ELS GRIPAUS DEL PATRIOTISME

La CUP demana que JxSí es reafirmi en la declaració aprovada el 9N passat i per això presenta una moció que remarca explícitament els passos a seguir per donar-ne compliment. 

Perquè la CUP entra aquesta petició? ho fa per tensionar JxSí? Si JxSí es tensiona per això tots sabem per quin cantó serà, en tot cas. ERC no té cap dubte de que s'ha de donar compliment explícit a la Declaració del 9N. El que costa d'entendre és com la CUP, havent renunciat a la DUI perquè, segons Ells, no tenim majoria suficient, sigui qui exigeix la desobediència. Intentar fer caure en contradiccions a JxSí és vella política i tacticisme*. 

Les últimes setmanes no fan sinó incrementar els dubtes sobre una part dels integrants de JxSí envers les seves autèntiques intencions sobre el Procés i el compliment del Full de ruta amb el qual aquesta coalició es va presentar el 27S. Entregar els governs de les diputacions de Lleida i Girona al PSC o les declaracions ambigües (clarament calculades, cal dir-ho) de notables dirigents de la refundació de CDC sobre que al nou partit també hi tindran cabuda els del NO, etc. En aquest país, TOTHOM, a hores d'ara, ja sap quin partit és clarament independentista i quin... depèn de com giri el vent. 

Esquerra te els genolls pelats de caure en la teranyina de la caverna mediàtica convergent, sap el pa que s'hi dóna. Ni #pressingsCUPs ni res d'això... al cap i a la fi, la CUP, mai ha estat el "rival" a abatre per CDC. Sempre ho ha estat ERC. Almenys des del 2003. Els boicots mediàtics rebuts cap a ERC han estat d'unes proporcions estratosfèriques, continuades i sostingudes en el temps. La CUP, també ho sap. I també ho ha utilitzat quan li ha convingut (les abraçades amb Mas en són la prova... tot i que n'hi ha que encara ens volen fer creure que allò no era sinó una manera personal de Fernández d'entendre el moment).

La CUP també sap que si ERC fa un posicionament rupturista respecte la coalició JxSí aquesta serà l'excusa perfecta de CDC per entrar en una voràgine més processista que mai  donant-ne tota la culpa a ERC. És evident que ERC està en una incòmode posició. Una situació que li recomana prudència i altes dosis de pragmatisme calculat. A ERC li interessa l'objectiu, la consecució de l'Estat independent, de la República catalana i aviat. 

Mentre CDC estigui en aquest govern, li agradi o no, no pot escapar-se del seu propi compromís de construïr-ho tot en 18 mesos. Així doncs, per mes que ho vulguin d'altres, ERC fa be en mantenir-se fent el desagrable però imprescindible paper d'engranatge, de posar oli. ERC te l'encomana popular (quin paperot!) de fer que aquest que és "independentista conjuntural" ho esdevingui de forma estructural (per voluntat pròpia o per pressió ambiental). Estic segur que Junqueras i els seus faran tot el que estigui a les seves mans perquè això sigui així però no oblidem que, en últim terme, la decisió del que volen ser serà dels propis convergents.

*De fet, alguns només fan que repetir-me a tuiter que ERC els va deixar sols quan li volien tallar el cap a Mas i que no els ho pensen perdonar. Són els mateixos que diuen sentir-se cansats de les lluites intestines... 

KRLS, QUE NO ET FACIN FER D'INDIANA JONES!

Els aficionats al cinema d'acció i aventures segur que tenen l'Indiana Jones (Indy, pels amics) com un d'aquests herois clàssics que gràcies a Ell se salva el món i, en especial, la noia de la pel.lícula. Si revisem una mica el primer dels films de la saga d'Spielberg, A la recerca de l'Arca perduda (1981), ens adonarem que el personatge d'Indy és totalment prescindible per la història que hi succeeix. És a dir, el seu paper hi és totalment irrellevant i els fets que hi ocorren hi haguéssin passat igualment sense Ell. Reviseu la pel.lícula i us n'adonareu!

A Catalunya el nostre Indy particular, el president Puigdemont, ha d'anar en compte. Que no li passi com el personatge de la pel.lícula!. Ell pot ser, juntament amb la gent d'ERC al govern, qui continui endavant sense entrabancades dubitatives ni ambigüitats putarramonetistes calculades pròpies d'èpoques pujol-massistes. Els últims dies, certes declaracions de dirigents convergents m'han fet pensar que l'Indy català i la seva manera de pensar (tots tenim clar que Puigdemont és un independentista de "pedra picada") acabarien essent un mer espectador de tot el que passava i no hi acabaria tenint cap influència sinó que ho acabaria manegant tot "l'atzar" (s'entén l'ironia, oi?) des de fora.

No només són les declaracions el que poden arribar a convertir en KRLS en un personatge prescindible en un guió de ciència ficció i amb un mal final. El problema més greu són els fets: 

Els pilars bàsics de la hisenda pròpia, les diputacions (unes autèntiques, sòlides i solvents estructures d'estat ja existents si se saben aprofitar) resulta que estan governades en un 50% per JxSí (o els partits que formen la coalició) i en l'altre 50% per la sociovergència. La hisenda pròpia (el que portem anys i panys dient que serà el puntal imprescindible que ens menarà a la DUI i a la constitució de la República) la construïrem amb diputacions amb governs que depenen del PSC? Segur? (una cosa és que el PSC tingui presència al Govern provincial i l'altra és que sigui el soci de govern prioritari com passa a Tarragona i Lleida). La resposta, ja la sabem tots (també a can KRLS), és NO.

Aquests dies, i arran també del desgavell successori de l'Ajuntament de Girona han proliferat articles sobre els pactes de govern municipals de tot el país. En múltiples casos semblava com si es vulgués acusar a ERC de ser un incomplidor del pacte JxSí a nivell municipal però en pocs o cap es menciona (i si es fa és de forma tangencial) el clamorós problema de tenir el PSC (un partit, ara ja clarament espanyolista i contra el Procés) com a principal soci de govern a les Diputacions. Òrgans que han de ser els que han de coordinar-se de forma més activa a favor de la construcció de la caixa de recursos propis que ens permetin la Independència. Les dinàmiques locals són això, locals, ho diem i ho sabem tots. Les provincials són una altra cosa.

Convergència pensa continuar aquesta dinàmica? aquests fets sí que són coherents amb les seves declaracions dels últims dies.

De veritat que en KRLS serà com l'Indiana Jones de l'Arca Perduda? no m'ho vull creure. President, a les seves mans està demostrar-nos que no és així. Agafi les regnes i quadri els seus!

ANEM A TOTES, AL CONGRESO

Ara sí, ara ja tenim Parlament, tenim Molt Honorable Presidenta i tenim acord per a fer una cosa històrica, única i malauradament més excepcional que no pas regular: donar compliment a un mandat a les urnes. Un mandat clar i explícit de la ciutadania, expressat en pau i amb un somriure.

El passat 27 de setembre el Poble català es va expressar amb moltíssima claredat: va votar independència. Va decidir que volia poder decidir sobre tot allò que li afectava i tot allò que li afectaria en un futur a les generacions que vinguessin.  Aquest país s’ha decidit a fer normal allò que és normal arreu del món: la democràcia i que siguin els ciutadans i no els tribunals els que escullin el seu futur polític. Catalunya ha madurat i ja no té por.

            Així mateix encara queden moltes coses per a fer i tot just som al principi, que ningú s’enganyi doncs l’Estat espanyol no posarà res fácil. Hem d’aprofitar totes aquelles eines que tenim al nostre abast per poder fer d’aquest procés un camí amb un final proper i ben conclòs. Depèn de nosaltres però cal ser espavilats i, com deia, no perdre cap oportunitat d’explicar-nos ni deixar perdre cap recurs.

En aquest sentit hi ha qui creu que no cal presentar-se a les eleccions espanyoles si creiem realment que estem fent la República Catalana. Doncs bé, precisament perquè l’estem fent segurament és més convenient que mai presentar-s’hi, tenir veu a Madrid per, mentre construïm la República, fer-nos sentir a través de la seva tribuna. Oi que no volem donar-los tots els recursos a aquells que, des de casa nostra, lluiten per cohartar-nos més i més la llibertat? Doncs precisament d’això es tracta. Ells ja sabem que en tindran de força, no els ho posem més fácil. Sempre som a temps de deixar d’anar al Congreso un cop ens haguem desconnectat.

Així doncs, cal presentar-nos el 20D amb tanta feina feta aquí com puguem, amb les coses clares i sense pors. Amb el convenciment que el millor que podem fer és no abaixar mai el cap, cal fer-ho amb un clar accent social i dient, les vegades que sigui necessari, que aquí no estem fent res per treure drets a ningú sinó per donar-ne de nous a tothom.

Cal fer-ho amb la mà estesa i amb generositat, amb gent independent que ho encapçali, valenta i sense complexos. També ens cal gent experimentada en la dinàmica parlamentària, el millor de cada casa. La terra, allà, és més hostil que aquí. Així es construeix un país, amb tothom i al servei de tothom i cobrint tots els fronts. Així construirem la República Catalana.

EL VOT DE LA TEVA VIDA.

Ja fa onze anys. Fa onze anys que un home extraordinari ens va deixar. Un home senzill, sense deutes, treballador incansable, amigable, familiar, lluitador i amant del seu país. Un de tants d'aquests homes senzills i obrers que durant molt de temps va creure en el Pujolisme dels vuitanta com la única solució al ressorgiment de la Nació catalana després dels quaranta anys de dictadura. Llavors encara teníem por. Llavors les coses s'havien d'anar construïnt i, amb un horitzó ben clar, algun dia es materialitzarien en la plena llibertat pel nostre país. 

Avui em ve de gust explicar una cosa que no he explicat mai a ningú i estic segur que el meu pare, sigui on sigui, i si creu que pot ajudar a convèncer a algú no l'hi sabrà gens greu que expliqui:

Ell estava malalt, li havien diagnosticat una malaltia d'aquestes que tots temem, que tots hem vist i viscut i que pensem que no ens tocarà mai, fins que ens toca. Un càncer. Malgrat tot i després de saber perfectament com podia desenvocar la malaltia el meu pare, suposo que per no posar-nos en cap compromís ni entristir-nos, mai ens va voler parlar del possible desenllaç. Ben al contrari, s'ho agafava com si fos un fort constipat (ja m'enteneu... "som-hi que no ha estat res i demà més!"). Un dia, com qui no vol la cosa, jo estava tot capficat i preocupat. Amb sigil vaig entrar a la seva habitació quan Ell no hi era (potser s'havia anat a fer unes proves a l'hospital, no ho recordo). No vaig entrar-hi per fer el tafaner sinó per, senzillament, reflexionar. Era un lloc tranquil. Vaig veure un sobret petit a la tauleta de nit, al meu pare li agradava dibuixar i escriure i Ell hi havia fet un esbós de l'escut de Catalunya al damunt. Què hi havia dins d'aquell sobret? Mai ho he sabut però sempre m'he imaginat que hi havia un poema pòstum dedicat a la seva pàtria que Ell tan estimava. Mai en va parlar, mai l'hi vaig preguntar. Mai l'he vist enlloc més. Només sé que Ell, en el moment funest de veure com la vida se li podia escapar de les mans, va pensar en el seu país.

Diumenge, pare, votaré per tu. Votaré per aquells que van voler arribar fins aquí i es van quedar a mig camí. Votaré per tu perquè vas lluitar cada dia de la teva vida pensant en donar el millor per la teva gent, per nosaltres i per el teu país i ho vas fer sense fer soroll i mirant endavant sempre. Eres un home extraordinari i mereixies un país. Diumenge, pare, votaré per tu.

PER LA LLIBERTAT I LA DEMOCRÀCIA, COM ENS HEM DE VEURE!

      Doncs si, ja ho veieu. Un acèrrim convençut que la millor fórmula per concórrer a les eleccions el 27 de setembre era en llistes separades ara dient a tothom que el que hem de fer és votar la llista del sí. Aquests dies, aquests mesos han estat complicats i difícils. Les discussions en el sí del catalanisme polític i més concretament en el sobiranisme han estat, com sempre, caïnites i fratricides. Res de nou.

En la història del catalanisme l’entesa és més una anècdota que una constant. I és així perquè el catalanisme, com poques d’altres tradicions polítiques, encarna fortament allò que molts volen amagar i que és un concepte poc de moda que es diu: la lluita de classes. Va més enllà dels egos i dels partidismes (termes als que molts han volgut reduïr-ho els últims temps). Sigui com sigui els temps són el que són i del que es tracta és de votar.  Votar sobre el futur polític de Catalunya. La gent d’Esquerra ha hagut d’acceptar allò que no volia, allò que considerava una mala fórmula i un error perquè sumava poc o, fins i tot, restava. Primer perquè diluïa la capacitat de fer escollir entre diverses maneres de veure el país i el futur (front candidatures del NO que cobreixen tot l’arc ideològic), i segon perquè es corria el risc de convertir les eleccions no en una consulta per la independencia sinó en un plebiscit a favor o en contra d’Artur Mas. Sense comptar que totes les estadístiques ens indicaven que una llista de convençuts sumava menys que una varietat de llistes ideològiques.

Arribada la #cimeraindepe del passat dilluns tots estavem espectants. Qui més qui menys tenia coll avall que la llista civil podía tirar endavant amb “algún matís”. Finalment, l’únic que te la clau per convocar les eleccions va exigir llista amb polítics i, les entitats tractant-lo talment com si fós el fill pròdig (aquell que hem de cobrir de regals i permetre-li tot, no fos cas que li agaféssin ganes de tornar a marxar del sobiranisme) van decidir que se li havia de fer cas, sí o sí. Esquerra, en el que probablement és l’exercici de pragmatisme i generositat més gran de la història del catalanisme, decidí acceptar.

I aquí ens trobem, així ens hem de veure. Ara, la nostra tasca és mirar endavant. Assumint el repte. Un repte titànic i probablement més que no pas si s’hagués fet amb la fórmula que proposava Junqueras. Cal fer la millor llista i calen compromisos concrets i explícits per fer la independència a curt termini. Si ho treballem de forma incansable estic segur que podem assolir l'èxit que ens cal.

Ara sí, per primera vegada en la història d’aquest país el 27 de setembre de 2015 decidirem sobre el futur polític de Catalunya, decidirem sobre la independència. Aquest era l’objectiu i no podíem permetre, de cap manera, que ningú tingués excuses per saltar-se el moment. Com em deia un company fa poc: ens hem empassat gripaus però als que busquin excuses els hi farem empassar la independència.

Anirem Junts per guanyar el 27S i no farem ni deixarem fer un sol pas enrere.

Per això REMAREM, CONVENCEREM I, SOBRETOT, GUANYAREM!! 

EL PROCÉS DEL POBLE?

Si, aquestes passades eleccions no han estat unes eleccions municipals més. És evident que éren properes com sempre i votàvem “l’alcalde” o, en alguns casos, contra Ell. Així mateix aquesta vegada el contingut programàtic supramunicipal ha estat més tingut en compte pels electors que mai. Sobretot en poblacions més grans i amb una especial incidència a l’àrea metropolitana.

Estem immersos en un Procés d’emancipació nacional en el que avancem a marxes forçades. Sovint avancem malgrat les dinàmiques que ens encallen. Les dinàmiques de partits o de misèries personals tan pròpies i històriques de l’ADN del catalanisme polític. Així doncs, aquestes eleccions municipals han posat de manifest dues coses bàsiques a la meva manera d’entendre:  la primera és que l’ambigüitat en el posicionament respecte el Procés és vist amb desconfiança pels electors (sobretot en les forces de dretes) i la segona el gir a l’esquerra i el reforçament de les forces que porten el missatge de la cohesió i la política social al programa.

Així doncs el país ha parlat clar i, en especial, a l’àrea metropolitana. Tots els que han apuntat que el Procés es debilitava perquè electoralment s’havia castigat a CiU s’obliden que les forces clarament independentistes (ERC i CUP) han pujat pràcticament a TOT arreu on s’han presentat i, a més, han trencat barreres històriques a zones típicament hostils al sobiranisme. Caldria, doncs, que més d’un i de dos prenguéssin nota del que està passant amb tot plegat. La crisi passa factura a les actituds del neoliberalisme o l’immobilisme econòmic i els avaladors de les retallades. El país fa un tomb cap a l’esquerra i els lideratges del procés d’independència també basculen. Ara, els que històricament s’han cregut els amos del país també és normal que ara creguin que se’ls escapa alguna cosa entre les mans. Potser cal, també, que facin alguna reflexió. No és el discurs independentista el que falla, que no s’equivoquin. Precisament al contrari, aquest es reforça i es posa al servei del benestar de les classes populars, històricament més mal tractades a tot arreu.

Cal que tots des del nostre accent particular remem a favor de la llibertat de Catalunya, sabent que no será un camí de roses ni exempt de perills (no cal enganyar ningú) i riscos, si bé l’objectiu s’ho val. Veiem com les persones han escollit no només en clau nacional sinó també en clau social, és en aquest punt on cobra molt de sentit el full de ruta acordat el 14 de gener per ERC i CDC (ruta a la que espero que s’acabin sumant d’altres). Les eleccions del 27s han de ser un plebiscit per la llibertat i tots hem de poder dir quin model de país volem i com ho farem per posar-lo en mans dels seus propis ciutadans. 

La independència ha de ser un mitjà per la millora del benestar dels nostres ciutadans, ja sabem que és la única sortida. Però la independència com a finalitat finalista (disculpeu la redundància) no te cap sentit i menys si volem esdevenir majoria que ens dóni la força per assolir-la. 

EL MILLOR CALLDETENES DE LA HISTÒRIA

Formo part de la candidatura d'ERC Calldetenes. Tot un orgull com a veí de Calldetenes i com a persona que creu en un futur millor per aquest país. A continuació us enganxo un article que crec que resumeix molt bé qui som i què volem.

Som una candidatura completament renovada, una candidatura amb moltes ganes i il.lusió de fer el MILLOR Calldetenes de la història. 

Sota la marca ERC es va gestar i negociar l'Institut i la Variant. Reunions maratonianes i negociacions eternes amb governs d'un i altre color polític van anar materialitzant-se. Fins i tot en l'última legislatura i des de la oposició estant ERC Calldetenes va ser qui va fer agafar el compromís al Govern de la Generalitat de finalitzar i inaugurar l'Institut. Una delegació del partit i del grup municipal varem fer preguntes a través de les diputades Anna Simó i Marta Rovira que van acabar convertint-se en un compromís explícit per part del Departament d'Educació.

Pel que fa a la Variant, cal recordar que el primer govern d'Artur Mas (el que pactava pressupostos amb el PP) la va fer caure dels projectes pendents i, una vegada ERC ha tornat a ser decisiva pactant el suport parlamentari el projecte ha acabat tirant endavant.

Les medalles se les poden penjar els altres, que ho facin. La victòria, igualment, és de tots i és el que importa. Aquest és l'orgull que ens empeny a seguir treballant pel Poble.

Tot i la feina feta cal dir que hi ha coses que hem de fer diferent. Per això el nostre objectiu pels propers quatre anys és el de posar el Poble en mans dels seus veïns i veïnes. El carrer Gran i l'avinguda Pau Casals han de canviar una vegada estigui feta la variant. Perquè això sigui així cal que ENTRE TOTS ens arremanguem i pactem com volem que sigui. Des d'ERC Calldetenes us escoltarem les necessitats, les pors, allò que voleu i allò que NO voleu. Amb això elaborarem propostes concretes i viables i, finalment, les sotmetrem a referèndum. Com us dèiem, posarem l'Ajuntament en mans dels seus propis ciutadans. Sense subterfugis ni privilegis particulars. En definitiva, un projecte de Poble pensat i planificat per a les properes generacions i que no esdevingui la solució d'un o altre sinó la que sorgeixi fruit del debat i la negociació col.lectiva.

El nostre candidat proposà a la resta de grups el de limitar voluntàriament els mandats a Calldetenes a 8 anys. De moment, només recull el guant un dels grups que ja ho porta al seu programa. El grup de CiU, però, sembla que no vol ni sentir-ne a parlar. Nosaltres insistirem en que és la millor fórmula. La fórmula que evitarà errors del passat.

Farem un Nou País i també el farem des de Calldetenes. Institucions amb les parets de vidre totalment transparents i amb els seus membres que assumeixin riscos, sense por. Pel Procés. Pel País. Ajuda'ns, doncs, a fer el MILLOR CALLDETENES DE LA HISTÒRIA. Ajuda'ns, no tinguis por i vota Esquerra Republicana de Calldetenes el proper 24 de Maig.