EL PROCÉS DEL POBLE?

Si, aquestes passades eleccions no han estat unes eleccions municipals més. És evident que éren properes com sempre i votàvem “l’alcalde” o, en alguns casos, contra Ell. Així mateix aquesta vegada el contingut programàtic supramunicipal ha estat més tingut en compte pels electors que mai. Sobretot en poblacions més grans i amb una especial incidència a l’àrea metropolitana.

Estem immersos en un Procés d’emancipació nacional en el que avancem a marxes forçades. Sovint avancem malgrat les dinàmiques que ens encallen. Les dinàmiques de partits o de misèries personals tan pròpies i històriques de l’ADN del catalanisme polític. Així doncs, aquestes eleccions municipals han posat de manifest dues coses bàsiques a la meva manera d’entendre:  la primera és que l’ambigüitat en el posicionament respecte el Procés és vist amb desconfiança pels electors (sobretot en les forces de dretes) i la segona el gir a l’esquerra i el reforçament de les forces que porten el missatge de la cohesió i la política social al programa.

Així doncs el país ha parlat clar i, en especial, a l’àrea metropolitana. Tots els que han apuntat que el Procés es debilitava perquè electoralment s’havia castigat a CiU s’obliden que les forces clarament independentistes (ERC i CUP) han pujat pràcticament a TOT arreu on s’han presentat i, a més, han trencat barreres històriques a zones típicament hostils al sobiranisme. Caldria, doncs, que més d’un i de dos prenguéssin nota del que està passant amb tot plegat. La crisi passa factura a les actituds del neoliberalisme o l’immobilisme econòmic i els avaladors de les retallades. El país fa un tomb cap a l’esquerra i els lideratges del procés d’independència també basculen. Ara, els que històricament s’han cregut els amos del país també és normal que ara creguin que se’ls escapa alguna cosa entre les mans. Potser cal, també, que facin alguna reflexió. No és el discurs independentista el que falla, que no s’equivoquin. Precisament al contrari, aquest es reforça i es posa al servei del benestar de les classes populars, històricament més mal tractades a tot arreu.

Cal que tots des del nostre accent particular remem a favor de la llibertat de Catalunya, sabent que no será un camí de roses ni exempt de perills (no cal enganyar ningú) i riscos, si bé l’objectiu s’ho val. Veiem com les persones han escollit no només en clau nacional sinó també en clau social, és en aquest punt on cobra molt de sentit el full de ruta acordat el 14 de gener per ERC i CDC (ruta a la que espero que s’acabin sumant d’altres). Les eleccions del 27s han de ser un plebiscit per la llibertat i tots hem de poder dir quin model de país volem i com ho farem per posar-lo en mans dels seus propis ciutadans. 

La independència ha de ser un mitjà per la millora del benestar dels nostres ciutadans, ja sabem que és la única sortida. Però la independència com a finalitat finalista (disculpeu la redundància) no te cap sentit i menys si volem esdevenir majoria que ens dóni la força per assolir-la.