Desafecció conjuntural o passotisme estructural?

És veritat que la classe política està desprestigiada. Ja se sap que un 20% de mala propaganda té unes 40 vegades més ressò que un 80% de bona. El debat etern -que només es planteja seriosament la nit electoral- és el perquè de tanta desafecció i abstenció. Lluny de voler resoldre aquesta pregunta aquí, el que si diré és que crec que el debat es troba més en preguntar-se si aquesta desafecció és conjuntural o forma part d'un passotisme estructural.

Es diu que, en una societat rica i ben desenvolupada, un alt nivell d'abstenció és normal. Hi ha casos en el que això no es compleix, per tan, de base aquesta afirmació ja no és certa. De tal manera que cal buscar altres explicacions.

En una època en la que tot són ímputs a favor de l'individualisme del capital potser cal preguntar-nos si no seria bo tornar a posar sobre la taula la lluita de classes i el valor de la pertinença a un grup que vetlli per els interessos comuns. El bé comú és molt més constructiu -i productiu, a llarg plaç- que el bé individual. Fixem-nos com, fins i tot en el debat públic, s'ha perdut el concepte de "classe obrera" per donar pas a les classes mitges, altes o baixes. Senyors, ningú es considera de classe baixa! -i per tan, ningú surt en defensa d'un col.lectiu del qual, sembla ser, ningú forma part- si bé és cert que el nom no fa la cosa, crec que és un fet molt indicatiu de la pèrdua del sentit gregari entre les classes populars. Sentit que els donava tota la força i que ara està completament desdibuixada.

L'individualisme que propugna el capitalisme que impera actualment provoca altres anomalies -des del meu punt de vista- com el desdibuixament de l'autoritat. L'autoritat no és sinó el símbol dels projectes comuns -que acaben repercutint en els individus-. Intentar bastir una autoritat que no té el recolzament dels governats és començar la casa per la teulada. Al meu entendre això és el que està passant a la majoria dels estaments públics. Els lideratges cada vegada estan més deslegitimats perquè el volum dels recolzaments és més i més pobre cada dia. Això es retroalimenta en una espiral assimptòtica i se li sumen factors puntuals -corrupció, mediocritat individual, etc.- que encara fan més vertical l'assímptota.

Sabem que aquest individualisme només beneficia a aquells que més tenen. El mèrit -diguem-li així- de que l'estat de coses sigui aquest és dels sectors més benestants o, en definitiva, de la dreta, una dreta que sempre troba la manera de posicionar-se i aprofitar-se de les debilitats de la gent -aquests si que en són de gregaris!- . No oblidem, però, que el desmèrit és nostre per haver-nos cregut que tots i cadascun de nosaltres podiem ser més papistes que el papa i deixar que això fos una passejada militar per les dretes.

Calldetenes Decideix!

Aquest post és purament informatiu:

fa poc menys de mitja hora -ara són les 23:34 del dia 21 d'octubre de 2009- s'ha constituït oficialment a Calldetenes la coordinadora per la convocatòria del referèndum pel dret a decidir.

Una nodrida representació de les entitats del municipi s'han reunit per donar el tret de sortida a la cursa que ens portarà a votar el dia 13 de desembre -si cap causa de força major ho impedeix, és clar- sobre la independència del nostre país.

La organització en qüestió porta el nom Calldetenes Decideix, decisió presa a partir de la recomanació de la plataforma comarcal Osona Decideix constituïda fa uns dies a efecte de coordinar i donar suport a tots els municipis que volen fer la consulta popular.

Calldetenes Decideix s'ha constituït en diferents comissions -comunicació, organització, informàtica, participació, tresoreria- per tal de poder economitzar i delegar correctament les feines que requereixen un event com el que s'ens presenta.
He pogut copsar una bona predisposició de tothom i il.lusió per organitzar-ho i convertir-ho en un dia de festa i participació per a tothom.

PS: Com algú ha dit a la reunió, des del 32 que no hi havia un moviment com aquest. Aprofitem aquest impuls entre tots i segur que convertirem Calldetenes en un bon exemple de convivència i voluntat d'alliberament nacional.

L'Esquerra que fa coses

Últimament és comú sentir pel carrer i a la "batalla del cafè" -o de la cervesa, per molts i moltes- que ERC s'ha venut a la poltrona i ha renunciat a tot el que proclama. N'hi ha que diuen que se senten enganyats. És normal. En qualsevol moment, sempre que hi ha algun català que governa -i com més d'esquerres, més se li diu- se l'acusa, immediatament, d'aferrar-se a la cadira. És curiós que això és quelcom que no es retreu mai als membres del govern espanyol. Com també ho és que ningú recorda que n'hi van haver uns que varen governar durant 23 anys pactant indistintament amb partits espanyols de qualsevol color i és, des de les seves files, des d'on es crida amb més força com de botiflers som els d'Esquerra.

Ara es diu que Esquerra s'enfonsarà electoralment degut a la seva traició al país. Ja ho veurem. A mi m'agrada pensar que no. L'única força política catalana -fins el moment- que es presenta a les eleccions amb un programa clar i català i amb l'horitzó definit de l'alliberació nacional és Esquerra. L'horitzó, però, no és només que una quimera si no s'hi trama el camí. Esquerra fa això, amb el dia a dia. La seva tasca al govern es nota -i molt més del que tocaria per part d'un partit que NOMÉS té 21 diputats-:

L'estatut, el Pacte Nacional de la Immigració, la Llei de consultes, el Pacte Nacional d'Educació, la Oficina antifrau, el blindatge del català, la llei d'educació, i un etern etcètera. Tot això construeix país, tot això contribueix a avançar cap a l'horitzó nacional desitjat. Social i republicà. I ho hem fet des del govern estant, arrossegant un partit sucursalista que ens ha sorprès positivament més d'una i dues vegades plantant cara -de veritat- al "pequeño Madrid" de poder quan ha fet falta. Però encara queda molt per fer. Tot sigui que els que volen continuar plantant cara es sumin al projecte de l'alliberació nacional. Els que no són sucursalistes, teòricament, ja estan -o això diuen- "de part nostra".

Potser ens falta més pedagogia, ens falta fer arribar el missatge del que s'està fent i del que es vol fer. S'ha de fer arribar d'una manera planera, transmetent les ganes i la il.lusió que els homes i les dones d'Esquerra hi posem per aconseguir-ho. Els imperis mediàtics, però, són murs sovint infranquejables.

No oblidem que sempre que hi hagi cadires algú o altre acusarà el que hi està assegut de no voler-se aixecar. En qualsevol cas, prefereixo que les ocupin aquells que pensen com jo i aquests, ara per ara, són els de l'Esquerra de la llibertat.

Heterogenis i malentesos

Una vegada em va dir un psicòleg que gairebé tots els pacients que tenia culpaven els del seu voltant de la seva dissort o de les seves penes. "-el meu home no em fa cas", "-la meva sogra em tracta fatal", "-el meu jefa em pressiona massa", etc. Resulta que ningú era capaç de veure que potser era Ell mateix la causa del seu malestar. A la majoria dels pacients, aquest psicòleg amic meu, els hi receptava l'autocrítica constructiva i, curiosament, al cap d'un temps tots aquests -o gairebé tots- tornaven contents a la consulta perquè havien aconseguit fer desaparèixer molts problemes que els angoixaven.

Crec que és possible extrapolar aquesta situació al nostre poble. La constatació de que caiem malament a l'imperialisme espanyol -en les seves diferents manifestacions- ens fa tenir un argument tan còmode que ens fa perdre el valor de la lluita. Com ens explicava el professor Junqueras a la Vall de Núria sempre que se'ns ha presentat la oportunitat de ser independents -o, almenys, de tenir un autogovern molt més potent- els primers que hi hem renunciat hem estat nosaltres mateixos. Hem preferit viure, una vegada més, contra algú. Quants més exemples històrics ens calen per adonar-nos d'això? per dir-ne alguns: renúncia al concert econòmic al 1979, estatut de sau, estatut de Miravet -o de la Moncloa, més aviat-, proclamació de la república al 1931, i així un llarg etcètera que no acabariem mai.

Amb tot això, el més sensat seria pensar que un enemic comú ens hauria d'unir però a nosaltres això no només no ens serveix de res sinó que ens debilita perquè dóna més arguments per la creació d'antipaties contra els sobiranistes dins del nostre propi poble.

La millor manera d'acabar amb les penes de conquesta que patim des de fa 400 anys seria la de construir-nos constructivament -valgui la maleïda redundància que no he estat capaç d'evitar- i començar a creure'ns el país. A evitar aquest síndrome d'Estocolm estrany i confús que, de vegades, ens fa dir pestes de les Espanyes per, inmediatament, anar a netejar les sabates als seus governants -i, per tan, líders de la colonització secular-.

Si ens creiem el país i tenim les idees clares i l'objectiu comú del benestar social i les ganes de poder viure amb plena llibertat no perdrem més el temps i anirem per feina.

Jo em crec el país, crec en la seva gent i les seves infinites possibilitats. La gent d'aquest país són herois del dia a dia amb el seu esforç per tirar-lo endavant malgrat totes les inclemències. Cal que siguem tots els que hi creguem i en siguem conscients perquè sinó, l'imperialisme -que sí, existeix-, te la partida guanyada abans de començar-la.

El dia després, què?

Tot i que no fós independentista d'esquerres i republicà potser encara podria continuar essent determinista i raonable per veure que una finalitat en sí mateixa no te massa sentit si no has tramat el camí per arribar-hi. Almenys no en una qüestió com la que ens ocupa. Sembla ser que el simplisme i el populisme torna a imposar-se en el discurs d'alguns que s'erigeixen en ares de la puresa de la defensa del baluard nacional. Resulta que encara pensen que "els indepes" són simples i que no hi veuen tres dalt d'un burro. Algun potser sí que encara ho és però, per sort pel país, aquests en són quatre.

La nostra lluita per l'assoliment de la llibertat nacional s'ha de fer amb tothom, ningú hi sobra. De fet, a aquestes altures ja no hi hauria d'haver ningú que cregués en la "puresa de la raça". Com pot ser que encara hi hagi algú que es dediqui a repartir carnets de catalanitat? n'hi ha que, després de tres anys, encara no han paït que sigui president de la Generalitat un Montilla i no un Costa o un Camprubí Casanoves -o un Mas, potser?-. Qui sap, potser és per això que Carretero diu que no vol pas liderar el seu "moviment".

Alliberar un país no pot ser la tasca d'una minoria, d'uns pocs que s'autoconsideren purs. Jo no vull viure en un lloc on el veí s'atreveix a dir qui o qui no es mereix ser tractat com a membre de la pròpia comunitat en funció dels seus cognoms o la llengua en la que s'expressa a casa seva. I em temo que cap dels que s'autodefineixen com a "independentistes" voldrien viure en un país així arribat el moment.

Si estem d'acord en això últim -pocs seran els que no- ens adonarem que la millor manera (i potser la única) d'aconseguir la independència és fer-ho de forma incloent.

Imaginem, per un moment, que Catalunya és independent sense la concurrència de tots els que s'en senten exclosos ja sigui per el seu origen o per la seva llengua i la seva falta de "puresa". Què tenim el dia següent que el 50+1 hagi declarat la independència? com queda la cohesió social? aniran a l'escola els nanos dels pares que no són "purs"? aniran a treballar aquests?
Només estem parlant de la meitat menys 1 del país... potser no n'hi ha per tan?

Un país no és un concepte i prou, un país és una realitat que es trama dia a dia. A les feines, als carrers, a la vida pública i privada en general. Això s'ha de treballar. Fer país no és una entelèquia i prou. La lluita la farem entre tots o no valdrà la pena ni continuar-la. I en el gran dia de la feliç consecució hi hem de ser tots, perquè ens ho mereixem!

Som-hi que ja estem perdent el temps!

El ventilador d'octubre

Cada dia que passa em deixa més perplex l'actitud d'alguns membres destacats tan de la classe política com de la societat civil d'aquest país que és Catalunya.

Ara resulta que rebre diners d'una fundació cultural (amb important participació de fons públics) per finançar els deutes d'un fallit projecte polític això és quelcom positiu pel país. Es diu així, tranquil.lament, sense que això representi cap greuge per qui ho diu.

A més, sembla ser que continúa ben vigent allò de que "la millor defensa és un bon atac" perquè a la mínima que hi ha algun rumor d'aquests que ara es porten tan la resposta no és sinó un simple: "-i tú, més!". Sembla mentida que es pugui continuar defensant, a cara descoberta, de que és legítim finançar projectes polítics amb fons públics d'una manera indirecta (hi ha qui en diria fons desviats... la qual cosa, que jo sàpiga, és un delicte). N'hi ha que no tarden massa a justificar qualsevol cosa apel.lant als sentiments identitaris encara que això vulgui dir passar per sobre dels mateixos sense cap pietat.

N'hi ha que s'han acostumat a llençar-se la bandera per sobre a la mínima per, inmediatament, dir que se l'estimen per sobre de totes les coses. Dilapidar els diners públics no és sinó una deshonra per tots aquells que ho porten a terme i m'és igual si el cognom que porten és conegut, d'origen català, andalús o senegalès. No podem permetre que ens colin cap més gol aquests que són còmplices hàbils. Aquests que ens donen lliçons i carnets de catalanitat i puresa.

Espero que el jutge depuri les responsabilitats que pertoquin (tot i que la meva manca de fe en la justícia establerta no em fa ser massa optimista) però no oblidem que les polítiques les haurà de depurar el poble. Intentem, doncs, que aquest poble no ho oblidi a la primera de canvi i que no caigui en la trampa de la cortina de fum. Aquesta cortina que alguns la volen fer veure del color de les quatre barres.