La civella no donarà més de sí

En ZP ens ha dit avui que ara va de debò. Apretada precipitada per una trucada d'Atlàntic enllà. Resulta que s'ha de retallar el dèficit públic perquè la mare Europa també ha "intervingut" la pell de toro tal com ha fet amb el Món Olimp. Com es farà? a costa dels de sempre. Com sempre.

Els estats més pobres (i no ens enganyem, Espanya, Grècia, Portugal, etc. no són estats rics comparat amb Alemanya, França i tutti quanti...) han crescut com l'escuma en els últims anys degut al crèdit. Ara es rebel.la la crua i dura realitat. Al darrera no hi havia res. Al darrera de les hipoteques de 400000 euros a 40 anys, al darrera de cotxes de luxe comprats amb financiacions eternes o vacances també finançades no hi havia res. Sembla ser, doncs, que al darrera dels camps de futbol de gespa artificial, d'infinites piscines cobertes, de rotondes i carrers urbanitzats on no hi viu ningú, de xecs nadó i desgravacions espontànies de 400 euros tampoc hi havia res. No hi havia producció, no hi havia suports de valor. Tot s'ha comprat i construït amb fum.

Aquest fum ha portat tanta gent a l'atur que l'estat ha hagut de pagar més i més subsidis i carregant les ja més que llastrades arques públiques.

Ara resulta que tot això s'ha de pagar. Europa li diu al ZP que "o caixa o faixa" perquè si Espanya cau, Europa adéusiau. Per pagar-ho, que ho paguin els de sempre... els que no tenen més remei de viure subsidiàriament perquè no hi ha feina -la pujada de l'iva afecta a tothom, en especial els que tenen pocs diners- i, efectivament, les comunitats autònomes que, per molts, ja comencen a ser artefactes sobrers -no obstant, ningú diu res a les comunitats forals, una vegada més-. No es retalla la despesa militar ni es posa cap més mesura per fer front a l'ingent frau fiscal. Socialistes d'esquerres? gairebé sembla del club de la comèdia.

Si tot just és una prèvia tal com diuen alguns, ens podem trobar que la cohesió social del país i els avenços nacionals dels últims anys s'en vagin en orris per una mala previsió del govern central i una malversació del seu poder públic. Més arguments a favors d'una més que necessària emancipació nacional del nostre País. Si la civella acaba no donant més de sí potser aconseguirem la majoria social necessària per fer el pas definitiu.

Qui pot presumir de tenir un capital com el que portem a les nostres esquenes?

De porc i de senyor... (avui, una d'economia)

Finalment s'ha aprovat l'ajuda a Grècia. Ja en vaig parlar fa uns dies en aquest mateix bloc (post), llavors es parlava d'una ajuda de 35000 milions d'euros. Finalment, sembla que el salvavides serà de poc més de 110000. La bretxa s'ha fet inconmensurable en només tres mesos.

La crisi que començà el 2006 (n'hi ha que diuen que és anterior) ha rebel.lat que una bombolla es tapa amb una altra. Sinó, vegi's com la bombolla de les anomenades "punt com" es va tapar amb la bombolla inmobiliaria massiva que va desembocar en les subprime i que, finalment, s'ha intentat tapar amb la bombolla del deute públic. La pregunta que ens hem de començar a fer des de ja és: quina bombolla taparà la del deute públic? A Grècia se li han deixat diners (que provenen del deute públic dels estats membres de la UE) per salvar-se "in extremis" d'un "default" catastròfic que hagués portat a la república hel.lènica a una més que probable suspensió de pagaments. Aquest fet hagués desembocat en una fallida en cadena de les entitats bancàries europees que tenen una gran part dels seus actius en bons del tresor grec. Però s'ha tapat l'hemorràgia o només se l'ha retardat?

Els economistes parlen de PIIGS (porcs en anglès) per referir-se als països de la perifèria europea -Portugal, Italy, Ireland, Greek, Spain-. Són els països que han crescut a base de ser beneficiaris nets dels fons de cohesió europeus. Estats amb una baixa productivitat i un gran i intensiu factor treball (molts obrers per unitat de producció). Totes aquestes economies estan més que exposades als canvis especulatius dels mercats internacionals. Qui més qui menys comença a especular massivament amb els bons dels PIIGS ja que són molt rendibles a temps molt curts.

La construcció europea ha servit per posar a tothom la mel de la civilització capitalista als llavis. Tots aquells països de la "perifèria" han (hem) tastat la targeta de crèdit, les hipoteques a baix cost, els luxes innecessaris gràcies a la UE i les seves possibilitats de mercat intern. Dit això, pensem que ara hi haurà més capacitat de deute d'EUROPA (en majúscules perquè França i Alemanya és l'EUROPA que sustenta la UE) si s'ha de córrer a salvar qualsevol dels altres PIIGS? si en tres mesos s'ha triplicat el valor de la salvació hel.lènica, quin serà el valor de salvació de qualsevol dels altres a mesura que vagi passant el temps i la recessió continui? I finalment, solucions. Algú té alguna solució?

Espanya és evident que no té cap solució. Cap color polític la té a hores d'ara perquè el mal ja està fet. La única cosa que podem fer és intentar esmorteïr tan com puguem la caiguda, i començar a crear un innovador model econòmic. Que premii la meritocràcia. Que sigui reconeguda l'eficiència tan en el sector públic com en el privat i, sobretot, que tothom aprengui a viure en concordància amb les seves possibilitats. Comerç de proximitat front el les grans superfícies que importen els productes de països de les antípodes. Etc. Tot allò que tots i totes sabem que no és res més que el sentit comú.

Fa anys que ERC propugna aquest missatge. Només cal veure els últims programes electorals i les actuacions a les conselleries que ha tingut cartera. Qui sigui capaç d'entomar aquests canvis serà qui els liderarà. Nosaltres ja fa temps que hem iniciat la roda del canvi. Ara cal que més i més s'hi vagin sumant.


.

La por. Terreny pel PORpulisme.

Ja se sap que allò que s'ignora es tem. Almenys a una bona part de la gent del món li passa. També sabem que allò que es tem és terreny abonat perquè els deshonestos, oportunistes i populistes facin de les seves.

Avui és Badalona, fa uns dies (i en somort, encara) era Vic, Salt, El Vendrell, etc. la crisi ha aguditzat les tensions entre les diferents comunitats ètniques que conviuen a aquests municipis. La tensió és tan més gran entre aquells col.lectius que es "disputen" llocs de treball o espais públics. El problema comença, des del meu punt de vista, és que alguns es tinguin a si mateixos en possessió de "no-se-quins" drets adquirits pel simple fet d'haver nascut a un o altre lloc o professar una o altra creença (el mateix passa amb el catalanisme purista).

Si bé és hipòcrita dir que tots estariem tan tranquils si de cop i volta el nostre entorn de relacions diari es veiés modificat per l'afincament d'una determinada ètnia clarament diferent de la nostra. És obvi que l'adaptació no és quelcom fàcil, si bé la solució no passa per l'exclusió ni la denúncia. Ben al contrari, passa per el foment del compartir, l'acceptar, l'educar i l'enraonar -sobretot l'enraonar-.

Han sorgit com bolets els discursos dels populistes que s'aprofiten de les passions més baixes i dels dèficits educacionals. En molts d'aquests discuros no hi ha, ni tan sols, una autèntica voluntat de solucionar res sinó un electoralisme curosament calculat. Un electoralisme que, a curt plaç, pot portar resultats molt lucratius però que a un termini més llarg pot ser terriblement perniciós.

El feixisme es gesta en condicions com aquestes -i amb la mort de Samaranch i l'actuació de molts mitjans i líders polítics d'aquest país sembla que es frivolitzi i se li tregui ferro a l'assumpte tal com diu Jordi Casals al seu bloc- . I el seu resultat ja el coneixem. Que ningú l'oblidi.

Articles relacionats:

Avui. El govern estudia emprendre accions legals contra el PP de Badalona per "fomentar l'odi racial"
NacioDigital: Ningú estima García Albiol

una república 2.0!

Ja és aquí la Setmana de la República. Enguany celebrem el 79è aniversari de la proclamació de la República Catalana per part del president Macià al palau de la Generalitat. Fou un 14 d'abril del 1931.

En aquell moment amb prou feines hi havia telefon. La informació tardava dies o setmanes a arribar a la gent (a tall d'exemple: El primer recompte electoral no fou definitiu fins tres anys després dels comicis!!) i no obstant això, expliquen els historiadors que, la notícia de la proclamació va córrer com la pólvora. Probablement més depressa que cap altra. Quin moment tan gloriós.

Imaginem com seria avui dia:
Un allau de filtracions prèvies potser deslluïria el moment? Internet n'aniria ple durant mesos... discussions en blocs, fòrums, tertúlies de ràdio i de tele, gent crucificant en vida a l'Avi al facebook, grups de suport tipus "fem que la proclamació de la república tingui més suports que el monstruo de las galletas", comentaris malèvols, benèvols, destructius i constructius a totes les publicacions electròniques tan d'aquí com del país veí.

Sens dubte, seria molt diferent. No obstant això, no seria menys impactant ni menys interessant. Els valors del republicanisme basats en una societat justa i igualitària (que no igualitarista) per tots els ciutadans contínuen essent més vius que mai, sobretot enmig d'una crisi que socialitza pèrdues i capitalitza guanys. Per això, a Esquerra celebrem la valentia d'aquells homes i dones que, en un context inconmensurablement advers si el comparem amb l'actual, es varen atrevir a fer el pas d'alliberar Catalunya. Sabem com va acabar i ens adonem que, potser en realitat, les coses no són tan diferents de llavors.

Aquesta setmana Esquerra ha organitzat una sèrie d'actes dels quals en trobareu informació completa al bloc següent: setmanadelarepublica.blogspot.com

VISCA LA REPÚBLICA CATALANA!! VISCA LA LLIBERTAT!!

t=0

Sembla ser que ara sí que va de bo. Els últims dies s'ha anat materialitzant un rumor prou sòlid de sentència inminent per part del TC. Després d'un calvari mediàtic, polític, social i tots els adjectius que li vulguem posar sembla ser que l'alt tribunal ja ho té tot embastat per tornar-nos les escorrialles d'allò que un dia va ser quelcom il.lusionador i que ens feia fer un gran pas endavant cap a l'horitzó nacional.

La irresponsabilitat -i perquè no dir-ho, la mala llet- dels "magistrats" així com la dels grups polítics contraris a l'avenç nacional ha estat més que notòria en els últims anys i el desgast del país en tots els sentits ha estat més que innecessari. No hagués estat millor que ens diguéssin un NO rotund d'entrada en comptes de fer-nos passar això, un calvari? Alguns ja ens ho temíem i per això -i per molts altres motius- el NO el varem dir nosaltres.

L'any 78, en plena transició -continuo pensant que no és un terme adequat per definir aquell moment, preferiria dir-ne "prestidigitació continuista"- hi havia un clamor social de "llibertat, amnistia i estatut d'autonomia". Partíem del no res. No és extrany, doncs, que els que avui serien considerats petits avenços en aquell moment fóssin entronitzats pràcticament com l'assoliment de l'objectiu nacional màxim. Els successius governs Pujol van fer coses importants però no suficients, ni molt menys. Els dos tripartits han volgut anar un pas més enllà més que ambiciós i, no obstant això, se'ls ha volgut condemnar en ares de no-sé-quina-puresa. Tota la feina feta aquests set anys, a més de no ser reconeguda dins de casa, ara se'ns pot tombar des de fora si l'estatut s'acaba esmicolant del tot.

Amb aquesta sentència inminent que tothom preveu clarament nefasta jo em pregunto si no seria el moment de començar a posar a zero el comptador i tornar a començar. Fem tabula rasa -no per tapar res, sinó per deixar d'esperar que Espanya ens respecti i començar a respectar-nos a nosaltres mateixos- i arremanguem-nos TOTS les mànigues. Això sí, no fem les coses com les hem fet fins ara ja que, de no ser així, ens trobarem amb el mateix resultat. Fem el pas que es mereix aquest país d'una vegada i fotem-li un cop de dignitat nacional. La història ens ho reconeixerà i agrairà.

En aquest sentit, i d'altres, Puigcercós fa una interessant reflexió al diari Avui. Aprofitem fins al final el poc aire que li quedi a l'estatut moribund i utilitzem la llei de consultes per, d'una vegada per totes, fer callar els de franja enllà.

només els progres estan desconcertats?

Ahir vaig anar a la presentació del llibre del periodista Iu Forn (wiki). Una interessant reflexió per part de'n Quico Sallés (bloc) va precedir un breu (hi havia el futbol i encara no sabíem que ens esperaven 4 monumentals gols de Messi) diàleg entre l'autor i el públic.

El llibre en qüestió es titula Diari d'un progre desconcertat.

L'Iu, que és sempre mordaç i àcid ens va dir que no sabia exactament si és una novel.la, un assaig o ben bé el què. També ens va dir que no sabia ni si Ell és o no és progre. En tot cas ens va dir que el que ha volgut reflectir en el llibre és que tots aquells que volien "canviar el món" ara estan desencisats i no veuen gens clar res del que passa mentre que tots els que sempre l'han volgut tal i com estava estan ben "tranquils". Va acabar dient que, en l'actualitat, la gent només es preocupa per allò que s'esdevé just al costat de casa seva.

Potser això ho podem llegir de moltes maneres diferents però jo, la lectura que en faig és la següent:

El notori i alarmant augment de l'individualisme de les capitals democràcies ens porta indefectiblement al model social que defineix l'Iu Forn. Això és mèrit de la dreta i, evidentment, desmèrit de l'esquerra. No podem confiar en la política ni en res si se'ns ha dit que els del nostre voltant l'única cosa que volen és destruir-nos (vegi's el que passa als EEUU, el nostre cas és una assímptota que no fa més que tendir al model nord-americà). Com volem crear col.lectivitats solidàries si pensem que tothom està per fer mal al del costat i val més que "procurem pel que és nostre"?

El catedràtic d'estructura econòmica Santiago Niño Becerra (entrevista a El País) ja fa temps que diu que el model social que sorgirà de la crisi actual serà molt més solidari. Veurem si és cert.