ELS 90

         Els anys vuitanta, a Catalunya, van ser els de l’inici d’un miratge, els noranta la seva consolidació, la primera década dels 2000 la seva decadència i la segona, la revel.lació d’això: de que era només un miratge. El miratge d’una Catalunya respectada i a la vegada odiada per Espanya. La realitat catalana, plural, diversa i políticament expressada de moltes maneres diferents era, de cara en fora, monolítica. Catalunya era un color polític i a l’inversa.

Atacar aquell color polític era atacar no a una idea sobre Catalunya sinó a un país sencer. Alguns van fer de la seva carrera política la intenció de patrimonialitzar la identitat de tota una nació que no té (ni ha tingut mai, ni tindrà) una configuració monolítica. I els hi va sortir bé, durant un anys. Però, com diu la meva àvia: al final les veritats sempre acaben fent-se pas. El miratge es va fondre amb la sentencia de l’Estatut i la patrimonialització construïda sobre aquest miratge es va començar a desdibuixar.

La Catalunya que vol el “referèndum o referèndum” no és aquella Catalunya petita ni identificada en un líder concret que tot ho podía (i el que no podía era irrellevant). La Catalunya que vol el referèndum és la Catalunya inclusiva i que parla amb molts idiomes i té diverses maneres d’imaginar-se i de voler-se en el futur. La Catalunya que vol el sí al referèndum també té moltes identitats, no una de sola. La Catalunya que vol el no, també.

Els últims temps ha sorgit, rabiosament, una altra mena de patrimonialització: la ideológica. Juguen amb una ambigüitat calculada sobre la que basculen els seus postulats sobre la INEVITABLE unilateralitat del que ha de venir. Però el pitjor no és això sinó que intenten perpetuar l’estereotip de la Catalunya petita, patrimonialitzada pels que deia abans. S’hi vivía molt bé contra això. Ara, malauradament per Ells, se’ls acaba el temps. I els arguments. Els Comuns, per més que s’entestin en fer veure que no, tenen clar que dels que volen el sí molts també volen, a la vegada, que no hi hagi frontera física ni militars i poder ser solidaris i fraternals amb la resta de pobles d’Espanya, d’Europa i del Món. Potser comença a ser hora de desterrar això de la vella política d’intentar crear miratges amb promeses inconcretes sobre l’idealitat d’un món fraternal en el que, MENTRESTANT i durant molts i molts anys, gobernaría Rajoy proposat des de la casa de Borbó.

Potser cal deixar les ambigüitats de banda i ser clars, potser cal deixar de viure en el passat. És tan greu i egoísta fer que et confonguin a tu amb un país com que et confonguin a tu amb una determinada ideologia.