diumenge, 31 de gener del 2010

No, no és una bona notícia.

Que Reagrupament independentista s'hagi esmicolat un dissabte amb certa nocturnitat i alevosia no és només una mala notícia sinó que, a més, és una mica sospitós.

I no, no és una bona notícia. Que una força o candidatura o agrupació -o digueu-li com vulgueu- independentista hagi patit una escissió tan gran per part dels qui la van promoure en primera instància mai pot ser considerat com una cosa bona. Almenys no així per aquells que som independentistes i NO creiem en allò de que, de vegades, quan pitjor millor. Sempre he defensat que si Reagrupament existia amb voluntat de sumar més diputats independentistes al parlament a mi ja em semblava bé (sempre i quan no fos a canvi de perjudicar altres forces que defensen la causa).

El missatge sobre la tan clamada regeneració democràtica, l'evitar els personalismes, l'assamblearisme més "pur", etc. tot això se n'ha anat en orris precisament per no respectar la decisió de l'assamblea de territorialitzar les llistes i voler-hi posar les persones a dit (almenys fins on sé a aquesta hora). La rebequeria del "jefe", que ja ens havia fet a ERC, una vegada més torna a despuntar aquesta vegada per minar el seu propi projecte fundacional. Potser que s'ho facin mirar alguns a l'hora d'atorgar lideratges.

Almenys ja ningú es podrà aixoplugar sota el paraigües del pensament que només els polítics que són al govern (o al parlament) són corruptes, maliciosos i apoltronats i que els que encara en són fora són els nets, purs i salvadors.

A l'encapçalament d'aquest post dic que tot això em sembla sospitós. M'ho sembla. Potser la voluntat d'enfortir un lideratge pot portar a algú a actuar de manera deslleial i així mostrar-se, un cop més, com l'únic capaç de salvar el barco exigint la obediència absoluta amb aires de messies. Si així fos, haurien demostrat, encara més, que poc es creuen els seus propis principis fundacionals.

dijous, 21 de gener del 2010

Els pocavergonya. I aquests són "dels nostres"?

Ras i curt,



com diria aquell: "no hase falta desir nada mas"

diumenge, 17 de gener del 2010

quatre gats


Resulta que ara qui més qui menys és independentista. O almenys ho és de cara a la galeria. Sabeu allò del "que els arbres no et deixin veure el bosc"? A mi em sembla que els estraperlistes salvapàtries no són sinó això... aquests arbres. El títol d'aquest post no fa referència a Ells sinó als independentistes que s'estimen de veritat aquest país.

A algú se li acut alguna manera d'arribar a l'alliberació nacional i l'assoliment de l'estat sobirà que no sigui a través d'un clam clarament majoritari del poble de Catalunya? El poble de Catalunya, aquell que és un de sol. Format per tots aquells que en vulguin formar part. Per tots els que modelen cada dia amb les seves mans i els seus cervells aquest país. Un poble que, moltes vegades, s'expressa en més d'una llengua.

Algú és capaç de dir-me com aconseguirem l'alliberació nacional partint aquest poble per la meitat en comptes d'intentar que més i més gent se sumi a formar part d'aquest poble? La única força que tenim és la nostra unitat.

No té cap sentit construïr el país només per un col.lectiu suposadament pur ètnicament parlant. Encara estic a l'espera que algú em doni algun argument convincent de com aconseguir l'estat propi i l'alliberació del país sense incloure un mínim de 3/4 parts del país -no oblidem que més d'un 50% és castellanoparlant i s'identifica amb un imaginari culturalment espanyol, i no precisament més ara que no pas en governs Pujolistes- i sense un trencament social traumàtic.

Per tot això crec que els independentistes "de veritat" només són aquells que ho fan treballant per la inclusió i des del reconeixement a la gent que cada dia lluita amb la seva feina i el seu esforç per tirar endavant el país amb independència de quina llengua facin servir o de amb quin imaginari s'identifiquen.

dimecres, 13 de gener del 2010

El dogmatisme és de dretes


El dogmatisme és de dretes. Es caracteritza per no respectar cap opinió contrària ni acceptar el més mínim dubte. Al dogmàtic tan li fan els motius, els arguments, els números. Senzillament es limita a repetir consignes d'aquells als que, també dogmàticament, segueixen cegament. El criteri és val.ladí per el dogmàtic.
En molts casos seguir les consignes és només una qüestió de comoditat i certs líders -polítics, d'opinió, d'àmbit esportiu, d'àmbit cultural, religiosos, etc.- els utilitzen freqüentment perquè els rèdits que en treuen són espectaculars. El dogmatisme és de dretes, pretén el control des del dirigisme per pepetuar-se en el domini i el poder.

A Vic, aquests dies, ho saben bé de com n'és de pervers el dogmatisme. No són només posicions radicals. Són posicions dogmàtiques. Per un cantó o per un altre.

La discussió sobre l'empadronament dels nouvinguts ha ajudat a aflorar un debat que fa temps que crema en somort i remou la consciència de molts. No parlar-ne per no trencar un suposat "mainstream" hegemònic situat en una postura frívola i amb un cert toc de falsa ingenuïtat -i clarament dogmàtic- només ha fet créixer més i més entre un gruix important de la població la sensació de llunyania dels dirigents -als qui els pertoca regular i donar la cara i que no vas ser capaços per por de ser titllats de racistes-, donant així carta de naturalesa de salvadors als qui defensen la posició diametralment oposada -i també dogmàtica a més no poder-. No oblidem que la societat del benestar sempre s'acaba construïnt des de la rao i des del que és raonablement còmode o raonablement incomòde per uns i altres.

Carl Sagan sempre deia que perquè una societat sigui civilitzada i visqui en pau necessita ser educada en l'escepticisme evitant la necessitat de creure en falsos ídols o de "creure" en general. Educant en la rao, en l'equilibri de l'argument i la relativització. Fer-nos preguntes en comptes d'empassar-nos el que ens diuen. Qüestionar-nos els fets -sense caure en el paroxisme, tampoc no cal- és la única manera d'acostar-nos a la sensatesa. També cal valentia per això perquè, de vegades, la opció més sensata no és la més agradable -i, probablement, la més còmode-.

Cal canviar paradigmes en els valors educacionals a tots els nivells. Cal acostar-nos a un model que consagri l'esperit crític i faci aprendre a la gent com n'és d'important relativitzar en base als arguments racionals. Només així podrem avançar i fer-ho per l'esquerra, sense apriorismes i amb la ment oberta.

Com deia aquell -no gaire d'esquerres, em sembla- : per convertir una mentida en dogma -i per tan, en veritat per els que l'adopten- només cal repetir-la unes quantes vegades.

dimecres, 6 de gener del 2010

Debats i frustracions


La frustració és quelcom que sembla que ens agradi als catalans/es.

Articular el país en un model territorial propi al marge de les diputacions franquistes és un símbol important d'avenç en la reconstrucció nacional. Aquest és un debat que ja fa molts anys que s'hauria d'haver iniciat, amb valentia i ganes. El govern actual l'està abordant, no sense grans discrepàncies. Aquest és un model territorial que hauria de valer quan el país sigui independent. No ha de ser un model provisional ni una estructura "banal", ha de ser una estructura útil i pragmàtica i que raonablement redistribueixi els centres de gestió i govern per tot el principat. Per això s'ha de fer bé i s'ha de fer ara, no obstant impliqui un profund debat a tots els nivells. Començant pel govern. S'ha d'abordar el debat d'una manera serena i per poder-lo portar a bon port s'ha de posar a la balança el que convé a cada territori i escollir amb el criteri més racional possible tan de sostenibilitat com de pragmatisme.

Si bé és lògic que tothom hi vulgui dir la seva i es tingui la sensació de que algú o altre perdrà pistonada amb la redistribució de les administracions més properes també hem de saber ser generosos i entendre que el bé comú, de vegades, és més important que un fet molt puntual i/o massa localista que ens pot fer perdre el món de vista deixant pel camí hores i hores estèrils de debat que només fan que desgastar. Hi és tothom, ja sigui Manresa, ja sigui Vic, Tarragona, El Penedès, etc. qui sigui, tots hi som i tots hem de treballar-hi sense precipitació però amb definició i sense que ningú vulgui monopolitzar i aglutinar el màxim poder per el seu territori sense tenir en compte si és: 1-necessari, 2-viable i, sobretot, 3-raonablement bo pel conjunt.

Tampoc ens farà cap bé dir que aparquem la part més conflictiva. Abordem-ho d'una vegada amb la valentia necessària i això ens farà valedors del reconeixement de l'avenç que això significarà nacionalment.

Tot el de més amunt serveix, pràcticament en la seva totalitat, per la llei electoral. Una llei que si bé es planteja com la panacea per lluitar contra la desafecció cap a la classe política jo no crec que en sigui la solució, si bé pot ser un primer pas. No obstant això el que sí compta és que també és quelcom que s'hauria de començar a empènyer d'una vegada ja que massa temps ha passat des que s'en parla i ningú s'atreveix a obrir-ne el meló. Especialment els dos grans partits del país que uns per una cosa i els altres per una altra i al final "la més calenta és a l'aigüera". Esquerra fa temps que empeny en el sentit adequat si bé la seva força no és suficient per fer-ho més depressa.

Com deia, però, ni la llei electoral ni la llei de vegueries serviran per evitar la desafecció. Un dels problemes de Catalunya a nivell social és com n'és de frustrant xocar constantment contra el mur d'un estat que no et deixa fer res que a Ell no li sembli bé. Hem de ser valents i començar a tirar milles i a no perdre de vista el rival comú. Si només ens matem entre nosaltres per veure quina ciutat es mereix més ser capital d'una o altra divisió territorial i quants "autòctons" o immigrants han d'anar intercal.lats cada tres cinquenes parts més un dau de sis a les llistes electorals obertes, tancades, de rebot o d'encert probablement perdrem el sentit de tot plegat.

Cal fer el debat, cal portar-lo endavant i cal fer-lo serenament i sense estridències, respectant a tothom però amb fermesa. Caldrà que tothom, tan en les vegueries com en la llei electoral, rebaixi les seves espectatives tard o d'hora per posar-se d'acord. Només així aconseguirem el que pretenem: crear les estructures d'estat necessàries per poder tenir un país preparat per la seva llibertat. Sinó ho aconseguim estarem instal.lats en la frustració eterna. Aquesta frustració que tantes vegades hem viscut i que prové del de sempre, de la dependència d'un estat que ens traspassa els trens però no les vies.