Aquests dies no escric massa. No se si és la calor tòrrida i paralitzant o bé el mal regust de boca de la voluntat "d'unitat" mostrada aquests dies per alguns. De vegades sembla ser que els catalans som més capaços d'unir-nos al voltant de la passió per la "roja" (amb la "j" com a [h]) que per la passió per el que si que ens és propi -i que ningú em vingui a dir que la "roja" també ens és propia ara... crec que ja hem arribat al límit de les "rebaixes" a dia d'avui, amb tots els respectes-.
Des de la fatídica -o no- sentència de l'estatut s'han esdevingut unes quantes coses que, malgrat ser previsibles, són bastant empipadores. En primer lloc l'aigua al vi que alguns -els de sempre, premsa lliureassociada als hegemònics ja siguin de color vermell o blau- han tirat a la sentència en sí mateixa -que si no n'hi ha per tan, que el TC ha donat la rao a Catalunya i no al PP, etc.-. En segon lloc, les corredisses per aconseguir la raonable comoditat o incomoditat d'una autoritat -i quina autoritat!!- per anar al darrera d'un o altre lema o "només" d'uns colors. Sume-m'hi l'acatament explícit d'alguns, l'implicit dels altres malgrat el seu enuig, l'alegria dels "fans"de les aus marines i, el que més em rebenta, la frase següent: "-és que es clar... amb tot això de l'estatut ens varem posar en un cul-de-sac evident, i ara qui ens treu d'aquest embolic?".
En aquesta situació "d'atzucac amb Espanya" hom pensa que és el moment propici per donar una resposta contundent i clara del poble de Catalunya. I sobretot, una resposta única -és a dir, amb unitat-. Unitat per a què?
Ahir, una ciutadana de peu amb les seves cabòries personals del dia a dia -i no precisament properes a la trifulga política- em va fer notar que ara era el moment perquè tots sapiguem aprofitar l'espurna d'enuig que produeix el cop que ens hem donat tots contra el mur constitucional. Hem de saber canalitzar l'energia de tots aquells que no hi estaven acostumats i que, potser per primera vegada, entendran els que ja fa anys que veiem que l'única solució és saltar-lo.
Per acabar el post una petita falca:
És cert, Esquerra ha portat el país a un atzucac. Esquerra ha portat el país a fotre's de cap contra la paret. És cert, Esquerra ha fet despertar el país de la letàrgia. Ja era hora.
PS: no oblidem que a la manifestació d'aquest dissabte no es defensa l'Estatut sinó que es defensa allò que va voler el poble de Catalunya en referèndum -casualment és l'Estatut, sí ,però podria haver estat una altra cosa- i que ara s'ha tombat per voluntat de 10 senyors de Madrid que no ens representen.
Des de la fatídica -o no- sentència de l'estatut s'han esdevingut unes quantes coses que, malgrat ser previsibles, són bastant empipadores. En primer lloc l'aigua al vi que alguns -els de sempre, premsa lliureassociada als hegemònics ja siguin de color vermell o blau- han tirat a la sentència en sí mateixa -que si no n'hi ha per tan, que el TC ha donat la rao a Catalunya i no al PP, etc.-. En segon lloc, les corredisses per aconseguir la raonable comoditat o incomoditat d'una autoritat -i quina autoritat!!- per anar al darrera d'un o altre lema o "només" d'uns colors. Sume-m'hi l'acatament explícit d'alguns, l'implicit dels altres malgrat el seu enuig, l'alegria dels "fans"de les aus marines i, el que més em rebenta, la frase següent: "-és que es clar... amb tot això de l'estatut ens varem posar en un cul-de-sac evident, i ara qui ens treu d'aquest embolic?".
En aquesta situació "d'atzucac amb Espanya" hom pensa que és el moment propici per donar una resposta contundent i clara del poble de Catalunya. I sobretot, una resposta única -és a dir, amb unitat-. Unitat per a què?
Ahir, una ciutadana de peu amb les seves cabòries personals del dia a dia -i no precisament properes a la trifulga política- em va fer notar que ara era el moment perquè tots sapiguem aprofitar l'espurna d'enuig que produeix el cop que ens hem donat tots contra el mur constitucional. Hem de saber canalitzar l'energia de tots aquells que no hi estaven acostumats i que, potser per primera vegada, entendran els que ja fa anys que veiem que l'única solució és saltar-lo.
Per acabar el post una petita falca:
És cert, Esquerra ha portat el país a un atzucac. Esquerra ha portat el país a fotre's de cap contra la paret. És cert, Esquerra ha fet despertar el país de la letàrgia. Ja era hora.
PS: no oblidem que a la manifestació d'aquest dissabte no es defensa l'Estatut sinó que es defensa allò que va voler el poble de Catalunya en referèndum -casualment és l'Estatut, sí ,però podria haver estat una altra cosa- i que ara s'ha tombat per voluntat de 10 senyors de Madrid que no ens representen.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada