Últimament és comú sentir pel carrer i a la "batalla del cafè" -o de la cervesa, per molts i moltes- que ERC s'ha venut a la poltrona i ha renunciat a tot el que proclama. N'hi ha que diuen que se senten enganyats. És normal. En qualsevol moment, sempre que hi ha algun català que governa -i com més d'esquerres, més se li diu- se l'acusa, immediatament, d'aferrar-se a la cadira. És curiós que això és quelcom que no es retreu mai als membres del govern espanyol. Com també ho és que ningú recorda que n'hi van haver uns que varen governar durant 23 anys pactant indistintament amb partits espanyols de qualsevol color i és, des de les seves files, des d'on es crida amb més força com de botiflers som els d'Esquerra.
Ara es diu que Esquerra s'enfonsarà electoralment degut a la seva traició al país. Ja ho veurem. A mi m'agrada pensar que no. L'única força política catalana -fins el moment- que es presenta a les eleccions amb un programa clar i català i amb l'horitzó definit de l'alliberació nacional és Esquerra. L'horitzó, però, no és només que una quimera si no s'hi trama el camí. Esquerra fa això, amb el dia a dia. La seva tasca al govern es nota -i molt més del que tocaria per part d'un partit que NOMÉS té 21 diputats-:
L'estatut, el Pacte Nacional de la Immigració, la Llei de consultes, el Pacte Nacional d'Educació, la Oficina antifrau, el blindatge del català, la llei d'educació, i un etern etcètera. Tot això construeix país, tot això contribueix a avançar cap a l'horitzó nacional desitjat. Social i republicà. I ho hem fet des del govern estant, arrossegant un partit sucursalista que ens ha sorprès positivament més d'una i dues vegades plantant cara -de veritat- al "pequeño Madrid" de poder quan ha fet falta. Però encara queda molt per fer. Tot sigui que els que volen continuar plantant cara es sumin al projecte de l'alliberació nacional. Els que no són sucursalistes, teòricament, ja estan -o això diuen- "de part nostra".
Potser ens falta més pedagogia, ens falta fer arribar el missatge del que s'està fent i del que es vol fer. S'ha de fer arribar d'una manera planera, transmetent les ganes i la il.lusió que els homes i les dones d'Esquerra hi posem per aconseguir-ho. Els imperis mediàtics, però, són murs sovint infranquejables.
No oblidem que sempre que hi hagi cadires algú o altre acusarà el que hi està assegut de no voler-se aixecar. En qualsevol cas, prefereixo que les ocupin aquells que pensen com jo i aquests, ara per ara, són els de l'Esquerra de la llibertat.
Ara es diu que Esquerra s'enfonsarà electoralment degut a la seva traició al país. Ja ho veurem. A mi m'agrada pensar que no. L'única força política catalana -fins el moment- que es presenta a les eleccions amb un programa clar i català i amb l'horitzó definit de l'alliberació nacional és Esquerra. L'horitzó, però, no és només que una quimera si no s'hi trama el camí. Esquerra fa això, amb el dia a dia. La seva tasca al govern es nota -i molt més del que tocaria per part d'un partit que NOMÉS té 21 diputats-:
L'estatut, el Pacte Nacional de la Immigració, la Llei de consultes, el Pacte Nacional d'Educació, la Oficina antifrau, el blindatge del català, la llei d'educació, i un etern etcètera. Tot això construeix país, tot això contribueix a avançar cap a l'horitzó nacional desitjat. Social i republicà. I ho hem fet des del govern estant, arrossegant un partit sucursalista que ens ha sorprès positivament més d'una i dues vegades plantant cara -de veritat- al "pequeño Madrid" de poder quan ha fet falta. Però encara queda molt per fer. Tot sigui que els que volen continuar plantant cara es sumin al projecte de l'alliberació nacional. Els que no són sucursalistes, teòricament, ja estan -o això diuen- "de part nostra".
Potser ens falta més pedagogia, ens falta fer arribar el missatge del que s'està fent i del que es vol fer. S'ha de fer arribar d'una manera planera, transmetent les ganes i la il.lusió que els homes i les dones d'Esquerra hi posem per aconseguir-ho. Els imperis mediàtics, però, són murs sovint infranquejables.
No oblidem que sempre que hi hagi cadires algú o altre acusarà el que hi està assegut de no voler-se aixecar. En qualsevol cas, prefereixo que les ocupin aquells que pensen com jo i aquests, ara per ara, són els de l'Esquerra de la llibertat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada