divendres, 26 de febrer del 2010

Profetes que em fan por


Sí, és veritat. Tinc por dels salvapàtries. No por electoral, ni por de que puguin portar a terme els seus postulats ni res de tot això. Tinc por del mal que faran, de la divisió que generen i com de poc incloent és el seu discurs. Un discurs que no contempla cap idea que la d'estar en possessió de la rao absoluta i que, per tan, exclou aquells que no pensen com Ells i el seu líder. Que incoherent és això de dir que ets regeneracionista democràtic per passar inmediatament a tenir pugnes de poder descarnades!


S'han passat els últims dies dient que segons qui els hi té por i que per això aquest segons qui s'ha inventat comunicats fantasma i difamacions. No sé qui inventa què ni ben bé el perquè ho fa però el que estic segur és que a mi no em fan la por que es pensen. La intoxicació no fa be a ningú i molt em temo que sortir a la palestra com a víctima d'un intoxicador "fantasma" no fa sinó treure't credibilitat.


Això sí que fatiga. Això sí que desafecta i perjudica a tothom, tard o d'hora.


El fet és que ja fa uns quants anys els salvapàtries -no se si alguns són els mateixos que ara o no, probablement si- ja van intentar treure el cap amb la mateixa història de sempre. Els resultats electorals, però, no els van avalar. Per qui tingui un mínim interès en la arqueologia cibernàutica aquí us deixo un parell de links que considero prou interessants:


- Crònica Congrés fundacional PI (interessant quan parla de la "col.laboració amb el PSC")

- PI federació de Sant Andreu (increible això d'internet! encara hi ha el vestigi)

dimecres, 24 de febrer del 2010

28-F


11 setmanes han passat des que a Calldetenes -i una bona part dels municipis d'Osona- va tenir lloc una jornada històrica. La consulta sobre la independència de Catalunya. Va ser històrica per dos motius principals: La pregunta en qüestió que responiem a les urnes i la organització per part de la mateixa societat civil i sense la concurrència de cap estructura de l'estat.

Hi varem ésser tots deixant de banda discrepàncies anacròniques i enquistades i posant-nos al servei d'una causa més elevada, la d'organitzar La Consulta per excel.lència. No ens va importar si el company amb el que penjavem els cartells es dedicava a la política o si, aquest, la denostava. La qüestió és que ho varem treballar bé tot junts i els resultats van avalar la feina feta. Com ens va dir López Tena (wiki): "va sortir bé perquè en cap moment ens varem plantejar com sortiria, ens vam limitar a marcar-nos un objectiu i a treballar per aconseguir-lo. Segurament si haguéssim estat conscients d'on ens ficàvem no haguéssim estat capaços d'assolir-lo".

De ben segur que tots els que varem participar en la organització de la consulta en guardem un bon record ja que ens varem demostrar entre tots que, quan volem, som capaços d'arribar molt lluny. Aquest esperit és el que a molts ens agradaria veure i viure quan, des de Madrid, ens arriben constants insults a la nostra Nació en forma de sentències, denúncies, mentides i tutti quanti. Ningú podria dir que la política no interessa a la gent si la organització servís per respondre les constants ignomínies que, massa sovint, vénen de les altes esferes del "Reino".

Aquest diumenge, però, hi ha una segona onada de consultes. Des d'Osona, però, sembla que el 13D queda lluny i la sensació d'estar vivint una època preelectoral com es va viure en aquell moment no s'està repetint. Probablement per la distància a la majoria de pobles que fan La Consulta però potser també perquè el ressò mediàtic no és el mateix. Veurem si, a mesura que s'acosti la data, es visualitza més. Seria preocupant que les pressions que alguns mitjans van rebre el 13D finalment haguéssin cuallat i ara féssin cas omís a la movilització de molts ciutadans per portar a terme La Consulta.


dilluns, 15 de febrer del 2010

Maragall reloaded


La Maragallada més genuina torna a fer acte de presència, o potser no. I, tot i que és digne de ser titllat com a tal, no em refereixo a la iniciativa de que Barcelona pugui ser seu olímpica el 2022.

El divendres ens deia l'honorable conseller nét del poeta i germà de l'expresident que la gent està cansada del govern del qual Ell forma part. Afegia que aquest govern no te un sentit de país. Tots els focus es van centrar en la seva figura en poc menys d'unes hores, no passava això des de l'aprovació de la Llei d'educació de Catalunya. La tempesta de la opinió i l'al.luvió de crítiques no es va fer esperar. La "polèmica" potser hagués quedat aquí si no hagués estat per la posterior intervenció del conseller Castells donant suport públicament al seu company de gabinet. A partir d'aquest moment, la maragallada va deixar de semblar-ho per passar a formar part de la sospita de ser un moviment tàctic del sector anomenat catalanista del PSC.

Pel que fa a les declaracions del conseller diré que en discrepo en el fons i en la forma.

En la forma: Pel principi de que "la roba bruta es renta a casa" i encara més quan ostentes un càrrec al més alt nivell. Les opinions d'un conseller s'amplifiquen i es magnifiquen -potser és precisament per això que Maragall ha dit el que ha dit i en el moment que ho ha dit-. Les discrepàncies en un govern s'han de discutir a les reunions de govern -sigui quin sigui el color polític-, i si no s'aconsegueix l'acord satisfactori (raonablement satisfactori o raonablement insatisfactori) és que potser aquest no és el teu govern i per tan potser no hi has de ser. Sinó, quina credibilitat et resta com a dirigent?

En el fons: qui fatiga a qui? CiU porta set anys intentant "colar" a la opinió pública la poca legitimitat del Govern, el poc català que és el president, etc. des del primer moment el govern tripartit (ja el primer) ha estat posat en dubte per la majoria de dirigents "hegemònics" del país i això, vulguem o no, ha creat un estat d'opinió empudegat de frontisme -que ningú ho malinterpreti, el govern també hi deu tenir part de culpa. especialment de no haver-se sabut explicar-. Per altra banda, quan Maragall diu que el govern no te sentit de pais crec que s'equivoca. El pacte Nacional per l'educació, el de la immigració, la llei del cinema en català, la llei de les consultes, la llei de les vegueries, etc. si això no és tenir sentit de país, què és tenir sentit de país? a ERC tenim molt clar que tot això s'ha fet pel país i tenint molt i molt clar on volem arribar.

El desconcert del PSC és ben pal.lès, especialment quan, en declaracions com aquestes es rebel.la en quin atzucac ideològic s'ha situat el partit. Aquesta última "Maragallada" potser és el símptoma més evident de que s'ha cosit definitivament el PSC al catalanisme?



dimecres, 10 de febrer del 2010

la recepta del iogur? no, gràcies!





Deia l'anunci allò del: "hronye ke hronye". Em vaig assabentar que l'expressió vol dir "anys i anys". Representava el temps, segons el publicista, que feia que s'havia inventat la recepta del iogur grec. Una recepta que, de ben segur, ha portat molts beneficis a la indústria làctia del país així com una gran internacionalització de les seva cultura cul.linària.

La publicitat ens recorda Grècia com el de la recepta del iogur. Un intent de popularitzar d'una manera prou prosaica un país al que tots els europeus, en més o menys mesura, li hauríem d'estar agraïts.

Bressol de la cultura europea i de la democràcia, dels pensadors més grans de la història. Filòsofs i científics. El país que acollí els primers jocs olímpics.

Aquesta Grècia ja fa molts anys que no existeix. Ara n'existeix una altra, una que és famosa pel seu baix nivell productiu, que va a la cua dels paisos de la zona euro, que té unes taxes d'atur desorbitades i, sobretot, un dèficit públic del gairebé 140% del seu PIB. Una República Hel.lènica en bancarrota que, no obstant la oposició dels sindicats, s'ha vist més que forçada a prendre mesures traumàtiques que retallen el seu ja poc consolidat estat del benestar. Ara, la UE que tan celebra el seu procés de construcció es reuneix amb caràcter d'urgència per decidir si intenta aguantar les finances públiques gregues o les deixa caure del tot.

Els últims dies Joaquín Almúnia (wiki) ha comparat l'economia grega amb la portuguesa i l'espanyola. Em pregunto si la UE, que s'està pensant tan bé si rescata o no les finances públiques del bressol d'Europa, decidiria fer-ho amb les d'Espanya. Estat que suposa un volum molt més gran (unes quatre vegades més) d'habitants i, per tan, de diners a rescatar.

Com he sentit a algú recentment -no recordo qui, sincerament-, la qüestió és que la UE no te cap sentit sense França i Alemanya -i probablement Grècia per raons purament històriques- però... i sense la resta?

Grècia ha crescut a base del sobreendeutament -públic i privat- tal i com també ho ha fet Espanya. La unió monetària, construïda des de l'economia i per l'economia -almenys en primera instància- també ha ajudat a maquillar la falta de teixit productiu d'alt valor i a potenciar el "viure dels aires del cel" -o el que és el mateix, dels diners dels altres-. Els catalans ja sabem de què va això. Fa uns 400 anys que n'hi ha que viuen del nostres aires i el dia que deixem de bufar si aquests no s'espavilen potser també acabaran amb les fotos dels seus monuments a les tapes del seu producte regional i fent-nos empassar que el seu "bocata calamares" també té "hronye ke hronye" d'història.




dijous, 4 de febrer del 2010

enginyeria d'estraperlo

La desafecció sovint la relacionem amb els "mals usos" que alguns diuen que es fan a l'hora de manipular la caixa comuna. Resulta que molts no saben -ni volen saber- ni què cobren els representants polítics i es limiten a repetir consignes de com en són d'apoltronats i aprofitats o dels sous vitalicis dels que disfruten etc. Consignes que, sovint, sorgeixen d'aquells que s'omplen la boca de regeneracionisme.

La realitat és que, en els últims anys, s'han anat repetint aquestes consignes i finalment han calat profundament en molta gent. Fins al punt que molts no es creuen que un diputat cobri "només" 32oo euros al mes o que els únics que tenen el sou vitalici siguin els presidents de la Generalitat i els que s'ho creuen sempre afegeixen: "ui si, però cobren de molts més llocs aquests, pots estar-ne segur". Ningú s'adona que la responsabilitat que té un representant elegit pel poble és molt més gran -ni que sigui per volum dels pressupostos que ha de gestionar- que cap dels directius d'una empresa privada que cobrarà unes deu o dotze vegades més per gestionar molt menys?

Sóc de la opinió que hi ha coses que no s'han sabut explicar prou bé però que hi ha molt més pa que formatge en aquest debat. Un debat esbiaixat que interessa aquells que han intentat colar-nos que els únics purs, nets i honestos són els que mai han tingut govern -o hi han estat però ja ni s'en recorden o no volen recordar-se'n-.

Els mateixos que es vesteixen "d'associació" per presentar candidatura al parlament i d'aquesta manera no s'han d'ajustar a cap llei de financiació de partits -entre d'altres coses- i així actuar impunement i sense control de com es financien. Les donacions anònimes estan servides, ningú els hi retreu això a aquests? no hi havia transparència? no eren... diferents? sí, aquests tenen molta més cara dura perquè prediquen la seva puresa i la seva incorruptabilitat -i el poc personalisme, clar! per això pleguem quan ens diuen que "lu nostre" no s'accepta perquè l'assamblea va votar en un sentit contrari.- L'escandol que cap mitjà "oficialista" denuncia ja és hora que algú el comenci a posar sobre la taula.

Aquesta és una autèntica enginyeria d'estraperlo que algú etiquetarà d'hàbil i que a mi m'agrada etiquetar de perversa -no són conceptes antagònics, ni molt menys- i bastant grollera. No obstant això i vista la desvergonya d'aquests últims dies no m'estranyaria que algú de la seva òrbita s'atrevís a dir que Ells no necessiten actuar a l'alçada de la seva fe perquè hi estan per sobre.


dilluns, 1 de febrer del 2010

I tan que era sospitós...

Va marxar a sopar amb els dotze apòstols el dissabte a la nit. Després fou mort i enterrat. I al cap de tres dies ressucità com feu el messies a les terres d'orient ja fa tants anys.
Això és el que sembla que està apunt d'esdevenir-se. Sembla ser que la pedra del sepulcre ja es va obrint -una mica abans del que tocaria si es seguís al peu de la lletra el símil bíblic, està clar que, en política, els temps són diferents-. Qui serà el Sant Tomàs que li posarà el dit a la llaga per veure si és real? potser ERC? a alguns ja ens semblava que era sospitós...
Aquest messies que blasma contra el país i la institució sense cap vergonya dient que és un país on domina la mediocritat. Imagino que ho diu perquè Ell 0 no es considera mediocre o no es considera d'aquest país.
És possible, però, que en aquest cas el passatge tingui un final diferent i s'acabi entronitzant un anticrist que diu que només pot ser al poder ocupant la presidència. El que acabi generant la inseguretat necessària entre el nacionalisme més hegemònic per desembocar en una aliança entre imperis. La més que probable sociovergència.
Tot plegat, un joc de disbarats dels que es passen el dia estimant-se el país.