Erem molts a Barcelona ahir. No sé quants però molts segur. Hi havia moments que era impossible moure's. Que diguin el que vulguin però erem molts. Tots per denunciar que ens l'han fotuda. A tots els que hi erem ens han près el pèl aquells que porten 30 anys dient que som en un estat que té una constitució respectuosa amb les "nacionalitats" històriques. Tots els que hi erem sabem que ens han enganyat -o almenys ho han provat-. Perquè tots ens sentim part del mateix. Cadascú a la seva manera però del mateix, en definitiva.
La marxa d'ahir és la més important dels últims vuitanta anys a Catalunya. Ho dic perquè ho penso. Un partit socialista amb una cúpula de gent que va venir de fora del principat fa anys ahir també era a la manifestació. En un moment en el qual el concepte d'identitat s'ha tornat més laxe que mai i en el que un pop visionari és el símbol de la pàtria veïna -no obstant ser la veïna, la marea de nacionalisme messetari té una gran capacitat de "colar-se" per osmòsi mediatico-social a casa nostra- s'ha aconseguit que un milió de catalans respongués a la crida d'una tarda de dissabte de juliol per exigir el nostre dret a decidir. És gran, molt gran.
S'ha parlat molt de l'endemà. L'endemà és el dia en el que la selecció Espanyo-barcelonista juga la final -ho està fent en el mateix moment que escric aquest post- del mundial. Si guanyen em temo que tindrem una rebaixa inmediata d'espectatives. Rebaixa proporcional a la quantitat de banderes "rojigualdas" de celebració que es vegin pels carrers del principat -siguin les que siguin, des de Madrid diran que són moltíssimes més que les catalanes que hi havia el dissabte a Barcelona-. Sabent-nos vulnerables en aquest punt, prenem-ne nota i preparem els contraarguments. Si perd, la flama encesa el dissabte durarà més dies. És responsabilitat dels polítics que aquesta flama no s'acabi d'apagar del tot i aprofitar-la per actuar envers l'inmobilisme.
Ahir, al mig del batibull, vaig sentir molta gent defensant el país en castellà i, sobretot, un clam important: "ara ja els hi hem demostrat als polítics que ens tenen al seu darrera, ara que facin el que els toca fer sense por". És per això que no dubto gens ni mica que aquell grup que s'atreveixi a fer el pas de portar el país a saltar la paret constitucional tindrà el recolzament del poble. Ara és el moment. Som-hi i posem-nos al capdavant. Per això hem lluitat.
La marxa d'ahir és la més important dels últims vuitanta anys a Catalunya. Ho dic perquè ho penso. Un partit socialista amb una cúpula de gent que va venir de fora del principat fa anys ahir també era a la manifestació. En un moment en el qual el concepte d'identitat s'ha tornat més laxe que mai i en el que un pop visionari és el símbol de la pàtria veïna -no obstant ser la veïna, la marea de nacionalisme messetari té una gran capacitat de "colar-se" per osmòsi mediatico-social a casa nostra- s'ha aconseguit que un milió de catalans respongués a la crida d'una tarda de dissabte de juliol per exigir el nostre dret a decidir. És gran, molt gran.
S'ha parlat molt de l'endemà. L'endemà és el dia en el que la selecció Espanyo-barcelonista juga la final -ho està fent en el mateix moment que escric aquest post- del mundial. Si guanyen em temo que tindrem una rebaixa inmediata d'espectatives. Rebaixa proporcional a la quantitat de banderes "rojigualdas" de celebració que es vegin pels carrers del principat -siguin les que siguin, des de Madrid diran que són moltíssimes més que les catalanes que hi havia el dissabte a Barcelona-. Sabent-nos vulnerables en aquest punt, prenem-ne nota i preparem els contraarguments. Si perd, la flama encesa el dissabte durarà més dies. És responsabilitat dels polítics que aquesta flama no s'acabi d'apagar del tot i aprofitar-la per actuar envers l'inmobilisme.
Ahir, al mig del batibull, vaig sentir molta gent defensant el país en castellà i, sobretot, un clam important: "ara ja els hi hem demostrat als polítics que ens tenen al seu darrera, ara que facin el que els toca fer sense por". És per això que no dubto gens ni mica que aquell grup que s'atreveixi a fer el pas de portar el país a saltar la paret constitucional tindrà el recolzament del poble. Ara és el moment. Som-hi i posem-nos al capdavant. Per això hem lluitat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada