s'acaba la legislatura aviat i tenim els diputats amb les mànigues ben arremangades i treballant més intensament que mai.
La tramitació de mil projectes simultanis i la constitució frenètica de comissions extraordinàries està fent que el parlament sembli un mercat a mig matí -que ningú se m'enfadi, no ho dic per acusar algunes de ses senyories de ser comerciants sinó per l'ambient estressant-.
Per una banda tenim els projectes de llei pròpiament dits de "programa de govern" com són la de la distribució territorial, la del cinema, la de l'acollida, la sempre encallada llei electoral, la de consultes, i un llarg etcètera. Aquesta activitat legislativa és la clau de volta que farà que aquest govern faci història. En unes condicions "normals" es diria que el nivell d'activitat parlamentària és molt intens. Però el tema no acaba aquí. A tot aquest torrent legislatiu li hem de sumar les innombrables comissions "sectorials" que es reuneixen amb més o menys freqüència per controlar els diferents àmbits en els que treballa el govern. Tot això és, com deia abans, frenètic i de vegades fins i tot es fa difícil poder-ho seguir amb detall.
Per si fós poc, últimament se'ns hi ha sumat el fenomen del que en podríem dir "popurlamentarisme" -de popular o populista i parlamentarisme-. Tots aquells gests polítics que es porten a terme a cop de roda de premsa o de comissió encarats exclusivament -potser no tots o bé no del tot- a ser objectiu de tots els focus mediàtics ja sigui per anar a favor o bé per desgastar una determinada opció o una altra. Dins la categoria del "popurlamentarisme" hi trobem casos com la comissió de l'incendi d'Horta de Sant Joan, les declaracions i contradeclaracions derivades de la gran nevada del dilluns passat, la gran cimera per trobar solucions a la crisi o la discussió de ILP contra les corrides de toros -de la qual en fa una interessant reflexió en Jordi Casals al seu bloc aquesta setmana-. Tot plegat és mediàtic però no és estèril. Ben al contrari, és una manera de trencar barreres psicològiques de la societat. El popurlamentarisme, moltes vegades, serveix per fer debats públics que, més tard o més d'hora, acaben materialitzant-se en lleis. Això sí, s'ha d'utilitzar amb cura aquesta via ja que en cas d'abusar-ne es crea un soroll amb el que es córre el risc d'avorrir la gent.
Tot això és feina. Perquè llavors hi hagi qui diu que els representants polítics es passen el dia sense fer res. Els que diuen això són els mateixos que acusen els dirigents d'estar allunyats del "dia a dia" quan potser seria bo que, de tan en tan, Ells també s'acostessin a veure què s'hi cou al Parlament.
La tramitació de mil projectes simultanis i la constitució frenètica de comissions extraordinàries està fent que el parlament sembli un mercat a mig matí -que ningú se m'enfadi, no ho dic per acusar algunes de ses senyories de ser comerciants sinó per l'ambient estressant-.
Per una banda tenim els projectes de llei pròpiament dits de "programa de govern" com són la de la distribució territorial, la del cinema, la de l'acollida, la sempre encallada llei electoral, la de consultes, i un llarg etcètera. Aquesta activitat legislativa és la clau de volta que farà que aquest govern faci història. En unes condicions "normals" es diria que el nivell d'activitat parlamentària és molt intens. Però el tema no acaba aquí. A tot aquest torrent legislatiu li hem de sumar les innombrables comissions "sectorials" que es reuneixen amb més o menys freqüència per controlar els diferents àmbits en els que treballa el govern. Tot això és, com deia abans, frenètic i de vegades fins i tot es fa difícil poder-ho seguir amb detall.
Per si fós poc, últimament se'ns hi ha sumat el fenomen del que en podríem dir "popurlamentarisme" -de popular o populista i parlamentarisme-. Tots aquells gests polítics que es porten a terme a cop de roda de premsa o de comissió encarats exclusivament -potser no tots o bé no del tot- a ser objectiu de tots els focus mediàtics ja sigui per anar a favor o bé per desgastar una determinada opció o una altra. Dins la categoria del "popurlamentarisme" hi trobem casos com la comissió de l'incendi d'Horta de Sant Joan, les declaracions i contradeclaracions derivades de la gran nevada del dilluns passat, la gran cimera per trobar solucions a la crisi o la discussió de ILP contra les corrides de toros -de la qual en fa una interessant reflexió en Jordi Casals al seu bloc aquesta setmana-. Tot plegat és mediàtic però no és estèril. Ben al contrari, és una manera de trencar barreres psicològiques de la societat. El popurlamentarisme, moltes vegades, serveix per fer debats públics que, més tard o més d'hora, acaben materialitzant-se en lleis. Això sí, s'ha d'utilitzar amb cura aquesta via ja que en cas d'abusar-ne es crea un soroll amb el que es córre el risc d'avorrir la gent.
Tot això és feina. Perquè llavors hi hagi qui diu que els representants polítics es passen el dia sense fer res. Els que diuen això són els mateixos que acusen els dirigents d'estar allunyats del "dia a dia" quan potser seria bo que, de tan en tan, Ells també s'acostessin a veure què s'hi cou al Parlament.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada