La frustració és quelcom que sembla que ens agradi als catalans/es.
Articular el país en un model territorial propi al marge de les diputacions franquistes és un símbol important d'avenç en la reconstrucció nacional. Aquest és un debat que ja fa molts anys que s'hauria d'haver iniciat, amb valentia i ganes. El govern actual l'està abordant, no sense grans discrepàncies. Aquest és un model territorial que hauria de valer quan el país sigui independent. No ha de ser un model provisional ni una estructura "banal", ha de ser una estructura útil i pragmàtica i que raonablement redistribueixi els centres de gestió i govern per tot el principat. Per això s'ha de fer bé i s'ha de fer ara, no obstant impliqui un profund debat a tots els nivells. Començant pel govern. S'ha d'abordar el debat d'una manera serena i per poder-lo portar a bon port s'ha de posar a la balança el que convé a cada territori i escollir amb el criteri més racional possible tan de sostenibilitat com de pragmatisme.
Si bé és lògic que tothom hi vulgui dir la seva i es tingui la sensació de que algú o altre perdrà pistonada amb la redistribució de les administracions més properes també hem de saber ser generosos i entendre que el bé comú, de vegades, és més important que un fet molt puntual i/o massa localista que ens pot fer perdre el món de vista deixant pel camí hores i hores estèrils de debat que només fan que desgastar. Hi és tothom, ja sigui Manresa, ja sigui Vic, Tarragona, El Penedès, etc. qui sigui, tots hi som i tots hem de treballar-hi sense precipitació però amb definició i sense que ningú vulgui monopolitzar i aglutinar el màxim poder per el seu territori sense tenir en compte si és: 1-necessari, 2-viable i, sobretot, 3-raonablement bo pel conjunt.
Tampoc ens farà cap bé dir que aparquem la part més conflictiva. Abordem-ho d'una vegada amb la valentia necessària i això ens farà valedors del reconeixement de l'avenç que això significarà nacionalment.
Tot el de més amunt serveix, pràcticament en la seva totalitat, per la llei electoral. Una llei que si bé es planteja com la panacea per lluitar contra la desafecció cap a la classe política jo no crec que en sigui la solució, si bé pot ser un primer pas. No obstant això el que sí compta és que també és quelcom que s'hauria de començar a empènyer d'una vegada ja que massa temps ha passat des que s'en parla i ningú s'atreveix a obrir-ne el meló. Especialment els dos grans partits del país que uns per una cosa i els altres per una altra i al final "la més calenta és a l'aigüera". Esquerra fa temps que empeny en el sentit adequat si bé la seva força no és suficient per fer-ho més depressa.
Com deia, però, ni la llei electoral ni la llei de vegueries serviran per evitar la desafecció. Un dels problemes de Catalunya a nivell social és com n'és de frustrant xocar constantment contra el mur d'un estat que no et deixa fer res que a Ell no li sembli bé. Hem de ser valents i començar a tirar milles i a no perdre de vista el rival comú. Si només ens matem entre nosaltres per veure quina ciutat es mereix més ser capital d'una o altra divisió territorial i quants "autòctons" o immigrants han d'anar intercal.lats cada tres cinquenes parts més un dau de sis a les llistes electorals obertes, tancades, de rebot o d'encert probablement perdrem el sentit de tot plegat.
Cal fer el debat, cal portar-lo endavant i cal fer-lo serenament i sense estridències, respectant a tothom però amb fermesa. Caldrà que tothom, tan en les vegueries com en la llei electoral, rebaixi les seves espectatives tard o d'hora per posar-se d'acord. Només així aconseguirem el que pretenem: crear les estructures d'estat necessàries per poder tenir un país preparat per la seva llibertat. Sinó ho aconseguim estarem instal.lats en la frustració eterna. Aquesta frustració que tantes vegades hem viscut i que prové del de sempre, de la dependència d'un estat que ens traspassa els trens però no les vies.
Articular el país en un model territorial propi al marge de les diputacions franquistes és un símbol important d'avenç en la reconstrucció nacional. Aquest és un debat que ja fa molts anys que s'hauria d'haver iniciat, amb valentia i ganes. El govern actual l'està abordant, no sense grans discrepàncies. Aquest és un model territorial que hauria de valer quan el país sigui independent. No ha de ser un model provisional ni una estructura "banal", ha de ser una estructura útil i pragmàtica i que raonablement redistribueixi els centres de gestió i govern per tot el principat. Per això s'ha de fer bé i s'ha de fer ara, no obstant impliqui un profund debat a tots els nivells. Començant pel govern. S'ha d'abordar el debat d'una manera serena i per poder-lo portar a bon port s'ha de posar a la balança el que convé a cada territori i escollir amb el criteri més racional possible tan de sostenibilitat com de pragmatisme.
Si bé és lògic que tothom hi vulgui dir la seva i es tingui la sensació de que algú o altre perdrà pistonada amb la redistribució de les administracions més properes també hem de saber ser generosos i entendre que el bé comú, de vegades, és més important que un fet molt puntual i/o massa localista que ens pot fer perdre el món de vista deixant pel camí hores i hores estèrils de debat que només fan que desgastar. Hi és tothom, ja sigui Manresa, ja sigui Vic, Tarragona, El Penedès, etc. qui sigui, tots hi som i tots hem de treballar-hi sense precipitació però amb definició i sense que ningú vulgui monopolitzar i aglutinar el màxim poder per el seu territori sense tenir en compte si és: 1-necessari, 2-viable i, sobretot, 3-raonablement bo pel conjunt.
Tampoc ens farà cap bé dir que aparquem la part més conflictiva. Abordem-ho d'una vegada amb la valentia necessària i això ens farà valedors del reconeixement de l'avenç que això significarà nacionalment.
Tot el de més amunt serveix, pràcticament en la seva totalitat, per la llei electoral. Una llei que si bé es planteja com la panacea per lluitar contra la desafecció cap a la classe política jo no crec que en sigui la solució, si bé pot ser un primer pas. No obstant això el que sí compta és que també és quelcom que s'hauria de començar a empènyer d'una vegada ja que massa temps ha passat des que s'en parla i ningú s'atreveix a obrir-ne el meló. Especialment els dos grans partits del país que uns per una cosa i els altres per una altra i al final "la més calenta és a l'aigüera". Esquerra fa temps que empeny en el sentit adequat si bé la seva força no és suficient per fer-ho més depressa.
Com deia, però, ni la llei electoral ni la llei de vegueries serviran per evitar la desafecció. Un dels problemes de Catalunya a nivell social és com n'és de frustrant xocar constantment contra el mur d'un estat que no et deixa fer res que a Ell no li sembli bé. Hem de ser valents i començar a tirar milles i a no perdre de vista el rival comú. Si només ens matem entre nosaltres per veure quina ciutat es mereix més ser capital d'una o altra divisió territorial i quants "autòctons" o immigrants han d'anar intercal.lats cada tres cinquenes parts més un dau de sis a les llistes electorals obertes, tancades, de rebot o d'encert probablement perdrem el sentit de tot plegat.
Cal fer el debat, cal portar-lo endavant i cal fer-lo serenament i sense estridències, respectant a tothom però amb fermesa. Caldrà que tothom, tan en les vegueries com en la llei electoral, rebaixi les seves espectatives tard o d'hora per posar-se d'acord. Només així aconseguirem el que pretenem: crear les estructures d'estat necessàries per poder tenir un país preparat per la seva llibertat. Sinó ho aconseguim estarem instal.lats en la frustració eterna. Aquesta frustració que tantes vegades hem viscut i que prové del de sempre, de la dependència d'un estat que ens traspassa els trens però no les vies.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada