divendres, 25 de setembre del 2015

EL VOT DE LA TEVA VIDA.

Ja fa onze anys. Fa onze anys que un home extraordinari ens va deixar. Un home senzill, sense deutes, treballador incansable, amigable, familiar, lluitador i amant del seu país. Un de tants d'aquests homes senzills i obrers que durant molt de temps va creure en el Pujolisme dels vuitanta com la única solució al ressorgiment de la Nació catalana després dels quaranta anys de dictadura. Llavors encara teníem por. Llavors les coses s'havien d'anar construïnt i, amb un horitzó ben clar, algun dia es materialitzarien en la plena llibertat pel nostre país. 

Avui em ve de gust explicar una cosa que no he explicat mai a ningú i estic segur que el meu pare, sigui on sigui, i si creu que pot ajudar a convèncer a algú no l'hi sabrà gens greu que expliqui:

Ell estava malalt, li havien diagnosticat una malaltia d'aquestes que tots temem, que tots hem vist i viscut i que pensem que no ens tocarà mai, fins que ens toca. Un càncer. Malgrat tot i després de saber perfectament com podia desenvocar la malaltia el meu pare, suposo que per no posar-nos en cap compromís ni entristir-nos, mai ens va voler parlar del possible desenllaç. Ben al contrari, s'ho agafava com si fos un fort constipat (ja m'enteneu... "som-hi que no ha estat res i demà més!"). Un dia, com qui no vol la cosa, jo estava tot capficat i preocupat. Amb sigil vaig entrar a la seva habitació quan Ell no hi era (potser s'havia anat a fer unes proves a l'hospital, no ho recordo). No vaig entrar-hi per fer el tafaner sinó per, senzillament, reflexionar. Era un lloc tranquil. Vaig veure un sobret petit a la tauleta de nit, al meu pare li agradava dibuixar i escriure i Ell hi havia fet un esbós de l'escut de Catalunya al damunt. Què hi havia dins d'aquell sobret? Mai ho he sabut però sempre m'he imaginat que hi havia un poema pòstum dedicat a la seva pàtria que Ell tan estimava. Mai en va parlar, mai l'hi vaig preguntar. Mai l'he vist enlloc més. Només sé que Ell, en el moment funest de veure com la vida se li podia escapar de les mans, va pensar en el seu país.

Diumenge, pare, votaré per tu. Votaré per aquells que van voler arribar fins aquí i es van quedar a mig camí. Votaré per tu perquè vas lluitar cada dia de la teva vida pensant en donar el millor per la teva gent, per nosaltres i per el teu país i ho vas fer sense fer soroll i mirant endavant sempre. Eres un home extraordinari i mereixies un país. Diumenge, pare, votaré per tu.