dijous, 21 de juliol del 2016

Assemblees, fermeses i revolució

Esquerra és un partit amb 80 anys d’història. Ho sap tothom. La seva raó de ser és la creença d’un futur millor per Catalunya i la seva gent. Les diferents ànimes que van quallar en les sigles d’ERC durant la República van acabar essent una suma enriquidora, amb les seves llums i ombres i que ha perdurat fins els nostres dies. 

A aquestes ànimes les unia una radical estima i la lluita per les classes populars catalanes, obreristes, anarquistes, comunistes, revolucionàries, etc. I no obstant les diferències, com deia, la marca ha persistit. Ara bé, ha evolucionat però, com llavors, ha acabat esdevenint la garantia de la resistència. El que ha enriquit aquesta agrupació ha estat la voluntat d’obrir-se i, com diu el seu president, intentar assemblar-se el més possible a la societat que diu voler representar. 

Així doncs, dels 9 diputats a Madrid, per exemple, 6 són independents. Costaria molt trobar cap precedent al món d’alguna força política que es renova i construeix diàriament amb gent que no és de carnet i a més ho fa sense complexos. ERC va escollir un president que només feia un any que s’havia afiliat a la formació, cada quatre anys fa congressos realment assemblearis i en incomptables ocasions la militància ha estat determinant a l’hora de fer replantejaments a la direcció (ho apunto perquè alguns ara ho venen com quelcom molt innovador. Doncs bé, ERC porta 80 anys fent-ho). 

ERC ha tingut molts morts a la seva esquena, sense anar més lluny el que es considera el 1r mort de la Guerra Civil fou un diputat d’Esquerra (Amadeu Colldeforns) i el del mateix president màrtir, Lluís Companys.

ERC s’ha quedat sola mil vegades defensant postulats d’esquerres i de país i ho ha fet perquè senzillament era el que tocava. Sovint ho ha fet jugant-s’hi molt, fins i tot la seva existència i contra l’statu quo autonomista que, d’amagat, pactava amb les classes dirigents de l’Estat espanyol a canvi de coses que s’han anat sabent amb el temps. 

La generositat i compromís d’ERC, doncs, és innegable i probablement no equiparable a la de cap altre actor polític del país (la gesticulació d’alguns per intentar fer veure que són més generosos ja les hem vist els últims anys i malgrat tot... no ho han aconseguit pas, ERC no competeix en això. Ho és, només cal llegir la història d’abans i d’ara). Ni les més engranades maquinàries mediàtiques (ni d’aquí ni d’allà) han pogut aconseguir mai que ERC caigués. La connexió amb el país, la gent i el reconeixement del Poble i la persistència de la seva gent és el que l’ha fet perviure. 

Fa certa vergonya veure com, últimament, alguns volen donar lliçons a ERC sobre fermeses. Formacions polítiques que canvien de posició com canvien de jaqueta o de postulats radicals que muten en conservadors només en qüestió de mesos s’atreveixen, amb molt poca vergonya, a dir a ERC què és o què deixa de ser només en funció de si els dóna suport o de si poden créixer electoralment a costa seva. I a més, no dubten a manipular i mentir si cal intentar capgirar l’imaginari. No tot s’hi val. I menys des d’una posició ideològica teòricament propera.

ERC és aquí per fer la revolució més gran de tots els temps en aquest país: la República Catalana. Ningú ha dit que això fos fàcil, s’han d’encaixar moltes peces i molt diverses i no ha de ser cap excusa per amagar vergonyes de ningú. 

En això estem. Sempre hem dit que el més d’esquerres, el més revolucionari és construïr una República i exercir el poder dels constituents per sobre dels constituïts. Aquest poder, en el cas de l’estat espanyol, només el podran exercir els constituents de forma unilateral, doncs els constituïts són els de sempre: la monarquia i els cognoms que sempre han governat. És poc d’esquerres, per no dir quelcom més gruixut, negar la imprescindible unilateralitat d’aquest procés i escudar-se en un “internacionalisme” que només acaba afavorint l’statu quo en comptes de l’evolució real i tangible de les coses. 

Com sempre diu algú: el país que somnien alguns, on la dreta reaccionària és residual i on la monarquia no és la institució més ben valorada, ja existeix i es diu Catalunya. Qui no ho llegeixi així o no està prou informat o no és gaire d’esquerres (i qui ens intenti fer veure que això és un tema ètnic o nacionalista, directament, te mala fe). 

ERC, malgrat tots els malgrats, persistirà i serà clau per acabar la feina. Que s’hi sumi qui vulgui perquè el país que construirem serà divers o no serà.