dimecres, 25 de novembre del 2009

PLOUEN SÍs!!!


Esquerra diu un clar i rotund Sí a la participació i Sí a la pregunta que es farà a més de 150 municipis del principat de Catalunya el dia 13 de desembre. Per això, avui s'ha presentat la campanya "Fem un pas endavant. Vota Sí". http://www.esquerra.cat/votasi/index.html

Aquest és l'estracte del comunicat que ha enviat Esquerra Osona aquesta tarda fent referència a aquesta notícia:

"Carles Sanuy, president d'Esquerra Osona, ha manifestat que Esquerra "sempre ha estat a favor del dret a decidir i ara estarem a l'alçada perquè sigui un èxit".
A Osona, Esquerra portarà a la comarca a dirigents nacionals, com ara el president d'Esquerra, Joan Puigcercós, el secretari general, Joan Ridao, i diputats com Anna Simó, Marina Llansana i Joan Tardà, a més de l'eurodiputat Oriol Junqueras i el diputat osonenc Josep Maria Freixanet.
Per acabar, Jordi Casals ha animat a la resta de partits a també fer una campanya ambiciosa i crear una dinàmica que porti a una gran participació. Casals, ha acabat demanant als partits que s'han oposat a les consultes a Osona que "no facin boicot ni facin campanya a favor de l'abstenció, perquè seria boicotejar el dret democràtic a votar i decidir"."


.



diumenge, 22 de novembre del 2009

L'estat no hi és tot


És cert que a Catalunya -no cal anar més enllà, parlem del principat com a marc de referència actual- hi ha gent de tot tipus. Els que se senten catalans, els que se senten espanyols, els que diuen que no se senten de res però en realitat sí, els que realment no, els que diuen que se senten ciutadans del món i així un infinit etcètera de sentiments i dissentiments de permanença a una o altra col.lectivitat.

En psicologia se sol dir que el sentiment prové del pensament, de tal manera que si es controla el que es pensa també podrem controlar el que sentim. Sabent això, és raonable creure que els sentiments de permanença no són "naturals" sinó que són adquirits. Educació, llinatge, tradició, ideologia política, etc. són els elements del qual s'en deriven aquests pensaments individuals que s'acaben traduïnt en els sentiments identitaris.

Fins fa un cert temps, era impossible deslligar la idea de la independència o de l'estat propi de la identitat o sentiment de pertinença de l'individu.

L'anomenat "Estat-Nació" és quelcom que es donava com per indispensable i certament "natural" i inherent en segons quins ambients de la falsa il.lustració. La creació i desmembració de molts dels estats contemporanis d'Europa demostren que la suposada existència natural de l'Estat-Nació és quelcom fal.laç. El concepte no és tan fàcil d'acotar com sembla, l'estat espanyol és un claríssim exemple d'això. Mentre hi hagi, com a mínim, un important grup d'individus que s'autodefineixi com a Nació -diferenciada de la que s'identifica amb l'estat- ja no es podrà parlar de que allò és un "Estat-Nació" i el fet que els organismes "oficials" vulguin tan si com no que hi hagi aquesta identificació hi haurà servit un conflicte -bàsicament identitari però que arrossega molts altres elements-

Fins i tot, aquells que denosten la idea d'estat en general s'adonen de la utilitat de formar-ne part o de tenir-ne un per poder tenir, com a mínim, la igualtat amb la resta de pobles del món.

Crec que és il.lusori, descoratjador, poc pràctic i sobretot, paralitzant i còmplice de "l'status quo" establert el discurs de: "com que jo no estic d'acord amb cap estat, tampoc en vull un pel meu país". Resulta que el fet que no vulguis cap estat a l'actual ordre establert tan li fa perquè, t'agradi o no, en tens un. L'espanyol. Ineficaç, poc eficient, llunyà, caduc, ancorat a una visió molt provinciana, centralista i amb unes idees, a dia d'avui, encara d'un caire molt "cañí". No ens confonguem pensant que la nostra idea de país és la provinciana. Al contrari, formar part de la Unió Europea en forma d'estat lliure és la millor manera de tenir un país obert, modern, amb un estat del benestar fort, amb bons projectes de desenvolupament i recerca científica de primera és, probablement, la millor herència que els hi podriem deixar als que vinguin darrere nostre. Molt millor que l'intent constant de canviar l'estat espanyol -o fins i tot d'intentar eliminar-los tots- anant-nos donant cops de cap contra la paret i, paralitzant i bloquejant, sistemàticament les nostres pròpies capacitats. La perversitat que s'amaga rere el discurs del: "ui, això de defensar el país ja no es porta" és infinita -i probablement, desconeguda pel mateix que l'articula-.

Tot això es pot veure deixant de banda la identitat, el sentiment i el cor. Es pot veure des d'un punt de vista pragmàtic, de negoci, de ciència, demoscòpic i continua essent del tot cert. Als catalans sempre ens ha agradat fer-nos la traveta. Només espero que els nous models socials que s'han anat creant -amb la nova immigració, la de fa uns quants anys i alguns altres canvis que han provingut de l'intercanvi de negocis i d'educació europeus- siguin els que facin obrir els ulls a la resta i entre tots, aconseguim que el nostre estat sigui com nosaltres vulguem que sigui -en contra de cap altre- ja que, avui per avui, sembla impossible eliminar-los tots.

dimarts, 17 de novembre del 2009

ÈPICA ÈTICA i ESTÈTICA

Em deia l'altre dia un amic que no li interessaven els escrits dels "polítics" perquè "politiquejaven" massa. Al mot "politiquejar" Ell li donava el significat de ser discursos massa èpics. Bé, suposo que la seva costum a llegir i moure's entre argot tècnic (aquest amic meu és enginyer informàtic) i àrid potser fa que trobi poc útil el llenguatge mediàtic que s'utilitza en els discursos polítics.

És curiós, en un moment on hom es pregunta si s'ha perdut l'èpica en el discurs públic -falta de lideratges, bons oradors, etc- i,paradoxalment, en un món on l'estètica ho és tot resulta que aquest meu amic li sembla que tot això és sobrer.

Obama guanyà les eleccions precisament només amb l'èpica del que explicava a la seva audiència. El President Companys era èpic en les seves exposicions, per no parlar de Macià, Lerroux, Stalin, Kennedy, etc. Tots els grans líders han tingut quelcom d'èpics a l'hora d'articular els seus discursos.

Recuperar aquest punt que ens fa arengar les emocions de les persones pot no ser negatiu si les intencions amb les que es porta a terme són nobles. De fet, el que els moviments socials triomfin en bona part, també depèn de que qui ho comandi sigui capaç de fer despertar les sensacions que fan movilitzar l'individu. Sabem que és una manera útil per poder aconseguir els objectius que es marca tot grup polític (fins i tot els ecosocialistes, abans comunistes). No obstant això, no és bo confondre l'èpica amb la demagogia. La divisió és fina i moltes vegades massa difusa.

Tot discurs èpic ha de ser, a la vegada, ètic i no utilitzar la insídia i la mentida. Detectar això, de vegades, no és fàcil -llevat per els que fa massa anys que ho patim-.

Jo espero que en aquestes hores baixes de la política nacional aconseguim fer reflotar un discurs il.lusionador que provingui dels líders ben definits. Aquells que ens posin les cartes sobre la taula d'una manera neta i honesta i que ens animin a treballar per alliberar el país i millorar-lo dia a dia.

De ben segur que, entre tots, ens agafarem a l'èpica ètica i sabrem destriar el gra de la palla per no caure en l'error d'atorgar poder a tots aquells que representin la intolerància i símbols que ja fèiem desterrats des de fa molts anys.

dijous, 12 de novembre del 2009

Felip Puig, pal.ladí de la defensa numantina!



Fa uns quants dies que m’estic quedant astorat davant la increïble facilitat amb la que la gent desvia la seva atenció només sentint les paraules d’algú que, suposadament, té certa credibilitat –inexplicablement, tot sigui dit-.

El portaveu de CiU al parlament es dedica, constantment, a crear focus d’atenció per desviar la mirada de les seves vergonyes a la mínima que li interessa a la seva formació política. En el moment en què totes les mirades estaven posades sobre l’escàndol de la guàrdia pretoriana del president Pujol resulta que al senyor Puig no se li acut res més –no sabem si a Ell en persona o a algú del destacament mediàtic convergent- que parlar dels càrrecs de la dona del president Montilla –descuidant-se de dir que aquests càrrecs són inherents a ser diputada de la diputació i, a més, que no són remunerats.- L’endemà salta a Catalunya Ràdio que Ell, en el moment que era conseller d’obres públiques acumulava una cartera de 41 càrrecs –representatius, o del tipus que siguin-. Doncs bé, en tot això l’última cosa que comptava era la cosa en sí. L’únic important era fer girar més i més el ventilador i crear un gran núvol de confusió que no fa sinó engruixir el nivell de malestar i de desconnexió de l’electorat envers els seus representants.

Tot això només amb la finalitat d’evitar que es continués focalitzant l’atenció en qui, presumptament, ha anat posant la mà a la caixa i que era, i és, tan amic de la família del padrí.

La cortina de fum ho tapa tot i tot ho confón. Resulta que tota la classe política està podrida, tot és un desastre, maleïts gestors apoltronats, etc. Mentre tots anem dient això va traient el cap la tan denostada impunitat dels que sí que roben i fan malvestats. Aquesta marea s’emporta tota l’esfera pública per endavant, fent pagar justos per pecadors. D’això jo, i en veu ben alta, en faig bàsicament responsable –entre d’altres- a les intervencions públiques totalment irresponsables de senyors com Felip Puig que només són combustible d’aspes del ventilador. El comburent d’aquestes són els mitjans de comunicació que prenen nota de tot això i acaben fent-li el joc en una espiral que porta al desprestigi de tots plegats.

Segurament, Puig, calla molt més del que diu. Només em queda dir-li el següent:

Pel que sols dir, Puig, val més que callis!


divendres, 6 de novembre del 2009

Sant Obama, hossanna a dalt del cel!


Aquesta setmana ha fet un any de la investidura del primer president afroamericà (més americà que "afro", tot sigui dit) dels EUA.

El "defining moment" del flamant premi nobel de la pau sembla que s'està convertint, però, en motiu d'un debat més que previsible des del principi. Tothom es preguntava si el president de les noves tecnologies, el president del tan esperat canvi faria quallar en fets concrets les espectatives que sobre Ell es van dipositar -no pas per casualitat sinó a partir d'una estrategia de màrketing perfectament calculada.- Ha passat un any i ja es torna a sentir la cantarella del: "no és pas el que ens esperàvem".

Obama és un símbol. I com a tal és molt important. Obama simbolitza -i simbolitzava llavors- les esperances de molta gent de que les coses poden canviar. El seu discurs és bonic, atractiu i fins a cert punt hipnotitzant. Esperona a la gent a lluitar per un ideal, per un objectiu comú. En sí mateix això és quelcom necessari i positiu. Aconseguir que tothom -o que una majoria- se senti identificada amb el col.lectiu i disposada a volcar-hi les seves energies és propi d'un bon lideratge. El mèrit d'Obama és haver aconseguit fer recuperar l'interès per la política per molts ciutadans que s'en consideraven al marge perquè els líders -o els que es feien anomenar així- no els tenien gens en compte.

Els fets de l'administració són, però, una altra guerra. No cal oblidar que les idiossincràcies d'una potència com és la nord-americana no són fàcils de canviar. Un sistema amb una concepció tan profundament individualista i amb un domini absolut del capital dóna poc marge al poder civil -representat a la Casa Blanca-. Un país on les grans corporacions empresarials tenen, pràcticament, carta d'estat lliure és obvi que l'administració ha de ser molt curosa si no vol que les seves accions perjudiquin -a través del xantatge encobert amb les "pèrdues" o la disminució de plusvalues de les empreses- als ciutadans. Només cal veure la pressió a la que s'ha sotmès al mateix Obama des de les farmacèutiques i asseguradores en el moment en el que el President ha posat a sobre la taula de la Casa de Representants una de les seves puntes de llança de campanya com fou la reforma del sistema sanitari.

Abolir d'una manera clara, òbvia i definitiva aquests deixos totalitaris del capitalisme crec que només podria passar per la ruptura i el canvi de sistema. No amb la reforma o el pedaç. Si bé em temo que, en l'acualitat, molts pocs ciutadans hi donarien suport per més que s'intentés vendre aquest canvi com una millora de les seves vides. Són els propis ciutadans de peu que, si poden, també intenten a jugar a ser rics -hipoteques amb cotxe i viatge, targes de crèdit, etc.-

Així doncs, crec que només podrem esperar a fer balanç de la gestió d'Obama a finals del seu segon mandat i, tot així, crec que haurem de ser generosos i posar-nos davant algun cristall de colors -els que ens convinguin- per poder veure els canvis. De moment només podem esperar a que vagi desfent algunes de les coses que s'havien fet en l'administració anterior i de tan en tan, encomanar-nos a Sant Obama perquè ens solucioni els problemes -almenys, els d'identitat colectiva-.