherent en segons quins ambients de la falsa il.lustració. La creació i desmembració de molts dels estats contemporanis d'Europa demostren que la suposada existència natural de l'Estat-Nació és quelcom fal.laç. El concepte no és tan fàcil d'acotar com sembla, l'estat espanyol és un claríssim exemple d'això. Mentre hi hagi, com a mínim, un important grup d'individus que s'autodefineixi com a Nació -diferenciada de la que s'identifica amb l'estat- ja no es podrà parlar de que allò és un "Estat-Nació" i el fet que els organismes "oficials" vulguin tan si com no que hi hagi aquesta identificació hi haurà servit un conflicte -bàsicament identitari però que arrossega molts altres elements-

Fins i tot, aquells que denosten la idea d'estat en general s'adonen de la utilitat de formar-ne part o de tenir-ne un per poder tenir, com a mínim, la igualtat amb la resta de pobles del món.

Crec que és il.lusori, descoratjador, poc pràctic i sobretot, paralitzant i còmplice de "l'status quo" establert el discurs de: "com que jo no estic d'acord amb cap estat, tampoc en vull un pel meu país". Resulta que el fet que no vulguis cap estat a l'actual ordre establert tan li fa perquè, t'agradi o no, en tens un. L'espanyol. Ineficaç, poc eficient, llunyà, caduc, ancorat a una visió molt provinciana, centralista i amb unes idees, a dia d'avui, encara d'un caire molt "cañí". No ens confonguem pensant que la nostra idea de país és la provinciana. Al contrari, formar part de la Unió Europea en forma d'estat lliure és la millor manera de tenir un país obert, modern, amb un estat del benestar fort, amb bons projectes de desenvolupament i recerca científica de primera és, probablement, la millor herència que els hi podriem deixar als que vinguin darrere nostre. Molt millor que l'intent constant de canviar l'estat espanyol -o fins i tot d'intentar eliminar-los tots- anant-nos donant cops de cap contra la paret i, paralitzant i bloquejant, sistemàticament les nostres pròpies capacitats. La perversitat que s'amaga rere el discurs del: "ui, això de defensar el país ja no es porta" és infinita -i probablement, desconeguda pel mateix que l'articula-.

Tot això es pot veure deixant de banda la identitat, el sentiment i el cor. Es pot veure des d'un punt de vista pragmàtic, de negoci, de ciència, demoscòpic i continua essent del tot cert. Als catalans sempre ens ha agradat fer-nos la traveta. Només espero que els nous models socials que s'han anat creant -amb la nova immigració, la de fa uns quants anys i alguns altres canvis que han provingut de l'intercanvi de negocis i d'educació europeus- siguin els que facin obrir els ulls a la resta i entre tots, aconseguim que el nostre estat sigui com nosaltres vulguem que sigui -en contra de cap altre- ja que, avui per avui, sembla impossible eliminar-los tots.

dimarts, 17 de novembre del 2009

ÈPICA ÈTICA i ESTÈTICA

Em deia l'altre dia un amic que no li interessaven els escrits dels "polítics" perquè "politiquejaven" massa. Al mot "politiquejar" Ell li donava el significat de ser discursos massa èpics. Bé, suposo que la seva costum a llegir i moure's entre argot tècnic (aquest amic meu és enginyer informàtic) i àrid potser fa que trobi poc útil el llenguatge mediàtic que s'utilitza en els discursos polítics.

És curiós, en un moment on hom es pregunta si s'ha perdut l'èpica en el discurs públic -falta de lideratges, bons oradors, etc- i,paradoxalment, en un món on l'estètica ho és tot resulta que aquest meu amic li sembla que tot això és sobrer.

Obama guanyà les eleccions precisament només amb l'èpica del que explicava a la seva audiència. El President Companys era èpic en les seves exposicions, per no parlar de Macià, Lerroux, Stalin, Kennedy, etc. Tots els grans líders han tingut quelcom d'èpics a l'hora d'articular els seus discursos.

Recuperar aquest punt que ens fa arengar les emocions de les persones pot no ser negatiu si les intencions amb les que es porta a terme són nobles. De fet, el que els moviments socials triomfin en bona part, també depèn de que qui ho comandi sigui capaç de fer despertar les sensacions que fan movilitzar l'individu. Sabem que és una manera útil per poder aconseguir els objectius que es marca tot grup polític (fins i tot els ecosocialistes, abans comunistes). No obstant això, no és bo confondre l'èpica amb la demagogia. La divisió és fina i moltes vegades massa difusa.

Tot discurs èpic ha de ser, a la vegada, ètic i no utilitzar la insídia i la mentida. Detectar això, de vegades, no és fàcil -llevat per els que fa massa anys que ho patim-.

Jo espero que en aquestes hores baixes de la política nacional aconseguim fer reflotar un discurs il.lusionador que provingui dels líders ben definits. Aquells que ens posin les cartes sobre la taula d'una manera neta i honesta i que ens animin a treballar per alliberar el país i millorar-lo dia a dia.

De ben segur que, entre tots, ens agafarem a l'èpica ètica i sabrem destriar el gra de la palla per no caure en l'error d'atorgar poder a tots aquells que representin la intolerància i símbols que ja fèiem desterrats des de fa molts anys.

dijous, 12 de novembre del 2009

Felip Puig, pal.ladí de la defensa numantina!



Fa uns quants dies que m’estic quedant astorat davant la increïble facilitat amb la que la gent desvia la seva atenció només sentint les paraules d’algú que, suposadament, té certa credibilitat –inexplicablement, tot sigui dit-.

El portaveu de CiU al parlament es dedica, constantment, a crear focus d’atenció per desviar la mirada de les seves vergonyes a la mínima que li interessa a la seva formació política. En el moment en què totes les mirades estaven posades sobre l’escàndol de la guàrdia pretoriana del president Pujol resulta que al senyor Puig no se li acut res més –no sabem si a Ell en persona o a algú del destacament mediàtic convergent- que parlar dels càrrecs de la dona del president Montilla –descuidant-se de dir que aquests càrrecs són inherents a ser diputada de la diputació i, a més, que no són remunerats.- L’endemà salta a Catalunya Ràdio que Ell, en el moment que era conseller d’obres públiques acumulava una cartera de 41 càrrecs –representatius, o del tipus que siguin-. Doncs bé, en tot això l’última cosa que comptava era la cosa en sí. L’únic important era fer girar més i més el ventilador i crear un gran núvol de confusió que no fa sinó engruixir el nivell de malestar i de desconnexió de l’electorat envers els seus representants.

Tot això només amb la finalitat d’evitar que es continués focalitzant l’atenció en qui, presumptament, ha anat posant la mà a la caixa i que era, i és, tan amic de la família del padrí.

La cortina de fum ho tapa tot i tot ho confón. Resulta que tota la classe política està podrida, tot és un desastre, maleïts gestors apoltronats, etc. Mentre tots anem dient això va traient el cap la tan denostada impunitat dels que sí que roben i fan malvestats. Aquesta marea s’emporta tota l’esfera pública per endavant, fent pagar justos per pecadors. D’això jo, i en veu ben alta, en faig bàsicament responsable –entre d’altres- a les intervencions públiques totalment irresponsables de senyors com Felip Puig que només són combustible d’aspes del ventilador. El comburent d’aquestes són els mitjans de comunicació que prenen nota de tot això i acaben fent-li el joc en una espiral que porta al desprestigi de tots plegats.

Segurament, Puig, calla molt més del que diu. Només em queda dir-li el següent:

Pel que sols dir, Puig, val més que callis!


divendres, 6 de novembre del 2009

Sant Obama, hossanna a dalt del cel!


Aquesta setmana ha fet un any de la investidura del primer president afroamericà (més americà que "afro", tot sigui dit) dels EUA.

El "defining moment" del flamant premi nobel de la pau sembla que s'està convertint, però, en motiu d'un debat més que previsible des del principi. Tothom es preguntava si el president de les noves tecnologies, el president del tan esperat canvi faria quallar en fets concrets les espectatives que sobre Ell es van dipositar -no pas per casualitat sinó a partir d'una estrategia de màrketing perfectament calculada.- Ha passat un any i ja es torna a sentir la cantarella del: "no és pas el que ens esperàvem".

Obama és un símbol. I com a tal és molt important. Obama simbolitza -i simbolitzava llavors- les esperances de molta gent de que les coses poden canviar. El seu discurs és bonic, atractiu i fins a cert punt hipnotitzant. Esperona a la gent a lluitar per un ideal, per un objectiu comú. En sí mateix això és quelcom necessari i positiu. Aconseguir que tothom -o que una majoria- se senti identificada amb el col.lectiu i disposada a volcar-hi les seves energies és propi d'un bon lideratge. El mèrit d'Obama és haver aconseguit fer recuperar l'interès per la política per molts ciutadans que s'en consideraven al marge perquè els líders -o els que es feien anomenar així- no els tenien gens en compte.

Els fets de l'administració són, però, una altra guerra. No cal oblidar que les idiossincràcies d'una potència com és la nord-americana no són fàcils de canviar. Un sistema amb una concepció tan profundament individualista i amb un domini absolut del capital dóna poc marge al poder civil -representat a la Casa Blanca-. Un país on les grans corporacions empresarials tenen, pràcticament, carta d'estat lliure és obvi que l'administració ha de ser molt curosa si no vol que les seves accions perjudiquin -a través del xantatge encobert amb les "pèrdues" o la disminució de plusvalues de les empreses- als ciutadans. Només cal veure la pressió a la que s'ha sotmès al mateix Obama des de les farmacèutiques i asseguradores en el moment en el que el President ha posat a sobre la taula de la Casa de Representants una de les seves puntes de llança de campanya com fou la reforma del sistema sanitari.

Abolir d'una manera clara, òbvia i definitiva aquests deixos totalitaris del capitalisme crec que només podria passar per la ruptura i el canvi de sistema. No amb la reforma o el pedaç. Si bé em temo que, en l'acualitat, molts pocs ciutadans hi donarien suport per més que s'intentés vendre aquest canvi com una millora de les seves vides. Són els propis ciutadans de peu que, si poden, també intenten a jugar a ser rics -hipoteques amb cotxe i viatge, targes de crèdit, etc.-

Així doncs, crec que només podrem esperar a fer balanç de la gestió d'Obama a finals del seu segon mandat i, tot així, crec que haurem de ser generosos i posar-nos davant algun cristall de colors -els que ens convinguin- per poder veure els canvis. De moment només podem esperar a que vagi desfent algunes de les coses que s'havien fet en l'administració anterior i de tan en tan, encomanar-nos a Sant Obama perquè ens solucioni els problemes -almenys, els d'identitat colectiva-.


dissabte, 31 d’octubre del 2009

Desafecció conjuntural o passotisme estructural?


És veritat que la classe política està desprestigiada. Ja se sap que un 20% de mala propaganda té unes 40 vegades més ressò que un 80% de bona. El debat etern -que només es planteja seriosament la nit electoral- és el perquè de tanta desafecció i abstenció. Lluny de voler resoldre aquesta pregunta aquí, el que si diré és que crec que el debat es troba més en preguntar-se si aquesta desafecció és conjuntural o forma part d'un passotisme estructural.

Es diu que, en una societat rica i ben desenvolupada, un alt nivell d'abstenció és normal. Hi ha casos en el que això no es compleix, per tan, de base aquesta afirmació ja no és certa. De tal manera que cal buscar altres explicacions.

En una època en la que tot són ímputs a favor de l'individualisme del capital potser cal preguntar-nos si no seria bo tornar a posar sobre la taula la lluita de classes i el valor de la pertinença a un grup que vetlli per els interessos comuns. El bé comú és molt més constructiu -i productiu, a llarg plaç- que el bé individual. Fixem-nos com, fins i tot en el debat públic, s'ha perdut el concepte de "classe obrera" per donar pas a les classes mitges, altes o baixes. Senyors, ningú es considera de classe baixa! -i per tan, ningú surt en defensa d'un col.lectiu del qual, sembla ser, ningú forma part- si bé és cert que el nom no fa la cosa, crec que és un fet molt indicatiu de la pèrdua del sentit gregari entre les classes populars. Sentit que els donava tota la força i que ara està completament desdibuixada.

L'individualisme que propugna el capitalisme que impera actualment provoca altres anomalies -des del meu punt de vista- com el desdibuixament de l'autoritat. L'autoritat no és sinó el símbol dels projectes comuns -que acaben repercutint en els individus-. Intentar bastir una autoritat que no té el recolzament dels governats és començar la casa per la teulada. Al meu entendre això és el que està passant a la majoria dels estaments públics. Els lideratges cada vegada estan més deslegitimats perquè el volum dels recolzaments és més i més pobre cada dia. Això es retroalimenta en una espiral assimptòtica i se li sumen factors puntuals -corrupció, mediocritat individual, etc.- que encara fan més vertical l'assímptota.

Sabem que aquest individualisme només beneficia a aquells que més tenen. El mèrit -diguem-li així- de que l'estat de coses sigui aquest és dels sectors més benestants o, en definitiva, de la dreta, una dreta que sempre troba la manera de posicionar-se i aprofitar-se de les debilitats de la gent -aquests si que en són de gregaris!- . No oblidem, però, que el desmèrit és nostre per haver-nos cregut que tots i cadascun de nosaltres podiem ser més papistes que el papa i deixar que això fos una passejada militar per les dretes.

dimecres, 21 d’octubre del 2009

Calldetenes Decideix!


Aquest post és purament informatiu:

fa poc menys de mitja hora -ara són les 23:34 del dia 21 d'octubre de 2009- s'ha constituït oficialment a Calldetenes la coordinadora per la convocatòria del referèndum pel dret a decidir.

Una nodrida representació de les entitats del municipi s'han reunit per donar el tret de sortida a la cursa que ens portarà a votar el dia 13 de desembre -si cap causa de força major ho impedeix, és clar- sobre la independència del nostre país.

La organització en qüestió porta el nom Calldetenes Decideix, decisió presa a partir de la recomanació de la plataforma comarcal Osona Decideix constituïda fa uns dies a efecte de coordinar i donar suport a tots els municipis que volen fer la consulta popular.

Calldetenes Decideix s'ha constituït en diferents comissions -comunicació, organització, informàtica, participació, tresoreria- per tal de poder economitzar i delegar correctament les feines que requereixen un event com el que s'ens presenta.
He pogut copsar una bona predisposició de tothom i il.lusió per organitzar-ho i convertir-ho en un dia de festa i participació per a tothom.

PS: Com algú ha dit a la reunió, des del 32 que no hi havia un moviment com aquest. Aprofitem aquest impuls entre tots i segur que convertirem Calldetenes en un bon exemple de convivència i voluntat d'alliberament nacional.

dimarts, 20 d’octubre del 2009

L'Esquerra que fa coses


Últimament és comú sentir pel carrer i a la "batalla del cafè" -o de la cervesa, per molts i moltes- que ERC s'ha venut a la poltrona i ha renunciat a tot el que proclama. N'hi ha que diuen que se senten enganyats. És normal. En qualsevol moment, sempre que hi ha algun català que governa -i com més d'esquerres, més se li diu- se l'acusa, immediatament, d'aferrar-se a la cadira. És curiós que això és quelcom que no es retreu mai als membres del govern espanyol. Com també ho és que ningú recorda que n'hi van haver uns que varen governar durant 23 anys pactant indistintament amb partits espanyols de qualsevol color i és, des de les seves files, des d'on es crida amb més força com de botiflers som els d'Esquerra.

Ara es diu que Esquerra s'enfonsarà electoralment degut a la seva traició al país. Ja ho veurem. A mi m'agrada pensar que no. L'única força política catalana -fins el moment- que es presenta a les eleccions amb un programa clar i català i amb l'horitzó definit de l'alliberació nacional és Esquerra. L'horitzó, però, no és només que una quimera si no s'hi trama el camí. Esquerra fa això, amb el dia a dia. La seva tasca al govern es nota -i molt més del que tocaria per part d'un partit que NOMÉS té 21 diputats-:

L'estatut, el Pacte Nacional de la Immigració, la Llei de consultes, el Pacte Nacional d'Educació, la Oficina antifrau, el blindatge del català, la llei d'educació, i un etern etcètera. Tot això construeix país, tot això contribueix a avançar cap a l'horitzó nacional desitjat. Social i republicà. I ho hem fet des del govern estant, arrossegant un partit sucursalista que ens ha sorprès positivament més d'una i dues vegades plantant cara -de veritat- al "pequeño Madrid" de poder quan ha fet falta. Però encara queda molt per fer. Tot sigui que els que volen continuar plantant cara es sumin al projecte de l'alliberació nacional. Els que no són sucursalistes, teòricament, ja estan -o això diuen- "de part nostra".

Potser ens falta més pedagogia, ens falta fer arribar el missatge del que s'està fent i del que es vol fer. S'ha de fer arribar d'una manera planera, transmetent les ganes i la il.lusió que els homes i les dones d'Esquerra hi posem per aconseguir-ho. Els imperis mediàtics, però, són murs sovint infranquejables.

No oblidem que sempre que hi hagi cadires algú o altre acusarà el que hi està assegut de no voler-se aixecar. En qualsevol cas, prefereixo que les ocupin aquells que pensen com jo i aquests, ara per ara, són els de l'Esquerra de la llibertat.


diumenge, 18 d’octubre del 2009

Heterogenis i malentesos

Una vegada em va dir un psicòleg que gairebé tots els pacients que tenia culpaven els del seu voltant de la seva dissort o de les seves penes. "-el meu home no em fa cas", "-la meva sogra em tracta fatal", "-el meu jefa em pressiona massa", etc. Resulta que ningú era capaç de veure que potser era Ell mateix la causa del seu malestar. A la majoria dels pacients, aquest psicòleg amic meu, els hi receptava l'autocrítica constructiva i, curiosament, al cap d'un temps tots aquests -o gairebé tots- tornaven contents a la consulta perquè havien aconseguit fer desaparèixer molts problemes que els angoixaven.

Crec que és possible extrapolar aquesta situació al nostre poble. La constatació de que caiem malament a l'imperialisme espanyol -en les seves diferents manifestacions- ens fa tenir un argument tan còmode que ens fa perdre el valor de la lluita. Com ens explicava el professor Junqueras a la Vall de Núria sempre que se'ns ha presentat la oportunitat de ser independents -o, almenys, de tenir un autogovern molt més potent- els primers que hi hem renunciat hem estat nosaltres mateixos. Hem preferit viure, una vegada més, contra algú. Quants més exemples històrics ens calen per adonar-nos d'això? per dir-ne alguns: renúncia al concert econòmic al 1979, estatut de sau, estatut de Miravet -o de la Moncloa, més aviat-, proclamació de la república al 1931, i així un llarg etcètera que no acabariem mai.

Amb tot això, el més sensat seria pensar que un enemic comú ens hauria d'unir però a nosaltres això no només no ens serveix de res sinó que ens debilita perquè dóna més arguments per la creació d'antipaties contra els sobiranistes dins del nostre propi poble.

La millor manera d'acabar amb les penes de conquesta que patim des de fa 400 anys seria la de construir-nos constructivament -valgui la maleïda redundància que no he estat capaç d'evitar- i començar a creure'ns el país. A evitar aquest síndrome d'Estocolm estrany i confús que, de vegades, ens fa dir pestes de les Espanyes per, inmediatament, anar a netejar les sabates als seus governants -i, per tan, líders de la colonització secular-.

Si ens creiem el país i tenim les idees clares i l'objectiu comú del benestar social i les ganes de poder viure amb plena llibertat no perdrem més el temps i anirem per feina.

Jo em crec el país, crec en la seva gent i les seves infinites possibilitats. La gent d'aquest país són herois del dia a dia amb el seu esforç per tirar-lo endavant malgrat totes les inclemències. Cal que siguem tots els que hi creguem i en siguem conscients perquè sinó, l'imperialisme -que sí, existeix-, te la partida guanyada abans de començar-la.

dilluns, 12 d’octubre del 2009

El dia després, què?

Tot i que no fós independentista d'esquerres i republicà potser encara podria continuar essent determinista i raonable per veure que una finalitat en sí mateixa no te massa sentit si no has tramat el camí per arribar-hi. Almenys no en una qüestió com la que ens ocupa. Sembla ser que el simplisme i el populisme torna a imposar-se en el discurs d'alguns que s'erigeixen en ares de la puresa de la defensa del baluard nacional. Resulta que encara pensen que "els indepes" són simples i que no hi veuen tres dalt d'un burro. Algun potser sí que encara ho és però, per sort pel país, aquests en són quatre.

La nostra lluita per l'assoliment de la llibertat nacional s'ha de fer amb tothom, ningú hi sobra. De fet, a aquestes altures ja no hi hauria d'haver ningú que cregués en la "puresa de la raça". Com pot ser que encara hi hagi algú que es dediqui a repartir carnets de catalanitat? n'hi ha que, després de tres anys, encara no han paït que sigui president de la Generalitat un Montilla i no un Costa o un Camprubí Casanoves -o un Mas, potser?-. Qui sap, potser és per això que Carretero diu que no vol pas liderar el seu "moviment".

Alliberar un país no pot ser la tasca d'una minoria, d'uns pocs que s'autoconsideren purs. Jo no vull viure en un lloc on el veí s'atreveix a dir qui o qui no es mereix ser tractat com a membre de la pròpia comunitat en funció dels seus cognoms o la llengua en la que s'expressa a casa seva. I em temo que cap dels que s'autodefineixen com a "independentistes" voldrien viure en un país així arribat el moment.

Si estem d'acord en això últim -pocs seran els que no- ens adonarem que la millor manera (i potser la única) d'aconseguir la independència és fer-ho de forma incloent.

Imaginem, per un moment, que Catalunya és independent sense la concurrència de tots els que s'en senten exclosos ja sigui per el seu origen o per la seva llengua i la seva falta de "puresa". Què tenim el dia següent que el 50+1 hagi declarat la independència? com queda la cohesió social? aniran a l'escola els nanos dels pares que no són "purs"? aniran a treballar aquests?
Només estem parlant de la meitat menys 1 del país... potser no n'hi ha per tan?

Un país no és un concepte i prou, un país és una realitat que es trama dia a dia. A les feines, als carrers, a la vida pública i privada en general. Això s'ha de treballar. Fer país no és una entelèquia i prou. La lluita la farem entre tots o no valdrà la pena ni continuar-la. I en el gran dia de la feliç consecució hi hem de ser tots, perquè ens ho mereixem!

Som-hi que ja estem perdent el temps!



dilluns, 5 d’octubre del 2009

El ventilador d'octubre

Cada dia que passa em deixa més perplex l'actitud d'alguns membres destacats tan de la classe política com de la societat civil d'aquest país que és Catalunya.

Ara resulta que rebre diners d'una fundació cultural (amb important participació de fons públics) per finançar els deutes d'un fallit projecte polític això és quelcom positiu pel país. Es diu així, tranquil.lament, sense que això representi cap greuge per qui ho diu.

A més, sembla ser que continúa ben vigent allò de que "la millor defensa és un bon atac" perquè a la mínima que hi ha algun rumor d'aquests que ara es porten tan la resposta no és sinó un simple: "-i tú, més!". Sembla mentida que es pugui continuar defensant, a cara descoberta, de que és legítim finançar projectes polítics amb fons públics d'una manera indirecta (hi ha qui en diria fons desviats... la qual cosa, que jo sàpiga, és un delicte). N'hi ha que no tarden massa a justificar qualsevol cosa apel.lant als sentiments identitaris encara que això vulgui dir passar per sobre dels mateixos sense cap pietat.

N'hi ha que s'han acostumat a llençar-se la bandera per sobre a la mínima per, inmediatament, dir que se l'estimen per sobre de totes les coses. Dilapidar els diners públics no és sinó una deshonra per tots aquells que ho porten a terme i m'és igual si el cognom que porten és conegut, d'origen català, andalús o senegalès. No podem permetre que ens colin cap més gol aquests que són còmplices hàbils. Aquests que ens donen lliçons i carnets de catalanitat i puresa.

Espero que el jutge depuri les responsabilitats que pertoquin (tot i que la meva manca de fe en la justícia establerta no em fa ser massa optimista) però no oblidem que les polítiques les haurà de depurar el poble. Intentem, doncs, que aquest poble no ho oblidi a la primera de canvi i que no caigui en la trampa de la cortina de fum. Aquesta cortina que alguns la volen fer veure del color de les quatre barres.

dimarts, 29 de setembre del 2009

A Calldetenes hi serem tots!

El primer ple del curs polític de l'ajuntament de Calldetenes va aprovar ahir, dia 28 de setembre, una moció que insta a les entitats ciutadanes a promoure consultes com la que es va celebrar a Arenys de Munt el passat 13 de setembre. L'aprovació va ser per unanimitat dels tres grups municipals (CiU, Poble en Marxa i Esquerra Republicana). Destacant, prèviament i a petició d'un regidor de Poble en Marxa, que havia de ser un clamor unitari i no partidista de l'ajuntament. De totes maneres, el fet que s'aprovés en sessió plenària i de manera unànima crec que deixava molt clar que no era cosa d'un partit o altre sinó de la corporació que representa els ciutadans del municipi. No obstant les puntualitzacions val a dir que fa goig veure que hi ha coses que ens uneixen a tots manifestament.

El fet que el govern hagi decidit donar aquest pas important i manifestar la voluntat de que s'organitzi la societat civil per poder preguntar-se a si mateixa sobre la determinació del nostre país no és sinó una demostració que els representants del poble tenen clar que el seu electorat és clarament sobiranista -almenys en àmplia majoria-. La qual cosa ens pot donar alguna pista -més que raonable- sobre el resultat de la futura consulta.

Ara bé, que l'ajuntament hagi fet el pas no vol dir que hagi ni de capitalitzar ni de liderar la consulta, sinó que ha de ser un símbol i prou. Els ciutadans s'han de fer seva la petició que li fa el seu govern. No només per un motiu legal sinó perquè és quelcom, la consulta, que és del poble i per el poble.

Hem de manifestar-nos i organitzar-nos de manera cívica i pacífica seguint l'exemple d'Arenys que, com diria aquell, ens va passar la mà per la cara pel que fa a la iniciativa. Cadascú té el seu temps, la seva idiosincràcia i les seves particularitats si bé l'objectiu que compartim és el mateix. Fer-ho coordinadament amb algun altre municipi de la comarca per coincidir en la data potser no seria mala idea perquè, com diuen alguns: "quan es faci al poble veí jo també hi aniré a donar un cop de mà i si ho fem tots al mateix temps malament rai per anar a ajudar-nos". La grandesa d'Arenys també va ser, en part, la seva singularitat i el fet que mig país -creient o no- hi pugués ser aquell dia. Que cada municipi pugui celebrar quelcom que s'assembli a aquell dia en aquell poble del Maresme seria una gran victòria i quelcom que alguns, ja sabem quins, no podrien suportar.

diumenge, 27 de setembre del 2009

"Post hoc, ergo procter hoc"


Començo aquesta etapa de blocaire amb il.lusió esperant que em pugui fer un humil forat a la blogosfera del país o, com a mínim, de la comarca d'Osona. Espero que totes les opinions que aquí es verteixin no fereixin a ningú i, si ho fan, demano disculpes anticipades. També aprofito aquest primer paràgraf per donar les gràcies a tots aquells que llegireu i, potser, deixareu algun o altre comentari donant la vostra opinió sobre els temes tractats.

Post hoc, ergo procter hoc: després d'això, llavors a conseqüència d'això.

En el primer post que escric al bloc parlaré de la malaurada martingala de Fèlix Millet i la seva "brillant gestió" al capdavant de la fundació Orfeó Català Palau de la Música Catalana.
Ens trobem en un moment en el que, més que mai, està en boca de tothom el tema del sobiranisme, les consultes d'autodeterminació, el prestigi institucional i la lluita del poble català per la defensa dels seus drets i la seva identitat en contra de tribunals polítics. Doncs resulta que en aquest moment, precisament en aquest, del principat de Catalunya en sorgeix una de les trames corruptes més desagradables de totes les que es fan i es desfan.

Una trama que, després de vint anys, es descobreix com qui no vol la cosa. De la nit al dia. Per generació espontània. Fèliz Millet -i d'altres... la majoria a determinar públicament- porten des del principi posant la mà a la caixa de la Fundació del Palau de la música catalana. El Palau, un dels principals exponents del simbolisme català -i patrimoni cultural de la humanitat segons la UNESCO- ara se'ns revela com una institució comandada per corruptes sense cap escrúpol que no dubten en dir als músics que es paguin ells mateixos els entrepans argumentant que la fundació no té ni un duro. Mentrestant, aquests corruptes s'embutxaquen milers i milers d'euros a costa del contribuent i de les donacions de particulars a la Fundació.

No deixa de sorprendre'm que, després de tants anys de corruptel.la -pràcticament a cara descoberta segons els informes d'auditoria- s'hagi descobert públicament ara. Tant de temps ha hagut de passar perquè algú s'adonés que les coses no funcionaven? El patronat s'havia fiat sempre de Millet i companyia sense preguntar-se mai si tot s'estava fent correctament ni el perquè dels "forats" que indicaven els informes dels diversos auditors? Jo em pregunto perquè serveix l'entramat institucional de la fundació si llavors resulta que ningú dels que en formen part la fiscalitzen, la controlen o, senzillament, s'interessen pel que s'esdevé a la direcció de la mateixa i als seus comptes.

El problema no rau potser tan en la responsabilitat d'alguns sinó la irresponsabilitat dels mateixos -confiança sí, però fe cega potser no cal i menys tractant-se de diners que no són propis- . Dit això, no seria just no destacar que els qui han causat la catàstrofe, qui han robat i qui han menyspreat del tot el símbol no són el patronat -i menys el d'honor- sinó l'ex-president i l'ex director administratiu Millet i Montull, respectivament. O almenys fins on sabem.

Millet, membre destacat de la burgesia catalana i descendent directe de Lluís Millet i Pagès, fundador de l'Orfeó Català es va aprofitar del seu cognom per guanyar-se la confiança -ímplicita de la burgesia- i poder robar i dilapidar el patrimoni públic a la seva més pura conveniència.

Potser no es tracta tan de deixar de confiar sinó més aviat fer la feina ben feta i no deixar-se enlluernar ni per cognoms ni per passats que ja formen part de la història. "L'establishment" burgès català ha gaudit sempre de certa butlla entre tots els estaments del país i això és quelcom que comença a canviar des de fa uns anys si bé encara hi ha molt a fer. Canvis que, en bona part, començaven a ser manifestos amb el canvi de govern que segellava el Pacte del Tinell del 2003.

No oblidem, però, que aquestes actituds de "carta blanca" de cert sector destacat i poderós del país són un argument i presa molt fàcil d'utilitzar per tots aquells de les espanyes que ens volen mal o que, senzillament, ni ens reconeixen però els suposem una molèstia. A partir d'ara la "casta política catalana" de la qual sempre es parlava a la cadena de la sotana tindrà més credibilitat populista que mai. L'argumentació "post hoc, ergo procter hoc" Millet i companyia els hi ha donat en safata de plata. Ens costarà molt desmuntar-la -fins i tot a aquells que ens vulguin escoltar-.