A Calldetenes hi serem tots!

El primer ple del curs polític de l'ajuntament de Calldetenes va aprovar ahir, dia 28 de setembre, una moció que insta a les entitats ciutadanes a promoure consultes com la que es va celebrar a Arenys de Munt el passat 13 de setembre. L'aprovació va ser per unanimitat dels tres grups municipals (CiU, Poble en Marxa i Esquerra Republicana). Destacant, prèviament i a petició d'un regidor de Poble en Marxa, que havia de ser un clamor unitari i no partidista de l'ajuntament. De totes maneres, el fet que s'aprovés en sessió plenària i de manera unànima crec que deixava molt clar que no era cosa d'un partit o altre sinó de la corporació que representa els ciutadans del municipi. No obstant les puntualitzacions val a dir que fa goig veure que hi ha coses que ens uneixen a tots manifestament.

El fet que el govern hagi decidit donar aquest pas important i manifestar la voluntat de que s'organitzi la societat civil per poder preguntar-se a si mateixa sobre la determinació del nostre país no és sinó una demostració que els representants del poble tenen clar que el seu electorat és clarament sobiranista -almenys en àmplia majoria-. La qual cosa ens pot donar alguna pista -més que raonable- sobre el resultat de la futura consulta.

Ara bé, que l'ajuntament hagi fet el pas no vol dir que hagi ni de capitalitzar ni de liderar la consulta, sinó que ha de ser un símbol i prou. Els ciutadans s'han de fer seva la petició que li fa el seu govern. No només per un motiu legal sinó perquè és quelcom, la consulta, que és del poble i per el poble.

Hem de manifestar-nos i organitzar-nos de manera cívica i pacífica seguint l'exemple d'Arenys que, com diria aquell, ens va passar la mà per la cara pel que fa a la iniciativa. Cadascú té el seu temps, la seva idiosincràcia i les seves particularitats si bé l'objectiu que compartim és el mateix. Fer-ho coordinadament amb algun altre municipi de la comarca per coincidir en la data potser no seria mala idea perquè, com diuen alguns: "quan es faci al poble veí jo també hi aniré a donar un cop de mà i si ho fem tots al mateix temps malament rai per anar a ajudar-nos". La grandesa d'Arenys també va ser, en part, la seva singularitat i el fet que mig país -creient o no- hi pugués ser aquell dia. Que cada municipi pugui celebrar quelcom que s'assembli a aquell dia en aquell poble del Maresme seria una gran victòria i quelcom que alguns, ja sabem quins, no podrien suportar.

"Post hoc, ergo procter hoc"

Començo aquesta etapa de blocaire amb il.lusió esperant que em pugui fer un humil forat a la blogosfera del país o, com a mínim, de la comarca d'Osona. Espero que totes les opinions que aquí es verteixin no fereixin a ningú i, si ho fan, demano disculpes anticipades. També aprofito aquest primer paràgraf per donar les gràcies a tots aquells que llegireu i, potser, deixareu algun o altre comentari donant la vostra opinió sobre els temes tractats.

Post hoc, ergo procter hoc: després d'això, llavors a conseqüència d'això.

En el primer post que escric al bloc parlaré de la malaurada martingala de Fèlix Millet i la seva "brillant gestió" al capdavant de la fundació Orfeó Català Palau de la Música Catalana.
Ens trobem en un moment en el que, més que mai, està en boca de tothom el tema del sobiranisme, les consultes d'autodeterminació, el prestigi institucional i la lluita del poble català per la defensa dels seus drets i la seva identitat en contra de tribunals polítics. Doncs resulta que en aquest moment, precisament en aquest, del principat de Catalunya en sorgeix una de les trames corruptes més desagradables de totes les que es fan i es desfan.

Una trama que, després de vint anys, es descobreix com qui no vol la cosa. De la nit al dia. Per generació espontània. Fèliz Millet -i d'altres... la majoria a determinar públicament- porten des del principi posant la mà a la caixa de la Fundació del Palau de la música catalana. El Palau, un dels principals exponents del simbolisme català -i patrimoni cultural de la humanitat segons la UNESCO- ara se'ns revela com una institució comandada per corruptes sense cap escrúpol que no dubten en dir als músics que es paguin ells mateixos els entrepans argumentant que la fundació no té ni un duro. Mentrestant, aquests corruptes s'embutxaquen milers i milers d'euros a costa del contribuent i de les donacions de particulars a la Fundació.

No deixa de sorprendre'm que, després de tants anys de corruptel.la -pràcticament a cara descoberta segons els informes d'auditoria- s'hagi descobert públicament ara. Tant de temps ha hagut de passar perquè algú s'adonés que les coses no funcionaven? El patronat s'havia fiat sempre de Millet i companyia sense preguntar-se mai si tot s'estava fent correctament ni el perquè dels "forats" que indicaven els informes dels diversos auditors? Jo em pregunto perquè serveix l'entramat institucional de la fundació si llavors resulta que ningú dels que en formen part la fiscalitzen, la controlen o, senzillament, s'interessen pel que s'esdevé a la direcció de la mateixa i als seus comptes.

El problema no rau potser tan en la responsabilitat d'alguns sinó la irresponsabilitat dels mateixos -confiança sí, però fe cega potser no cal i menys tractant-se de diners que no són propis- . Dit això, no seria just no destacar que els qui han causat la catàstrofe, qui han robat i qui han menyspreat del tot el símbol no són el patronat -i menys el d'honor- sinó l'ex-president i l'ex director administratiu Millet i Montull, respectivament. O almenys fins on sabem.

Millet, membre destacat de la burgesia catalana i descendent directe de Lluís Millet i Pagès, fundador de l'Orfeó Català es va aprofitar del seu cognom per guanyar-se la confiança -ímplicita de la burgesia- i poder robar i dilapidar el patrimoni públic a la seva més pura conveniència.

Potser no es tracta tan de deixar de confiar sinó més aviat fer la feina ben feta i no deixar-se enlluernar ni per cognoms ni per passats que ja formen part de la història. "L'establishment" burgès català ha gaudit sempre de certa butlla entre tots els estaments del país i això és quelcom que comença a canviar des de fa uns anys si bé encara hi ha molt a fer. Canvis que, en bona part, començaven a ser manifestos amb el canvi de govern que segellava el Pacte del Tinell del 2003.

No oblidem, però, que aquestes actituds de "carta blanca" de cert sector destacat i poderós del país són un argument i presa molt fàcil d'utilitzar per tots aquells de les espanyes que ens volen mal o que, senzillament, ni ens reconeixen però els suposem una molèstia. A partir d'ara la "casta política catalana" de la qual sempre es parlava a la cadena de la sotana tindrà més credibilitat populista que mai. L'argumentació "post hoc, ergo procter hoc" Millet i companyia els hi ha donat en safata de plata. Ens costarà molt desmuntar-la -fins i tot a aquells que ens vulguin escoltar-.