dimarts, 20 de gener del 2015

El comptador a 0? NO, gràcies

La setmana passada fou la setmana de l'Acord. 

Dies enrere semblava que ens acostavem a un precipici, com aquell que sap que inexorablement acabarà caient sense remei a un pou que no sap ben bé on porta. Vaja, el "susto o muerte" de tota la vida (disculpeu la llicència). 

Sigui com sigui tots pensàvem que si no hi havia la foto de Mas i Junqueras donant-se la mà públicament tots tindríem la sensació que s'havia acabat, que el Procés aniria directament pel pedregar i que almenys, per molts anys, no tindríem el somni anel.lat. A més, des d'un sector molt majoritari es predicava per terra, mar i aire que la culpa de tot plegat seria la inflexibilitat, només, d'ERC fent-ne responsable de no obtenir la independència al partit que sempre l'ha defensat i, gairebé sempre, en solitari. Des de les CUP s'hi posaven de costat com qui la cosa no va amb Ell (per, el dia després de l'encaixada, sortir a criticar-ho... tot sigui dit) tot i haver estat ELS PRIMERS a descartar de ple la llista unitària. 

Junqueras sabia perfectament que la única manera de desencallar l'assumpte era intentar buidar d'excuses l'argumentari, en forma de condicions innacceptables, del President. I la única manera de fer-ho era... acceptar aquestes condicions. Així doncs el divendres anterior i en roda de premsa de la secretària general Marta Rovira, ERC acceptava una proposta vergonyosa que pràcticament tothom trobava absurda. Fins i tot dirigents de CiU no sabien com ficar-s'hi quan se'ls hi preguntava pel tema. Des de CiU es van afanyar a dir que no era una proposta seva (malgrat haver-la plasmat en un document dies abans). ERC estava EFECTIVAMENT (i a contracor) disposada a acceptar-ho si això servia perquè Mas avancés els comicis d'una vegada i deixés "lliure" el Procés. Tots els partits (també les CUP) han dit publicament que es va sotmetre a ERC a una pressió absurda i inaudita. 

En realitat, aquesta pressió va ser a canvi de res. Mas ja tenia decidit, fos com fos, que les eleccions serien el 27 de setembre (amb o sense acord) i que si li calia prorrogar pressupostos, ho faria per tal de tirar fins llavors. Així doncs, em temo que no és a Mas a qui li plau l'acord perquè el compromet (no només a convocar les eleccions) i el lliga a complir amb el desplegament de les estructures d'estat (pactades el 2012, per cert). ERC ha tancat l'únic acord possible amb els 21 diputats dels que disposa, l'únic que li permet, almenys, vigilar d'aprop i ser el garant que si no s'avança en el sentit pactat i publicitat almenys la ciutadania en tindrà constància sense embuts ni "astúcies". Alguns ja no farem, MAI MÉS, actes de fe.

Avui sentia a Quim Arrufat (CUP) dient que Ells han suspès la seva participació en la negociació en el full de ruta. Caram... potser algú que els hi digui traïdors o que els faci veure que remen en contra del Procés i que són els responsables de que encalli, no? Sinó és així... no ho entenc. O bé.. potser si que ho entenc.

El que sí que és exigible és que la negociació del full de ruta sigui explícita, amb llum i taquígrafs i amb les posicions de tots (DE TOTS) damunt la taula. Penso que el que donarà l'impuls necessari i la recuperació d'alguna de les il.lusions perdudes (i que són tan necessàries) en aquests dos mesos serà el pacte no d'uns sinó de tots els partits en el full de ruta que hem de portar al programa el 27s2015. 

La millor manera d'evitar la frustració i la pèrdua del moment serà anunciar-ho abans de les municipals i així també les convertirem en un plebiscit.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada