Sí, si sumen, pacten

Fa cosa d’uns set anys CiU ens deia que eren la garantia de l’estabilitat governamental de l’Estat espanyol. Es vantaven de ser els que havien abolit la mili i aconseguit un sistema de finançament magnífic, allò que se n’ha anomenat: peix al cove. S’oblidaven, però, de sengles pactes amb un PP amb majoria absoluta en la legislatura de la guerra d’Iraq –és a dir, en una època en el qual no era possible treure’n res del pacte perquè, ras i curt, ningú els necessitava-.

Fins l’últim dia li van donar suport. A canvi de què? De la seva permanència al Govern de la Generalitat. Tan era que el PP passés el corró del seu autoritarisme amb l’aprovació del transvasament de l’Ebre. Tan era que les obres de l’AVE fossin pitjors que la de la Seu per la tardança i que les de la presa de Tous per les seves deficiències. Tan era que s’estigués pactant amb el partit que va estendre la bandera d’Espanya més gran de tota la història a la plaza de Oriente –recordem, aquella bandera que només podia fer onejar un huracà de magnitud 4-. Tan era que Aznar decidís anar a l’Iraq en contra de tota la comunitat internacional i tot plegat basat en un estirabot testicular considerable. Era més important mantenir-se a la Generalitat que trencar el pacte estèril i vergonyant.

El tripartit de Convergència, Unió i Partit Popular fou lamentable i, sens dubte, un període que a la majoria de convergents els fa prou vergonya recordar. Aquest tripartit tan prolífic és el que, a dia d’avui, ningú ha dit que no es repetirà. Fa quatre anys, tornem a fer memòria, algú va haver d’anar al notari per dir que no es repetiria el tripartit “popularvergent”. Sembla ser, però, que ja ningú recorda aquest gest.

A CiU li sortirà gratuït –almenys a curt termini- el pacte tàcit amb el PP ja que aquests, probablement, no li demanaran res a canvi llevat de la investidura de Rajoy després de les eleccions estatals de l’any que ve. Molta gent, però, no entendrà aquest pacte. De ben segur que molts esperaran que CiU pacti amb ERC. Ho veig difícil, molt difícil. ERC exigirà aplicació del seu programa. ERC ho ha fet amb els socialistes, arrossegant-los a aprovar la Llei del cinema o a la realització d’un nou Estatut, sense ERC al govern el PSC mai hagués tirat endavant iniciatives amb aquesta ambició nacional. CiU, sempre que pugui, escollirà el PP perquè no els obliga a fer coses que els incomoden.

ERC va fer confiança als autonomistes de CiU els anys vuitanta –s’havia de bastir una institució i veníem d’on veníem, d’acord doncs-, ERC va fer confiança als federalistes el 2003 per fer un pas més enllà en una reforma de l’Estatut que Pujol havia negat infinites vegades. Ara, ERC, demana que se li faci confiança com a independentista i diu que no pactarà amb ningú que no es comprometi a fer un referèndum d’autodeterminació la pròxima legislatura. Algú més s’atreveix a mullar-se més que Puigcercós en aquesta campanya? Mai algú ho havia dit tan clar? Ras i curt, no, ningú i si cal remenem hemeroteques. Qui digui que abans de les eleccions del 2006 algú d’ERC havia afirmat que no es repetiria cap pacte amb el PSC no serà capaç de demostrar-ho perquè mai ERC havia dit que no ho faria. Qui diu que se sent traït és que escolta només allò que li interessa. Ara s'ha dit clar des d'ERC: o referèndum o res. Però, i CiU?