diumenge, 27 de novembre del 2016

LA CORRECCIÓ HIPÒCRITA



Orwell deia que dir la veritat en un món on predomina la mentida és un acte revolucionari. Fa 41 anys de la mort del dictador (al llit, de vell), una època s’acabava i en començava una altra. Recordem com en l’època en que les decisions es prenien des del Palau del Pardo i no des de la Moncloa la premsa tenia poc o res a dir.  A Espanya, llavors, no hi havia males notícies. Tot era bo.

El Parlamento, llavors, no existia. El que existia era una cambra farcida d’elits i senyors posats a dit des del Pardo que anaven a l’edifici de les corts a passar l’estona i a fer mèrits davant del règim. Fins i tot, m’imagino, n’hi devia haver algun que de tan en tan li tocava ser l’aneguet lleig i fer algun discurs (pactat, “por supuesto”) una mica “diferent” perquè no fos dit.

Ara, passats els anys, les coses han canviat molt: sufragi universal, les decisions des de la Moncloa, premsa lliure, etc. Ara, a les Cortes, hi ha una amalgama de persones de gènere diferent, vestits diferents, idees diferents, etc. Quan pugen a la Tribuna diuen coses ben diferents, parlen de temes que fa 40 anys haguessin estat impensables d’escoltar en l’esfera pública espanyola.
El que és curiós, però, és que hi ha una cosa que no ha canviat gaire per no dir gens: la hipocresia. La “democratització” del règim franquista (compte amb el concepte, ho explica tot: “democratitzar una dictadura”) ha comportat l’arrossegament de la hipocresia pública fins el dia d’avui. Dit d’una altra manera: dir la veritat en públic continua essent un problema, sobretot quan aquesta va en contra d’aquesta pàtina que s’ha inventat la elit i que en diuen  correcció política. Afecta a tothom, amb especial afectació als més revolucionaris que són els que han d’anar més amb cura a l’hora d’exposar els seus postulats. Alguns, directament, han optat  per esdevenir una mena de “bufons del regne”, simpàtics que sempre diuen la veritat però que mai ningú té en compte. D’altres continuen sent la jovenalla a qui ja es pressuposa que li pertoca ser radical per, més endavant, aburgesar-se i acceptar-ho tot tal com raja.

A tot això ha aparegut un personatge que ha trencat l’esquema. En les seves pròpies paraules: “un noi mig boig de Santa Coloma que es diu Rufián i això dóna molt de joc”. Un castellanoparlant amb ascendents directes de Jaén dient que vol la independència de Catalunya. A Espanya el tracten de traïdor (perquè clar… no va pas de racisme tot això, oi que no?) i ja que hi som, Ell va i els hi diu a la cara el que una gran majoria pensa i ningú s’atreveix a dir.  Els ha dit traïdors als socialistes (en paraules dels seus propis seguidors) per haver fet president a Rajoy, els diu comparsa del PP als de Ciutadans, els diu dreta reaccionaria al PP per tenir un ministre que conspira i resa al “Valle de los Caídos”.

A Rufián li han dit Rufián, nazi, traïdor, dictador, borratxo, i un reguitzell inacabable d’insults i amenaces. Tot, només, per haver dit la veritat i haver posat un mirall davant d’aquells que no s’agraden quan s’hi veuen reflectits. Rufián, només, ha posat de manifest que les coses no han canviat tan i ha fet més que certa la frase d’Orwell.