dimarts, 28 de setembre del 2010

Vaga catalana


Demà faré vaga. Sí, i no per obligació. A la meva empresa m'han donat llibertat per fer-la (potser sóc privilegiat, ho reconec). La faré per convicció. No pels sindicats, sinó malgrat els sindicats (de classe i subvencionats) en faré. Crec que aquesta vaga ha de ser un clam de protesta, potser tardà però, en definitiva, un clam de protesta de tot allò que ens ha arrossegat a aquesta Gran Crisi des del 2006. Tinc dret a cridar, a la rebequeria i a protestar i és el que faré.

No crec que Zapatero hagi fet el que havia de fer però tinc dubtes de si algú altre se n'hauria sortit millor. Especialment quan tota aquesta crisi ha fet pal.lès la poca influència que pot arribar a tenir el poder civil organitzat (la política de les democràcies) davant dels gegants financers globals. Al cap i a la fi tothom està d'acord que ja no és Zapatero qui governa sinó que li han dit el que havia de fer si no volia que els "mercats" devoréssin Espanya.

El clam hauria de ser molt unànim i no únicament dels treballadors assalariats, sinó dels autònoms i també de la majoria d'empresaris. Tots hem estat còmplices en certa mesura del problema, ho sabem. Potser per això ara també ens fa por mirar-nos al mirall. Malgrat això, no dubto que hi ha algú que té més responsabilitat que els altres. Les grans fortunes, els grans arquitectes financers que no van dubtar en entortolligar la troca tan com van poder per seguir amb un creixement fictici que ja feia anys que, en realitat, estava esgotat. No varem protestar llavors perquè viviem bé, però vivíem en l'engany.

A Catalunya la protesta encara cobra més sentit, especialment després de veure una de les regions de l'estat amb el dèficit fiscal més gran, on les necessitats són cada dia més cares i on la continuïtat del nostre estat del benestar està més entredit degut a l'expoli al que ens sotmet l'estat.

És per això que la vaga la faré, i la faré en clau catalana.

Via fora sometent!
Visca la Catalunya treballadora!

links relacionats:

Declaracions de Joan Ridao sobre la vaga.
Web d'estudiants que s'adhereixen a la vaga general.

dimarts, 21 de setembre del 2010

Fent feina...


Avui he sentit a la ràdio una entrevista a la "Defensora del Pueblo". Maria Luisa Cava de Llano, (wiki) catalana de naixement, ha dit que, segurament, el tribunal constitucional encara no ha acabat la feina amb les tisores perquè no ha resolt sobre el recurs que va presentar el seu predecessor en el càrrec. No l'ha desautoritzat, sinó ben al contrari. Parlant del blindatge de competències del Síndic de Greuges ha dit: "una cosa es colaborar i l'altra és haver de ser servil". No ha entès res -bé... potser si que ho ha entès-.

Com podem veure, la maquinària de les rebaixes democràtiques i del tancament de files centralista no es para mai. Ni el buidatge mastodòntic del ribot d'Alfonso Guerra ni la criba monumental amb el recurs del PP han estat prou humiliants. Sembla que això s'ha de retallar fins deixar-ho en un no res. És com si, els espanyols, veiéssin en aquest procés de decapitació estatutària la possibilitat d'esmenar "errors" que fa 25 anys es veien, potser, més com a "mals necessaris" per el salvament d'Espanya -més econòmicament que una altra cosa, per tot allò de la política exterior i la pàtina de democratització- que no pas com autèntics avenços cap al reconeixement real de la plurinacionalitat.

Entre la voràgine "tisorista", l'allargament en el temps de la campanya electoral , l'amaniment de la crisi i mil missatges apocalíptics que vénen per totes bandes -no oblidem els cops de colze de l'independentisme extraparlamentari-, correm el risc del replegament per cansament... -que no del reagrupament- i el retorn a aquell "oasi" que no ens porta sinó a l'adormir-nos, tornar al peix al cove i a convertir-nos en una reserva índia destinada a l'extinció per assimilació. Ara és el moment de mantenir-nos ferms i de fer créixer l'independentisme. El defalliment no és una opció.

Si els de Madrid volen aprofitar la ocasió per assimilar-nos i esmenar els seus "errors per excés de bona voluntat" el que hem de fer nosaltres és aprofitar-la per fer obrir els ulls als que encara creuen que Espanya es pot "canviar des de dintre" i fer-los veure que a cada bogada perdem un llençol i que comença a ser hora de no prostrar-nos més a la humiliació.

Enllaços d'interès:

Entrevista a la "defensora del pueblo" a El Matí de Catalunya Ràdio.
El TC dicta sentència contra l'estatut d'autonomia de Catalunya aprovat en referèndum.
Enllaç al blog de Josep Maria Diéguez, interessant reflexió sobre les maneres d'entendre les relacions amb Espanya.

dimarts, 14 de setembre del 2010

Per una Catalunya amb els comptes nets


Una vintena de persones han assistit aquest vespre a l'acte "Per una Catalunya amb els comptes nets" organitzat per la secció local d'Esquerra de Calldetenes. L'acte s'enmarca en la campanya "Esquerra Compleix" de la federació comarcal d'Osona que ja fa uns mesos que va començar i que es va marcar fer actes de petit format amb quadres importants i càrrecs electes del partit. En aquest cas s'ha comptat amb la presència de la diputada i jurista Patrícia Gomà que ha explicat els acords polítics assolits per ERC durant aquests set anys de govern en aquestes matèria. Acords i lleis tals com la oficina antifrau o la llei de finançament de partits entre d'altres. Finalment ha fet una pinzellada sobre el cas Palau i la comissió d'investigació sobre el finançament irregular de Convergència Democràtica cosa que ha suscitat un cert debat entre els assistents -entre Ells el cap de la oposició, de CiU, a l'ajuntament de Calldetenes-.

divendres, 10 de setembre del 2010

Manifest 11 de setembre de 2010. ERC Calldetenes.

Un any més ens trobem per fer memòria. Un any més recordem els que han patit, els que han lluitat, els que han vençut, els que han caigut i s’han tornat a aixecar. Aquells que han fet que aquest país fós un lloc on valgués la pena viure-hi i lluitar perquè pervisqui.


De Salses a Guardamar i de Fraga a Maó els paísos catalans són la nostra pàtria, el nostre petit país com deia la cançó de Llach.

Aquest país on viu el poble de Catalunya. Un sol poble amb gent vinguda de molts llocs que, a mesura de viure i arrelar-se i beure del fruit d’aquesta terra també l’han fet seva.

Aquest poble, d’aquest païs, va veure com un 11 de setembre de fa uns tres segles se l’humiliava per la força. Caigué la guàrdia de Barcelona després d’un llarg i cruel setge i l’endemà es promulgà el decret de Nova Planta. Deia: “… he juzgado por conveniente así por esto como por mi deseo de reducir todos mis Reynos de España a la uniformidad de unas mismas leyes, usos, costumbres y Tribunales, gobernándose todo igualmente por las leyes de Castilla, tan loables y plausibles en todo el universo…”
Fou el decret ignominiós que promulga el vencedor per sotmetre el vençut.

Després de tants anys va bé recordar com de mesells n’hem estat els catalans i com malgrat la derrota, hem persistit. Enguany, com llavors, hem estat testimonis d’un nou decret. Promulgat no per la via de les armes sinó per la via de les togues. Hem viscut un nou menyspreu com a poble. Podem dir que ja és l’enèssim, però aquest últim és, sens dubte, majúscul. La sentència que ens ha agenollat una vegada més davant del sobirà castellà i que ha passat per sobre la voluntat del poble expressada democràticament a les urnes. El mur del nacionalisme espanyol i la seva “Indisoluble unidad”, després de tans anys de letàrgia, s’ha fet ben visible.

És per això que, ara més que mai, la celebració d’aquesta diada cobra sentit. El passat 10 de juliol hi hagué un clam majoritari de llibertat i respecte a Barcelona. Aquest poble, no en tingueu cap dubte, voldrà saltar el mur. El procés històric al que ha entrat la nostra nació culminarà, més tard o més d’hora en el ple exercici de la sobirania nacional. Aquesta sobirania que ens manllevaren el llunyà 11 de setembre del 1714 i que, en realitat, mai més hem tingut. No defallirem i no fallarem a tots els que han lluitat per aquesta terra. La nissaga de gegants que representen Companys, Macià i tots els que es feren dignes de ser titllats d’herois, també els del dia a dia que treballen i no s’arrauleixen malgrat ser anònims, de ben segur serà honrada.

Ens toca a nosaltres agafar el seu relleu. Via fora, catalans!!

VISCA CATALUNYA INDEPENDENT!
VISCA LA LLIBERTAT!

dijous, 2 de setembre del 2010

A-normalitats 2

La cursa ha començat amb molta empenta...

el conseller Huguet ens deia que els professors que vulguin fer classes a la universitat a Catalunya necessitaran certificar el nivell "c" de català. No van passar ni dues hores que no se li tiréssin al damunt. I no pas els cavernaris del Mundo o els de l'antena de la sotana sinó els cavernaris catalans. Els de la bandera, els nacionalistes, els que són guardians del pot de les essències catalanesques tot apel.lant a l'argument fal.laç (i que cola a segons qui si estàs mal informat, val a dir-ho) de que la universitat es deixarà perdre professors de primera fila per una exigència com a aquesta.

Fa un parell d'anys, quan jo anava a la universitat i a una classe de tercer de carrera el professor - va preguntar a la classe -per demostrar que hi ha coses que no cal memoritzar sinó que ja les tenim el cap "per se"- qui era el president del país. Li va preguntar a dos alumnes diferents, d'aquí tots dos. Cap dels dos ho sabia. El professor, igual que jo -i algú més, val a dir que no erem gaires- ens varem quedar astorats. Aquests dos nois poden obtenir un títol universitari de primer nivell com és la llicenciatura de física i en canvi no saben en quin país viuen -una altra cosa seria preguntar-los si coneixen la Belén Esteban-. No sé qui s'atrevirà a titllar això de normal.

L'excel.lència universitària és quelcom que ha d'anar més enllà d'una o altra especialitat. Gent formada, amb criteri, consequents, etc. tots aquells valors que sempre hem atorgat a la universitat. En un país com el nostre, en el qual la llengua hegemònica és el castellà malgrat que no és la pròpia, és lògic que s'exigeixi una mínima competència lingüística en català -almenys en aquells professors que pretenen donar classes en aquest país per un període llarg de temps- per tal de poder donar, com a mínim, la opció de triar estudiar en la llengua del país. És lamentable que, a dia d'avui, encara n'hi hagi que -facin veure que- s'escandalitzen i ho titllen de provincià. Jo ho titllo de normal. O potser... degut a que la nostra situació no és normal, potser A-normal.

Links relacionats:

Sala Martin... diu que a columbia mai li han exigit competència lingüística en anglès. No sé, potser que provi de fer les classes i els examens en castellà, a veure què li diuen i quants alumnes li queden.

Joan Puigcercós fa una interessant reflexió al seu bloc sobre aquest tema, comparteixo el que diu que hauríem de començar a "deixar de ser estrangers al nostre país i viure amb naturalitat en la nostra llengua".