dilluns, 29 de març del 2010

SÓN 3 MILIONS! la cleptocràcia que cau en gràcia


La fiscalia ha demanat 3 milions (TRES!!) d'euros de fiança per l'expresident de Mallorca Jaume Matas. Aquest cap de setmana sentia la notícia i pensava... "vols dir que cal parlar-ne gaire? és fer sang i potser no val la pena..." però m'ho he repensat. Sí que val la pena. De fet, el debat és més en el terreny del "perquè ens ho empassem tan tranquil.lament" que no pas en el del "ostres! quin desgraciat!".

Paradoxal i increïble. Ningú ha fet llenya més enllà d'un escuet: "algú haurà de donar alguna explicació alguna hora". Rajoy ha dit que: "le deseamos toda la suerte al señor Matas y que defienda, si puede, su inocencia".

Ens imaginem si un cas com el de Matas s'hagués esdevingut en el sí d'un partit com Esquerra? Val més que no ens ho imaginem. Ens fa massa fàstic i, a més, ningú ningú ens ho perdonaria, segurament nosaltres mateixos tampoc.

De fet, si observem els ressons mediàtics corresponents a les corruptel.les recents -Gürtels, pretòries, Palma Arena, etc.- veurem com afecten als partits hegemònics de ple però resulta que no els passa ni la més mínima factura electoral i com, entre ells, es cuiden prou de retreure-s'ho a no ser que els hagi de donar uns resultats en un curtplacisme extrem. Els convergenciauniolescents, els socialítics i els que tenen populatologia s'ha demostrat que s'han finançat de les maneres més fosques possibles i, no obstant això, resulta que són els més bonics de l'auca. Mentre que els que paguen preus polítics impossibles són els que ho han denunciat sempre.

No serà que el que es materialitza al Congreso i al Parlament és la hipocresia latent de la societat? Serà que l'efecte Berlusconi de la "cleptocràcia que cau en gràcia" ha arribat a casa nostra?

Cada vegada que sento a dir als opinadors oficials això del "tots són iguals" crec que no visc al mateix país que ells. La única pretensió darrera d'aquesta suflama no és sinó la perpetuació d'aquests que han utilitzat la política per enriquir-se il.lícitament. NO SÓN TOTS IGUALS.

Com deia un company...: "ens diran que hem traït a no sé qui, que som uns mentiders per haver fet president a un socialista, que els hem decebut en no se quina estratègia que no hem sabut explicar però el que sí que és segur és que nosaltres els d'Esquerra, NO SOM UNS LLADRES."
I un altre: "Al nostre projecte no hi sobre ningú llevat dels deshonestos".

dilluns, 22 de març del 2010

La crosta a canvi d'un crostó


Jo no sé si la Terribas ho va fer bé o no. De fet, jo la vaig veure com sempre... incisiva, punyent, i abnegada en la tasca de fer que un polític que no té ganes de contestar ho faci. Pot agradar o no el seu estil -i les seves formes- però el que no està bé és tenir vares de mesurar diferents. La actual directora de TV3 sempre ha fet el mateix ja tingui al davant un socialista, un convergent o un del PCE. En la forma d'entrevistar de la Terribas sempre hi haurà algú que hi vegi papus. No fa entrevistes massatge sinó que sol deixar anar algun cop de puny de tan en tan. Vulgues o no, això molesta.

La reacció d'alguns opinadors poc sensats dels últims dies ha rebel.lat les intencions tan d'uns com d'altres. El desprestigi públic al que es va sotmetent la corporació de mitjans audiovisuals per part de les dues forces hegemòniques del país és prou notori. Uns que si la crosta, els altres que si ara es parla molt en castellà a TV3 i abans no -no, en l'època Pujol no s'hi passaven pas les pel.lícules de Cantinflas ni s'hi feia el Força Barça de l'Arús- i ara la Terribas resulta que era un xaiet i s'ha tornat un dimoni perquè el president és socialista.

No serà que l'aprovació de la nova llei de l'audiovisual d'Espanya requereix d'un cert desprestigi públic del mitjà autonòmic perquè llavors entri amb més "facilitat" i que la gent en permeti el desmantellament -o la seva "reformulació" invasiva- sense cap o amb una mínima oposició?

CiU i el PSOE van aprovar una llei que pot suposar un pràctic control espanyol de la Corporació de mitjans audiovisuals de Catalunya i la disminució de l'excel.lència del mitjà públic degut a l'eliminació de la publicitat i les modificacions sobre els organismes de control i govern. La nineta dels ulls de la primera administració Pujol sembla ser que ara tremola per culpa dels mateixos que la van promoure i en van fer gala de ser l'instrument "catalanitzador" per excel.lència. Sembla ser que els de la crosta ara se la venen per un crostó de pa -és cert, els grans grups mediàtics no dubten en untar d'una manera o altra quan els convé a qui els convé-.


article naciodigital.cat---> Un càrrec del PSC titlla Terribas de <>
article vilaweb.cat-------> S'aprova la llei de l'audiovisual al congrés espanyol sense resoldre la reciprocitat de Canal 9 i TV3

dilluns, 15 de març del 2010

PANTOMIMA MEDIÀTICA I DESVERGONYA HEGEMÒNICA


Entre ahir i avui només he fet que llegir comentaris de gent d'Esquerra indignats amb l'enquesta sobre intenció de vot que va publicar la Vanguardia el diumenge. El més que tendenciós titular "CiU roza la mayoria y el tripartito se hunde en plena nevada" no és res més que la propaganda descarada que només pretén minar la moral dels ja prou bombardejats militants i simpatitzants d'Esquerra.


Els companys Josep Mª Diéguez i Jordi Casals en sengles articles fan una reflexió al respecte tot i que més que reflexió mostren una certa indignació. No és per menys. Les tàctiques de desinformació s'estan posant a l'ordre del dia i quelcom que, fins fa un temps, atribuïem a la caverna més fosca i retrògrada de franja enllà ara ens imbueix a casa nostra. Un espai mostral 1000 persones i enquestades per telèfon la tarda de la nevada no és rigorós ni seriós, al contrari... és ridícul. El joc brut és comú a la política però fins ara, a Catalunya, cremava en somort. A set mesos de les eleccions es rebel.len a la descarada les cartes que utilitzaran per recuperar el govern aquells que el van perdre fa set anys d'una forma legítima i democràtica. Ja ho van provar un cop amb el confidencial.cat i no els hi va funcionar.


Els mateixos que només fa tres anys i mig ens intentaven vendre el gran acord sobre l'estatut amb el PSOE però que ens diuen botiflers als d'Esquerra per haver pactat amb el PSC. Els mateixos que van pactar quatre anys amb un PP amb majoria absoluta sense RES a canvi. Els mateixos que han dit que només donen suport als "grans pactes de país" (educació) que provoquen divisions al govern però que rebutgen els que es fan unitàriament (cinema, consultes, finançament, etc.) només pel més pur tacticisme electoral. Aquests són els que no han entès mai que la democràcia implica relleu i segmentació i compartiment del poder. Són els mateixos que tenen com a manera de fer el constant desgast del rival sense construïr res. Aquest matí, algú de la ràdio deia: "a la oposició no li podem exigir actuar responsablement, als governants sí". La oposició també és "governant". Si la oposició no actua responsablement serà tan o més culpable de la desafecció i també del mal govern.


Senyors, no és de rebut que continuem essent els "pupes" de l'auca. Som els únics que hem fet remoure les estructures de veritat. Per això ens témen i per això ens volen destruïr. No dubtaran en utilitzar totes les armes que tinguin a la seva disposició. En tenen moltes. Però el que tenen, sobretot, és la cara molt dura.


Ja ho sabem. Que vinguin.

dissabte, 13 de març del 2010

seguem cadenes! i torres d'alta tensió, i toros i algun cap dels bombers!


s'acaba la legislatura aviat i tenim els diputats amb les mànigues ben arremangades i treballant més intensament que mai.

La tramitació de mil projectes simultanis i la constitució frenètica de comissions extraordinàries està fent que el parlament sembli un mercat a mig matí -que ningú se m'enfadi, no ho dic per acusar algunes de ses senyories de ser comerciants sinó per l'ambient estressant-.

Per una banda tenim els projectes de llei pròpiament dits de "programa de govern" com són la de la distribució territorial, la del cinema, la de l'acollida, la sempre encallada llei electoral, la de consultes, i un llarg etcètera. Aquesta activitat legislativa és la clau de volta que farà que aquest govern faci història. En unes condicions "normals" es diria que el nivell d'activitat parlamentària és molt intens. Però el tema no acaba aquí. A tot aquest torrent legislatiu li hem de sumar les innombrables comissions "sectorials" que es reuneixen amb més o menys freqüència per controlar els diferents àmbits en els que treballa el govern. Tot això és, com deia abans, frenètic i de vegades fins i tot es fa difícil poder-ho seguir amb detall.

Per si fós poc, últimament se'ns hi ha sumat el fenomen del que en podríem dir "popurlamentarisme" -de popular o populista i parlamentarisme-. Tots aquells gests polítics que es porten a terme a cop de roda de premsa o de comissió encarats exclusivament -potser no tots o bé no del tot- a ser objectiu de tots els focus mediàtics ja sigui per anar a favor o bé per desgastar una determinada opció o una altra. Dins la categoria del "popurlamentarisme" hi trobem casos com la comissió de l'incendi d'Horta de Sant Joan, les declaracions i contradeclaracions derivades de la gran nevada del dilluns passat, la gran cimera per trobar solucions a la crisi o la discussió de ILP contra les corrides de toros -de la qual en fa una interessant reflexió en Jordi Casals al seu bloc aquesta setmana-. Tot plegat és mediàtic però no és estèril. Ben al contrari, és una manera de trencar barreres psicològiques de la societat. El popurlamentarisme, moltes vegades, serveix per fer debats públics que, més tard o més d'hora, acaben materialitzant-se en lleis. Això sí, s'ha d'utilitzar amb cura aquesta via ja que en cas d'abusar-ne es crea un soroll amb el que es córre el risc d'avorrir la gent.

Tot això és feina. Perquè llavors hi hagi qui diu que els representants polítics es passen el dia sense fer res. Els que diuen això són els mateixos que acusen els dirigents d'estar allunyats del "dia a dia" quan potser seria bo que, de tan en tan, Ells també s'acostessin a veure què s'hi cou al Parlament.




diumenge, 7 de març del 2010

parlem de botiflers? això, no toca




Qui més qui menys, alguna o moltes vegades a la vida, ha tingut sentiments i pensaments contradictoris en un o altre àmbit. Suposo que la contradicció forma part de la naturalesa humana i, probablement, és una de les debilitats que ens fan persones. El problema és quan ajuntem aquesta debilitat amb la memòria exigua d’alguns i la voluntat de manipular d’uns altres. Aquest és el caldo que ens porta, indefectiblement, a l’èxit de la demagògia.

Com va dir algú de CiU una vegada tancat el pacte del Tinell: “sembla que hagin entrat a casa i ens l’hagin pres”. Això no és no saber perdre i prou. Això és quelcom més, és un símptoma de com entenen alguns el poder polític. Els que pensen que l’exercici del poder els hi pertoca per algun dret inherent. Durant set anys hem hagut de sentir, constantment des de sector proclius al catalanisme hegemònic –això és, el pujolisme- , com n’era de vergonyós que s’hagués fet president a Montilla. Amb quin argument? El surcursalisme del PSC, la supeditació a les consignes de Madrid, etc. Aquest és l’argument dels dirigents d’aquest catalanisme als mitjans del “mainstream”. No és, però, el de molta gent de les bases. Aquest és un altre, és el de la irracionalitat i el simplisme de frases com: “parla malament el català”, “és dels de fora”, “no és català”, etc.

L’argument de l’etnicisme que no respecta la diferència, o almenys no la respecta per aquells que estan lluny ja que, segurament, són els primers a parlar en castellà al cambrer de les rambles o al gendre que surt amb la filla o que no dubten a fer els pamflets de la seva empresa en l’idioma “del reino” per guanyar quatre duros més. Això és la contradicció en estat pur. Són els mateixos que blasmen Esquerra per haver pactat amb els socialistes perquè “són de fora”, segons ells.

Esquerra ha pretès avançar cap a la sobirania sense trencar socialment el país. Intentant el difícil equilibri entre la identitat dels diferents imaginaris col.lectius que conviuen en una mateixa comunitat. És la única manera de fer-ho. Sinó, què ens queda un cop tenim l’estat propi? Com bastim una infraestructura nacional amb la meitat del país en contra? Cal tenir present, també, que la diferència no està redistribuïda d’una manera homogènia. Com ho faríem això? L’àrea metropolitana la deixaríem fora de l’estat català o preferiríem tenir-la a dins però en contra?

Des del govern és des d’on s’ha bastit la pròpia institució creant les estructures d’estat necessàries per l’exercici de la sobirania. La llei de consultes, la llei del cinema, el projecte de llei de la distribució territorial –vegueries-, la llei d’educació que blinda el català a les escoles, una ferma aposta per l’acció internacional de la Generalitat, etc. Això són estructures d’estat. I, per més que pesi i molesti a alguns s’han fet amb la concurrència dels que, segons aquests, són “els de fora”. La feina s’ha fet, es fa i s’està fent bé i sense deixar ningú de banda. Això és sentit d’estat. De l’estat català.

No deixa de ser sorprenent que els líders que tan blasmen i s’esgargamellen per acusar Esquerra de venuts al sucursalisme fa només quatre anys fossin capaços, sense ruboritzar-se, de tancar un pacte que canviava un estatut per un càrrec públic –la presidència de la Generalitat-. Un pacte fet de nit i a Madrid. Això sí, era un pacte fet des de la responsabilitat i la necessària entesa amb les forces polítiques catalanes majoritàries –o així van intentar vendre-ho, només cal revisar les hemeroteques-. Un pacte que segellava l’haver de demanar permís a l’estat per convocar una consulta al poble de Catalunya. Perquè ningú ho recorda això ara? Deu ser allò del: “això no toca”.

No ens hauria d’estranyar, doncs, que molta gent es trobi desubicada. La desafecció també és una conseqüència del mal ús de les debilitats humanes.




dilluns, 1 de març del 2010

SOLAMENTE ÚNIC


Avui és especial. Avui no deixo un post de política. O potser si?

Avui, 1 de març, fa un any que va morir en Pepe Rubianes i Alegret.

El "artista galaico-catalán" més nostrat de tots els que s'han fet i es desfaran. Algú que tothom (bé, menys els fatxes) estimava i apreciava. Omplir un escenari fosc amb la seva petita figura vestida de negre i un sol focus que l'il.luminava era quelcom que només Ell sabia fer d'aquella manera. El Pepe, amb el seu castellà planer i amb alguna catalanada ens arribava a tots. No sentiem ni les seves grolleries ni les seves paraulotes o, millor dit, ens sonaven bé. La rialla més plena i cridanera, la capacitat de fer-se gràcia a si mateix d'una forma natural, diàfana, sincera. Per si fós poc, el Rubianes era un militant més que actiu contra la opressió, contra la gana al món i a favor de tots els que ho passaven malament. El Pepe era d'aquells catalans que et fan sentir orgullós de ser d'aquest país. Potser Ell no ho era d'independentista però va fer més que molts salvapàtries per agermanar aquest poble amb el seu somriure i la seva veu descarada.

Va defensar Catalunya i ho va fer en castellà, la llengua que parlava a casa seva. I per fer-ho, una mica més i me'l tanquen a la presó. Aquest matí, a la ràdio, Xavier Sardà deia que quan va passar tot allò d'aquells que els havien de quedar "los huevos colgando del campanario" el Pepe va témer per la seva integritat física. Va haver de tenir por per haver defensat Catalunya i la sensatesa i no obstant això MAI es va retractar.

Jo no era amic ni conegut del Rubianes però, no obstant, per mi sempre serà algú important. Algú amb qui havia plorat de riure.

Des d'aquí, un record Pepe i gràcies per tot.