Doncs si,
ja ho veieu. Un acèrrim convençut que la millor fórmula per concórrer a les
eleccions el 27 de setembre era en llistes separades ara dient a tothom que el
que hem de fer és votar la llista del sí. Aquests dies, aquests mesos han estat
complicats i difícils. Les discussions en el sí del catalanisme polític i més
concretament en el sobiranisme han estat, com sempre, caïnites i fratricides.
Res de nou.
En la història del catalanisme l’entesa és més una anècdota
que una constant. I és així perquè el catalanisme, com poques d’altres
tradicions polítiques, encarna fortament allò que molts volen amagar i que és
un concepte poc de moda que es diu: la lluita de classes. Va més enllà dels
egos i dels partidismes (termes als que molts han volgut reduïr-ho els últims
temps). Sigui com sigui els temps són el que són i del que es tracta és de
votar. Votar sobre el futur polític de
Catalunya. La gent d’Esquerra ha hagut d’acceptar allò que no volia, allò que considerava
una mala fórmula i un error perquè sumava poc o, fins i tot, restava. Primer
perquè diluïa la capacitat de fer escollir entre diverses maneres de veure el
país i el futur (front candidatures del NO que cobreixen tot l’arc ideològic),
i segon perquè es corria el risc de convertir les eleccions no en una consulta per
la independencia sinó en un plebiscit a favor o en contra d’Artur Mas. Sense
comptar que totes les estadístiques ens indicaven que una llista de convençuts
sumava menys que una varietat de llistes ideològiques.
Arribada la #cimeraindepe del passat dilluns tots estavem
espectants. Qui més qui menys tenia coll avall que la llista civil podía tirar
endavant amb “algún matís”. Finalment, l’únic que te la clau per convocar les
eleccions va exigir llista amb polítics i, les entitats tractant-lo talment com
si fós el fill pròdig (aquell que hem de cobrir de regals i permetre-li tot, no
fos cas que li agaféssin ganes de tornar a marxar del sobiranisme) van decidir
que se li havia de fer cas, sí o sí. Esquerra, en el que probablement és l’exercici
de pragmatisme i generositat més gran de la història del catalanisme, decidí acceptar.
I aquí ens trobem, així ens hem de veure. Ara, la nostra
tasca és mirar endavant. Assumint el repte. Un repte titànic i probablement més
que no pas si s’hagués fet amb la fórmula que proposava Junqueras. Cal fer la
millor llista i calen compromisos concrets i explícits per fer la independència a
curt termini. Si ho treballem de forma incansable estic segur que podem assolir l'èxit que ens cal.
Ara sí, per primera vegada en la història d’aquest país
el 27 de setembre de 2015 decidirem sobre el futur polític de Catalunya,
decidirem sobre la independència. Aquest era l’objectiu i no podíem permetre,
de cap manera, que ningú tingués excuses per saltar-se el moment. Com em deia
un company fa poc: ens hem empassat gripaus però als que busquin excuses els hi
farem empassar la independència.
Anirem Junts per guanyar el 27S i no farem ni deixarem
fer un sol pas enrere.
Per això REMAREM, CONVENCEREM I, SOBRETOT, GUANYAREM!!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada