la recepta del iogur? no, gràcies!

Deia l'anunci allò del: "hronye ke hronye". Em vaig assabentar que l'expressió vol dir "anys i anys". Representava el temps, segons el publicista, que feia que s'havia inventat la recepta del iogur grec. Una recepta que, de ben segur, ha portat molts beneficis a la indústria làctia del país així com una gran internacionalització de les seva cultura cul.linària.

La publicitat ens recorda Grècia com el de la recepta del iogur. Un intent de popularitzar d'una manera prou prosaica un país al que tots els europeus, en més o menys mesura, li hauríem d'estar agraïts.

Bressol de la cultura europea i de la democràcia, dels pensadors més grans de la història. Filòsofs i científics. El país que acollí els primers jocs olímpics.

Aquesta Grècia ja fa molts anys que no existeix. Ara n'existeix una altra, una que és famosa pel seu baix nivell productiu, que va a la cua dels paisos de la zona euro, que té unes taxes d'atur desorbitades i, sobretot, un dèficit públic del gairebé 140% del seu PIB. Una República Hel.lènica en bancarrota que, no obstant la oposició dels sindicats, s'ha vist més que forçada a prendre mesures traumàtiques que retallen el seu ja poc consolidat estat del benestar. Ara, la UE que tan celebra el seu procés de construcció es reuneix amb caràcter d'urgència per decidir si intenta aguantar les finances públiques gregues o les deixa caure del tot.

Els últims dies Joaquín Almúnia (wiki) ha comparat l'economia grega amb la portuguesa i l'espanyola. Em pregunto si la UE, que s'està pensant tan bé si rescata o no les finances públiques del bressol d'Europa, decidiria fer-ho amb les d'Espanya. Estat que suposa un volum molt més gran (unes quatre vegades més) d'habitants i, per tan, de diners a rescatar.

Com he sentit a algú recentment -no recordo qui, sincerament-, la qüestió és que la UE no te cap sentit sense França i Alemanya -i probablement Grècia per raons purament històriques- però... i sense la resta?

Grècia ha crescut a base del sobreendeutament -públic i privat- tal i com també ho ha fet Espanya. La unió monetària, construïda des de l'economia i per l'economia -almenys en primera instància- també ha ajudat a maquillar la falta de teixit productiu d'alt valor i a potenciar el "viure dels aires del cel" -o el que és el mateix, dels diners dels altres-. Els catalans ja sabem de què va això. Fa uns 400 anys que n'hi ha que viuen del nostres aires i el dia que deixem de bufar si aquests no s'espavilen potser també acabaran amb les fotos dels seus monuments a les tapes del seu producte regional i fent-nos empassar que el seu "bocata calamares" també té "hronye ke hronye" d'història.