parlem de botiflers? això, no toca

	Qui més qui menys, alguna o moltes vegades a la vida, ha tingut sentiments i pensaments contradictoris en un o altre àmbit. Suposo que la contradicció forma part de la naturalesa humana i, probablement, és una de les debilitats que ens fan persones. El problema és quan ajuntem aquesta debilitat amb la memòria exigua d’alguns i la voluntat de manipular d’uns altres. Aquest és el caldo que ens porta, indefectiblement, a l’èxit de la demagògia. Com va dir algú de CiU una vegada tancat el pacte del Tinell: “sembla que hagin entrat a casa i ens l’hagin pres”. Això no és no saber perdre i prou. Això és quelcom més, és un símptoma de com entenen alguns el poder polític. Els que pensen que l’exercici del poder els hi pertoca per algun dret inherent. Durant set anys hem hagut de sentir, constantment des de sector proclius al catalanisme hegemònic –això és, el pujolisme- , com n’era de vergonyós que s’hagués fet president a Montilla. Amb quin argument? El surcursalisme del PSC, la supeditació a les consignes de Madrid, etc. Aquest és l’argument dels dirigents d’aquest catalanisme als mitjans del “mainstream”. No és, però, el de molta gent de les bases. Aquest és un altre, és el de la irracionalitat i el simplisme de frases com: “parla malament el català”, “és dels de fora”, “no és català”, etc. L’argument de l’etnicisme que no respecta la diferència, o almenys no la respecta per aquells que estan lluny ja que, segurament, són els primers a parlar en castellà al cambrer de les rambles o al gendre que surt amb la filla o que no dubten a fer els pamflets de la seva empresa en l’idioma “del reino” per guanyar quatre duros més. Això és la contradicció en estat pur. Són els mateixos que blasmen Esquerra per haver pactat amb els socialistes perquè “són de fora”, segons ells. Esquerra ha pretès avançar cap a la sobirania sense trencar socialment el país. Intentant el difícil equilibri entre la identitat dels diferents imaginaris col.lectius que conviuen en una mateixa comunitat. És la única manera de fer-ho. Sinó, què ens queda un cop tenim l’estat propi? Com bastim una infraestructura nacional amb la meitat del país en contra? Cal tenir present, també, que la diferència no està redistribuïda d’una manera homogènia. Com ho faríem això? L’àrea metropolitana la deixaríem fora de l’estat català o preferiríem tenir-la a dins però en contra? Des del govern és des d’on s’ha bastit la pròpia institució creant les estructures d’estat necessàries per l’exercici de la sobirania. La llei de consultes, la llei del cinema, el projecte de llei de la distribució territorial –vegueries-, la llei d’educació que blinda el català a les escoles, una ferma aposta per l’acció internacional de la Generalitat, etc. Això són estructures d’estat. I, per més que pesi i molesti a alguns s’han fet amb la concurrència dels que, segons aquests, són “els de fora”. La feina s’ha fet, es fa i s’està fent bé i sense deixar ningú de banda. Això és sentit d’estat. De l’estat català. No deixa de ser sorprenent que els líders que tan blasmen i s’esgargamellen per acusar Esquerra de venuts al sucursalisme fa només quatre anys fossin capaços, sense ruboritzar-se, de tancar un pacte que canviava un estatut per un càrrec públic –la presidència de la Generalitat-. Un pacte fet de nit i a Madrid. Això sí, era un pacte fet des de la responsabilitat i la necessària entesa amb les forces polítiques catalanes majoritàries –o així van intentar vendre-ho, només cal revisar les hemeroteques-. Un pacte que segellava l’haver de demanar permís a l’estat per convocar una consulta al poble de Catalunya. Perquè ningú ho recorda això ara? Deu ser allò del: “això no toca”. No ens hauria d’estranyar, doncs, que molta gent es trobi desubicada. La desafecció també és una conseqüència del mal ús de les debilitats humanes.