Govern Llufa?

Si l'altre dia deia que "avui és nadal" ara diré que "avui és sants innocents".

Potser és casualitat que avui és el dia de les bromes però per a més d'un que ha votat CiU les passades eleccions potser el podrem titllar d'innocent després de la presentació d'aquest flamant Govern.

Deixeu-m'ho dir ben clar: el Govern Mas em sembla una amalgama grisa i d'un perfil clarament dretà i espanyolista. Digne del que faria "UPN" a Navarra o el PP a Madrid, col.locar la seva burgesia al poder, una burgesia que no hi entén pas en això dels "regionalismos periféricos" però que sí que hi entén a l'hora de tapar-se les vergonyes i fer pinya entre els seus. Amb una única excepció, la incorporació d'un "ex" socialista (dic "ex" perquè han dit que ja ha entregat el carnet) per allò del maquillatge del "talante".

Després del gran discurs del Concert econòmic, la brama constant de com de traïdora n'era ERC per haver estat al govern amb uns malvats i perversos socialistes (per espanyols.), després del "dret a decidir", de la "transició nacional" (article d'en Jordi Casals), etc. resulta que ens posen de Presidenta del Parlament a una persona amb dos cognoms ben catalans però que té un accent de l'idioma com a mínim "estrany" (però es veu que aquí ningú es queixa. Ara, d'en Montilla vaja quin botifler que no sap parlar... oi? no serà el seu origen humil el seu problema?), o una consellera de justícia que precisament la impartia (la justícia) intentant evitar que Arenys de Munt fés la consulta cívica independentista, etc. (farà les delícies del PP i de C's, de ben segur).

Tampoc no deuen voler que ens recordem com de dolents eren els del Tripartit , segons Ells, varen col.locar els seus amics i amigues en tants càrrecs quan ara resulta que existeix igualment vicepresidència (Joana Ortega... sens dubte una persona amb un expedient marcadament catalanista, disculpeu el meu sarcasme), o la secretaria de presidència (Francesc Oms... clar, "bé que ho diu Ell que és independentista!" I QUÈ? on es nota això?), i quan en Prenafeta es passeja tranquil.lament per la presa de possessió de Mas, etc.

Tot això ja està passant i no fa un mes de les eleccions. No fa ni un mes que l'actual President prometia a tort i a dret el concert econòmic i l'exercici del dret a decidir del poble de Catalunya. El que segur que si que intentarà complir, però, és el manteniment dels privilegis dels seus. I no ens equivoquem, els "seus" ho són sense importar els cognoms que portin o de quin origen provinguin mentre siguin de la seva classe (la benestant, s'entén).

Però sabeu què? quan li dius a la gent et responen: "o mira, les coses són així".
En canvi, només fa dos mesos tothom et deia: "els d'ERC són els dolents traïdors i botiflers que ho han destrossat tot". Disculpeu-me però jo no entenc res.

AVUI ÉS NADAL

Aquest és el meu primer post després de les eleccions al Parlament del 29 de novembre. Després d'haver entrat en un període de reflexió i observació que ha durat tots aquests dies, finalment, m'he decidit a escriure quelcom al bloc. Des d'aquí, també, aprofito per desitjar bones festes a tothom.

Avui fa 77 anys que el President Macià va morir. Set dècades després, amb una guerra civil pel mig i quaranta anys de silenci i dictadura l'independentisme "social" torna a ser hegemònic (o com a mínim no és gens marginal). La manifestació del 10 de juliol d'aquest any que està apunt d'acabar així ho mostrà.

Malgrat això aquest moviment no s'ha vist representat al Parlament com caldria esperar. Cal preguntar-se ben bé el perquè. Com és que cap (repeteixo, CAP) opció política no ha recollit aquest sentiment? Si bé és cert que ERC ha tingut uns resultats millors que la resta de forces explícitament independentistes no és menys cert que la suma de diputats d'aquestes opcions fan un resultat menor que en l'anterior legislatura on la única marca era Esquerra.

A ningú se li escapa que CiU te una afinadíssima maquinària de captació de vots amb un discurs ambigu i mètodes "d'osmòsi social". De fet el discurs de CiU és transversal (només de paraula) i permet que qui més qui menys es pugui sentir raonablement còmode o raonablement incòmode en el seu paraigües. Les formes, les cares, fins i tot els trajos i les ulleres d'algun dels dirigents estan estudiats. Tot és una gran parafernàlia de la màquina de captació de votants. El fons, però, és dubtós. En què es concreta el lema "una Catalunya millor"? On és la depuració de responsabilitats pel Cas Palau? On són les explicacions de Duran per l'aval al decret de donar milions d'euros a les concessionàries d'autopistes de Madrid? etc. La gent et diu: "això són coses que tu saps però que els que no estem en política no ens arriben i acabem votant pel que ens sembla que portarà més estabilitat".

Durant set anys CiU ha colat (per osmòsi, com deia abans) que el tripartit (en realitat Govern d'Entesa, però mai en van voler anomenar així) era una mena de monstre sense que puguéssin (ni tinguéssin la més mínima intenció de voler, la crisi econòmica i alguna relliscada puntual ja els hi ha fet prou la feina) demostrar el perquè. Ara ens diuen que segurament Ells no podran pas fer-hi massa res en tot això de la crisi perquè "no depèn d'Ells". En tot cas, però, em temo que per molts ciutadans el fet de que Artur Mas els hagi "alliberat" de la fera ferotge que representava el Tripartit ja serà molt a l'hora de passar comptes. Ells creen el monstre, Ells el destrueixen. Ergo, són els salvadors (per més que Mas digués que se sent servidor del país i no salvador. NOMÉS FALTARIA!).

La gent no ha votat independentisme, almenys no tota la gent que s'hi considera. La gent ha votat en contra del Tripartit. Crec que hem de tenir clar aquest punt per començar a construïr de nou. Ha pogut molt més el "qui dia passa, any empeny" de CiU maquillat al matí per falsos concerts econòmics i per la tarda amb una suavització de les sancions a la llei de política lingüística que no pas el fer el pas definitiu cap a la independència. Sembla ser, doncs, que ara no toca.

No obstant el pòsit de la manifestació del 10j resta en somort. Tinc la convicció que no es dissoldrà i menys si l'Estat espanyol continua fent de les seves amb les tisores. De ben segur que el Govern de la Generalitat del bipartit CiU (o tripartit provisional CiU + PSC) s'haurà d'espellongar per donar resposta a les tisorades nacionals. Alguna cosa em diu, però, que aquesta vegada no n'hi haurà prou amb el peix el cove o l'intent de refer ponts. Ara que Mas ja aconseguit arribar a la seva Ítaca particular si vol continuar-hi haurà de jugar-se-la.

Artur, tocarà algun dia o no?

Sí, si sumen, pacten

Fa cosa d’uns set anys CiU ens deia que eren la garantia de l’estabilitat governamental de l’Estat espanyol. Es vantaven de ser els que havien abolit la mili i aconseguit un sistema de finançament magnífic, allò que se n’ha anomenat: peix al cove. S’oblidaven, però, de sengles pactes amb un PP amb majoria absoluta en la legislatura de la guerra d’Iraq –és a dir, en una època en el qual no era possible treure’n res del pacte perquè, ras i curt, ningú els necessitava-.

Fins l’últim dia li van donar suport. A canvi de què? De la seva permanència al Govern de la Generalitat. Tan era que el PP passés el corró del seu autoritarisme amb l’aprovació del transvasament de l’Ebre. Tan era que les obres de l’AVE fossin pitjors que la de la Seu per la tardança i que les de la presa de Tous per les seves deficiències. Tan era que s’estigués pactant amb el partit que va estendre la bandera d’Espanya més gran de tota la història a la plaza de Oriente –recordem, aquella bandera que només podia fer onejar un huracà de magnitud 4-. Tan era que Aznar decidís anar a l’Iraq en contra de tota la comunitat internacional i tot plegat basat en un estirabot testicular considerable. Era més important mantenir-se a la Generalitat que trencar el pacte estèril i vergonyant.

El tripartit de Convergència, Unió i Partit Popular fou lamentable i, sens dubte, un període que a la majoria de convergents els fa prou vergonya recordar. Aquest tripartit tan prolífic és el que, a dia d’avui, ningú ha dit que no es repetirà. Fa quatre anys, tornem a fer memòria, algú va haver d’anar al notari per dir que no es repetiria el tripartit “popularvergent”. Sembla ser, però, que ja ningú recorda aquest gest.

A CiU li sortirà gratuït –almenys a curt termini- el pacte tàcit amb el PP ja que aquests, probablement, no li demanaran res a canvi llevat de la investidura de Rajoy després de les eleccions estatals de l’any que ve. Molta gent, però, no entendrà aquest pacte. De ben segur que molts esperaran que CiU pacti amb ERC. Ho veig difícil, molt difícil. ERC exigirà aplicació del seu programa. ERC ho ha fet amb els socialistes, arrossegant-los a aprovar la Llei del cinema o a la realització d’un nou Estatut, sense ERC al govern el PSC mai hagués tirat endavant iniciatives amb aquesta ambició nacional. CiU, sempre que pugui, escollirà el PP perquè no els obliga a fer coses que els incomoden.

ERC va fer confiança als autonomistes de CiU els anys vuitanta –s’havia de bastir una institució i veníem d’on veníem, d’acord doncs-, ERC va fer confiança als federalistes el 2003 per fer un pas més enllà en una reforma de l’Estatut que Pujol havia negat infinites vegades. Ara, ERC, demana que se li faci confiança com a independentista i diu que no pactarà amb ningú que no es comprometi a fer un referèndum d’autodeterminació la pròxima legislatura. Algú més s’atreveix a mullar-se més que Puigcercós en aquesta campanya? Mai algú ho havia dit tan clar? Ras i curt, no, ningú i si cal remenem hemeroteques. Qui digui que abans de les eleccions del 2006 algú d’ERC havia afirmat que no es repetiria cap pacte amb el PSC no serà capaç de demostrar-ho perquè mai ERC havia dit que no ho faria. Qui diu que se sent traït és que escolta només allò que li interessa. Ara s'ha dit clar des d'ERC: o referèndum o res. Però, i CiU?

Vídeo de Campanya. Frei: Valent!

La Campanya dels Valents

Pàgina 9 del programa electoral d'Esquerra Republicana de Catalunya per a la Eleccions al Parlament 2010:

"com és obvi, si Esquerra te la majoria més un dels representants del Parlament de Catalunya proclamarà la independència però mentre això no succeeixi treballa per fer créixer el moviment social favorable a la independència i contribuïr a dinamitzar-lo, articular-lo, organitzar-lo i popularitzar-lo difonent el dret del Poble de Catalunya a esdevenir un subjecte polític en el ple concert de les nacions"

Aquí teniu el Programa Electoral d'Esquerra per qui vulgui consultar-lo en un format pràctic i elegant*: Link ISSU





*gràcies Joan per penjar-lo a ISSU!

Vaga catalana

Demà faré vaga. Sí, i no per obligació. A la meva empresa m'han donat llibertat per fer-la (potser sóc privilegiat, ho reconec). La faré per convicció. No pels sindicats, sinó malgrat els sindicats (de classe i subvencionats) en faré. Crec que aquesta vaga ha de ser un clam de protesta, potser tardà però, en definitiva, un clam de protesta de tot allò que ens ha arrossegat a aquesta Gran Crisi des del 2006. Tinc dret a cridar, a la rebequeria i a protestar i és el que faré.

No crec que Zapatero hagi fet el que havia de fer però tinc dubtes de si algú altre se n'hauria sortit millor. Especialment quan tota aquesta crisi ha fet pal.lès la poca influència que pot arribar a tenir el poder civil organitzat (la política de les democràcies) davant dels gegants financers globals. Al cap i a la fi tothom està d'acord que ja no és Zapatero qui governa sinó que li han dit el que havia de fer si no volia que els "mercats" devoréssin Espanya.

El clam hauria de ser molt unànim i no únicament dels treballadors assalariats, sinó dels autònoms i també de la majoria d'empresaris. Tots hem estat còmplices en certa mesura del problema, ho sabem. Potser per això ara també ens fa por mirar-nos al mirall. Malgrat això, no dubto que hi ha algú que té més responsabilitat que els altres. Les grans fortunes, els grans arquitectes financers que no van dubtar en entortolligar la troca tan com van poder per seguir amb un creixement fictici que ja feia anys que, en realitat, estava esgotat. No varem protestar llavors perquè viviem bé, però vivíem en l'engany.

A Catalunya la protesta encara cobra més sentit, especialment després de veure una de les regions de l'estat amb el dèficit fiscal més gran, on les necessitats són cada dia més cares i on la continuïtat del nostre estat del benestar està més entredit degut a l'expoli al que ens sotmet l'estat.

És per això que la vaga la faré, i la faré en clau catalana.

Via fora sometent!
Visca la Catalunya treballadora!

links relacionats:

Declaracions de Joan Ridao sobre la vaga.
Web d'estudiants que s'adhereixen a la vaga general.

Fent feina...

Avui he sentit a la ràdio una entrevista a la "Defensora del Pueblo". Maria Luisa Cava de Llano, (wiki) catalana de naixement, ha dit que, segurament, el tribunal constitucional encara no ha acabat la feina amb les tisores perquè no ha resolt sobre el recurs que va presentar el seu predecessor en el càrrec. No l'ha desautoritzat, sinó ben al contrari. Parlant del blindatge de competències del Síndic de Greuges ha dit: "una cosa es colaborar i l'altra és haver de ser servil". No ha entès res -bé... potser si que ho ha entès-.

Com podem veure, la maquinària de les rebaixes democràtiques i del tancament de files centralista no es para mai. Ni el buidatge mastodòntic del ribot d'Alfonso Guerra ni la criba monumental amb el recurs del PP han estat prou humiliants. Sembla que això s'ha de retallar fins deixar-ho en un no res. És com si, els espanyols, veiéssin en aquest procés de decapitació estatutària la possibilitat d'esmenar "errors" que fa 25 anys es veien, potser, més com a "mals necessaris" per el salvament d'Espanya -més econòmicament que una altra cosa, per tot allò de la política exterior i la pàtina de democratització- que no pas com autèntics avenços cap al reconeixement real de la plurinacionalitat.

Entre la voràgine "tisorista", l'allargament en el temps de la campanya electoral , l'amaniment de la crisi i mil missatges apocalíptics que vénen per totes bandes -no oblidem els cops de colze de l'independentisme extraparlamentari-, correm el risc del replegament per cansament... -que no del reagrupament- i el retorn a aquell "oasi" que no ens porta sinó a l'adormir-nos, tornar al peix al cove i a convertir-nos en una reserva índia destinada a l'extinció per assimilació. Ara és el moment de mantenir-nos ferms i de fer créixer l'independentisme. El defalliment no és una opció.

Si els de Madrid volen aprofitar la ocasió per assimilar-nos i esmenar els seus "errors per excés de bona voluntat" el que hem de fer nosaltres és aprofitar-la per fer obrir els ulls als que encara creuen que Espanya es pot "canviar des de dintre" i fer-los veure que a cada bogada perdem un llençol i que comença a ser hora de no prostrar-nos més a la humiliació.

Enllaços d'interès:

Entrevista a la "defensora del pueblo" a El Matí de Catalunya Ràdio.
El TC dicta sentència contra l'estatut d'autonomia de Catalunya aprovat en referèndum.
Enllaç al blog de Josep Maria Diéguez, interessant reflexió sobre les maneres d'entendre les relacions amb Espanya.