Avui és especial. Avui no deixo un post de política. O potser si?
Avui, 1 de març, fa un any que va morir en Pepe Rubianes i Alegret.
El "artista galaico-catalán" més nostrat de tots els que s'han fet i es desfaran. Algú que tothom (bé, menys els fatxes) estimava i apreciava. Omplir un escenari fosc amb la seva petita figura vestida de negre i un sol focus que l'il.luminava era quelcom que només Ell sabia fer d'aquella manera. El Pepe, amb el seu castellà planer i amb alguna catalanada ens arribava a tots. No sentiem ni les seves grolleries ni les seves paraulotes o, millor dit, ens sonaven bé. La rialla més plena i cridanera, la capacitat de fer-se gràcia a si mateix d'una forma natural, diàfana, sincera. Per si fós poc, el Rubianes era un militant més que actiu contra la opressió, contra la gana al món i a favor de tots els que ho passaven malament. El Pepe era d'aquells catalans que et fan sentir orgullós de ser d'aquest país. Potser Ell no ho era d'independentista però va fer més que molts salvapàtries per agermanar aquest poble amb el seu somriure i la seva veu descarada.
Va defensar Catalunya i ho va fer en castellà, la llengua que parlava a casa seva. I per fer-ho, una mica més i me'l tanquen a la presó. Aquest matí, a la ràdio, Xavier Sardà deia que quan va passar tot allò d'aquells que els havien de quedar "los huevos colgando del campanario" el Pepe va témer per la seva integritat física. Va haver de tenir por per haver defensat Catalunya i la sensatesa i no obstant això MAI es va retractar.
Jo no era amic ni conegut del Rubianes però, no obstant, per mi sempre serà algú important. Algú amb qui havia plorat de riure.
Des d'aquí, un record Pepe i gràcies per tot.
Avui, 1 de març, fa un any que va morir en Pepe Rubianes i Alegret.
El "artista galaico-catalán" més nostrat de tots els que s'han fet i es desfaran. Algú que tothom (bé, menys els fatxes) estimava i apreciava. Omplir un escenari fosc amb la seva petita figura vestida de negre i un sol focus que l'il.luminava era quelcom que només Ell sabia fer d'aquella manera. El Pepe, amb el seu castellà planer i amb alguna catalanada ens arribava a tots. No sentiem ni les seves grolleries ni les seves paraulotes o, millor dit, ens sonaven bé. La rialla més plena i cridanera, la capacitat de fer-se gràcia a si mateix d'una forma natural, diàfana, sincera. Per si fós poc, el Rubianes era un militant més que actiu contra la opressió, contra la gana al món i a favor de tots els que ho passaven malament. El Pepe era d'aquells catalans que et fan sentir orgullós de ser d'aquest país. Potser Ell no ho era d'independentista però va fer més que molts salvapàtries per agermanar aquest poble amb el seu somriure i la seva veu descarada.
Va defensar Catalunya i ho va fer en castellà, la llengua que parlava a casa seva. I per fer-ho, una mica més i me'l tanquen a la presó. Aquest matí, a la ràdio, Xavier Sardà deia que quan va passar tot allò d'aquells que els havien de quedar "los huevos colgando del campanario" el Pepe va témer per la seva integritat física. Va haver de tenir por per haver defensat Catalunya i la sensatesa i no obstant això MAI es va retractar.
Jo no era amic ni conegut del Rubianes però, no obstant, per mi sempre serà algú important. Algú amb qui havia plorat de riure.
Des d'aquí, un record Pepe i gràcies per tot.
Jo tampoc era conegut del Rubianes, però sento exactament el mateix.
ResponEliminaGràcies Pepe i gràcies Sergi per explicar-ho tant bé.
El Pepe Rubianes era un d'aquells humoristes que no tenia pels a la llengua i per això el feia molt interessanti irreberent.
ResponEliminaJo no el vaig poder anar a veure mai en directe
però he passat diverses estones rient a boca grossa. Et feia passar una molt bona estona i et feia oblidar els problemes per uns instants.
Fas bé Sergi de recordar a tal personatge irrepetible.
Si, de tan en tan ens conve a tots una enorme rialla!
ResponElimina