És cert que a Catalunya -no cal anar més enllà, parlem del principat com a marc de referència actual- hi ha gent de tot tipus. Els que se senten catalans, els que se senten espanyols, els que diuen que no se senten de res però en realitat sí, els que realment no, els que diuen que se senten ciutadans del món i així un infinit etcètera de sentiments i dissentiments de permanença a una o altra col.lectivitat.
En psicologia se sol dir que el sentiment prové del pensament, de tal manera que si es controla el que es pensa també podrem controlar el que sentim. Sabent això, és raonable creure que els sentiments de permanença no són "naturals" sinó que són adquirits. Educació, llinatge, tradició, ideologia política, etc. són els elements del qual s'en deriven aquests pensaments individuals que s'acaben traduïnt en els sentiments identitaris.
Fins fa un cert temps, era impossible deslligar la idea de la independència o de l'estat propi de la identitat o sentiment de pertinença de l'individu.
L'anomenat "Estat-Nació" és quelcom que es donava com per indispensable i certament "natural" i inherent en segons quins ambients de la falsa il.lustració. La creació i desmembració de molts dels estats contemporanis d'Europa demostren que la suposada existència natural de l'Estat-Nació és quelcom fal.laç. El concepte no és tan fàcil d'acotar com sembla, l'estat espanyol és un claríssim exemple d'això. Mentre hi hagi, com a mínim, un important grup d'individus que s'autodefineixi com a Nació -diferenciada de la que s'identifica amb l'estat- ja no es podrà parlar de que allò és un "Estat-Nació" i el fet que els organismes "oficials" vulguin tan si com no que hi hagi aquesta identificació hi haurà servit un conflicte -bàsicament identitari però que arrossega molts altres elements-
Fins i tot, aquells que denosten la idea d'estat en general s'adonen de la utilitat de formar-ne part o de tenir-ne un per poder tenir, com a mínim, la igualtat amb la resta de pobles del món.
Crec que és il.lusori, descoratjador, poc pràctic i sobretot, paralitzant i còmplice de "l'status quo" establert el discurs de: "com que jo no estic d'acord amb cap estat, tampoc en vull un pel meu país". Resulta que el fet que no vulguis cap estat a l'actual ordre establert tan li fa perquè, t'agradi o no, en tens un. L'espanyol. Ineficaç, poc eficient, llunyà, caduc, ancorat a una visió molt provinciana, centralista i amb unes idees, a dia d'avui, encara d'un caire molt "cañí". No ens confonguem pensant que la nostra idea de país és la provinciana. Al contrari, formar part de la Unió Europea en forma d'estat lliure és la millor manera de tenir un país obert, modern, amb un estat del benestar fort, amb bons projectes de desenvolupament i recerca científica de primera és, probablement, la millor herència que els hi podriem deixar als que vinguin darrere nostre. Molt millor que l'intent constant de canviar l'estat espanyol -o fins i tot d'intentar eliminar-los tots- anant-nos donant cops de cap contra la paret i, paralitzant i bloquejant, sistemàticament les nostres pròpies capacitats. La perversitat que s'amaga rere el discurs del: "ui, això de defensar el país ja no es porta" és infinita -i probablement, desconeguda pel mateix que l'articula-.
Tot això es pot veure deixant de banda la identitat, el sentiment i el cor. Es pot veure des d'un punt de vista pragmàtic, de negoci, de ciència, demoscòpic i continua essent del tot cert. Als catalans sempre ens ha agradat fer-nos la traveta. Només espero que els nous models socials que s'han anat creant -amb la nova immigració, la de fa uns quants anys i alguns altres canvis que han provingut de l'intercanvi de negocis i d'educació europeus- siguin els que facin obrir els ulls a la resta i entre tots, aconseguim que el nostre estat sigui com nosaltres vulguem que sigui -en contra de cap altre- ja que, avui per avui, sembla impossible eliminar-los tots.
En psicologia se sol dir que el sentiment prové del pensament, de tal manera que si es controla el que es pensa també podrem controlar el que sentim. Sabent això, és raonable creure que els sentiments de permanença no són "naturals" sinó que són adquirits. Educació, llinatge, tradició, ideologia política, etc. són els elements del qual s'en deriven aquests pensaments individuals que s'acaben traduïnt en els sentiments identitaris.
Fins fa un cert temps, era impossible deslligar la idea de la independència o de l'estat propi de la identitat o sentiment de pertinença de l'individu.
L'anomenat "Estat-Nació" és quelcom que es donava com per indispensable i certament "natural" i inherent en segons quins ambients de la falsa il.lustració. La creació i desmembració de molts dels estats contemporanis d'Europa demostren que la suposada existència natural de l'Estat-Nació és quelcom fal.laç. El concepte no és tan fàcil d'acotar com sembla, l'estat espanyol és un claríssim exemple d'això. Mentre hi hagi, com a mínim, un important grup d'individus que s'autodefineixi com a Nació -diferenciada de la que s'identifica amb l'estat- ja no es podrà parlar de que allò és un "Estat-Nació" i el fet que els organismes "oficials" vulguin tan si com no que hi hagi aquesta identificació hi haurà servit un conflicte -bàsicament identitari però que arrossega molts altres elements-
Fins i tot, aquells que denosten la idea d'estat en general s'adonen de la utilitat de formar-ne part o de tenir-ne un per poder tenir, com a mínim, la igualtat amb la resta de pobles del món.
Crec que és il.lusori, descoratjador, poc pràctic i sobretot, paralitzant i còmplice de "l'status quo" establert el discurs de: "com que jo no estic d'acord amb cap estat, tampoc en vull un pel meu país". Resulta que el fet que no vulguis cap estat a l'actual ordre establert tan li fa perquè, t'agradi o no, en tens un. L'espanyol. Ineficaç, poc eficient, llunyà, caduc, ancorat a una visió molt provinciana, centralista i amb unes idees, a dia d'avui, encara d'un caire molt "cañí". No ens confonguem pensant que la nostra idea de país és la provinciana. Al contrari, formar part de la Unió Europea en forma d'estat lliure és la millor manera de tenir un país obert, modern, amb un estat del benestar fort, amb bons projectes de desenvolupament i recerca científica de primera és, probablement, la millor herència que els hi podriem deixar als que vinguin darrere nostre. Molt millor que l'intent constant de canviar l'estat espanyol -o fins i tot d'intentar eliminar-los tots- anant-nos donant cops de cap contra la paret i, paralitzant i bloquejant, sistemàticament les nostres pròpies capacitats. La perversitat que s'amaga rere el discurs del: "ui, això de defensar el país ja no es porta" és infinita -i probablement, desconeguda pel mateix que l'articula-.
Tot això es pot veure deixant de banda la identitat, el sentiment i el cor. Es pot veure des d'un punt de vista pragmàtic, de negoci, de ciència, demoscòpic i continua essent del tot cert. Als catalans sempre ens ha agradat fer-nos la traveta. Només espero que els nous models socials que s'han anat creant -amb la nova immigració, la de fa uns quants anys i alguns altres canvis que han provingut de l'intercanvi de negocis i d'educació europeus- siguin els que facin obrir els ulls a la resta i entre tots, aconseguim que el nostre estat sigui com nosaltres vulguem que sigui -en contra de cap altre- ja que, avui per avui, sembla impossible eliminar-los tots.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada