dilluns, 30 d’agost del 2010

A-normalitats


I ja està. Ha passat l'agost tot fugaç. Ha estat més càlid en la política que en la meteorologia. Acostaments, allunyaments, retrets, carícies, escissions, dimissions, incorporacions han estat a l'ordre del dia en tots aquells partits -o associacions, que ni ningú s'enfadi- que defensen la independència del país, Especialment amanit amb els cants de sirena d'una anormal unitat. Tot marcat pel que semblava una més que probable convocatòria d'eleccions per a la tardor i que, finalment i en compliment de la prerrogativa presidencial, s'ha retardat fins al novembre.

El President decideix esgotar la legislatura. Una normalitat si fóssim en un país normal -atesa la nostra situació d'interinitat jurídica després de la sentència no sé si podem considerar que Catalunya es troba en la normalitat-. En qualsevol cas, el Parlament i el govern elegit per quatre anys governarà durant quatre anys que és el que li toca. En definitiva, normal.

La cursa per les eleccions es preveu -i ja es palpa- frenètica. Quan hi ha pastís i gana, vosaltres mateixos. Quelcom normal.

Fins ara, però, els pastissos sempre eren d'allò més ensopits, sempre carregats d'autonomisme i amb una bandera que li feia de cirereta, potser algú l'adornava amb unes sanefes de federalisme, centralisme o d'alguna cançó de la Núria Feliu. Ah, i amb les promeses velades de donar una petita part, ni que fós de la zona del melindro -també de la nata... per allò d'untar, ja sabeu-, als amics que treballaven pel Palau de la Música a canvi d'un o altre favor també prou llaminer. Aquesta era la normalitat, o més ben dit, la A-normalitat.

Però ara, aquest pastís, ja no és el que era. Ara el pastís que té més gust que mai d'independència. Un pastís que té el gust normal d'un país que es desperta de la letàrgia i s'adona de com l'han estat trepitjant durant tants i tants anys. Es nota que, aquesta vegada, el pastís no l'han fet quatre gats que ja decidien el que li convenia al país sinó que, ara, qui agafa les regnes i diu de quin gust el vol són els ciutadans i ciutadanes. I no, no volen una aroma artificial que té un gust tan ambigu com el del xiclet de maduixa. Volen la independència sense matisos, o almenys, que se'ls deixi decidir.

Del primer gust de pastís al segon han passat només set anys. Fins que l'independentisme no ha estat a govern no s'ha pogut canviar el gust del pastís. Ara, tots corren a dir que el saben fer millor que ningú. Fins i tot aquells que mai havien dit que tinguéssin interès en fer-lo o que deien que era tòxic i no valia res.

El capital que ha aportat l'independentisme d'Esquerra al govern algun dia haurà de ser jutjat com una de les aportacions més valuoses dels últims 70 anys. Aconseguir arrossegar la majoria del país cap a l'independentisme s'ha fet portant la institució al límit, per demostrar com de fràgils són les costures de l'estat espanyol. Hem fet despertar el país d'una falsa normalitat. Com em deia un company fa un temps: "potser guanyarà CiU les eleccions, però segur que ja mai més tornarà a ser tot com abans. La gent, ja n'està tipa d'autonomisme i vol un país lliure i normal".

links relacionats:

Notícia sobre la convocatòria de les eleccions al 3/24.cat

Convergència també s'hi apunta al pastís, un altre càlcul electoral com el que ens tenen acostumats?

El referèndum d'autodeterminació és vital. No tots els independentistes votaran per un partit obertament independentista però sí que votarien un Sí en una eventual consulta. A ERC ho tenim molt clar.

dijous, 5 d’agost del 2010

multidifusió

Hola estimat lector. Estic de vacances, per tan, faré com fan a la "tele" quan estan de vacances i faré multidifusió (abans dit "reposició") de posts reeixits d'aquest mateix bloc. No s'ha d'entendre com una autocita sinó com això, unes vacances. També de les idees.

VICTÒRIA:

Esquerra Republicana modela i transforma la societat des del govern. Ho fa en la mesura del que li permeten 21 diputats front 135 que té la cambra catalana. Només un 16% dels vots que li donen una força que, ben canalitzada, li ha permès establir les bases per la creació de l'estat català. Pactes nacionals d'immigració i educació, llei del cinema, de les consultes, un nou estatut, etc. tot això i molt més ho ha fet Esquerra Republicana de Catalunya des del govern. I el més important de tot, ha aconseguit que la meitat del país es pogués sentir inclòs en el projecte del catalanisme polític. El pacte amb el PSC ha convertit el govern de la Generalitat en quelcom proper a aquells ciutadans que veien com quelcom extraterrestre això de la institució catalana per excel.lència. O almenys ho ha intentat. L'assoliment de la llibertat nacional s'ha de fer amb tothom. Amb un bon pam de nas es va quedar Espanya quan varem fer president a un "xarnego" tal i com va dir el propi ministre espanyol Sevilla.

Que algú intenti fer l'esforç d'imaginar si s'hagués destapat el 3%, els Millets i companyia amb un altre pacte de govern o senzillament sense ERC.

No oblidem però, que els partits amb els que es governa són partits polítics que no tenen el mateix horitzó que el nostre com tampoc ho és el de la principal força de la oposició. No obstant això els hem arrossegat -en la mesursa que s'ha pogut- cap a posicions infinitament més catalanistes que fa uns anys. Això ens dóna força per reivindicar, ens dóna un tancament de files més que valuós a l'hora de defensar allò que ens pertany i que l'estat espanyol fa tants anys que ens expolia. Representem l'independentisme des de fa molts de temps i ara, aquest, comença a ocupar la centralitat del país. I tot això gràcies a l'Esquerra Nacional.

És bo que des de les bases d'Esquerra defensem amb el cap ben alt la feina feta. Entre d'altres coses perquè ens en queda moltíssima per fer si volem portar a terme el nostre projecte que és l'assoliment de la llibertat dels països catalans i constituïr-nos com un estat lliure i socialment avançat en el sí de la unió europea. Defensem la feina, contraargumentem contra tots els que ara ens diuen que no hem fotut res, que els hem traït i que hi som per "la menjadora" -algú recorda qui va "inventar" aquest terme? quants n'eren? 23 anys?- . El temps ens dirà qui són els traïdors a la pàtria. Serà bo però, que recuperem el discurs abrandat de qui abandera el patriotisme i l'encapçala. El nostre discurs potser s'ha agrisat en matisos de caire o bé tècnic o massa institucional. Recuperem el to de trinxera que ens és propi -però no ens descuidem ningú fora- perquè encara hi som. Hi serem fins l'alliberació.

Som l'Esquerra Nacional, la única força d'esquerres veritablement neta i independentista del país amb les coses clares i l'objectiu nítid. Ho hem fet bé companys, ho estem fent bé i li farem més. Espanya no pot guanyar aquesta partida que va començar fa més de 300 anys i nosaltres som la garantia de que no ho aconsegueixin. Si algú defalleix el substituirem, si algú es deixa comprar també només sigues tu el que tinguis la certesa de no defallir. Som nosaltres qui hem triat la direcció actual perquè hi confiem i sabem que farà el que ha de fer que és desplegar el mandat que té de la seva militància.

Em dic Sergi, tinc 27 anys, sóc assalariat i no tinc cap hipoteca política ni cap poltrona i sí, sóc d'ESQUERRA REPUBLICANA DE CATALUNYA. VISCA L'ESQUERRA NACIONAL! VISCA CATALUNYA LLIURE!