Aquesta setmana ha fet un any de la investidura del primer president afroamericà (més americà que "afro", tot sigui dit) dels EUA.
El "defining moment" del flamant premi nobel de la pau sembla que s'està convertint, però, en motiu d'un debat més que previsible des del principi. Tothom es preguntava si el president de les noves tecnologies, el president del tan esperat canvi faria quallar en fets concrets les espectatives que sobre Ell es van dipositar -no pas per casualitat sinó a partir d'una estrategia de màrketing perfectament calculada.- Ha passat un any i ja es torna a sentir la cantarella del: "no és pas el que ens esperàvem".
Obama és un símbol. I com a tal és molt important. Obama simbolitza -i simbolitzava llavors- les esperances de molta gent de que les coses poden canviar. El seu discurs és bonic, atractiu i fins a cert punt hipnotitzant. Esperona a la gent a lluitar per un ideal, per un objectiu comú. En sí mateix això és quelcom necessari i positiu. Aconseguir que tothom -o que una majoria- se senti identificada amb el col.lectiu i disposada a volcar-hi les seves energies és propi d'un bon lideratge. El mèrit d'Obama és haver aconseguit fer recuperar l'interès per la política per molts ciutadans que s'en consideraven al marge perquè els líders -o els que es feien anomenar així- no els tenien gens en compte.
Els fets de l'administració són, però, una altra guerra. No cal oblidar que les idiossincràcies d'una potència com és la nord-americana no són fàcils de canviar. Un sistema amb una concepció tan profundament individualista i amb un domini absolut del capital dóna poc marge al poder civil -representat a la Casa Blanca-. Un país on les grans corporacions empresarials tenen, pràcticament, carta d'estat lliure és obvi que l'administració ha de ser molt curosa si no vol que les seves accions perjudiquin -a través del xantatge encobert amb les "pèrdues" o la disminució de plusvalues de les empreses- als ciutadans. Només cal veure la pressió a la que s'ha sotmès al mateix Obama des de les farmacèutiques i asseguradores en el moment en el que el President ha posat a sobre la taula de la Casa de Representants una de les seves puntes de llança de campanya com fou la reforma del sistema sanitari.
Abolir d'una manera clara, òbvia i definitiva aquests deixos totalitaris del capitalisme crec que només podria passar per la ruptura i el canvi de sistema. No amb la reforma o el pedaç. Si bé em temo que, en l'acualitat, molts pocs ciutadans hi donarien suport per més que s'intentés vendre aquest canvi com una millora de les seves vides. Són els propis ciutadans de peu que, si poden, també intenten a jugar a ser rics -hipoteques amb cotxe i viatge, targes de crèdit, etc.-
Així doncs, crec que només podrem esperar a fer balanç de la gestió d'Obama a finals del seu segon mandat i, tot així, crec que haurem de ser generosos i posar-nos davant algun cristall de colors -els que ens convinguin- per poder veure els canvis. De moment només podem esperar a que vagi desfent algunes de les coses que s'havien fet en l'administració anterior i de tan en tan, encomanar-nos a Sant Obama perquè ens solucioni els problemes -almenys, els d'identitat colectiva-.
El "defining moment" del flamant premi nobel de la pau sembla que s'està convertint, però, en motiu d'un debat més que previsible des del principi. Tothom es preguntava si el president de les noves tecnologies, el president del tan esperat canvi faria quallar en fets concrets les espectatives que sobre Ell es van dipositar -no pas per casualitat sinó a partir d'una estrategia de màrketing perfectament calculada.- Ha passat un any i ja es torna a sentir la cantarella del: "no és pas el que ens esperàvem".
Obama és un símbol. I com a tal és molt important. Obama simbolitza -i simbolitzava llavors- les esperances de molta gent de que les coses poden canviar. El seu discurs és bonic, atractiu i fins a cert punt hipnotitzant. Esperona a la gent a lluitar per un ideal, per un objectiu comú. En sí mateix això és quelcom necessari i positiu. Aconseguir que tothom -o que una majoria- se senti identificada amb el col.lectiu i disposada a volcar-hi les seves energies és propi d'un bon lideratge. El mèrit d'Obama és haver aconseguit fer recuperar l'interès per la política per molts ciutadans que s'en consideraven al marge perquè els líders -o els que es feien anomenar així- no els tenien gens en compte.
Els fets de l'administració són, però, una altra guerra. No cal oblidar que les idiossincràcies d'una potència com és la nord-americana no són fàcils de canviar. Un sistema amb una concepció tan profundament individualista i amb un domini absolut del capital dóna poc marge al poder civil -representat a la Casa Blanca-. Un país on les grans corporacions empresarials tenen, pràcticament, carta d'estat lliure és obvi que l'administració ha de ser molt curosa si no vol que les seves accions perjudiquin -a través del xantatge encobert amb les "pèrdues" o la disminució de plusvalues de les empreses- als ciutadans. Només cal veure la pressió a la que s'ha sotmès al mateix Obama des de les farmacèutiques i asseguradores en el moment en el que el President ha posat a sobre la taula de la Casa de Representants una de les seves puntes de llança de campanya com fou la reforma del sistema sanitari.
Abolir d'una manera clara, òbvia i definitiva aquests deixos totalitaris del capitalisme crec que només podria passar per la ruptura i el canvi de sistema. No amb la reforma o el pedaç. Si bé em temo que, en l'acualitat, molts pocs ciutadans hi donarien suport per més que s'intentés vendre aquest canvi com una millora de les seves vides. Són els propis ciutadans de peu que, si poden, també intenten a jugar a ser rics -hipoteques amb cotxe i viatge, targes de crèdit, etc.-
Així doncs, crec que només podrem esperar a fer balanç de la gestió d'Obama a finals del seu segon mandat i, tot així, crec que haurem de ser generosos i posar-nos davant algun cristall de colors -els que ens convinguin- per poder veure els canvis. De moment només podem esperar a que vagi desfent algunes de les coses que s'havien fet en l'administració anterior i de tan en tan, encomanar-nos a Sant Obama perquè ens solucioni els problemes -almenys, els d'identitat colectiva-.
Tots ens temíem que no n'hi hauria per tant, Sergi. De fet, crec que té gairebé més importància, en el cas d'Obama, el seu origen que la seva ideologia. Tot i que, com bé dius també, en té molt poc d'afroamericà, si més no en el sentit habitual. Perquè si a un col·lectiu NO pertany Obama -ni la primera dama- és al dels descendents d'esclaus. Això queda per a més endavant, per a un futur president ianqui...
ResponElimina