Una vegada em va dir un psicòleg que gairebé tots els pacients que tenia culpaven els del seu voltant de la seva dissort o de les seves penes. "-el meu home no em fa cas", "-la meva sogra em tracta fatal", "-el meu jefa em pressiona massa", etc. Resulta que ningú era capaç de veure que potser era Ell mateix la causa del seu malestar. A la majoria dels pacients, aquest psicòleg amic meu, els hi receptava l'autocrítica constructiva i, curiosament, al cap d'un temps tots aquests -o gairebé tots- tornaven contents a la consulta perquè havien aconseguit fer desaparèixer molts problemes que els angoixaven.
Crec que és possible extrapolar aquesta situació al nostre poble. La constatació de que caiem malament a l'imperialisme espanyol -en les seves diferents manifestacions- ens fa tenir un argument tan còmode que ens fa perdre el valor de la lluita. Com ens explicava el professor Junqueras a la Vall de Núria sempre que se'ns ha presentat la oportunitat de ser independents -o, almenys, de tenir un autogovern molt més potent- els primers que hi hem renunciat hem estat nosaltres mateixos. Hem preferit viure, una vegada més, contra algú. Quants més exemples històrics ens calen per adonar-nos d'això? per dir-ne alguns: renúncia al concert econòmic al 1979, estatut de sau, estatut de Miravet -o de la Moncloa, més aviat-, proclamació de la república al 1931, i així un llarg etcètera que no acabariem mai.
Amb tot això, el més sensat seria pensar que un enemic comú ens hauria d'unir però a nosaltres això no només no ens serveix de res sinó que ens debilita perquè dóna més arguments per la creació d'antipaties contra els sobiranistes dins del nostre propi poble.
La millor manera d'acabar amb les penes de conquesta que patim des de fa 400 anys seria la de construir-nos constructivament -valgui la maleïda redundància que no he estat capaç d'evitar- i començar a creure'ns el país. A evitar aquest síndrome d'Estocolm estrany i confús que, de vegades, ens fa dir pestes de les Espanyes per, inmediatament, anar a netejar les sabates als seus governants -i, per tan, líders de la colonització secular-.
Si ens creiem el país i tenim les idees clares i l'objectiu comú del benestar social i les ganes de poder viure amb plena llibertat no perdrem més el temps i anirem per feina.
Jo em crec el país, crec en la seva gent i les seves infinites possibilitats. La gent d'aquest país són herois del dia a dia amb el seu esforç per tirar-lo endavant malgrat totes les inclemències. Cal que siguem tots els que hi creguem i en siguem conscients perquè sinó, l'imperialisme -que sí, existeix-, te la partida guanyada abans de començar-la.
Crec que és possible extrapolar aquesta situació al nostre poble. La constatació de que caiem malament a l'imperialisme espanyol -en les seves diferents manifestacions- ens fa tenir un argument tan còmode que ens fa perdre el valor de la lluita. Com ens explicava el professor Junqueras a la Vall de Núria sempre que se'ns ha presentat la oportunitat de ser independents -o, almenys, de tenir un autogovern molt més potent- els primers que hi hem renunciat hem estat nosaltres mateixos. Hem preferit viure, una vegada més, contra algú. Quants més exemples històrics ens calen per adonar-nos d'això? per dir-ne alguns: renúncia al concert econòmic al 1979, estatut de sau, estatut de Miravet -o de la Moncloa, més aviat-, proclamació de la república al 1931, i així un llarg etcètera que no acabariem mai.
Amb tot això, el més sensat seria pensar que un enemic comú ens hauria d'unir però a nosaltres això no només no ens serveix de res sinó que ens debilita perquè dóna més arguments per la creació d'antipaties contra els sobiranistes dins del nostre propi poble.
La millor manera d'acabar amb les penes de conquesta que patim des de fa 400 anys seria la de construir-nos constructivament -valgui la maleïda redundància que no he estat capaç d'evitar- i començar a creure'ns el país. A evitar aquest síndrome d'Estocolm estrany i confús que, de vegades, ens fa dir pestes de les Espanyes per, inmediatament, anar a netejar les sabates als seus governants -i, per tan, líders de la colonització secular-.
Si ens creiem el país i tenim les idees clares i l'objectiu comú del benestar social i les ganes de poder viure amb plena llibertat no perdrem més el temps i anirem per feina.
Jo em crec el país, crec en la seva gent i les seves infinites possibilitats. La gent d'aquest país són herois del dia a dia amb el seu esforç per tirar-lo endavant malgrat totes les inclemències. Cal que siguem tots els que hi creguem i en siguem conscients perquè sinó, l'imperialisme -que sí, existeix-, te la partida guanyada abans de començar-la.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada