És veritat que la classe política està desprestigiada. Ja se sap que un 20% de mala propaganda té unes 40 vegades més ressò que un 80% de bona. El debat etern -que només es planteja seriosament la nit electoral- és el perquè de tanta desafecció i abstenció. Lluny de voler resoldre aquesta pregunta aquí, el que si diré és que crec que el debat es troba més en preguntar-se si aquesta desafecció és conjuntural o forma part d'un passotisme estructural.
Es diu que, en una societat rica i ben desenvolupada, un alt nivell d'abstenció és normal. Hi ha casos en el que això no es compleix, per tan, de base aquesta afirmació ja no és certa. De tal manera que cal buscar altres explicacions.
En una època en la que tot són ímputs a favor de l'individualisme del capital potser cal preguntar-nos si no seria bo tornar a posar sobre la taula la lluita de classes i el valor de la pertinença a un grup que vetlli per els interessos comuns. El bé comú és molt més constructiu -i productiu, a llarg plaç- que el bé individual. Fixem-nos com, fins i tot en el debat públic, s'ha perdut el concepte de "classe obrera" per donar pas a les classes mitges, altes o baixes. Senyors, ningú es considera de classe baixa! -i per tan, ningú surt en defensa d'un col.lectiu del qual, sembla ser, ningú forma part- si bé és cert que el nom no fa la cosa, crec que és un fet molt indicatiu de la pèrdua del sentit gregari entre les classes populars. Sentit que els donava tota la força i que ara està completament desdibuixada.
L'individualisme que propugna el capitalisme que impera actualment provoca altres anomalies -des del meu punt de vista- com el desdibuixament de l'autoritat. L'autoritat no és sinó el símbol dels projectes comuns -que acaben repercutint en els individus-. Intentar bastir una autoritat que no té el recolzament dels governats és començar la casa per la teulada. Al meu entendre això és el que està passant a la majoria dels estaments públics. Els lideratges cada vegada estan més deslegitimats perquè el volum dels recolzaments és més i més pobre cada dia. Això es retroalimenta en una espiral assimptòtica i se li sumen factors puntuals -corrupció, mediocritat individual, etc.- que encara fan més vertical l'assímptota.
Sabem que aquest individualisme només beneficia a aquells que més tenen. El mèrit -diguem-li així- de que l'estat de coses sigui aquest és dels sectors més benestants o, en definitiva, de la dreta, una dreta que sempre troba la manera de posicionar-se i aprofitar-se de les debilitats de la gent -aquests si que en són de gregaris!- . No oblidem, però, que el desmèrit és nostre per haver-nos cregut que tots i cadascun de nosaltres podiem ser més papistes que el papa i deixar que això fos una passejada militar per les dretes.
Es diu que, en una societat rica i ben desenvolupada, un alt nivell d'abstenció és normal. Hi ha casos en el que això no es compleix, per tan, de base aquesta afirmació ja no és certa. De tal manera que cal buscar altres explicacions.
En una època en la que tot són ímputs a favor de l'individualisme del capital potser cal preguntar-nos si no seria bo tornar a posar sobre la taula la lluita de classes i el valor de la pertinença a un grup que vetlli per els interessos comuns. El bé comú és molt més constructiu -i productiu, a llarg plaç- que el bé individual. Fixem-nos com, fins i tot en el debat públic, s'ha perdut el concepte de "classe obrera" per donar pas a les classes mitges, altes o baixes. Senyors, ningú es considera de classe baixa! -i per tan, ningú surt en defensa d'un col.lectiu del qual, sembla ser, ningú forma part- si bé és cert que el nom no fa la cosa, crec que és un fet molt indicatiu de la pèrdua del sentit gregari entre les classes populars. Sentit que els donava tota la força i que ara està completament desdibuixada.
L'individualisme que propugna el capitalisme que impera actualment provoca altres anomalies -des del meu punt de vista- com el desdibuixament de l'autoritat. L'autoritat no és sinó el símbol dels projectes comuns -que acaben repercutint en els individus-. Intentar bastir una autoritat que no té el recolzament dels governats és començar la casa per la teulada. Al meu entendre això és el que està passant a la majoria dels estaments públics. Els lideratges cada vegada estan més deslegitimats perquè el volum dels recolzaments és més i més pobre cada dia. Això es retroalimenta en una espiral assimptòtica i se li sumen factors puntuals -corrupció, mediocritat individual, etc.- que encara fan més vertical l'assímptota.
Sabem que aquest individualisme només beneficia a aquells que més tenen. El mèrit -diguem-li així- de que l'estat de coses sigui aquest és dels sectors més benestants o, en definitiva, de la dreta, una dreta que sempre troba la manera de posicionar-se i aprofitar-se de les debilitats de la gent -aquests si que en són de gregaris!- . No oblidem, però, que el desmèrit és nostre per haver-nos cregut que tots i cadascun de nosaltres podiem ser més papistes que el papa i deixar que això fos una passejada militar per les dretes.
Si parles de problemes derivats de l'actual pèrdua de credibilitat de la classe política et falta afegir un apunt molt tòpic: quan tardarem els benacostumats europeus a ser submergits obertament en posicionaments i campanyes estrictament populistes? Hem pogut veure al nostre propi país moviments populistes que d'entrada es van prendre amb burla i que tot i la seva pobresa argumental ja ens han donat més d'un ensurt de nit electoral; l'entrada de Ciudadanos al Parlament i el poder de PxC a l'ajuntament de Vic haurien de ser un toc d'atenció prou important per a més d'un.
ResponEliminaPerò com interpretaran que s'ha de respondre a aquest toc d'atenció els estrategues dels partits "tradicionals"? Veient les sibilines actuacions teatrals d'Esperanza Aguirre i les seves sabates jo em començaria a preocupar.