diumenge, 1 de novembre del 2015

ANEM A TOTES, AL CONGRESO

Ara sí, ara ja tenim Parlament, tenim Molt Honorable Presidenta i tenim acord per a fer una cosa històrica, única i malauradament més excepcional que no pas regular: donar compliment a un mandat a les urnes. Un mandat clar i explícit de la ciutadania, expressat en pau i amb un somriure.

El passat 27 de setembre el Poble català es va expressar amb moltíssima claredat: va votar independència. Va decidir que volia poder decidir sobre tot allò que li afectava i tot allò que li afectaria en un futur a les generacions que vinguessin.  Aquest país s’ha decidit a fer normal allò que és normal arreu del món: la democràcia i que siguin els ciutadans i no els tribunals els que escullin el seu futur polític. Catalunya ha madurat i ja no té por.

            Així mateix encara queden moltes coses per a fer i tot just som al principi, que ningú s’enganyi doncs l’Estat espanyol no posarà res fácil. Hem d’aprofitar totes aquelles eines que tenim al nostre abast per poder fer d’aquest procés un camí amb un final proper i ben conclòs. Depèn de nosaltres però cal ser espavilats i, com deia, no perdre cap oportunitat d’explicar-nos ni deixar perdre cap recurs.

En aquest sentit hi ha qui creu que no cal presentar-se a les eleccions espanyoles si creiem realment que estem fent la República Catalana. Doncs bé, precisament perquè l’estem fent segurament és més convenient que mai presentar-s’hi, tenir veu a Madrid per, mentre construïm la República, fer-nos sentir a través de la seva tribuna. Oi que no volem donar-los tots els recursos a aquells que, des de casa nostra, lluiten per cohartar-nos més i més la llibertat? Doncs precisament d’això es tracta. Ells ja sabem que en tindran de força, no els ho posem més fácil. Sempre som a temps de deixar d’anar al Congreso un cop ens haguem desconnectat.

Així doncs, cal presentar-nos el 20D amb tanta feina feta aquí com puguem, amb les coses clares i sense pors. Amb el convenciment que el millor que podem fer és no abaixar mai el cap, cal fer-ho amb un clar accent social i dient, les vegades que sigui necessari, que aquí no estem fent res per treure drets a ningú sinó per donar-ne de nous a tothom.


Cal fer-ho amb la mà estesa i amb generositat, amb gent independent que ho encapçali, valenta i sense complexos. També ens cal gent experimentada en la dinàmica parlamentària, el millor de cada casa. La terra, allà, és més hostil que aquí. Així es construeix un país, amb tothom i al servei de tothom i cobrint tots els fronts. Així construirem la República Catalana.

divendres, 25 de setembre del 2015

EL VOT DE LA TEVA VIDA.

Ja fa onze anys. Fa onze anys que un home extraordinari ens va deixar. Un home senzill, sense deutes, treballador incansable, amigable, familiar, lluitador i amant del seu país. Un de tants d'aquests homes senzills i obrers que durant molt de temps va creure en el Pujolisme dels vuitanta com la única solució al ressorgiment de la Nació catalana després dels quaranta anys de dictadura. Llavors encara teníem por. Llavors les coses s'havien d'anar construïnt i, amb un horitzó ben clar, algun dia es materialitzarien en la plena llibertat pel nostre país. 

Avui em ve de gust explicar una cosa que no he explicat mai a ningú i estic segur que el meu pare, sigui on sigui, i si creu que pot ajudar a convèncer a algú no l'hi sabrà gens greu que expliqui:

Ell estava malalt, li havien diagnosticat una malaltia d'aquestes que tots temem, que tots hem vist i viscut i que pensem que no ens tocarà mai, fins que ens toca. Un càncer. Malgrat tot i després de saber perfectament com podia desenvocar la malaltia el meu pare, suposo que per no posar-nos en cap compromís ni entristir-nos, mai ens va voler parlar del possible desenllaç. Ben al contrari, s'ho agafava com si fos un fort constipat (ja m'enteneu... "som-hi que no ha estat res i demà més!"). Un dia, com qui no vol la cosa, jo estava tot capficat i preocupat. Amb sigil vaig entrar a la seva habitació quan Ell no hi era (potser s'havia anat a fer unes proves a l'hospital, no ho recordo). No vaig entrar-hi per fer el tafaner sinó per, senzillament, reflexionar. Era un lloc tranquil. Vaig veure un sobret petit a la tauleta de nit, al meu pare li agradava dibuixar i escriure i Ell hi havia fet un esbós de l'escut de Catalunya al damunt. Què hi havia dins d'aquell sobret? Mai ho he sabut però sempre m'he imaginat que hi havia un poema pòstum dedicat a la seva pàtria que Ell tan estimava. Mai en va parlar, mai l'hi vaig preguntar. Mai l'he vist enlloc més. Només sé que Ell, en el moment funest de veure com la vida se li podia escapar de les mans, va pensar en el seu país.

Diumenge, pare, votaré per tu. Votaré per aquells que van voler arribar fins aquí i es van quedar a mig camí. Votaré per tu perquè vas lluitar cada dia de la teva vida pensant en donar el millor per la teva gent, per nosaltres i per el teu país i ho vas fer sense fer soroll i mirant endavant sempre. Eres un home extraordinari i mereixies un país. Diumenge, pare, votaré per tu.


dimecres, 15 de juliol del 2015

PER LA LLIBERTAT I LA DEMOCRÀCIA, COM ENS HEM DE VEURE!

      Doncs si, ja ho veieu. Un acèrrim convençut que la millor fórmula per concórrer a les eleccions el 27 de setembre era en llistes separades ara dient a tothom que el que hem de fer és votar la llista del sí. Aquests dies, aquests mesos han estat complicats i difícils. Les discussions en el sí del catalanisme polític i més concretament en el sobiranisme han estat, com sempre, caïnites i fratricides. Res de nou.

En la història del catalanisme l’entesa és més una anècdota que una constant. I és així perquè el catalanisme, com poques d’altres tradicions polítiques, encarna fortament allò que molts volen amagar i que és un concepte poc de moda que es diu: la lluita de classes. Va més enllà dels egos i dels partidismes (termes als que molts han volgut reduïr-ho els últims temps). Sigui com sigui els temps són el que són i del que es tracta és de votar.  Votar sobre el futur polític de Catalunya. La gent d’Esquerra ha hagut d’acceptar allò que no volia, allò que considerava una mala fórmula i un error perquè sumava poc o, fins i tot, restava. Primer perquè diluïa la capacitat de fer escollir entre diverses maneres de veure el país i el futur (front candidatures del NO que cobreixen tot l’arc ideològic), i segon perquè es corria el risc de convertir les eleccions no en una consulta per la independencia sinó en un plebiscit a favor o en contra d’Artur Mas. Sense comptar que totes les estadístiques ens indicaven que una llista de convençuts sumava menys que una varietat de llistes ideològiques.

Arribada la #cimeraindepe del passat dilluns tots estavem espectants. Qui més qui menys tenia coll avall que la llista civil podía tirar endavant amb “algún matís”. Finalment, l’únic que te la clau per convocar les eleccions va exigir llista amb polítics i, les entitats tractant-lo talment com si fós el fill pròdig (aquell que hem de cobrir de regals i permetre-li tot, no fos cas que li agaféssin ganes de tornar a marxar del sobiranisme) van decidir que se li havia de fer cas, sí o sí. Esquerra, en el que probablement és l’exercici de pragmatisme i generositat més gran de la història del catalanisme, decidí acceptar.

I aquí ens trobem, així ens hem de veure. Ara, la nostra tasca és mirar endavant. Assumint el repte. Un repte titànic i probablement més que no pas si s’hagués fet amb la fórmula que proposava Junqueras. Cal fer la millor llista i calen compromisos concrets i explícits per fer la independència a curt termini. Si ho treballem de forma incansable estic segur que podem assolir l'èxit que ens cal.

Ara sí, per primera vegada en la història d’aquest país el 27 de setembre de 2015 decidirem sobre el futur polític de Catalunya, decidirem sobre la independència. Aquest era l’objectiu i no podíem permetre, de cap manera, que ningú tingués excuses per saltar-se el moment. Com em deia un company fa poc: ens hem empassat gripaus però als que busquin excuses els hi farem empassar la independència.

Anirem Junts per guanyar el 27S i no farem ni deixarem fer un sol pas enrere.

Per això REMAREM, CONVENCEREM I, SOBRETOT, GUANYAREM!! 

dimarts, 2 de juny del 2015

EL PROCÉS DEL POBLE?


Si, aquestes passades eleccions no han estat unes eleccions municipals més. És evident que éren properes com sempre i votàvem “l’alcalde” o, en alguns casos, contra Ell. Així mateix aquesta vegada el contingut programàtic supramunicipal ha estat més tingut en compte pels electors que mai. Sobretot en poblacions més grans i amb una especial incidència a l’àrea metropolitana.

Estem immersos en un Procés d’emancipació nacional en el que avancem a marxes forçades. Sovint avancem malgrat les dinàmiques que ens encallen. Les dinàmiques de partits o de misèries personals tan pròpies i històriques de l’ADN del catalanisme polític. Així doncs, aquestes eleccions municipals han posat de manifest dues coses bàsiques a la meva manera d’entendre:  la primera és que l’ambigüitat en el posicionament respecte el Procés és vist amb desconfiança pels electors (sobretot en les forces de dretes) i la segona el gir a l’esquerra i el reforçament de les forces que porten el missatge de la cohesió i la política social al programa.

Així doncs el país ha parlat clar i, en especial, a l’àrea metropolitana. Tots els que han apuntat que el Procés es debilitava perquè electoralment s’havia castigat a CiU s’obliden que les forces clarament independentistes (ERC i CUP) han pujat pràcticament a TOT arreu on s’han presentat i, a més, han trencat barreres històriques a zones típicament hostils al sobiranisme. Caldria, doncs, que més d’un i de dos prenguéssin nota del que està passant amb tot plegat. La crisi passa factura a les actituds del neoliberalisme o l’immobilisme econòmic i els avaladors de les retallades. El país fa un tomb cap a l’esquerra i els lideratges del procés d’independència també basculen. Ara, els que històricament s’han cregut els amos del país també és normal que ara creguin que se’ls escapa alguna cosa entre les mans. Potser cal, també, que facin alguna reflexió. No és el discurs independentista el que falla, que no s’equivoquin. Precisament al contrari, aquest es reforça i es posa al servei del benestar de les classes populars, històricament més mal tractades a tot arreu.

Cal que tots des del nostre accent particular remem a favor de la llibertat de Catalunya, sabent que no será un camí de roses ni exempt de perills (no cal enganyar ningú) i riscos, si bé l’objectiu s’ho val. Veiem com les persones han escollit no només en clau nacional sinó també en clau social, és en aquest punt on cobra molt de sentit el full de ruta acordat el 14 de gener per ERC i CDC (ruta a la que espero que s’acabin sumant d’altres). Les eleccions del 27s han de ser un plebiscit per la llibertat i tots hem de poder dir quin model de país volem i com ho farem per posar-lo en mans dels seus propis ciutadans. 

La independència ha de ser un mitjà per la millora del benestar dels nostres ciutadans, ja sabem que és la única sortida. Però la independència com a finalitat finalista (disculpeu la redundància) no te cap sentit i menys si volem esdevenir majoria que ens dóni la força per assolir-la. 

dilluns, 18 de maig del 2015

EL MILLOR CALLDETENES DE LA HISTÒRIA

Formo part de la candidatura d'ERC Calldetenes. Tot un orgull com a veí de Calldetenes i com a persona que creu en un futur millor per aquest país. A continuació us enganxo un article que crec que resumeix molt bé qui som i què volem.

Som una candidatura completament renovada, una candidatura amb moltes ganes i il.lusió de fer el MILLOR Calldetenes de la història. 

Sota la marca ERC es va gestar i negociar l'Institut i la Variant. Reunions maratonianes i negociacions eternes amb governs d'un i altre color polític van anar materialitzant-se. Fins i tot en l'última legislatura i des de la oposició estant ERC Calldetenes va ser qui va fer agafar el compromís al Govern de la Generalitat de finalitzar i inaugurar l'Institut. Una delegació del partit i del grup municipal varem fer preguntes a través de les diputades Anna Simó i Marta Rovira que van acabar convertint-se en un compromís explícit per part del Departament d'Educació.

Pel que fa a la Variant, cal recordar que el primer govern d'Artur Mas (el que pactava pressupostos amb el PP) la va fer caure dels projectes pendents i, una vegada ERC ha tornat a ser decisiva pactant el suport parlamentari el projecte ha acabat tirant endavant.

Les medalles se les poden penjar els altres, que ho facin. La victòria, igualment, és de tots i és el que importa. Aquest és l'orgull que ens empeny a seguir treballant pel Poble.

Tot i la feina feta cal dir que hi ha coses que hem de fer diferent. Per això el nostre objectiu pels propers quatre anys és el de posar el Poble en mans dels seus veïns i veïnes. El carrer Gran i l'avinguda Pau Casals han de canviar una vegada estigui feta la variant. Perquè això sigui així cal que ENTRE TOTS ens arremanguem i pactem com volem que sigui. Des d'ERC Calldetenes us escoltarem les necessitats, les pors, allò que voleu i allò que NO voleu. Amb això elaborarem propostes concretes i viables i, finalment, les sotmetrem a referèndum. Com us dèiem, posarem l'Ajuntament en mans dels seus propis ciutadans. Sense subterfugis ni privilegis particulars. En definitiva, un projecte de Poble pensat i planificat per a les properes generacions i que no esdevingui la solució d'un o altre sinó la que sorgeixi fruit del debat i la negociació col.lectiva.

El nostre candidat proposà a la resta de grups el de limitar voluntàriament els mandats a Calldetenes a 8 anys. De moment, només recull el guant un dels grups que ja ho porta al seu programa. El grup de CiU, però, sembla que no vol ni sentir-ne a parlar. Nosaltres insistirem en que és la millor fórmula. La fórmula que evitarà errors del passat.

Farem un Nou País i també el farem des de Calldetenes. Institucions amb les parets de vidre totalment transparents i amb els seus membres que assumeixin riscos, sense por. Pel Procés. Pel País. Ajuda'ns, doncs, a fer el MILLOR CALLDETENES DE LA HISTÒRIA. Ajuda'ns, no tinguis por i vota Esquerra Republicana de Calldetenes el proper 24 de Maig.

dimarts, 20 de gener del 2015

El comptador a 0? NO, gràcies

La setmana passada fou la setmana de l'Acord. 

Dies enrere semblava que ens acostavem a un precipici, com aquell que sap que inexorablement acabarà caient sense remei a un pou que no sap ben bé on porta. Vaja, el "susto o muerte" de tota la vida (disculpeu la llicència). 

Sigui com sigui tots pensàvem que si no hi havia la foto de Mas i Junqueras donant-se la mà públicament tots tindríem la sensació que s'havia acabat, que el Procés aniria directament pel pedregar i que almenys, per molts anys, no tindríem el somni anel.lat. A més, des d'un sector molt majoritari es predicava per terra, mar i aire que la culpa de tot plegat seria la inflexibilitat, només, d'ERC fent-ne responsable de no obtenir la independència al partit que sempre l'ha defensat i, gairebé sempre, en solitari. Des de les CUP s'hi posaven de costat com qui la cosa no va amb Ell (per, el dia després de l'encaixada, sortir a criticar-ho... tot sigui dit) tot i haver estat ELS PRIMERS a descartar de ple la llista unitària. 

Junqueras sabia perfectament que la única manera de desencallar l'assumpte era intentar buidar d'excuses l'argumentari, en forma de condicions innacceptables, del President. I la única manera de fer-ho era... acceptar aquestes condicions. Així doncs el divendres anterior i en roda de premsa de la secretària general Marta Rovira, ERC acceptava una proposta vergonyosa que pràcticament tothom trobava absurda. Fins i tot dirigents de CiU no sabien com ficar-s'hi quan se'ls hi preguntava pel tema. Des de CiU es van afanyar a dir que no era una proposta seva (malgrat haver-la plasmat en un document dies abans). ERC estava EFECTIVAMENT (i a contracor) disposada a acceptar-ho si això servia perquè Mas avancés els comicis d'una vegada i deixés "lliure" el Procés. Tots els partits (també les CUP) han dit publicament que es va sotmetre a ERC a una pressió absurda i inaudita. 

En realitat, aquesta pressió va ser a canvi de res. Mas ja tenia decidit, fos com fos, que les eleccions serien el 27 de setembre (amb o sense acord) i que si li calia prorrogar pressupostos, ho faria per tal de tirar fins llavors. Així doncs, em temo que no és a Mas a qui li plau l'acord perquè el compromet (no només a convocar les eleccions) i el lliga a complir amb el desplegament de les estructures d'estat (pactades el 2012, per cert). ERC ha tancat l'únic acord possible amb els 21 diputats dels que disposa, l'únic que li permet, almenys, vigilar d'aprop i ser el garant que si no s'avança en el sentit pactat i publicitat almenys la ciutadania en tindrà constància sense embuts ni "astúcies". Alguns ja no farem, MAI MÉS, actes de fe.

Avui sentia a Quim Arrufat (CUP) dient que Ells han suspès la seva participació en la negociació en el full de ruta. Caram... potser algú que els hi digui traïdors o que els faci veure que remen en contra del Procés i que són els responsables de que encalli, no? Sinó és així... no ho entenc. O bé.. potser si que ho entenc.

El que sí que és exigible és que la negociació del full de ruta sigui explícita, amb llum i taquígrafs i amb les posicions de tots (DE TOTS) damunt la taula. Penso que el que donarà l'impuls necessari i la recuperació d'alguna de les il.lusions perdudes (i que són tan necessàries) en aquests dos mesos serà el pacte no d'uns sinó de tots els partits en el full de ruta que hem de portar al programa el 27s2015. 

La millor manera d'evitar la frustració i la pèrdua del moment serà anunciar-ho abans de les municipals i així també les convertirem en un plebiscit.

divendres, 2 de gener del 2015

RESPONSABILITATS...


Des del 2012 la col.lectivitat catalana que se sent nació ha passat de la inmensa il.lusió (recordo que quan Mas va dir que convocava les eleccions per saber "la voluntat d'un poble" a un important diari digital van titular: "últimes autonòmiques", com convertint-les en plebiscit) a una frustració i desconcert molt gran. La incertesa d'allargassar això de "el Procés" des de la institució que ens representa no és entès per la gent i, òbviament, genera rebuig cap a tots aquells que formen part de la Generalitat (el Parlament és l'òrgan legislatiu i també en forma part, no només el Govern). Cal destriar bé qui és qui i què fa qui en cada lloc, sinó caiem en l'error injust d'acusar sense mirar i augmentar, involuntàriament, la frustració i el perill d'acabar amb la il.lusió i l'empenta.

Cal observar, pas per pas, com hem arribat fins aquí i potser posarem una mica de llum al perquè hi som i que cadascú jutgi per si mateix. Tampoc cal buscar culpables sinó que tothom sàpiga qui actua DE VERITAT en pro de la independència i qui no, o bé qui només la instrumentalitza. Cal poder escollir amb criteri i per això cal tenir tota la informació.

Els dies posteriors al novembre del 2012 hi va haver una primera càrrega contra ERC (alguns no s'estalviaven els retrets explícits) davant la negativa de Junqueras de formar part del Govern de Mas. El President, doncs, no portava la independència de Catalunya al programa i, en comptes d'això, hi portava fer una consulta als catalans (no ben bé un referèndum sinó quelcom que ja veuríem com es concretaria). Junqueras no tenia cap intenció d'entrar en un govern del qual no estava segur que compartís REALMENT el mateix objectiu. Durant la campanya electoral, però, en cap moment hi va haver cap retret entre ERC i CiU (bé, algun "tripartiteros" es va escapar de la banda del partit del President però res de calat), va ser una campanya ordenada. 

Després d'escampar una gran pressió mediàtica contra ERC per forçar la gent de Junqueras a ser proclius de l'entrada al Govern (sempre formes, només formes, cap concreció) i al veure que això no fructificava (al final el temps anava passant i CiU no tenia manera de demostrar que podria tenir govern estable sinó pactava amb algú) es va decidir acceptar el pacte parlamentari que li proposà Junqueras. 

Aquest pacte contemplava la realització d'un referèndum d'autodeterminació (diguem-ne "dret a decidir". Allò que deia de les formes) no més enllà del 2014. Recordem l'estira i arronsa d'aquell moment perquè CiU volia el "referèndum" tan tard com pugués (així s'asseguraven estirar-ho tot fins el 2016) i ERC tan aviat com pugués (simplement perquè tan la ANC com Òmnium i la resta de partits creien que era quelcom que s'havia de fer sense més demora, això sí, sense discutir-ne el lideratge). CiU al.legà motius tècnics i el seu "fer-ho bé". Després va arribar el sainet de concretar la data i la pregunta que va costar Déu i ajuda però sigui com sigui i per la generositat de tots va acabar sortint. 

Passat tot el calvari del "fer-ho bé", és a dir, demanar la transferència de competències, fer la llei de consultes, etc, recordem com Mas ja va deixar anar el globus sonda de fer la consulta en  "forma de plebiscitàries" EL 2016 (!!), això va causar un gran estupor entre l'independentisme i va haver de matisar-ho Ell mateix. Recordem com més tard, al mes d'agost, que alguns mitjans es van tornar a fer ressò que el President deia que les plebiscitàries serien, en principi, el 2016.

Varem arribar al moment del TC, La suspensió del 1r decret i el moment en què el President va decidir que NO tirava endavant la consulta convocada acatant el Tribunal. Va ser un punt d'inflexió i m'atreviria a dir que va ser EL punt d'inflexió de tot plegat. Com em digué algú llavors: 
"Teníem el país disposat a saltar el mur el 9N i algú el va apujar cent metres mes i no pas el TC, precisament". 
Alguns varem estranyar-nos quan Mas digué a TV3 que "sinó ens deixen fer la consulta amb el motor haurem d'obrir les veles" perquè això és quelcom que no estava pactat amb cap partit, és a dir, la tan publicitada unitat passava a ser forçada, una adhesió incondicional. De no adherir-s'hi (malgrat no ser el compromès durant la campanya electoral) hi hauria tot un seguit de retrets i l'artilleria mediàtica tornaria a sortir contra, bàsicament, ERC. Efectivament, una reunió de patums mediàtiques (històricament afins a CiU) a Palau tres dies abans de "l'anunci" de l'obertura de les veles no augurava res de diferent que no fos preparar la venda i el canvi de consulta, abans referendum, per procés participatiu i, a la vegada, carregar-se per terra, mar i aire, a aquells que denunciessin que això no era el que havíem quedat. 

L'argument clau utilitzat era l'acusar a Junqueras d'haver trencat la unitat (la qual cosa és falsa atès que la unitat la va trencar el Govern passant per sobre de tots el partits i tirant endavant el "procés participatiu" de forma unilateral. D'altres arguments "acoso y derribo" serien els típics de: "Junqueras m'ha fallat, jo era votant d'ERC i ja no ho seré més, això repetit mil vegades a les xarxes socials per a causar desànim i sensació de desacord per part d'ERC. 
La nit de la reunió a Pedralbes Junqueras ja va dir, avançant-se als esdeveniments que ja preveia, que només acceptaria una LLISTA UNITÀRIA (i de tots) si era per fer una DUI (d'això ja ningú s'enrecorda, per cert). 

Després de l'aclaparador èxit del Procés Participatiu (això si que ho havien "preparat be" sense haver-ho parlat MAI amb ningú més. Qui sap si quan Rajoy va sortir al Juliol dient "estoy muy tranquilo pues Mas me ha dicho que no hará nada ilegal" ja sabia això de les "veles") l'únic ús que va fer dels SíSí emesos (si, el mateix Mas va dir que el nou 9N no generava mandat i que calia una 2a volta) va ésser preparar una conferència en la que vindria dir quelcom així: 

1- us heu de posar darrera meu i sinó no hi ha segona volta (recordem que inicialment marcava les plebiscitàries el 2016) i només la "meva" llista pot representar bé l'independentisme (tot això edulcorat amb un "si cal m'hi poso al final", cosa que l'endemà mateix va matisar dient que no és bo canviar de lideratges a mig procés. I amb l'afegitó del "jo dic com es transformen unes eleccions en referèndum" sense tenir en compte que les llistes del NO serien plurals i amb contingut més enllà d'aquest NO). 

2- el full de ruta és tornar a començar per "fer-ho bé" i fer les estructures d'estat per acabar tornant  a fer un referèndum d'autodeterminació (és a dir... les eleccions-2a volta no generen el mandat democràtic per se??? llavors.. perquè varem fer el "procés participatiu" i perquè ara hem de fer "plebiscitàries"?) i aquestes estructures d'estat preparatòries són les que estaven pactades que faria el Govern i no s'han fet. 
Curiosament ERC havia complert TOTES I CADASCUNA DE LES SEVES RESPONSABILITATS en el Pacte que eren, bàsicament, donar suport parlamentari (introduïnt matisos i transaccionant les propostes de CiU) mentre que el Govern ni ha fet la consulta pactada (NO, no varem votar... varem PARTICIPAR) ni les estructures d'estat que s'havien de fer). 

3- s'ha de fer sense sigles perquè així TOTHOM s'hi senti representat. Si? tothom?? tothom se sent representat per un banquer? per un empresari de foment o per un desnonat de la PAH?. de veritat que ERC, com a partit independentista que és, s'ha de dissoldre al costat d'uns altres partits que tenen un secretari general que explícitament NO vol la independència i els altres que tenen un mètode inconcret (que no acaben d'explicar mai) de com arribar-hi? 
El més important de tota la conferència, des del meu punt de vista, fou el "per protegir els partits". Quins partits President? els proclius clarament a la independencia ja porten anys presentant-se a les eleccions i no tenen pas cap por de fer-ho portant la independencia al programa, surti bé o surti malament...

L'emissió d'un comunicat de la ANC avalant la proposta de Llista unitària del President va acabar d'aplanar el terreny perquè l'artilleria mediàtica pugués tornar a l'atac i posés tota la pressió i responsabilitat a ERC. Junqueras i el partits proclius a la independència (CUP, Procés Constituent, etc) no estaven per formar part d'una proposta que no aportava res, en realitat, al procés, sinó més inconsistències i procrastinació. Durant més d'un mes al país només s'ha parlat del format i molt poc o gens del què (allò que deia de les formes). S'han utilitzat arguments qualitatius bastant líquids com el "és que la LLU generaria prou il.lusió" (depèn... hi ha gent que diu que segons qui hi vagi no la votaria pas per més independentista que sigui), s'ha passat a l'atac directe, a l'insult i al "traïdors, tripartiteros, botiflers", de sempre. Sens dubte, una actitud que segur que ajuda molt al foment de la unitat
Passats els dies, i fluixet perquè potser no calia que se sabés massa, es va conèixer que a la ANC hi havia hagut una flagrant manipulació de la comptabilitzaió de les actes de les territorials durant el debat que hi va haver sobre LLU o candidatures diverses. Mai la ANC ha sortit a demanar perdó però sí que hi ha hagut algún matís. Forcadell ja ha dit que la "llista unitària de la ANC no només és la de ERC+CiU" però res més. Així doncs... a qui li interessava MANIPULAR LA ANC I PERQUÈ? aquesta és la manera? NO, NO NOMÉS SÓN LES FORMES.

Sigui com sigui ara ens trobem amb un Govern que es parapeta a la seva cadira amb l'argument que "si les eleccions no són com jo dic i vull que siguin doncs no les convoco fins el 2016" (recordem a Mas dient-li a Terribas que les plebiscitàries ja serien el 2016 oi? doncs això.). Així mateix el principial soci de Mas, Unió, són els primers que expliciten NO voler cap llista unitària i ni molt menys que al programa hi hagi la independència.

Com, després de tot això, encara algú pot assenyalar a ERC o a Junqueras com a responsables d'encallar el Procés? és senzill, s'exigeix a ERC que obligui a CiU (o a la gent de CiU) que facin allò que sembla que no volen fer (o bé no s'atreveixen). Si ERC no fa aquest paper se la culpa i se la castiga. Doncs em sembla que molts hauran de seguir esperant, ERC no és ningú per forçar CiU a fer res. CiU ha de fer el seu camí i si CiU no vol portar la independència al programa que no ho faci però que no enganyi a ningú. Cal recordar que CiU i ERC fa uns 30 anys que sumen majoria absoluta al Parlament de Catalunya. La única cosa que caldria és que CiU portés explícitament la indpendència al programa i això, pel fet de ser el partit més gran del catalanisme, ja us asseguro que convertiria les eleccions en excepcionals. Si realment Mas i CiU vol la independència segur que no dubtaran en fer-ho, convocar eleccions portant la independència al programa electoral. 

La llista unitària nasqué morta i el President ho sabia el dia que va fer la seva conferència, tan la CUP com ERC, ICV i UDC ja ho havíen manifestat d'antuvi. Així doncs, i com li he llegit a algú últimament, la proposta de Mas va ser un acte d'hostilitat directa contra ERC perquè ja coneixia la resposta. Perquè? què pretén atacant a ERC? El més lamentable de tot és que molts posin els dos partits al mateix sac quan ERC ha complert amb tota la seva part del pacte i CiU CAP ni un. A ERC se li demana quelcom que no li pertoca, és CiU que s'ha de definir i si no ho fa doncs la votarà qui ja li sembli bé i si ho fa... també!

Malgrat tot tard o d'hora els catalans tindran la ocasió d'elegir entre independència o no en unes eleccions (serà al maig com a molt tard si el President no les convoca abans). Serà bo que tots els que vulguin concórre-hi esclareixin la seva posició al respecte i segur que els ciutadans sabran elegir qui els pot conduïr amb pas ferm cap a la independència. 

ps: per cert, a tot això tinc ganes d'afegir que a dia d'avui 02/01/2015 des del Palau de la Generalitat encara no s'ha fet CAP OFERTA REAL I FORMAL a ERC per entrar a Govern malgrat haver repetit per activa i per passiva (ara ja no, per descomptat) que era Junqueras qui rebutjava entrar-hi. No oblidem que al debat de política general va oferir-se explicítament per ajudar a blindar la consulta i la resposta fou: "no es preocupi, la consulta ja està blindada".

pss: en una altra entrada parlaré de la querella i la suposada "insubmissió" de Mas al TC