dijous, 22 de juliol del 2010

Cridar!


Avui tinc ganes de dir-la grossa...:

és una mascarada com una casa fer-nos passar bou per bèstia grossa amb això de la Scat.

Si CiU no s'hi suma aquí no hi ha res a fer. RES de RES. I ho saben perfectament. El que em comença a cansar és l'ús mercantil que fan servir molts tan dels símbols com dels sentiments de la gent. Tot és paper mullat si el partit que aglutina la majoria més gran no s'hi suma. I a aquest pas no es desplaçarà ni un mil.límetre els votants de Convergència. Ben al contrari. CiU ha tingut sempre la clau de l'independència i fins a tres vegades (símil bíblic) Mas ho va negar a Carod per poder fer un refèrendum d'autodeterminació a canvi de la presidència de la Generalitat. Per tan, aquí els que sempre ho han tingut a les seves mans i no han fet ABSOLUTAMENT RES en aquest sentit han estat Ells. Ja cansa que el dolent de la pel.lícula aquí sigui ERC. Tot el que s'està portant a terme des d'aquests grups són míssils directes a la línia de flotació d'Esquerra que no promouen sinó l'abstenció i l'auge massiu de Convergència.

Per altra banda, tot això de les IP/ILP, SCAT etc. no són (al meu entendre) sinó jugades tàctiques per significar-se personalment. Aquests que fan això són els mateixos que, acte seguit, pregonen que els partits són massa tacticistes. SISPLAU!!

Per cert... prou d'apel.lar a la història amb això de la "solidaritat catalana" de principis de segle. Que algú es recordi de com va acabar: tots traient-se les tripes en públic i disgregats al màxim!

Finalment, deixem de voler caure en la frustració constant, aixequem la vista i observem quin país tenim i no el que volem tenir. Si no incorporem els socialistes i seguidors en el projecte de l'imaginari col.lectiu (si, això vol dir flexibilitzar-lo i no patrimonialitzar-lo de cap manera) no aconseguirem mai res. I si s'acaba tenint, tindrem un país dividit i enfrontat -hi ha qui diu que si cal s'ha de pactar amb el diable per aconseguir la independència però pel que es veu Montilla és fins i tot pitjor que Llucifer-.

Tanta solidaritat i no se quanta unitat i "la crida" no contempla per a res els socialistes. és a dir, el segon partit que aglutina més seguidors i votants en aquest país.

Com volem fer un projecte creïble d'independència amb més de la meitat del país en contra i hostil perquè se'ls exclou del procés????? sabeu allò del: "al loro, que no nos embauquen"!? doncs això senyors...

Si ERC no hagués fet el pacte d'entesa, a la manifestació del 10J no hi hagués hagut els socialistes i acòlits passejant-se amb la pancarta nacional, això és innegable. Encara que em temo, que en realitat, el que passa és que a molta gent encara li molesta molt això de que un "xarnego" digui que també se sent català.

PS: interessant reflexió del vicepresident Carod a l'avui. Especialment pels que creuen que això de la independència es té només fent petar els dits: Les independències no s'improvisen.

PPS: missatge per a navegants de més enllà d'Aragó i pels d'aquí que sempre apel.len a la por per no atrevir-se a fer el pas definitiu, avui el tribunal internacional de justícia ha avalat la declaració d'independència de Kosovo -per cert, bona cosa però que sense la base i la majoria necessàries no és sinó una anècdota-. Article a l'avui+El Punt.cat sobre el tema

divendres, 16 de juliol del 2010

Avui és un gran dia

Tenia ganes de compartir amb tots aquells que us definiu nítidament com a independentistes per dir-vos que avui em sento orgullós de que, per primera vegada a la història del Parlament de Catalunya, s'ha votat una moció per d'endegar un procés per l'assoliment de la independència. Només han estat 21 diputats els que hi han votat a favor i han estat els diputats del partit del qual formo part, tot un orgull. 46 s'han abstingut i la resta hi han votat en contra. Us imagineu que en comptes de 21 n'haguéssin estat molts més? espero que tots i totes treballarem perquè pugui haver-n'hi molts més a partir de la tardor i no al contrari.

VISCA CATALUNYA LLIURE!

ps: i malgrat haver perdut la votació, sí.. avui és un gran dia. Això ja no hi ha qui ho pari, n'estic segur.

dimarts, 13 de juliol del 2010

CAPITANEJAR LA MISÈRIA


Potser és un tòpic que cada crisi plantegi a la vegada una oportunitat però, com tot tòpic, alguna cosa de veritat sol tenir. El moviment tectònic en la consciència nacional del país aquests últims anys -que culmina el dilluns de la sentència que fa vessar el got- ha comportat confusió. Molta confusió. No obstant això, crec que el panorama és molt més nítid del que sembla a primer cop d'ull. Només ens cal allunyar-nos uns metres del terreny per veure-hi ben clar.

Convergència i Unió ha governat durant 23 anys el país. L'ha amotllat a la seva manera, ha bastit la institució de la Generalitat gairebé de zero adaptant-la i adaptant-s'hi per treure'n el màxim profit mutu -la legalitat n'és una de les vies, tot i que no te perquè ser la única-. Fa només set anys, però, la democràcia va donar un cop de bastó considerable al procés de construcció "Generaliconvergent". Aquella mena de bombolla proteccionista en la que ens havíen ficat els successius governs Pujol va rebelar-se com el que era i el desencís es va apoderar de la gent.

L'estatut del 30 de setembre i els pactes per donar-li "carpetazo" a Madrid per part de l'Artur Mas a canvi de la presidència, les esmenes que hi introduia el dia després de l'aprovació el PSC, els subsegüents estadis que s'han esdevingut després d'aquell ignominiós capítol del "pactisme" català que han acabat amb la fatídica sentència. Sumem-li la corrupció, la crisi, els malentesos, l'individualisme que ha creat l'enginyeria social dels publicistes i el sistema del capital i els grups que, sistemàticament, es dediquen a repetir que tota la política -i els seus membres- són iguals i desastrosos. Aquests últims, els que diuen això, no només vénen instigats pels acusats de corrupció -en especial CiU-, que també, sinó que provenen d'un emprenyament generalitzat del qual s'aprofiten. Perquè? per a res. Per no arribar a enlloc. Per no saber donar cap alternativa i rebel.lar-se com uns perdonavides -també en deia estraperlistes salvapàtries- que no saben ni escombrar casa seva.

El caldo de cultiu de tot això perjudica a tothom. Això sí que és cert. Fer passar bou per bèstia grossa dient que "tots són iguals", no anar a buscar el detall i reflexionar el més mínim sobre el que se'ns ensenya a la TV o es diu a les tertúlies de la ràdio fa que s'arribi a conclusions confuses i que, al final, la meitat de la gent es quedi a casa el dia que s'hagi d'anar a votar. No és la classe política la que no representa el poble, en tot cas és algú concret -algun grup concret- el que no la representa i, no obstant això, tindrà els vots i capitanejarà una societat de misèria democràtica. Els que es quedaran a casa seran aquells que serien els únics que podrien contrarrestar-ho.

Esquerra no s'ha aprofitat del diner públic ni ha tingut convenis extravagants ni anotacions manuscrites de comissions al marge de factures, ERC ha fet feina i molta des del govern per a l'alliberació nacional d'aquest país, ERC ha estat la única garantia de que no s'acceptés res que no estigués per sota d'uns mínims de la dignitat d'aquest poble i ERC ha tingut els cotxes oficials que li pertoquen als per els consellers que ha tingut, ni més ni menys -de fet, probablement menys-. Potser l'error és no haver-se sabut desmarcar d'una manera prou mercantilista de l'oficialisme*?



*entengui's mercantilista com de "màrketing", no s'ha sabut vendre perquè no ha volgut utilitzar els sentiments com fan els altres sistemàticament.

diumenge, 11 de juliol del 2010

Tots som pops!

Erem molts a Barcelona ahir. No sé quants però molts segur. Hi havia moments que era impossible moure's. Que diguin el que vulguin però erem molts. Tots per denunciar que ens l'han fotuda. A tots els que hi erem ens han près el pèl aquells que porten 30 anys dient que som en un estat que té una constitució respectuosa amb les "nacionalitats" històriques. Tots els que hi erem sabem que ens han enganyat -o almenys ho han provat-. Perquè tots ens sentim part del mateix. Cadascú a la seva manera però del mateix, en definitiva.

La marxa d'ahir és la més important dels últims vuitanta anys a Catalunya. Ho dic perquè ho penso. Un partit socialista amb una cúpula de gent que va venir de fora del principat fa anys ahir també era a la manifestació. En un moment en el qual el concepte d'identitat s'ha tornat més laxe que mai i en el que un pop visionari és el símbol de la pàtria veïna -no obstant ser la veïna, la marea de nacionalisme messetari té una gran capacitat de "colar-se" per osmòsi mediatico-social a casa nostra- s'ha aconseguit que un milió de catalans respongués a la crida d'una tarda de dissabte de juliol per exigir el nostre dret a decidir. És gran, molt gran.

S'ha parlat molt de l'endemà. L'endemà és el dia en el que la selecció Espanyo-barcelonista juga la final -ho està fent en el mateix moment que escric aquest post- del mundial. Si guanyen em temo que tindrem una rebaixa inmediata d'espectatives. Rebaixa proporcional a la quantitat de banderes "rojigualdas" de celebració que es vegin pels carrers del principat -siguin les que siguin, des de Madrid diran que són moltíssimes més que les catalanes que hi havia el dissabte a Barcelona-. Sabent-nos vulnerables en aquest punt, prenem-ne nota i preparem els contraarguments. Si perd, la flama encesa el dissabte durarà més dies. És responsabilitat dels polítics que aquesta flama no s'acabi d'apagar del tot i aprofitar-la per actuar envers l'inmobilisme.

Ahir, al mig del batibull, vaig sentir molta gent defensant el país en castellà i, sobretot, un clam important: "ara ja els hi hem demostrat als polítics que ens tenen al seu darrera, ara que facin el que els toca fer sense por". És per això que no dubto gens ni mica que aquell grup que s'atreveixi a fer el pas de portar el país a saltar la paret constitucional tindrà el recolzament del poble. Ara és el moment. Som-hi i posem-nos al capdavant. Per això hem lluitat.

dijous, 8 de juliol del 2010

L'Estatut és mort. Visca l'Estatut!


Aquests dies no escric massa. No se si és la calor tòrrida i paralitzant o bé el mal regust de boca de la voluntat "d'unitat" mostrada aquests dies per alguns. De vegades sembla ser que els catalans som més capaços d'unir-nos al voltant de la passió per la "roja" (amb la "j" com a [h]) que per la passió per el que si que ens és propi -i que ningú em vingui a dir que la "roja" també ens és propia ara... crec que ja hem arribat al límit de les "rebaixes" a dia d'avui, amb tots els respectes-.

Des de la fatídica -o no- sentència de l'estatut s'han esdevingut unes quantes coses que, malgrat ser previsibles, són bastant empipadores. En primer lloc l'aigua al vi que alguns -els de sempre, premsa lliureassociada als hegemònics ja siguin de color vermell o blau- han tirat a la sentència en sí mateixa -que si no n'hi ha per tan, que el TC ha donat la rao a Catalunya i no al PP, etc.-. En segon lloc, les corredisses per aconseguir la raonable comoditat o incomoditat d'una autoritat -i quina autoritat!!- per anar al darrera d'un o altre lema o "només" d'uns colors. Sume-m'hi l'acatament explícit d'alguns, l'implicit dels altres malgrat el seu enuig, l'alegria dels "fans"de les aus marines i, el que més em rebenta, la frase següent: "-és que es clar... amb tot això de l'estatut ens varem posar en un cul-de-sac evident, i ara qui ens treu d'aquest embolic?".

En aquesta situació "d'atzucac amb Espanya" hom pensa que és el moment propici per donar una resposta contundent i clara del poble de Catalunya. I sobretot, una resposta única -és a dir, amb unitat-. Unitat per a què?

Ahir, una ciutadana de peu amb les seves cabòries personals del dia a dia -i no precisament properes a la trifulga política- em va fer notar que ara era el moment perquè tots sapiguem aprofitar l'espurna d'enuig que produeix el cop que ens hem donat tots contra el mur constitucional. Hem de saber canalitzar l'energia de tots aquells que no hi estaven acostumats i que, potser per primera vegada, entendran els que ja fa anys que veiem que l'única solució és saltar-lo.

Per acabar el post una petita falca:

És cert, Esquerra ha portat el país a un atzucac. Esquerra ha portat el país a fotre's de cap contra la paret. És cert, Esquerra ha fet despertar el país de la letàrgia. Ja era hora.


PS: no oblidem que a la manifestació d'aquest dissabte no es defensa l'Estatut sinó que es defensa allò que va voler el poble de Catalunya en referèndum -casualment és l'Estatut, sí ,però podria haver estat una altra cosa- i que ara s'ha tombat per voluntat de 10 senyors de Madrid que no ens representen.