dimarts, 28 de desembre del 2010

Govern Llufa?



Si l'altre dia deia que "avui és nadal" ara diré que "avui és sants innocents".

Potser és casualitat que avui és el dia de les bromes però per a més d'un que ha votat CiU les passades eleccions potser el podrem titllar d'innocent després de la presentació d'aquest flamant Govern.

Deixeu-m'ho dir ben clar: el Govern Mas em sembla una amalgama grisa i d'un perfil clarament dretà i espanyolista. Digne del que faria "UPN" a Navarra o el PP a Madrid, col.locar la seva burgesia al poder, una burgesia que no hi entén pas en això dels "regionalismos periféricos" però que sí que hi entén a l'hora de tapar-se les vergonyes i fer pinya entre els seus. Amb una única excepció, la incorporació d'un "ex" socialista (dic "ex" perquè han dit que ja ha entregat el carnet) per allò del maquillatge del "talante".

Després del gran discurs del Concert econòmic, la brama constant de com de traïdora n'era ERC per haver estat al govern amb uns malvats i perversos socialistes (per espanyols.), després del "dret a decidir", de la "transició nacional" (article d'en Jordi Casals), etc. resulta que ens posen de Presidenta del Parlament a una persona amb dos cognoms ben catalans però que té un accent de l'idioma com a mínim "estrany" (però es veu que aquí ningú es queixa. Ara, d'en Montilla vaja quin botifler que no sap parlar... oi? no serà el seu origen humil el seu problema?), o una consellera de justícia que precisament la impartia (la justícia) intentant evitar que Arenys de Munt fés la consulta cívica independentista, etc. (farà les delícies del PP i de C's, de ben segur).

Tampoc no deuen voler que ens recordem com de dolents eren els del Tripartit , segons Ells, varen col.locar els seus amics i amigues en tants càrrecs quan ara resulta que existeix igualment vicepresidència (Joana Ortega... sens dubte una persona amb un expedient marcadament catalanista, disculpeu el meu sarcasme), o la secretaria de presidència (Francesc Oms... clar, "bé que ho diu Ell que és independentista!" I QUÈ? on es nota això?), i quan en Prenafeta es passeja tranquil.lament per la presa de possessió de Mas, etc.

Tot això ja està passant i no fa un mes de les eleccions. No fa ni un mes que l'actual President prometia a tort i a dret el concert econòmic i l'exercici del dret a decidir del poble de Catalunya. El que segur que si que intentarà complir, però, és el manteniment dels privilegis dels seus. I no ens equivoquem, els "seus" ho són sense importar els cognoms que portin o de quin origen provinguin mentre siguin de la seva classe (la benestant, s'entén).

Però sabeu què? quan li dius a la gent et responen: "o mira, les coses són així".
En canvi, només fa dos mesos tothom et deia: "els d'ERC són els dolents traïdors i botiflers que ho han destrossat tot". Disculpeu-me però jo no entenc res.

dissabte, 25 de desembre del 2010

AVUI ÉS NADAL


Aquest és el meu primer post després de les eleccions al Parlament del 29 de novembre. Després d'haver entrat en un període de reflexió i observació que ha durat tots aquests dies, finalment, m'he decidit a escriure quelcom al bloc. Des d'aquí, també, aprofito per desitjar bones festes a tothom.

Avui fa 77 anys que el President Macià va morir. Set dècades després, amb una guerra civil pel mig i quaranta anys de silenci i dictadura l'independentisme "social" torna a ser hegemònic (o com a mínim no és gens marginal). La manifestació del 10 de juliol d'aquest any que està apunt d'acabar així ho mostrà.
Malgrat això aquest moviment no s'ha vist representat al Parlament com caldria esperar. Cal preguntar-se ben bé el perquè. Com és que cap (repeteixo, CAP) opció política no ha recollit aquest sentiment? Si bé és cert que ERC ha tingut uns resultats millors que la resta de forces explícitament independentistes no és menys cert que la suma de diputats d'aquestes opcions fan un resultat menor que en l'anterior legislatura on la única marca era Esquerra.

A ningú se li escapa que CiU te una afinadíssima maquinària de captació de vots amb un discurs ambigu i mètodes "d'osmòsi social". De fet el discurs de CiU és transversal (només de paraula) i permet que qui més qui menys es pugui sentir raonablement còmode o raonablement incòmode en el seu paraigües. Les formes, les cares, fins i tot els trajos i les ulleres d'algun dels dirigents estan estudiats. Tot és una gran parafernàlia de la màquina de captació de votants. El fons, però, és dubtós. En què es concreta el lema "una Catalunya millor"? On és la depuració de responsabilitats pel Cas Palau? On són les explicacions de Duran per l'aval al decret de donar milions d'euros a les concessionàries d'autopistes de Madrid? etc. La gent et diu: "això són coses que tu saps però que els que no estem en política no ens arriben i acabem votant pel que ens sembla que portarà més estabilitat".

Durant set anys CiU ha colat (per osmòsi, com deia abans) que el tripartit (en realitat Govern d'Entesa, però mai en van voler anomenar així) era una mena de monstre sense que puguéssin (ni tinguéssin la més mínima intenció de voler, la crisi econòmica i alguna relliscada puntual ja els hi ha fet prou la feina) demostrar el perquè. Ara ens diuen que segurament Ells no podran pas fer-hi massa res en tot això de la crisi perquè "no depèn d'Ells". En tot cas, però, em temo que per molts ciutadans el fet de que Artur Mas els hagi "alliberat" de la fera ferotge que representava el Tripartit ja serà molt a l'hora de passar comptes. Ells creen el monstre, Ells el destrueixen. Ergo, són els salvadors (per més que Mas digués que se sent servidor del país i no salvador. NOMÉS FALTARIA!).

La gent no ha votat independentisme, almenys no tota la gent que s'hi considera. La gent ha votat en contra del Tripartit. Crec que hem de tenir clar aquest punt per començar a construïr de nou. Ha pogut molt més el "qui dia passa, any empeny" de CiU maquillat al matí per falsos concerts econòmics i per la tarda amb una suavització de les sancions a la llei de política lingüística que no pas el fer el pas definitiu cap a la independència. Sembla ser, doncs, que ara no toca.
No obstant el pòsit de la manifestació del 10j resta en somort. Tinc la convicció que no es dissoldrà i menys si l'Estat espanyol continua fent de les seves amb les tisores. De ben segur que el Govern de la Generalitat del bipartit CiU (o tripartit provisional CiU + PSC) s'haurà d'espellongar per donar resposta a les tisorades nacionals. Alguna cosa em diu, però, que aquesta vegada no n'hi haurà prou amb el peix el cove o l'intent de refer ponts. Ara que Mas ja aconseguit arribar a la seva Ítaca particular si vol continuar-hi haurà de jugar-se-la.

Artur, tocarà algun dia o no?




dissabte, 20 de novembre del 2010

Sí, si sumen, pacten


Fa cosa d’uns set anys CiU ens deia que eren la garantia de l’estabilitat governamental de l’Estat espanyol. Es vantaven de ser els que havien abolit la mili i aconseguit un sistema de finançament magnífic, allò que se n’ha anomenat: peix al cove. S’oblidaven, però, de sengles pactes amb un PP amb majoria absoluta en la legislatura de la guerra d’Iraq –és a dir, en una època en el qual no era possible treure’n res del pacte perquè, ras i curt, ningú els necessitava-.

Fins l’últim dia li van donar suport. A canvi de què? De la seva permanència al Govern de la Generalitat. Tan era que el PP passés el corró del seu autoritarisme amb l’aprovació del transvasament de l’Ebre. Tan era que les obres de l’AVE fossin pitjors que la de la Seu per la tardança i que les de la presa de Tous per les seves deficiències. Tan era que s’estigués pactant amb el partit que va estendre la bandera d’Espanya més gran de tota la història a la plaza de Oriente –recordem, aquella bandera que només podia fer onejar un huracà de magnitud 4-. Tan era que Aznar decidís anar a l’Iraq en contra de tota la comunitat internacional i tot plegat basat en un estirabot testicular considerable. Era més important mantenir-se a la Generalitat que trencar el pacte estèril i vergonyant.

El tripartit de Convergència, Unió i Partit Popular fou lamentable i, sens dubte, un període que a la majoria de convergents els fa prou vergonya recordar. Aquest tripartit tan prolífic és el que, a dia d’avui, ningú ha dit que no es repetirà. Fa quatre anys, tornem a fer memòria, algú va haver d’anar al notari per dir que no es repetiria el tripartit “popularvergent”. Sembla ser, però, que ja ningú recorda aquest gest.

A CiU li sortirà gratuït –almenys a curt termini- el pacte tàcit amb el PP ja que aquests, probablement, no li demanaran res a canvi llevat de la investidura de Rajoy després de les eleccions estatals de l’any que ve. Molta gent, però, no entendrà aquest pacte. De ben segur que molts esperaran que CiU pacti amb ERC. Ho veig difícil, molt difícil. ERC exigirà aplicació del seu programa. ERC ho ha fet amb els socialistes, arrossegant-los a aprovar la Llei del cinema o a la realització d’un nou Estatut, sense ERC al govern el PSC mai hagués tirat endavant iniciatives amb aquesta ambició nacional. CiU, sempre que pugui, escollirà el PP perquè no els obliga a fer coses que els incomoden.

ERC va fer confiança als autonomistes de CiU els anys vuitanta –s’havia de bastir una institució i veníem d’on veníem, d’acord doncs-, ERC va fer confiança als federalistes el 2003 per fer un pas més enllà en una reforma de l’Estatut que Pujol havia negat infinites vegades. Ara, ERC, demana que se li faci confiança com a independentista i diu que no pactarà amb ningú que no es comprometi a fer un referèndum d’autodeterminació la pròxima legislatura. Algú més s’atreveix a mullar-se més que Puigcercós en aquesta campanya? Mai algú ho havia dit tan clar? Ras i curt, no, ningú i si cal remenem hemeroteques. Qui digui que abans de les eleccions del 2006 algú d’ERC havia afirmat que no es repetiria cap pacte amb el PSC no serà capaç de demostrar-ho perquè mai ERC havia dit que no ho faria. Qui diu que se sent traït és que escolta només allò que li interessa. Ara s'ha dit clar des d'ERC: o referèndum o res. Però, i CiU?

diumenge, 3 d’octubre del 2010

La Campanya dels Valents

Pàgina 9 del programa electoral d'Esquerra Republicana de Catalunya per a la Eleccions al Parlament 2010:

"com és obvi, si Esquerra te la majoria més un dels representants del Parlament de Catalunya proclamarà la independència però mentre això no succeeixi treballa per fer créixer el moviment social favorable a la independència i contribuïr a dinamitzar-lo, articular-lo, organitzar-lo i popularitzar-lo difonent el dret del Poble de Catalunya a esdevenir un subjecte polític en el ple concert de les nacions"

Aquí teniu el Programa Electoral d'Esquerra per qui vulgui consultar-lo en un format pràctic i elegant*: Link ISSU





*gràcies Joan per penjar-lo a ISSU!

dimarts, 28 de setembre del 2010

Vaga catalana


Demà faré vaga. Sí, i no per obligació. A la meva empresa m'han donat llibertat per fer-la (potser sóc privilegiat, ho reconec). La faré per convicció. No pels sindicats, sinó malgrat els sindicats (de classe i subvencionats) en faré. Crec que aquesta vaga ha de ser un clam de protesta, potser tardà però, en definitiva, un clam de protesta de tot allò que ens ha arrossegat a aquesta Gran Crisi des del 2006. Tinc dret a cridar, a la rebequeria i a protestar i és el que faré.

No crec que Zapatero hagi fet el que havia de fer però tinc dubtes de si algú altre se n'hauria sortit millor. Especialment quan tota aquesta crisi ha fet pal.lès la poca influència que pot arribar a tenir el poder civil organitzat (la política de les democràcies) davant dels gegants financers globals. Al cap i a la fi tothom està d'acord que ja no és Zapatero qui governa sinó que li han dit el que havia de fer si no volia que els "mercats" devoréssin Espanya.

El clam hauria de ser molt unànim i no únicament dels treballadors assalariats, sinó dels autònoms i també de la majoria d'empresaris. Tots hem estat còmplices en certa mesura del problema, ho sabem. Potser per això ara també ens fa por mirar-nos al mirall. Malgrat això, no dubto que hi ha algú que té més responsabilitat que els altres. Les grans fortunes, els grans arquitectes financers que no van dubtar en entortolligar la troca tan com van poder per seguir amb un creixement fictici que ja feia anys que, en realitat, estava esgotat. No varem protestar llavors perquè viviem bé, però vivíem en l'engany.

A Catalunya la protesta encara cobra més sentit, especialment després de veure una de les regions de l'estat amb el dèficit fiscal més gran, on les necessitats són cada dia més cares i on la continuïtat del nostre estat del benestar està més entredit degut a l'expoli al que ens sotmet l'estat.

És per això que la vaga la faré, i la faré en clau catalana.

Via fora sometent!
Visca la Catalunya treballadora!

links relacionats:

Declaracions de Joan Ridao sobre la vaga.
Web d'estudiants que s'adhereixen a la vaga general.

dimarts, 21 de setembre del 2010

Fent feina...


Avui he sentit a la ràdio una entrevista a la "Defensora del Pueblo". Maria Luisa Cava de Llano, (wiki) catalana de naixement, ha dit que, segurament, el tribunal constitucional encara no ha acabat la feina amb les tisores perquè no ha resolt sobre el recurs que va presentar el seu predecessor en el càrrec. No l'ha desautoritzat, sinó ben al contrari. Parlant del blindatge de competències del Síndic de Greuges ha dit: "una cosa es colaborar i l'altra és haver de ser servil". No ha entès res -bé... potser si que ho ha entès-.

Com podem veure, la maquinària de les rebaixes democràtiques i del tancament de files centralista no es para mai. Ni el buidatge mastodòntic del ribot d'Alfonso Guerra ni la criba monumental amb el recurs del PP han estat prou humiliants. Sembla que això s'ha de retallar fins deixar-ho en un no res. És com si, els espanyols, veiéssin en aquest procés de decapitació estatutària la possibilitat d'esmenar "errors" que fa 25 anys es veien, potser, més com a "mals necessaris" per el salvament d'Espanya -més econòmicament que una altra cosa, per tot allò de la política exterior i la pàtina de democratització- que no pas com autèntics avenços cap al reconeixement real de la plurinacionalitat.

Entre la voràgine "tisorista", l'allargament en el temps de la campanya electoral , l'amaniment de la crisi i mil missatges apocalíptics que vénen per totes bandes -no oblidem els cops de colze de l'independentisme extraparlamentari-, correm el risc del replegament per cansament... -que no del reagrupament- i el retorn a aquell "oasi" que no ens porta sinó a l'adormir-nos, tornar al peix al cove i a convertir-nos en una reserva índia destinada a l'extinció per assimilació. Ara és el moment de mantenir-nos ferms i de fer créixer l'independentisme. El defalliment no és una opció.

Si els de Madrid volen aprofitar la ocasió per assimilar-nos i esmenar els seus "errors per excés de bona voluntat" el que hem de fer nosaltres és aprofitar-la per fer obrir els ulls als que encara creuen que Espanya es pot "canviar des de dintre" i fer-los veure que a cada bogada perdem un llençol i que comença a ser hora de no prostrar-nos més a la humiliació.

Enllaços d'interès:

Entrevista a la "defensora del pueblo" a El Matí de Catalunya Ràdio.
El TC dicta sentència contra l'estatut d'autonomia de Catalunya aprovat en referèndum.
Enllaç al blog de Josep Maria Diéguez, interessant reflexió sobre les maneres d'entendre les relacions amb Espanya.

dimarts, 14 de setembre del 2010

Per una Catalunya amb els comptes nets


Una vintena de persones han assistit aquest vespre a l'acte "Per una Catalunya amb els comptes nets" organitzat per la secció local d'Esquerra de Calldetenes. L'acte s'enmarca en la campanya "Esquerra Compleix" de la federació comarcal d'Osona que ja fa uns mesos que va començar i que es va marcar fer actes de petit format amb quadres importants i càrrecs electes del partit. En aquest cas s'ha comptat amb la presència de la diputada i jurista Patrícia Gomà que ha explicat els acords polítics assolits per ERC durant aquests set anys de govern en aquestes matèria. Acords i lleis tals com la oficina antifrau o la llei de finançament de partits entre d'altres. Finalment ha fet una pinzellada sobre el cas Palau i la comissió d'investigació sobre el finançament irregular de Convergència Democràtica cosa que ha suscitat un cert debat entre els assistents -entre Ells el cap de la oposició, de CiU, a l'ajuntament de Calldetenes-.

divendres, 10 de setembre del 2010

Manifest 11 de setembre de 2010. ERC Calldetenes.

Un any més ens trobem per fer memòria. Un any més recordem els que han patit, els que han lluitat, els que han vençut, els que han caigut i s’han tornat a aixecar. Aquells que han fet que aquest país fós un lloc on valgués la pena viure-hi i lluitar perquè pervisqui.


De Salses a Guardamar i de Fraga a Maó els paísos catalans són la nostra pàtria, el nostre petit país com deia la cançó de Llach.

Aquest país on viu el poble de Catalunya. Un sol poble amb gent vinguda de molts llocs que, a mesura de viure i arrelar-se i beure del fruit d’aquesta terra també l’han fet seva.

Aquest poble, d’aquest païs, va veure com un 11 de setembre de fa uns tres segles se l’humiliava per la força. Caigué la guàrdia de Barcelona després d’un llarg i cruel setge i l’endemà es promulgà el decret de Nova Planta. Deia: “… he juzgado por conveniente así por esto como por mi deseo de reducir todos mis Reynos de España a la uniformidad de unas mismas leyes, usos, costumbres y Tribunales, gobernándose todo igualmente por las leyes de Castilla, tan loables y plausibles en todo el universo…”
Fou el decret ignominiós que promulga el vencedor per sotmetre el vençut.

Després de tants anys va bé recordar com de mesells n’hem estat els catalans i com malgrat la derrota, hem persistit. Enguany, com llavors, hem estat testimonis d’un nou decret. Promulgat no per la via de les armes sinó per la via de les togues. Hem viscut un nou menyspreu com a poble. Podem dir que ja és l’enèssim, però aquest últim és, sens dubte, majúscul. La sentència que ens ha agenollat una vegada més davant del sobirà castellà i que ha passat per sobre la voluntat del poble expressada democràticament a les urnes. El mur del nacionalisme espanyol i la seva “Indisoluble unidad”, després de tans anys de letàrgia, s’ha fet ben visible.

És per això que, ara més que mai, la celebració d’aquesta diada cobra sentit. El passat 10 de juliol hi hagué un clam majoritari de llibertat i respecte a Barcelona. Aquest poble, no en tingueu cap dubte, voldrà saltar el mur. El procés històric al que ha entrat la nostra nació culminarà, més tard o més d’hora en el ple exercici de la sobirania nacional. Aquesta sobirania que ens manllevaren el llunyà 11 de setembre del 1714 i que, en realitat, mai més hem tingut. No defallirem i no fallarem a tots els que han lluitat per aquesta terra. La nissaga de gegants que representen Companys, Macià i tots els que es feren dignes de ser titllats d’herois, també els del dia a dia que treballen i no s’arrauleixen malgrat ser anònims, de ben segur serà honrada.

Ens toca a nosaltres agafar el seu relleu. Via fora, catalans!!

VISCA CATALUNYA INDEPENDENT!
VISCA LA LLIBERTAT!

dijous, 2 de setembre del 2010

A-normalitats 2

La cursa ha començat amb molta empenta...

el conseller Huguet ens deia que els professors que vulguin fer classes a la universitat a Catalunya necessitaran certificar el nivell "c" de català. No van passar ni dues hores que no se li tiréssin al damunt. I no pas els cavernaris del Mundo o els de l'antena de la sotana sinó els cavernaris catalans. Els de la bandera, els nacionalistes, els que són guardians del pot de les essències catalanesques tot apel.lant a l'argument fal.laç (i que cola a segons qui si estàs mal informat, val a dir-ho) de que la universitat es deixarà perdre professors de primera fila per una exigència com a aquesta.

Fa un parell d'anys, quan jo anava a la universitat i a una classe de tercer de carrera el professor - va preguntar a la classe -per demostrar que hi ha coses que no cal memoritzar sinó que ja les tenim el cap "per se"- qui era el president del país. Li va preguntar a dos alumnes diferents, d'aquí tots dos. Cap dels dos ho sabia. El professor, igual que jo -i algú més, val a dir que no erem gaires- ens varem quedar astorats. Aquests dos nois poden obtenir un títol universitari de primer nivell com és la llicenciatura de física i en canvi no saben en quin país viuen -una altra cosa seria preguntar-los si coneixen la Belén Esteban-. No sé qui s'atrevirà a titllar això de normal.

L'excel.lència universitària és quelcom que ha d'anar més enllà d'una o altra especialitat. Gent formada, amb criteri, consequents, etc. tots aquells valors que sempre hem atorgat a la universitat. En un país com el nostre, en el qual la llengua hegemònica és el castellà malgrat que no és la pròpia, és lògic que s'exigeixi una mínima competència lingüística en català -almenys en aquells professors que pretenen donar classes en aquest país per un període llarg de temps- per tal de poder donar, com a mínim, la opció de triar estudiar en la llengua del país. És lamentable que, a dia d'avui, encara n'hi hagi que -facin veure que- s'escandalitzen i ho titllen de provincià. Jo ho titllo de normal. O potser... degut a que la nostra situació no és normal, potser A-normal.

Links relacionats:

Sala Martin... diu que a columbia mai li han exigit competència lingüística en anglès. No sé, potser que provi de fer les classes i els examens en castellà, a veure què li diuen i quants alumnes li queden.

Joan Puigcercós fa una interessant reflexió al seu bloc sobre aquest tema, comparteixo el que diu que hauríem de començar a "deixar de ser estrangers al nostre país i viure amb naturalitat en la nostra llengua".

dilluns, 30 d’agost del 2010

A-normalitats


I ja està. Ha passat l'agost tot fugaç. Ha estat més càlid en la política que en la meteorologia. Acostaments, allunyaments, retrets, carícies, escissions, dimissions, incorporacions han estat a l'ordre del dia en tots aquells partits -o associacions, que ni ningú s'enfadi- que defensen la independència del país, Especialment amanit amb els cants de sirena d'una anormal unitat. Tot marcat pel que semblava una més que probable convocatòria d'eleccions per a la tardor i que, finalment i en compliment de la prerrogativa presidencial, s'ha retardat fins al novembre.

El President decideix esgotar la legislatura. Una normalitat si fóssim en un país normal -atesa la nostra situació d'interinitat jurídica després de la sentència no sé si podem considerar que Catalunya es troba en la normalitat-. En qualsevol cas, el Parlament i el govern elegit per quatre anys governarà durant quatre anys que és el que li toca. En definitiva, normal.

La cursa per les eleccions es preveu -i ja es palpa- frenètica. Quan hi ha pastís i gana, vosaltres mateixos. Quelcom normal.

Fins ara, però, els pastissos sempre eren d'allò més ensopits, sempre carregats d'autonomisme i amb una bandera que li feia de cirereta, potser algú l'adornava amb unes sanefes de federalisme, centralisme o d'alguna cançó de la Núria Feliu. Ah, i amb les promeses velades de donar una petita part, ni que fós de la zona del melindro -també de la nata... per allò d'untar, ja sabeu-, als amics que treballaven pel Palau de la Música a canvi d'un o altre favor també prou llaminer. Aquesta era la normalitat, o més ben dit, la A-normalitat.

Però ara, aquest pastís, ja no és el que era. Ara el pastís que té més gust que mai d'independència. Un pastís que té el gust normal d'un país que es desperta de la letàrgia i s'adona de com l'han estat trepitjant durant tants i tants anys. Es nota que, aquesta vegada, el pastís no l'han fet quatre gats que ja decidien el que li convenia al país sinó que, ara, qui agafa les regnes i diu de quin gust el vol són els ciutadans i ciutadanes. I no, no volen una aroma artificial que té un gust tan ambigu com el del xiclet de maduixa. Volen la independència sense matisos, o almenys, que se'ls deixi decidir.

Del primer gust de pastís al segon han passat només set anys. Fins que l'independentisme no ha estat a govern no s'ha pogut canviar el gust del pastís. Ara, tots corren a dir que el saben fer millor que ningú. Fins i tot aquells que mai havien dit que tinguéssin interès en fer-lo o que deien que era tòxic i no valia res.

El capital que ha aportat l'independentisme d'Esquerra al govern algun dia haurà de ser jutjat com una de les aportacions més valuoses dels últims 70 anys. Aconseguir arrossegar la majoria del país cap a l'independentisme s'ha fet portant la institució al límit, per demostrar com de fràgils són les costures de l'estat espanyol. Hem fet despertar el país d'una falsa normalitat. Com em deia un company fa un temps: "potser guanyarà CiU les eleccions, però segur que ja mai més tornarà a ser tot com abans. La gent, ja n'està tipa d'autonomisme i vol un país lliure i normal".

links relacionats:

Notícia sobre la convocatòria de les eleccions al 3/24.cat

Convergència també s'hi apunta al pastís, un altre càlcul electoral com el que ens tenen acostumats?

El referèndum d'autodeterminació és vital. No tots els independentistes votaran per un partit obertament independentista però sí que votarien un Sí en una eventual consulta. A ERC ho tenim molt clar.

dijous, 5 d’agost del 2010

multidifusió

Hola estimat lector. Estic de vacances, per tan, faré com fan a la "tele" quan estan de vacances i faré multidifusió (abans dit "reposició") de posts reeixits d'aquest mateix bloc. No s'ha d'entendre com una autocita sinó com això, unes vacances. També de les idees.

VICTÒRIA:

Esquerra Republicana modela i transforma la societat des del govern. Ho fa en la mesura del que li permeten 21 diputats front 135 que té la cambra catalana. Només un 16% dels vots que li donen una força que, ben canalitzada, li ha permès establir les bases per la creació de l'estat català. Pactes nacionals d'immigració i educació, llei del cinema, de les consultes, un nou estatut, etc. tot això i molt més ho ha fet Esquerra Republicana de Catalunya des del govern. I el més important de tot, ha aconseguit que la meitat del país es pogués sentir inclòs en el projecte del catalanisme polític. El pacte amb el PSC ha convertit el govern de la Generalitat en quelcom proper a aquells ciutadans que veien com quelcom extraterrestre això de la institució catalana per excel.lència. O almenys ho ha intentat. L'assoliment de la llibertat nacional s'ha de fer amb tothom. Amb un bon pam de nas es va quedar Espanya quan varem fer president a un "xarnego" tal i com va dir el propi ministre espanyol Sevilla.

Que algú intenti fer l'esforç d'imaginar si s'hagués destapat el 3%, els Millets i companyia amb un altre pacte de govern o senzillament sense ERC.

No oblidem però, que els partits amb els que es governa són partits polítics que no tenen el mateix horitzó que el nostre com tampoc ho és el de la principal força de la oposició. No obstant això els hem arrossegat -en la mesursa que s'ha pogut- cap a posicions infinitament més catalanistes que fa uns anys. Això ens dóna força per reivindicar, ens dóna un tancament de files més que valuós a l'hora de defensar allò que ens pertany i que l'estat espanyol fa tants anys que ens expolia. Representem l'independentisme des de fa molts de temps i ara, aquest, comença a ocupar la centralitat del país. I tot això gràcies a l'Esquerra Nacional.

És bo que des de les bases d'Esquerra defensem amb el cap ben alt la feina feta. Entre d'altres coses perquè ens en queda moltíssima per fer si volem portar a terme el nostre projecte que és l'assoliment de la llibertat dels països catalans i constituïr-nos com un estat lliure i socialment avançat en el sí de la unió europea. Defensem la feina, contraargumentem contra tots els que ara ens diuen que no hem fotut res, que els hem traït i que hi som per "la menjadora" -algú recorda qui va "inventar" aquest terme? quants n'eren? 23 anys?- . El temps ens dirà qui són els traïdors a la pàtria. Serà bo però, que recuperem el discurs abrandat de qui abandera el patriotisme i l'encapçala. El nostre discurs potser s'ha agrisat en matisos de caire o bé tècnic o massa institucional. Recuperem el to de trinxera que ens és propi -però no ens descuidem ningú fora- perquè encara hi som. Hi serem fins l'alliberació.

Som l'Esquerra Nacional, la única força d'esquerres veritablement neta i independentista del país amb les coses clares i l'objectiu nítid. Ho hem fet bé companys, ho estem fent bé i li farem més. Espanya no pot guanyar aquesta partida que va començar fa més de 300 anys i nosaltres som la garantia de que no ho aconsegueixin. Si algú defalleix el substituirem, si algú es deixa comprar també només sigues tu el que tinguis la certesa de no defallir. Som nosaltres qui hem triat la direcció actual perquè hi confiem i sabem que farà el que ha de fer que és desplegar el mandat que té de la seva militància.

Em dic Sergi, tinc 27 anys, sóc assalariat i no tinc cap hipoteca política ni cap poltrona i sí, sóc d'ESQUERRA REPUBLICANA DE CATALUNYA. VISCA L'ESQUERRA NACIONAL! VISCA CATALUNYA LLIURE!

dijous, 22 de juliol del 2010

Cridar!


Avui tinc ganes de dir-la grossa...:

és una mascarada com una casa fer-nos passar bou per bèstia grossa amb això de la Scat.

Si CiU no s'hi suma aquí no hi ha res a fer. RES de RES. I ho saben perfectament. El que em comença a cansar és l'ús mercantil que fan servir molts tan dels símbols com dels sentiments de la gent. Tot és paper mullat si el partit que aglutina la majoria més gran no s'hi suma. I a aquest pas no es desplaçarà ni un mil.límetre els votants de Convergència. Ben al contrari. CiU ha tingut sempre la clau de l'independència i fins a tres vegades (símil bíblic) Mas ho va negar a Carod per poder fer un refèrendum d'autodeterminació a canvi de la presidència de la Generalitat. Per tan, aquí els que sempre ho han tingut a les seves mans i no han fet ABSOLUTAMENT RES en aquest sentit han estat Ells. Ja cansa que el dolent de la pel.lícula aquí sigui ERC. Tot el que s'està portant a terme des d'aquests grups són míssils directes a la línia de flotació d'Esquerra que no promouen sinó l'abstenció i l'auge massiu de Convergència.

Per altra banda, tot això de les IP/ILP, SCAT etc. no són (al meu entendre) sinó jugades tàctiques per significar-se personalment. Aquests que fan això són els mateixos que, acte seguit, pregonen que els partits són massa tacticistes. SISPLAU!!

Per cert... prou d'apel.lar a la història amb això de la "solidaritat catalana" de principis de segle. Que algú es recordi de com va acabar: tots traient-se les tripes en públic i disgregats al màxim!

Finalment, deixem de voler caure en la frustració constant, aixequem la vista i observem quin país tenim i no el que volem tenir. Si no incorporem els socialistes i seguidors en el projecte de l'imaginari col.lectiu (si, això vol dir flexibilitzar-lo i no patrimonialitzar-lo de cap manera) no aconseguirem mai res. I si s'acaba tenint, tindrem un país dividit i enfrontat -hi ha qui diu que si cal s'ha de pactar amb el diable per aconseguir la independència però pel que es veu Montilla és fins i tot pitjor que Llucifer-.

Tanta solidaritat i no se quanta unitat i "la crida" no contempla per a res els socialistes. és a dir, el segon partit que aglutina més seguidors i votants en aquest país.

Com volem fer un projecte creïble d'independència amb més de la meitat del país en contra i hostil perquè se'ls exclou del procés????? sabeu allò del: "al loro, que no nos embauquen"!? doncs això senyors...

Si ERC no hagués fet el pacte d'entesa, a la manifestació del 10J no hi hagués hagut els socialistes i acòlits passejant-se amb la pancarta nacional, això és innegable. Encara que em temo, que en realitat, el que passa és que a molta gent encara li molesta molt això de que un "xarnego" digui que també se sent català.

PS: interessant reflexió del vicepresident Carod a l'avui. Especialment pels que creuen que això de la independència es té només fent petar els dits: Les independències no s'improvisen.

PPS: missatge per a navegants de més enllà d'Aragó i pels d'aquí que sempre apel.len a la por per no atrevir-se a fer el pas definitiu, avui el tribunal internacional de justícia ha avalat la declaració d'independència de Kosovo -per cert, bona cosa però que sense la base i la majoria necessàries no és sinó una anècdota-. Article a l'avui+El Punt.cat sobre el tema

divendres, 16 de juliol del 2010

Avui és un gran dia

Tenia ganes de compartir amb tots aquells que us definiu nítidament com a independentistes per dir-vos que avui em sento orgullós de que, per primera vegada a la història del Parlament de Catalunya, s'ha votat una moció per d'endegar un procés per l'assoliment de la independència. Només han estat 21 diputats els que hi han votat a favor i han estat els diputats del partit del qual formo part, tot un orgull. 46 s'han abstingut i la resta hi han votat en contra. Us imagineu que en comptes de 21 n'haguéssin estat molts més? espero que tots i totes treballarem perquè pugui haver-n'hi molts més a partir de la tardor i no al contrari.

VISCA CATALUNYA LLIURE!

ps: i malgrat haver perdut la votació, sí.. avui és un gran dia. Això ja no hi ha qui ho pari, n'estic segur.

dimarts, 13 de juliol del 2010

CAPITANEJAR LA MISÈRIA


Potser és un tòpic que cada crisi plantegi a la vegada una oportunitat però, com tot tòpic, alguna cosa de veritat sol tenir. El moviment tectònic en la consciència nacional del país aquests últims anys -que culmina el dilluns de la sentència que fa vessar el got- ha comportat confusió. Molta confusió. No obstant això, crec que el panorama és molt més nítid del que sembla a primer cop d'ull. Només ens cal allunyar-nos uns metres del terreny per veure-hi ben clar.

Convergència i Unió ha governat durant 23 anys el país. L'ha amotllat a la seva manera, ha bastit la institució de la Generalitat gairebé de zero adaptant-la i adaptant-s'hi per treure'n el màxim profit mutu -la legalitat n'és una de les vies, tot i que no te perquè ser la única-. Fa només set anys, però, la democràcia va donar un cop de bastó considerable al procés de construcció "Generaliconvergent". Aquella mena de bombolla proteccionista en la que ens havíen ficat els successius governs Pujol va rebelar-se com el que era i el desencís es va apoderar de la gent.

L'estatut del 30 de setembre i els pactes per donar-li "carpetazo" a Madrid per part de l'Artur Mas a canvi de la presidència, les esmenes que hi introduia el dia després de l'aprovació el PSC, els subsegüents estadis que s'han esdevingut després d'aquell ignominiós capítol del "pactisme" català que han acabat amb la fatídica sentència. Sumem-li la corrupció, la crisi, els malentesos, l'individualisme que ha creat l'enginyeria social dels publicistes i el sistema del capital i els grups que, sistemàticament, es dediquen a repetir que tota la política -i els seus membres- són iguals i desastrosos. Aquests últims, els que diuen això, no només vénen instigats pels acusats de corrupció -en especial CiU-, que també, sinó que provenen d'un emprenyament generalitzat del qual s'aprofiten. Perquè? per a res. Per no arribar a enlloc. Per no saber donar cap alternativa i rebel.lar-se com uns perdonavides -també en deia estraperlistes salvapàtries- que no saben ni escombrar casa seva.

El caldo de cultiu de tot això perjudica a tothom. Això sí que és cert. Fer passar bou per bèstia grossa dient que "tots són iguals", no anar a buscar el detall i reflexionar el més mínim sobre el que se'ns ensenya a la TV o es diu a les tertúlies de la ràdio fa que s'arribi a conclusions confuses i que, al final, la meitat de la gent es quedi a casa el dia que s'hagi d'anar a votar. No és la classe política la que no representa el poble, en tot cas és algú concret -algun grup concret- el que no la representa i, no obstant això, tindrà els vots i capitanejarà una societat de misèria democràtica. Els que es quedaran a casa seran aquells que serien els únics que podrien contrarrestar-ho.

Esquerra no s'ha aprofitat del diner públic ni ha tingut convenis extravagants ni anotacions manuscrites de comissions al marge de factures, ERC ha fet feina i molta des del govern per a l'alliberació nacional d'aquest país, ERC ha estat la única garantia de que no s'acceptés res que no estigués per sota d'uns mínims de la dignitat d'aquest poble i ERC ha tingut els cotxes oficials que li pertoquen als per els consellers que ha tingut, ni més ni menys -de fet, probablement menys-. Potser l'error és no haver-se sabut desmarcar d'una manera prou mercantilista de l'oficialisme*?



*entengui's mercantilista com de "màrketing", no s'ha sabut vendre perquè no ha volgut utilitzar els sentiments com fan els altres sistemàticament.

diumenge, 11 de juliol del 2010

Tots som pops!

Erem molts a Barcelona ahir. No sé quants però molts segur. Hi havia moments que era impossible moure's. Que diguin el que vulguin però erem molts. Tots per denunciar que ens l'han fotuda. A tots els que hi erem ens han près el pèl aquells que porten 30 anys dient que som en un estat que té una constitució respectuosa amb les "nacionalitats" històriques. Tots els que hi erem sabem que ens han enganyat -o almenys ho han provat-. Perquè tots ens sentim part del mateix. Cadascú a la seva manera però del mateix, en definitiva.

La marxa d'ahir és la més important dels últims vuitanta anys a Catalunya. Ho dic perquè ho penso. Un partit socialista amb una cúpula de gent que va venir de fora del principat fa anys ahir també era a la manifestació. En un moment en el qual el concepte d'identitat s'ha tornat més laxe que mai i en el que un pop visionari és el símbol de la pàtria veïna -no obstant ser la veïna, la marea de nacionalisme messetari té una gran capacitat de "colar-se" per osmòsi mediatico-social a casa nostra- s'ha aconseguit que un milió de catalans respongués a la crida d'una tarda de dissabte de juliol per exigir el nostre dret a decidir. És gran, molt gran.

S'ha parlat molt de l'endemà. L'endemà és el dia en el que la selecció Espanyo-barcelonista juga la final -ho està fent en el mateix moment que escric aquest post- del mundial. Si guanyen em temo que tindrem una rebaixa inmediata d'espectatives. Rebaixa proporcional a la quantitat de banderes "rojigualdas" de celebració que es vegin pels carrers del principat -siguin les que siguin, des de Madrid diran que són moltíssimes més que les catalanes que hi havia el dissabte a Barcelona-. Sabent-nos vulnerables en aquest punt, prenem-ne nota i preparem els contraarguments. Si perd, la flama encesa el dissabte durarà més dies. És responsabilitat dels polítics que aquesta flama no s'acabi d'apagar del tot i aprofitar-la per actuar envers l'inmobilisme.

Ahir, al mig del batibull, vaig sentir molta gent defensant el país en castellà i, sobretot, un clam important: "ara ja els hi hem demostrat als polítics que ens tenen al seu darrera, ara que facin el que els toca fer sense por". És per això que no dubto gens ni mica que aquell grup que s'atreveixi a fer el pas de portar el país a saltar la paret constitucional tindrà el recolzament del poble. Ara és el moment. Som-hi i posem-nos al capdavant. Per això hem lluitat.

dijous, 8 de juliol del 2010

L'Estatut és mort. Visca l'Estatut!


Aquests dies no escric massa. No se si és la calor tòrrida i paralitzant o bé el mal regust de boca de la voluntat "d'unitat" mostrada aquests dies per alguns. De vegades sembla ser que els catalans som més capaços d'unir-nos al voltant de la passió per la "roja" (amb la "j" com a [h]) que per la passió per el que si que ens és propi -i que ningú em vingui a dir que la "roja" també ens és propia ara... crec que ja hem arribat al límit de les "rebaixes" a dia d'avui, amb tots els respectes-.

Des de la fatídica -o no- sentència de l'estatut s'han esdevingut unes quantes coses que, malgrat ser previsibles, són bastant empipadores. En primer lloc l'aigua al vi que alguns -els de sempre, premsa lliureassociada als hegemònics ja siguin de color vermell o blau- han tirat a la sentència en sí mateixa -que si no n'hi ha per tan, que el TC ha donat la rao a Catalunya i no al PP, etc.-. En segon lloc, les corredisses per aconseguir la raonable comoditat o incomoditat d'una autoritat -i quina autoritat!!- per anar al darrera d'un o altre lema o "només" d'uns colors. Sume-m'hi l'acatament explícit d'alguns, l'implicit dels altres malgrat el seu enuig, l'alegria dels "fans"de les aus marines i, el que més em rebenta, la frase següent: "-és que es clar... amb tot això de l'estatut ens varem posar en un cul-de-sac evident, i ara qui ens treu d'aquest embolic?".

En aquesta situació "d'atzucac amb Espanya" hom pensa que és el moment propici per donar una resposta contundent i clara del poble de Catalunya. I sobretot, una resposta única -és a dir, amb unitat-. Unitat per a què?

Ahir, una ciutadana de peu amb les seves cabòries personals del dia a dia -i no precisament properes a la trifulga política- em va fer notar que ara era el moment perquè tots sapiguem aprofitar l'espurna d'enuig que produeix el cop que ens hem donat tots contra el mur constitucional. Hem de saber canalitzar l'energia de tots aquells que no hi estaven acostumats i que, potser per primera vegada, entendran els que ja fa anys que veiem que l'única solució és saltar-lo.

Per acabar el post una petita falca:

És cert, Esquerra ha portat el país a un atzucac. Esquerra ha portat el país a fotre's de cap contra la paret. És cert, Esquerra ha fet despertar el país de la letàrgia. Ja era hora.


PS: no oblidem que a la manifestació d'aquest dissabte no es defensa l'Estatut sinó que es defensa allò que va voler el poble de Catalunya en referèndum -casualment és l'Estatut, sí ,però podria haver estat una altra cosa- i que ara s'ha tombat per voluntat de 10 senyors de Madrid que no ens representen.

diumenge, 27 de juny del 2010

Necro-descàrrecs


Deia George Lakoff en el seu llibre "No pensis en un elefant" que la gent vota en funció de com s'identifica amb els candidats en qüestió i no tan pels seus propis interessos -a favor, en contra, o com siguin- més directes. Posava d'exemple el "governator" de Califòrnia Schwarzenegger que quan va guanyar les eleccions ningú -o molts pocs, fins i tot dels seus electors- pensaven o manifestaven que pugués ser un bon governador però que qui més qui menys voldria tenir-lo a la família perquè era un estàndar de persona que donava seguretat a una casa. El clàssic -més aviat, el model a seguir per segons qui- "pare de família" amb el que s'identifica el Californià mitjà amb fills i hipoteca, vaja.

En els casos de corrupció d'aquest país sembla que s'esdevé un paral.lelisme similar. Sempre es diu que la corrupció només passa factura a l'esquerra. En tot cas, el votant "d'esquerres" es queda a casa quan veu que "els seus" han fet "de les seves". El de dretes, no s'hi queda. Vota igualment perquè creu que hi ha una conxorxa contra "els seus" -s'identifiquen amb el bloc de dretes, tan és el raonament racional, tan és el delfalc, tan és- . "Si és com jo, no li puc retirar el suport perquè el que no és com jo segur que és molt pitjor i si no han sortit les seves vergonyes és perquè algú o altre ho amaga"

Als que dominen l'escena pública saben com aprofitar-se d'això. Ho utilitzen per intentar ampliar el cercle dels que "s'identifiquen" amb Ells, de tal manera que anorreïn la seva necessitat de respostes o de fer preguntes.

I els que no hi ha manera de fer-los entrar en aquest cercle hand'intentar convence'ls amb les tàctiques que siguin. L'exemple és el necro-descàrrec vergonyós d'aquest cap de setmana,. El diari La Vanguardia ha publicat una documentació on es demostra que Millet feia "extranys" negocis -cobraments de comissions per adjudicacions d'obres, etc.- amb el difunt Carles Torrent, l'antic comptable de CDC. Davant de l'evidència incontestable d'irregularitats entre el principal partit de la oposició -llavors al govern- i els lladres de Millet i Montull, Convergència, de mans dels seus amics mediàtics del Grup Godó, no han tingut altre remei que carregar-li el mort a un mort. En un acte d'elegància i respecte exquisit el partit ja ha sortit ràpidament a dir que no tenien constància de res d'això. Clar, potser li haurem de preguntar a Torrent? que algú porti un tauler de "ouija"... -tot i que, en aquest estat de coses, crec que ni això permetrien els de la Casa Gran-.

dimecres, 9 de juny del 2010

hIPòcrites




Em sento orgullós de ser d'Esquerra, l'altre dia en Lluís Argemí ho deia al bloc d'Esquerra Compleix i avui, també ho dic jo. L'admissió a tràmit de la IP presentada per l'Uriel Bertran i l'Alfons López Tena per part de la Mesa del Parlament ja és una victòria en sí mateixa. L'admissió a tràmit s'ha pogut fer sense que hi hagués cap ruptura institucional que pugués provocar un escàndol i la subsegüent dilació i la més que probable posada en un calaix de la dita iniciativa. Ha estat així perquè s'ha fet seguint la escrupolositat de la legalitat més absoluta sota l'ampara de la Llei de Consultes impulsada per l'únic grup de la cambra que es manifesta obertament com independentista sense cap complexe.

Esquerra Republicana ho ha fet, ho portava al programa i ho està fent -i ho està fent des d'un govern encapçalat per un socialista nascut a Còrdoba, més els pesi a alguns que són els que volen preservar no-se-quines essències-.

El títol d'aquest post, però, fa més referència al grup de Convergència que també ha votat l'admissió a tràmit de la IP. L'altre dia, un destacat membre d'aquest grup em deia que Ells, com a mínim, eren ambigus en les qüestions nacionals mentre que els socialistes eren transparents en aquest sentit. Em sorprèn que intentin vendre l'ambigüitat (respecte el model de país i de nació que volen) com una cosa bona, de fet, pel que es veu ja no tenen ni vergonya de reconeixe-ho en públic. Prefereixo algú que em parla clar -federalisme, unionisme, el que sigui, però clar i definit, és el primer pas per voler-se entendre- que no pas qui fa el tripijoc de no definir-se per quedar bé amb tothom. Això no és estimar un país i la seva gent.
Benvingut sigui el seu vot a favor de l'admissió a tràmit, no obstant això, als cinc minuts el fill del "jefe" ja ho estava rebaixant davant dels mitjans. Per això en dic hIPòcrites però tampoc crec que hagi descobert res a aquestes alçades de la pel.lícula...
enllaç de la notícia:

dimarts, 25 de maig del 2010

i una de lladres


Fa uns dies vaig escriure un post que es titulava: "avui, una d'economia". Portem uns mesos -potser uns anys- en una voràgine de notícies diàries que glossen com n'és de nefasta la situació dels mercats, el deute, les entitats bancàries, la inoperància política i les posteriors les retallades i etc. Un estat de coses que ens fa dubtar i témer sobre el futur a tots i totes. Una incertesa que es suma a la històrica sobre la supervivència del nostre país en el temps.

En Montilla i en ZP sembla que s'han posat d'acord (article al bloc d'en Jordi Casals) aquests dies per acordar la "paràlisi" d'un tribunal constitucional per evitar que el foc d'encenalls acabi essent un castell de focs abans de les eleccions que arrossegui a "culsdesac" ideològics als partits que sempre han tallat el bacallà en aquest país.

Catalunya és una economia "subsidiarista" -m'acabo d'inventar el mot- és a dir, que hi ha d'altres regions que viuen de ser obligatòriament -dit d'una altra manera, ens roben- subsidiades per una Catalunya exhausta. Nosaltres, els del triangle republicà a la nostra ensenya ja fa anys que defensem l'haver de deixar de ser "subsidiaristes" per, en tot cas, poder triar ésser solidaris lliurement amb qui ens sembli.

La independència no és la panacea contra la crisi, és obvi. Vegi's com els estats lliures tenen seriosos problemes per tirar endavant. No obstant això, si ens mirem amb algun augment el mapa del món també veurem que els països que sempre han viscut "a remolc" són els que ho passen més malament. El FMI i els grans bancs centrals són els que "compren" les institucions d'aquests països per capitalitzar-se, obligant-los a les grans retallades socials a les que estem assistint aquests dies. I les que vindran. Vegi's els països del mal anomenat "tercer món", treballen només pagar interessos del deute dels seus estats mentre ells s'empobreixen més i més. Les economies més riques i desenvolupades no pateixen aquest fenòmen de "segrest" -el meu pare n'hagués dit "lladronici"-.

No obstant això, hem de ser concients que Catalunya és un país potent i dinàmic. Capaç de ser capdavanter en indústria i investigació. El nostre problema, però, és que vivim dins d'una economia subsidiada i, a sobre, ens toca subsidiar-ne d'altres. Canviar el sistema econòmic mundial és quimèric per un petit país com el nostre, si bé hem de posicionar-nos de tal manera que ens hagi d'afectar el mínim possible sense deixar de banda la solidaritat i la lluita pel canvi. de sistema.

A Esquerra estem convençuts que, avui per avui, l'únic pal.liatiu eficaç en aquest merasme financer globalitzat és la independència i la construcció d'un estat lliure que ens permeti assolir metes de desenvolupament i excel.lència per poder competir d'igual a igual amb els més grans. D'aquesta manera difícilment ens podran comprar -segrestar- els fons monetaris i els bancs. Institucions que només intenten aprofitar-se de la misèria -ara són bancs, en altres èpoques vestien sotana-.

links relacionats:

avui.cat: Wall Street, l'FMI i Cajasur arrosseguen a la baixa les borses europees
naciodigital.cat: Montilla va anar a Madrid amb el desbloqueig del constitucional pactat sense avisar a Mas

dilluns, 17 de maig del 2010

malgrat tot, la democràcia


Com em deia un amic meu aquest matí: "sort que el Barça va guanyar la lliga, és la única cosa que funciona en aquest país". Exagerat, seguríssim. Ara bé, el que segur que no ha funcionat és el mecanisme ideat per Jordi Hereu i companyia per fer la consulta sobre el futur de la Diagonal de Barcelona.

Una consulta que va proposar Esquerra amb molt bona intenció. La democràcia participativa serà un dels remeis contra l'apatia i la demovilització -i desmotivació- de la ciutadania davant d'aquells fets que més els afecten. No obstant això, les coses es poden fer de moltes maneres.

Han estat inevitables les comparacions amb les consultes populars sobre la independència dutes a terme els últims mesos. Consultes fetes amb molt pocs recursos, sens dubte infinitament menys que la pantomima a preu d'or organitzada pel consistori barceloní. Ni ha convençut, ni ha vençut. Una pressupost de 3 milions d'euros per acabar fent res. Absolutament res de res. Bé no, si que s'ha fet alguna cosa: el ridícul més estrepitós.

Quins en són els errors de tot plegat? per mi n'hi ha uns quants però els principals són les respostes possibles de la pregunta -la opció c no diu que no s'acabi fent res sinó que ho deixa a discreció del consistori-, el moment més que inoportú a nivell econòmic -amb unes recents retallades que encara farien més incomprensible el començament d'una obra pública daquest calibre-, una propaganda maldestre i plena de contradiccions les últimes setmanes -l'alcalde posicionant-se a favor d'un "boulevard" sense explicar ben bé en què consisteix-, un sistema informàtic que ha fet aigües per tot arreu i s'ha rebel.lat com un terreny -el de la consulta- per utilitzar-se grollerament com a camp de proves de l'anomenada "democràcia electrònica", i així un llarg etcètera de despropòsits.

Finalment i després d'aquest lamentable periple amb el final de vodevil -això de fer plegar els segon...- encara ens diran els socialistes allò del "pinchazo soberanista"? potser el que busquen és desprestigiar això de la democràcia i la consulta a la gent amb tot això? Avui ja he sentit un parell de vegades això de si és o no convenient el preguntar a la gent quant ja s'ha elegit un representant perquè prengui decisions. El problema no és haver preguntat. El problema és com ho han fet. Que ara no ens vulguin fer passar bou per bèstia grossa.

No serà que els de la rosa i el puny això de la democràcia ho entenen d'una manera una mica estranya? sense anar més lluny, l'altre dia em deia un destacat membre de la "progressia oficial" que les publicacions locals dónen massa veu a coses "minoritàries". Quina és sinó la de donar veu a les minories una de les virtuds de la democràcia?

links sobre la notícia de la consulta:

avui.cat: El PSC dóna un "suport ple" a Hereu com a candidat a l'alcaldia de Barcelona
naciodigital.cat: El vot popular enterra la Barcelona guai a la Diagonal
anàlisi més que precís del Quico Sallés al respecte de la consulta: www.naciodigital.cat/diaridelacrisi/noticia/5258/hiparxologia/pantologia

dimecres, 12 de maig del 2010

La civella no donarà més de sí


En ZP ens ha dit avui que ara va de debò. Apretada precipitada per una trucada d'Atlàntic enllà. Resulta que s'ha de retallar el dèficit públic perquè la mare Europa també ha "intervingut" la pell de toro tal com ha fet amb el Món Olimp. Com es farà? a costa dels de sempre. Com sempre.

Els estats més pobres (i no ens enganyem, Espanya, Grècia, Portugal, etc. no són estats rics comparat amb Alemanya, França i tutti quanti...) han crescut com l'escuma en els últims anys degut al crèdit. Ara es rebel.la la crua i dura realitat. Al darrera no hi havia res. Al darrera de les hipoteques de 400000 euros a 40 anys, al darrera de cotxes de luxe comprats amb financiacions eternes o vacances també finançades no hi havia res. Sembla ser, doncs, que al darrera dels camps de futbol de gespa artificial, d'infinites piscines cobertes, de rotondes i carrers urbanitzats on no hi viu ningú, de xecs nadó i desgravacions espontànies de 400 euros tampoc hi havia res. No hi havia producció, no hi havia suports de valor. Tot s'ha comprat i construït amb fum.

Aquest fum ha portat tanta gent a l'atur que l'estat ha hagut de pagar més i més subsidis i carregant les ja més que llastrades arques públiques.

Ara resulta que tot això s'ha de pagar. Europa li diu al ZP que "o caixa o faixa" perquè si Espanya cau, Europa adéusiau. Per pagar-ho, que ho paguin els de sempre... els que no tenen més remei de viure subsidiàriament perquè no hi ha feina -la pujada de l'iva afecta a tothom, en especial els que tenen pocs diners- i, efectivament, les comunitats autònomes que, per molts, ja comencen a ser artefactes sobrers -no obstant, ningú diu res a les comunitats forals, una vegada més-. No es retalla la despesa militar ni es posa cap més mesura per fer front a l'ingent frau fiscal. Socialistes d'esquerres? gairebé sembla del club de la comèdia.

Si tot just és una prèvia tal com diuen alguns, ens podem trobar que la cohesió social del país i els avenços nacionals dels últims anys s'en vagin en orris per una mala previsió del govern central i una malversació del seu poder públic. Més arguments a favors d'una més que necessària emancipació nacional del nostre País. Si la civella acaba no donant més de sí potser aconseguirem la majoria social necessària per fer el pas definitiu.

dilluns, 3 de maig del 2010

De porc i de senyor... (avui, una d'economia)

Finalment s'ha aprovat l'ajuda a Grècia. Ja en vaig parlar fa uns dies en aquest mateix bloc (post), llavors es parlava d'una ajuda de 35000 milions d'euros. Finalment, sembla que el salvavides serà de poc més de 110000. La bretxa s'ha fet inconmensurable en només tres mesos.

La crisi que començà el 2006 (n'hi ha que diuen que és anterior) ha rebel.lat que una bombolla es tapa amb una altra. Sinó, vegi's com la bombolla de les anomenades "punt com" es va tapar amb la bombolla inmobiliaria massiva que va desembocar en les subprime i que, finalment, s'ha intentat tapar amb la bombolla del deute públic. La pregunta que ens hem de començar a fer des de ja és: quina bombolla taparà la del deute públic? A Grècia se li han deixat diners (que provenen del deute públic dels estats membres de la UE) per salvar-se "in extremis" d'un "default" catastròfic que hagués portat a la república hel.lènica a una més que probable suspensió de pagaments. Aquest fet hagués desembocat en una fallida en cadena de les entitats bancàries europees que tenen una gran part dels seus actius en bons del tresor grec. Però s'ha tapat l'hemorràgia o només se l'ha retardat?

Els economistes parlen de PIIGS (porcs en anglès) per referir-se als països de la perifèria europea -Portugal, Italy, Ireland, Greek, Spain-. Són els països que han crescut a base de ser beneficiaris nets dels fons de cohesió europeus. Estats amb una baixa productivitat i un gran i intensiu factor treball (molts obrers per unitat de producció). Totes aquestes economies estan més que exposades als canvis especulatius dels mercats internacionals. Qui més qui menys comença a especular massivament amb els bons dels PIIGS ja que són molt rendibles a temps molt curts.

La construcció europea ha servit per posar a tothom la mel de la civilització capitalista als llavis. Tots aquells països de la "perifèria" han (hem) tastat la targeta de crèdit, les hipoteques a baix cost, els luxes innecessaris gràcies a la UE i les seves possibilitats de mercat intern. Dit això, pensem que ara hi haurà més capacitat de deute d'EUROPA (en majúscules perquè França i Alemanya és l'EUROPA que sustenta la UE) si s'ha de córrer a salvar qualsevol dels altres PIIGS? si en tres mesos s'ha triplicat el valor de la salvació hel.lènica, quin serà el valor de salvació de qualsevol dels altres a mesura que vagi passant el temps i la recessió continui? I finalment, solucions. Algú té alguna solució?

Espanya és evident que no té cap solució. Cap color polític la té a hores d'ara perquè el mal ja està fet. La única cosa que podem fer és intentar esmorteïr tan com puguem la caiguda, i començar a crear un innovador model econòmic. Que premii la meritocràcia. Que sigui reconeguda l'eficiència tan en el sector públic com en el privat i, sobretot, que tothom aprengui a viure en concordància amb les seves possibilitats. Comerç de proximitat front el les grans superfícies que importen els productes de països de les antípodes. Etc. Tot allò que tots i totes sabem que no és res més que el sentit comú.

Fa anys que ERC propugna aquest missatge. Només cal veure els últims programes electorals i les actuacions a les conselleries que ha tingut cartera. Qui sigui capaç d'entomar aquests canvis serà qui els liderarà. Nosaltres ja fa temps que hem iniciat la roda del canvi. Ara cal que més i més s'hi vagin sumant.


.

dilluns, 26 d’abril del 2010

La por. Terreny pel PORpulisme.


Ja se sap que allò que s'ignora es tem. Almenys a una bona part de la gent del món li passa. També sabem que allò que es tem és terreny abonat perquè els deshonestos, oportunistes i populistes facin de les seves.

Avui és Badalona, fa uns dies (i en somort, encara) era Vic, Salt, El Vendrell, etc. la crisi ha aguditzat les tensions entre les diferents comunitats ètniques que conviuen a aquests municipis. La tensió és tan més gran entre aquells col.lectius que es "disputen" llocs de treball o espais públics. El problema comença, des del meu punt de vista, és que alguns es tinguin a si mateixos en possessió de "no-se-quins" drets adquirits pel simple fet d'haver nascut a un o altre lloc o professar una o altra creença (el mateix passa amb el catalanisme purista).

Si bé és hipòcrita dir que tots estariem tan tranquils si de cop i volta el nostre entorn de relacions diari es veiés modificat per l'afincament d'una determinada ètnia clarament diferent de la nostra. És obvi que l'adaptació no és quelcom fàcil, si bé la solució no passa per l'exclusió ni la denúncia. Ben al contrari, passa per el foment del compartir, l'acceptar, l'educar i l'enraonar -sobretot l'enraonar-.

Han sorgit com bolets els discursos dels populistes que s'aprofiten de les passions més baixes i dels dèficits educacionals. En molts d'aquests discuros no hi ha, ni tan sols, una autèntica voluntat de solucionar res sinó un electoralisme curosament calculat. Un electoralisme que, a curt plaç, pot portar resultats molt lucratius però que a un termini més llarg pot ser terriblement perniciós.

El feixisme es gesta en condicions com aquestes -i amb la mort de Samaranch i l'actuació de molts mitjans i líders polítics d'aquest país sembla que es frivolitzi i se li tregui ferro a l'assumpte tal com diu Jordi Casals al seu bloc- . I el seu resultat ja el coneixem. Que ningú l'oblidi.

Articles relacionats:

Avui. El govern estudia emprendre accions legals contra el PP de Badalona per "fomentar l'odi racial"
NacioDigital: Ningú estima García Albiol