ELS 90

         Els anys vuitanta, a Catalunya, van ser els de l’inici d’un miratge, els noranta la seva consolidació, la primera década dels 2000 la seva decadència i la segona, la revel.lació d’això: de que era només un miratge. El miratge d’una Catalunya respectada i a la vegada odiada per Espanya. La realitat catalana, plural, diversa i políticament expressada de moltes maneres diferents era, de cara en fora, monolítica. Catalunya era un color polític i a l’inversa.

Atacar aquell color polític era atacar no a una idea sobre Catalunya sinó a un país sencer. Alguns van fer de la seva carrera política la intenció de patrimonialitzar la identitat de tota una nació que no té (ni ha tingut mai, ni tindrà) una configuració monolítica. I els hi va sortir bé, durant un anys. Però, com diu la meva àvia: al final les veritats sempre acaben fent-se pas. El miratge es va fondre amb la sentencia de l’Estatut i la patrimonialització construïda sobre aquest miratge es va començar a desdibuixar.

La Catalunya que vol el “referèndum o referèndum” no és aquella Catalunya petita ni identificada en un líder concret que tot ho podía (i el que no podía era irrellevant). La Catalunya que vol el referèndum és la Catalunya inclusiva i que parla amb molts idiomes i té diverses maneres d’imaginar-se i de voler-se en el futur. La Catalunya que vol el sí al referèndum també té moltes identitats, no una de sola. La Catalunya que vol el no, també.

Els últims temps ha sorgit, rabiosament, una altra mena de patrimonialització: la ideológica. Juguen amb una ambigüitat calculada sobre la que basculen els seus postulats sobre la INEVITABLE unilateralitat del que ha de venir. Però el pitjor no és això sinó que intenten perpetuar l’estereotip de la Catalunya petita, patrimonialitzada pels que deia abans. S’hi vivía molt bé contra això. Ara, malauradament per Ells, se’ls acaba el temps. I els arguments. Els Comuns, per més que s’entestin en fer veure que no, tenen clar que dels que volen el sí molts també volen, a la vegada, que no hi hagi frontera física ni militars i poder ser solidaris i fraternals amb la resta de pobles d’Espanya, d’Europa i del Món. Potser comença a ser hora de desterrar això de la vella política d’intentar crear miratges amb promeses inconcretes sobre l’idealitat d’un món fraternal en el que, MENTRESTANT i durant molts i molts anys, gobernaría Rajoy proposat des de la casa de Borbó.

Potser cal deixar les ambigüitats de banda i ser clars, potser cal deixar de viure en el passat. És tan greu i egoísta fer que et confonguin a tu amb un país com que et confonguin a tu amb una determinada ideologia. 

LA CORRECCIÓ HIPÒCRITA

Orwell deia que dir la veritat en un món on predomina la mentida és un acte revolucionari. Fa 41 anys de la mort del dictador (al llit, de vell), una època s’acabava i en començava una altra. Recordem com en l’època en que les decisions es prenien des del Palau del Pardo i no des de la Moncloa la premsa tenia poc o res a dir.  A Espanya, llavors, no hi havia males notícies. Tot era bo.

El Parlamento, llavors, no existia. El que existia era una cambra farcida d’elits i senyors posats a dit des del Pardo que anaven a l’edifici de les corts a passar l’estona i a fer mèrits davant del règim. Fins i tot, m’imagino, n’hi devia haver algun que de tan en tan li tocava ser l’aneguet lleig i fer algun discurs (pactat, “por supuesto”) una mica “diferent” perquè no fos dit.

Ara, passats els anys, les coses han canviat molt: sufragi universal, les decisions des de la Moncloa, premsa lliure, etc. Ara, a les Cortes, hi ha una amalgama de persones de gènere diferent, vestits diferents, idees diferents, etc. Quan pugen a la Tribuna diuen coses ben diferents, parlen de temes que fa 40 anys haguessin estat impensables d’escoltar en l’esfera pública espanyola.
El que és curiós, però, és que hi ha una cosa que no ha canviat gaire per no dir gens: la hipocresia. La “democratització” del règim franquista (compte amb el concepte, ho explica tot: “democratitzar una dictadura”) ha comportat l’arrossegament de la hipocresia pública fins el dia d’avui. Dit d’una altra manera: dir la veritat en públic continua essent un problema, sobretot quan aquesta va en contra d’aquesta pàtina que s’ha inventat la elit i que en diuen  correcció política. Afecta a tothom, amb especial afectació als més revolucionaris que són els que han d’anar més amb cura a l’hora d’exposar els seus postulats. Alguns, directament, han optat  per esdevenir una mena de “bufons del regne”, simpàtics que sempre diuen la veritat però que mai ningú té en compte. D’altres continuen sent la jovenalla a qui ja es pressuposa que li pertoca ser radical per, més endavant, aburgesar-se i acceptar-ho tot tal com raja.

A tot això ha aparegut un personatge que ha trencat l’esquema. En les seves pròpies paraules: “un noi mig boig de Santa Coloma que es diu Rufián i això dóna molt de joc”. Un castellanoparlant amb ascendents directes de Jaén dient que vol la independència de Catalunya. A Espanya el tracten de traïdor (perquè clar… no va pas de racisme tot això, oi que no?) i ja que hi som, Ell va i els hi diu a la cara el que una gran majoria pensa i ningú s’atreveix a dir.  Els ha dit traïdors als socialistes (en paraules dels seus propis seguidors) per haver fet president a Rajoy, els diu comparsa del PP als de Ciutadans, els diu dreta reaccionaria al PP per tenir un ministre que conspira i resa al “Valle de los Caídos”.

A Rufián li han dit Rufián, nazi, traïdor, dictador, borratxo, i un reguitzell inacabable d’insults i amenaces. Tot, només, per haver dit la veritat i haver posat un mirall davant d’aquells que no s’agraden quan s’hi veuen reflectits. Rufián, només, ha posat de manifest que les coses no han canviat tan i ha fet més que certa la frase d’Orwell.

Assemblees, fermeses i revolució

Esquerra és un partit amb 80 anys d’història. Ho sap tothom. La seva raó de ser és la creença d’un futur millor per Catalunya i la seva gent. Les diferents ànimes que van quallar en les sigles d’ERC durant la República van acabar essent una suma enriquidora, amb les seves llums i ombres i que ha perdurat fins els nostres dies. 

A aquestes ànimes les unia una radical estima i la lluita per les classes populars catalanes, obreristes, anarquistes, comunistes, revolucionàries, etc. I no obstant les diferències, com deia, la marca ha persistit. Ara bé, ha evolucionat però, com llavors, ha acabat esdevenint la garantia de la resistència. El que ha enriquit aquesta agrupació ha estat la voluntat d’obrir-se i, com diu el seu president, intentar assemblar-se el més possible a la societat que diu voler representar. 

Així doncs, dels 9 diputats a Madrid, per exemple, 6 són independents. Costaria molt trobar cap precedent al món d’alguna força política que es renova i construeix diàriament amb gent que no és de carnet i a més ho fa sense complexos. ERC va escollir un president que només feia un any que s’havia afiliat a la formació, cada quatre anys fa congressos realment assemblearis i en incomptables ocasions la militància ha estat determinant a l’hora de fer replantejaments a la direcció (ho apunto perquè alguns ara ho venen com quelcom molt innovador. Doncs bé, ERC porta 80 anys fent-ho). 

ERC ha tingut molts morts a la seva esquena, sense anar més lluny el que es considera el 1r mort de la Guerra Civil fou un diputat d’Esquerra (Amadeu Colldeforns) i el del mateix president màrtir, Lluís Companys.

ERC s’ha quedat sola mil vegades defensant postulats d’esquerres i de país i ho ha fet perquè senzillament era el que tocava. Sovint ho ha fet jugant-s’hi molt, fins i tot la seva existència i contra l’statu quo autonomista que, d’amagat, pactava amb les classes dirigents de l’Estat espanyol a canvi de coses que s’han anat sabent amb el temps. 

La generositat i compromís d’ERC, doncs, és innegable i probablement no equiparable a la de cap altre actor polític del país (la gesticulació d’alguns per intentar fer veure que són més generosos ja les hem vist els últims anys i malgrat tot... no ho han aconseguit pas, ERC no competeix en això. Ho és, només cal llegir la història d’abans i d’ara). Ni les més engranades maquinàries mediàtiques (ni d’aquí ni d’allà) han pogut aconseguir mai que ERC caigués. La connexió amb el país, la gent i el reconeixement del Poble i la persistència de la seva gent és el que l’ha fet perviure. 

Fa certa vergonya veure com, últimament, alguns volen donar lliçons a ERC sobre fermeses. Formacions polítiques que canvien de posició com canvien de jaqueta o de postulats radicals que muten en conservadors només en qüestió de mesos s’atreveixen, amb molt poca vergonya, a dir a ERC què és o què deixa de ser només en funció de si els dóna suport o de si poden créixer electoralment a costa seva. I a més, no dubten a manipular i mentir si cal intentar capgirar l’imaginari. No tot s’hi val. I menys des d’una posició ideològica teòricament propera.

ERC és aquí per fer la revolució més gran de tots els temps en aquest país: la República Catalana. Ningú ha dit que això fos fàcil, s’han d’encaixar moltes peces i molt diverses i no ha de ser cap excusa per amagar vergonyes de ningú. 

En això estem. Sempre hem dit que el més d’esquerres, el més revolucionari és construïr una República i exercir el poder dels constituents per sobre dels constituïts. Aquest poder, en el cas de l’estat espanyol, només el podran exercir els constituents de forma unilateral, doncs els constituïts són els de sempre: la monarquia i els cognoms que sempre han governat. És poc d’esquerres, per no dir quelcom més gruixut, negar la imprescindible unilateralitat d’aquest procés i escudar-se en un “internacionalisme” que només acaba afavorint l’statu quo en comptes de l’evolució real i tangible de les coses. 

Com sempre diu algú: el país que somnien alguns, on la dreta reaccionària és residual i on la monarquia no és la institució més ben valorada, ja existeix i es diu Catalunya. Qui no ho llegeixi així o no està prou informat o no és gaire d’esquerres (i qui ens intenti fer veure que això és un tema ètnic o nacionalista, directament, te mala fe). 

ERC, malgrat tots els malgrats, persistirà i serà clau per acabar la feina. Que s’hi sumi qui vulgui perquè el país que construirem serà divers o no serà.

ELS GRIPAUS DEL PATRIOTISME

La CUP demana que JxSí es reafirmi en la declaració aprovada el 9N passat i per això presenta una moció que remarca explícitament els passos a seguir per donar-ne compliment. 

Perquè la CUP entra aquesta petició? ho fa per tensionar JxSí? Si JxSí es tensiona per això tots sabem per quin cantó serà, en tot cas. ERC no té cap dubte de que s'ha de donar compliment explícit a la Declaració del 9N. El que costa d'entendre és com la CUP, havent renunciat a la DUI perquè, segons Ells, no tenim majoria suficient, sigui qui exigeix la desobediència. Intentar fer caure en contradiccions a JxSí és vella política i tacticisme*. 

Les últimes setmanes no fan sinó incrementar els dubtes sobre una part dels integrants de JxSí envers les seves autèntiques intencions sobre el Procés i el compliment del Full de ruta amb el qual aquesta coalició es va presentar el 27S. Entregar els governs de les diputacions de Lleida i Girona al PSC o les declaracions ambigües (clarament calculades, cal dir-ho) de notables dirigents de la refundació de CDC sobre que al nou partit també hi tindran cabuda els del NO, etc. En aquest país, TOTHOM, a hores d'ara, ja sap quin partit és clarament independentista i quin... depèn de com giri el vent. 

Esquerra te els genolls pelats de caure en la teranyina de la caverna mediàtica convergent, sap el pa que s'hi dóna. Ni #pressingsCUPs ni res d'això... al cap i a la fi, la CUP, mai ha estat el "rival" a abatre per CDC. Sempre ho ha estat ERC. Almenys des del 2003. Els boicots mediàtics rebuts cap a ERC han estat d'unes proporcions estratosfèriques, continuades i sostingudes en el temps. La CUP, també ho sap. I també ho ha utilitzat quan li ha convingut (les abraçades amb Mas en són la prova... tot i que n'hi ha que encara ens volen fer creure que allò no era sinó una manera personal de Fernández d'entendre el moment).

La CUP també sap que si ERC fa un posicionament rupturista respecte la coalició JxSí aquesta serà l'excusa perfecta de CDC per entrar en una voràgine més processista que mai  donant-ne tota la culpa a ERC. És evident que ERC està en una incòmode posició. Una situació que li recomana prudència i altes dosis de pragmatisme calculat. A ERC li interessa l'objectiu, la consecució de l'Estat independent, de la República catalana i aviat. 

Mentre CDC estigui en aquest govern, li agradi o no, no pot escapar-se del seu propi compromís de construïr-ho tot en 18 mesos. Així doncs, per mes que ho vulguin d'altres, ERC fa be en mantenir-se fent el desagrable però imprescindible paper d'engranatge, de posar oli. ERC te l'encomana popular (quin paperot!) de fer que aquest que és "independentista conjuntural" ho esdevingui de forma estructural (per voluntat pròpia o per pressió ambiental). Estic segur que Junqueras i els seus faran tot el que estigui a les seves mans perquè això sigui així però no oblidem que, en últim terme, la decisió del que volen ser serà dels propis convergents.

*De fet, alguns només fan que repetir-me a tuiter que ERC els va deixar sols quan li volien tallar el cap a Mas i que no els ho pensen perdonar. Són els mateixos que diuen sentir-se cansats de les lluites intestines... 

KRLS, QUE NO ET FACIN FER D'INDIANA JONES!

Els aficionats al cinema d'acció i aventures segur que tenen l'Indiana Jones (Indy, pels amics) com un d'aquests herois clàssics que gràcies a Ell se salva el món i, en especial, la noia de la pel.lícula. Si revisem una mica el primer dels films de la saga d'Spielberg, A la recerca de l'Arca perduda (1981), ens adonarem que el personatge d'Indy és totalment prescindible per la història que hi succeeix. És a dir, el seu paper hi és totalment irrellevant i els fets que hi ocorren hi haguéssin passat igualment sense Ell. Reviseu la pel.lícula i us n'adonareu!

A Catalunya el nostre Indy particular, el president Puigdemont, ha d'anar en compte. Que no li passi com el personatge de la pel.lícula!. Ell pot ser, juntament amb la gent d'ERC al govern, qui continui endavant sense entrabancades dubitatives ni ambigüitats putarramonetistes calculades pròpies d'èpoques pujol-massistes. Els últims dies, certes declaracions de dirigents convergents m'han fet pensar que l'Indy català i la seva manera de pensar (tots tenim clar que Puigdemont és un independentista de "pedra picada") acabarien essent un mer espectador de tot el que passava i no hi acabaria tenint cap influència sinó que ho acabaria manegant tot "l'atzar" (s'entén l'ironia, oi?) des de fora.

No només són les declaracions el que poden arribar a convertir en KRLS en un personatge prescindible en un guió de ciència ficció i amb un mal final. El problema més greu són els fets: 

Els pilars bàsics de la hisenda pròpia, les diputacions (unes autèntiques, sòlides i solvents estructures d'estat ja existents si se saben aprofitar) resulta que estan governades en un 50% per JxSí (o els partits que formen la coalició) i en l'altre 50% per la sociovergència. La hisenda pròpia (el que portem anys i panys dient que serà el puntal imprescindible que ens menarà a la DUI i a la constitució de la República) la construïrem amb diputacions amb governs que depenen del PSC? Segur? (una cosa és que el PSC tingui presència al Govern provincial i l'altra és que sigui el soci de govern prioritari com passa a Tarragona i Lleida). La resposta, ja la sabem tots (també a can KRLS), és NO.

Aquests dies, i arran també del desgavell successori de l'Ajuntament de Girona han proliferat articles sobre els pactes de govern municipals de tot el país. En múltiples casos semblava com si es vulgués acusar a ERC de ser un incomplidor del pacte JxSí a nivell municipal però en pocs o cap es menciona (i si es fa és de forma tangencial) el clamorós problema de tenir el PSC (un partit, ara ja clarament espanyolista i contra el Procés) com a principal soci de govern a les Diputacions. Òrgans que han de ser els que han de coordinar-se de forma més activa a favor de la construcció de la caixa de recursos propis que ens permetin la Independència. Les dinàmiques locals són això, locals, ho diem i ho sabem tots. Les provincials són una altra cosa.

Convergència pensa continuar aquesta dinàmica? aquests fets sí que són coherents amb les seves declaracions dels últims dies.

De veritat que en KRLS serà com l'Indiana Jones de l'Arca Perduda? no m'ho vull creure. President, a les seves mans està demostrar-nos que no és així. Agafi les regnes i quadri els seus!

ANEM A TOTES, AL CONGRESO

Ara sí, ara ja tenim Parlament, tenim Molt Honorable Presidenta i tenim acord per a fer una cosa històrica, única i malauradament més excepcional que no pas regular: donar compliment a un mandat a les urnes. Un mandat clar i explícit de la ciutadania, expressat en pau i amb un somriure.

El passat 27 de setembre el Poble català es va expressar amb moltíssima claredat: va votar independència. Va decidir que volia poder decidir sobre tot allò que li afectava i tot allò que li afectaria en un futur a les generacions que vinguessin.  Aquest país s’ha decidit a fer normal allò que és normal arreu del món: la democràcia i que siguin els ciutadans i no els tribunals els que escullin el seu futur polític. Catalunya ha madurat i ja no té por.

            Així mateix encara queden moltes coses per a fer i tot just som al principi, que ningú s’enganyi doncs l’Estat espanyol no posarà res fácil. Hem d’aprofitar totes aquelles eines que tenim al nostre abast per poder fer d’aquest procés un camí amb un final proper i ben conclòs. Depèn de nosaltres però cal ser espavilats i, com deia, no perdre cap oportunitat d’explicar-nos ni deixar perdre cap recurs.

En aquest sentit hi ha qui creu que no cal presentar-se a les eleccions espanyoles si creiem realment que estem fent la República Catalana. Doncs bé, precisament perquè l’estem fent segurament és més convenient que mai presentar-s’hi, tenir veu a Madrid per, mentre construïm la República, fer-nos sentir a través de la seva tribuna. Oi que no volem donar-los tots els recursos a aquells que, des de casa nostra, lluiten per cohartar-nos més i més la llibertat? Doncs precisament d’això es tracta. Ells ja sabem que en tindran de força, no els ho posem més fácil. Sempre som a temps de deixar d’anar al Congreso un cop ens haguem desconnectat.

Així doncs, cal presentar-nos el 20D amb tanta feina feta aquí com puguem, amb les coses clares i sense pors. Amb el convenciment que el millor que podem fer és no abaixar mai el cap, cal fer-ho amb un clar accent social i dient, les vegades que sigui necessari, que aquí no estem fent res per treure drets a ningú sinó per donar-ne de nous a tothom.

Cal fer-ho amb la mà estesa i amb generositat, amb gent independent que ho encapçali, valenta i sense complexos. També ens cal gent experimentada en la dinàmica parlamentària, el millor de cada casa. La terra, allà, és més hostil que aquí. Així es construeix un país, amb tothom i al servei de tothom i cobrint tots els fronts. Així construirem la República Catalana.

EL VOT DE LA TEVA VIDA.

Ja fa onze anys. Fa onze anys que un home extraordinari ens va deixar. Un home senzill, sense deutes, treballador incansable, amigable, familiar, lluitador i amant del seu país. Un de tants d'aquests homes senzills i obrers que durant molt de temps va creure en el Pujolisme dels vuitanta com la única solució al ressorgiment de la Nació catalana després dels quaranta anys de dictadura. Llavors encara teníem por. Llavors les coses s'havien d'anar construïnt i, amb un horitzó ben clar, algun dia es materialitzarien en la plena llibertat pel nostre país. 

Avui em ve de gust explicar una cosa que no he explicat mai a ningú i estic segur que el meu pare, sigui on sigui, i si creu que pot ajudar a convèncer a algú no l'hi sabrà gens greu que expliqui:

Ell estava malalt, li havien diagnosticat una malaltia d'aquestes que tots temem, que tots hem vist i viscut i que pensem que no ens tocarà mai, fins que ens toca. Un càncer. Malgrat tot i després de saber perfectament com podia desenvocar la malaltia el meu pare, suposo que per no posar-nos en cap compromís ni entristir-nos, mai ens va voler parlar del possible desenllaç. Ben al contrari, s'ho agafava com si fos un fort constipat (ja m'enteneu... "som-hi que no ha estat res i demà més!"). Un dia, com qui no vol la cosa, jo estava tot capficat i preocupat. Amb sigil vaig entrar a la seva habitació quan Ell no hi era (potser s'havia anat a fer unes proves a l'hospital, no ho recordo). No vaig entrar-hi per fer el tafaner sinó per, senzillament, reflexionar. Era un lloc tranquil. Vaig veure un sobret petit a la tauleta de nit, al meu pare li agradava dibuixar i escriure i Ell hi havia fet un esbós de l'escut de Catalunya al damunt. Què hi havia dins d'aquell sobret? Mai ho he sabut però sempre m'he imaginat que hi havia un poema pòstum dedicat a la seva pàtria que Ell tan estimava. Mai en va parlar, mai l'hi vaig preguntar. Mai l'he vist enlloc més. Només sé que Ell, en el moment funest de veure com la vida se li podia escapar de les mans, va pensar en el seu país.

Diumenge, pare, votaré per tu. Votaré per aquells que van voler arribar fins aquí i es van quedar a mig camí. Votaré per tu perquè vas lluitar cada dia de la teva vida pensant en donar el millor per la teva gent, per nosaltres i per el teu país i ho vas fer sense fer soroll i mirant endavant sempre. Eres un home extraordinari i mereixies un país. Diumenge, pare, votaré per tu.

PER LA LLIBERTAT I LA DEMOCRÀCIA, COM ENS HEM DE VEURE!

      Doncs si, ja ho veieu. Un acèrrim convençut que la millor fórmula per concórrer a les eleccions el 27 de setembre era en llistes separades ara dient a tothom que el que hem de fer és votar la llista del sí. Aquests dies, aquests mesos han estat complicats i difícils. Les discussions en el sí del catalanisme polític i més concretament en el sobiranisme han estat, com sempre, caïnites i fratricides. Res de nou.

En la història del catalanisme l’entesa és més una anècdota que una constant. I és així perquè el catalanisme, com poques d’altres tradicions polítiques, encarna fortament allò que molts volen amagar i que és un concepte poc de moda que es diu: la lluita de classes. Va més enllà dels egos i dels partidismes (termes als que molts han volgut reduïr-ho els últims temps). Sigui com sigui els temps són el que són i del que es tracta és de votar.  Votar sobre el futur polític de Catalunya. La gent d’Esquerra ha hagut d’acceptar allò que no volia, allò que considerava una mala fórmula i un error perquè sumava poc o, fins i tot, restava. Primer perquè diluïa la capacitat de fer escollir entre diverses maneres de veure el país i el futur (front candidatures del NO que cobreixen tot l’arc ideològic), i segon perquè es corria el risc de convertir les eleccions no en una consulta per la independencia sinó en un plebiscit a favor o en contra d’Artur Mas. Sense comptar que totes les estadístiques ens indicaven que una llista de convençuts sumava menys que una varietat de llistes ideològiques.

Arribada la #cimeraindepe del passat dilluns tots estavem espectants. Qui més qui menys tenia coll avall que la llista civil podía tirar endavant amb “algún matís”. Finalment, l’únic que te la clau per convocar les eleccions va exigir llista amb polítics i, les entitats tractant-lo talment com si fós el fill pròdig (aquell que hem de cobrir de regals i permetre-li tot, no fos cas que li agaféssin ganes de tornar a marxar del sobiranisme) van decidir que se li havia de fer cas, sí o sí. Esquerra, en el que probablement és l’exercici de pragmatisme i generositat més gran de la història del catalanisme, decidí acceptar.

I aquí ens trobem, així ens hem de veure. Ara, la nostra tasca és mirar endavant. Assumint el repte. Un repte titànic i probablement més que no pas si s’hagués fet amb la fórmula que proposava Junqueras. Cal fer la millor llista i calen compromisos concrets i explícits per fer la independència a curt termini. Si ho treballem de forma incansable estic segur que podem assolir l'èxit que ens cal.

Ara sí, per primera vegada en la història d’aquest país el 27 de setembre de 2015 decidirem sobre el futur polític de Catalunya, decidirem sobre la independència. Aquest era l’objectiu i no podíem permetre, de cap manera, que ningú tingués excuses per saltar-se el moment. Com em deia un company fa poc: ens hem empassat gripaus però als que busquin excuses els hi farem empassar la independència.

Anirem Junts per guanyar el 27S i no farem ni deixarem fer un sol pas enrere.

Per això REMAREM, CONVENCEREM I, SOBRETOT, GUANYAREM!! 

EL PROCÉS DEL POBLE?

Si, aquestes passades eleccions no han estat unes eleccions municipals més. És evident que éren properes com sempre i votàvem “l’alcalde” o, en alguns casos, contra Ell. Així mateix aquesta vegada el contingut programàtic supramunicipal ha estat més tingut en compte pels electors que mai. Sobretot en poblacions més grans i amb una especial incidència a l’àrea metropolitana.

Estem immersos en un Procés d’emancipació nacional en el que avancem a marxes forçades. Sovint avancem malgrat les dinàmiques que ens encallen. Les dinàmiques de partits o de misèries personals tan pròpies i històriques de l’ADN del catalanisme polític. Així doncs, aquestes eleccions municipals han posat de manifest dues coses bàsiques a la meva manera d’entendre:  la primera és que l’ambigüitat en el posicionament respecte el Procés és vist amb desconfiança pels electors (sobretot en les forces de dretes) i la segona el gir a l’esquerra i el reforçament de les forces que porten el missatge de la cohesió i la política social al programa.

Així doncs el país ha parlat clar i, en especial, a l’àrea metropolitana. Tots els que han apuntat que el Procés es debilitava perquè electoralment s’havia castigat a CiU s’obliden que les forces clarament independentistes (ERC i CUP) han pujat pràcticament a TOT arreu on s’han presentat i, a més, han trencat barreres històriques a zones típicament hostils al sobiranisme. Caldria, doncs, que més d’un i de dos prenguéssin nota del que està passant amb tot plegat. La crisi passa factura a les actituds del neoliberalisme o l’immobilisme econòmic i els avaladors de les retallades. El país fa un tomb cap a l’esquerra i els lideratges del procés d’independència també basculen. Ara, els que històricament s’han cregut els amos del país també és normal que ara creguin que se’ls escapa alguna cosa entre les mans. Potser cal, també, que facin alguna reflexió. No és el discurs independentista el que falla, que no s’equivoquin. Precisament al contrari, aquest es reforça i es posa al servei del benestar de les classes populars, històricament més mal tractades a tot arreu.

Cal que tots des del nostre accent particular remem a favor de la llibertat de Catalunya, sabent que no será un camí de roses ni exempt de perills (no cal enganyar ningú) i riscos, si bé l’objectiu s’ho val. Veiem com les persones han escollit no només en clau nacional sinó també en clau social, és en aquest punt on cobra molt de sentit el full de ruta acordat el 14 de gener per ERC i CDC (ruta a la que espero que s’acabin sumant d’altres). Les eleccions del 27s han de ser un plebiscit per la llibertat i tots hem de poder dir quin model de país volem i com ho farem per posar-lo en mans dels seus propis ciutadans. 

La independència ha de ser un mitjà per la millora del benestar dels nostres ciutadans, ja sabem que és la única sortida. Però la independència com a finalitat finalista (disculpeu la redundància) no te cap sentit i menys si volem esdevenir majoria que ens dóni la força per assolir-la. 

EL MILLOR CALLDETENES DE LA HISTÒRIA

Formo part de la candidatura d'ERC Calldetenes. Tot un orgull com a veí de Calldetenes i com a persona que creu en un futur millor per aquest país. A continuació us enganxo un article que crec que resumeix molt bé qui som i què volem.

Som una candidatura completament renovada, una candidatura amb moltes ganes i il.lusió de fer el MILLOR Calldetenes de la història. 

Sota la marca ERC es va gestar i negociar l'Institut i la Variant. Reunions maratonianes i negociacions eternes amb governs d'un i altre color polític van anar materialitzant-se. Fins i tot en l'última legislatura i des de la oposició estant ERC Calldetenes va ser qui va fer agafar el compromís al Govern de la Generalitat de finalitzar i inaugurar l'Institut. Una delegació del partit i del grup municipal varem fer preguntes a través de les diputades Anna Simó i Marta Rovira que van acabar convertint-se en un compromís explícit per part del Departament d'Educació.

Pel que fa a la Variant, cal recordar que el primer govern d'Artur Mas (el que pactava pressupostos amb el PP) la va fer caure dels projectes pendents i, una vegada ERC ha tornat a ser decisiva pactant el suport parlamentari el projecte ha acabat tirant endavant.

Les medalles se les poden penjar els altres, que ho facin. La victòria, igualment, és de tots i és el que importa. Aquest és l'orgull que ens empeny a seguir treballant pel Poble.

Tot i la feina feta cal dir que hi ha coses que hem de fer diferent. Per això el nostre objectiu pels propers quatre anys és el de posar el Poble en mans dels seus veïns i veïnes. El carrer Gran i l'avinguda Pau Casals han de canviar una vegada estigui feta la variant. Perquè això sigui així cal que ENTRE TOTS ens arremanguem i pactem com volem que sigui. Des d'ERC Calldetenes us escoltarem les necessitats, les pors, allò que voleu i allò que NO voleu. Amb això elaborarem propostes concretes i viables i, finalment, les sotmetrem a referèndum. Com us dèiem, posarem l'Ajuntament en mans dels seus propis ciutadans. Sense subterfugis ni privilegis particulars. En definitiva, un projecte de Poble pensat i planificat per a les properes generacions i que no esdevingui la solució d'un o altre sinó la que sorgeixi fruit del debat i la negociació col.lectiva.

El nostre candidat proposà a la resta de grups el de limitar voluntàriament els mandats a Calldetenes a 8 anys. De moment, només recull el guant un dels grups que ja ho porta al seu programa. El grup de CiU, però, sembla que no vol ni sentir-ne a parlar. Nosaltres insistirem en que és la millor fórmula. La fórmula que evitarà errors del passat.

Farem un Nou País i també el farem des de Calldetenes. Institucions amb les parets de vidre totalment transparents i amb els seus membres que assumeixin riscos, sense por. Pel Procés. Pel País. Ajuda'ns, doncs, a fer el MILLOR CALLDETENES DE LA HISTÒRIA. Ajuda'ns, no tinguis por i vota Esquerra Republicana de Calldetenes el proper 24 de Maig.

El comptador a 0? NO, gràcies

La setmana passada fou la setmana de l'Acord. 

Dies enrere semblava que ens acostavem a un precipici, com aquell que sap que inexorablement acabarà caient sense remei a un pou que no sap ben bé on porta. Vaja, el "susto o muerte" de tota la vida (disculpeu la llicència). 

Sigui com sigui tots pensàvem que si no hi havia la foto de Mas i Junqueras donant-se la mà públicament tots tindríem la sensació que s'havia acabat, que el Procés aniria directament pel pedregar i que almenys, per molts anys, no tindríem el somni anel.lat. A més, des d'un sector molt majoritari es predicava per terra, mar i aire que la culpa de tot plegat seria la inflexibilitat, només, d'ERC fent-ne responsable de no obtenir la independència al partit que sempre l'ha defensat i, gairebé sempre, en solitari. Des de les CUP s'hi posaven de costat com qui la cosa no va amb Ell (per, el dia després de l'encaixada, sortir a criticar-ho... tot sigui dit) tot i haver estat ELS PRIMERS a descartar de ple la llista unitària. 

Junqueras sabia perfectament que la única manera de desencallar l'assumpte era intentar buidar d'excuses l'argumentari, en forma de condicions innacceptables, del President. I la única manera de fer-ho era... acceptar aquestes condicions. Així doncs el divendres anterior i en roda de premsa de la secretària general Marta Rovira, ERC acceptava una proposta vergonyosa que pràcticament tothom trobava absurda. Fins i tot dirigents de CiU no sabien com ficar-s'hi quan se'ls hi preguntava pel tema. Des de CiU es van afanyar a dir que no era una proposta seva (malgrat haver-la plasmat en un document dies abans). ERC estava EFECTIVAMENT (i a contracor) disposada a acceptar-ho si això servia perquè Mas avancés els comicis d'una vegada i deixés "lliure" el Procés. Tots els partits (també les CUP) han dit publicament que es va sotmetre a ERC a una pressió absurda i inaudita. 

En realitat, aquesta pressió va ser a canvi de res. Mas ja tenia decidit, fos com fos, que les eleccions serien el 27 de setembre (amb o sense acord) i que si li calia prorrogar pressupostos, ho faria per tal de tirar fins llavors. Així doncs, em temo que no és a Mas a qui li plau l'acord perquè el compromet (no només a convocar les eleccions) i el lliga a complir amb el desplegament de les estructures d'estat (pactades el 2012, per cert). ERC ha tancat l'únic acord possible amb els 21 diputats dels que disposa, l'únic que li permet, almenys, vigilar d'aprop i ser el garant que si no s'avança en el sentit pactat i publicitat almenys la ciutadania en tindrà constància sense embuts ni "astúcies". Alguns ja no farem, MAI MÉS, actes de fe.

Avui sentia a Quim Arrufat (CUP) dient que Ells han suspès la seva participació en la negociació en el full de ruta. Caram... potser algú que els hi digui traïdors o que els faci veure que remen en contra del Procés i que són els responsables de que encalli, no? Sinó és així... no ho entenc. O bé.. potser si que ho entenc.

El que sí que és exigible és que la negociació del full de ruta sigui explícita, amb llum i taquígrafs i amb les posicions de tots (DE TOTS) damunt la taula. Penso que el que donarà l'impuls necessari i la recuperació d'alguna de les il.lusions perdudes (i que són tan necessàries) en aquests dos mesos serà el pacte no d'uns sinó de tots els partits en el full de ruta que hem de portar al programa el 27s2015. 

La millor manera d'evitar la frustració i la pèrdua del moment serà anunciar-ho abans de les municipals i així també les convertirem en un plebiscit.

RESPONSABILITATS...

Des del 2012 la col.lectivitat catalana que se sent nació ha passat de la inmensa il.lusió (recordo que quan Mas va dir que convocava les eleccions per saber "la voluntat d'un poble" a un important diari digital van titular: "últimes autonòmiques", com convertint-les en plebiscit) a una frustració i desconcert molt gran. La incertesa d'allargassar això de "el Procés" des de la institució que ens representa no és entès per la gent i, òbviament, genera rebuig cap a tots aquells que formen part de la Generalitat (el Parlament és l'òrgan legislatiu i també en forma part, no només el Govern). Cal destriar bé qui és qui i què fa qui en cada lloc, sinó caiem en l'error injust d'acusar sense mirar i augmentar, involuntàriament, la frustració i el perill d'acabar amb la il.lusió i l'empenta.

Cal observar, pas per pas, com hem arribat fins aquí i potser posarem una mica de llum al perquè hi som i que cadascú jutgi per si mateix. Tampoc cal buscar culpables sinó que tothom sàpiga qui actua DE VERITAT en pro de la independència i qui no, o bé qui només la instrumentalitza. Cal poder escollir amb criteri i per això cal tenir tota la informació.

Els dies posteriors al novembre del 2012 hi va haver una primera càrrega contra ERC (alguns no s'estalviaven els retrets explícits) davant la negativa de Junqueras de formar part del Govern de Mas. El President, doncs, no portava la independència de Catalunya al programa i, en comptes d'això, hi portava fer una consulta als catalans (no ben bé un referèndum sinó quelcom que ja veuríem com es concretaria). Junqueras no tenia cap intenció d'entrar en un govern del qual no estava segur que compartís REALMENT el mateix objectiu. Durant la campanya electoral, però, en cap moment hi va haver cap retret entre ERC i CiU (bé, algun "tripartiteros" es va escapar de la banda del partit del President però res de calat), va ser una campanya ordenada. 

Després d'escampar una gran pressió mediàtica contra ERC per forçar la gent de Junqueras a ser proclius de l'entrada al Govern (sempre formes, només formes, cap concreció) i al veure que això no fructificava (al final el temps anava passant i CiU no tenia manera de demostrar que podria tenir govern estable sinó pactava amb algú) es va decidir acceptar el pacte parlamentari que li proposà Junqueras. 

Aquest pacte contemplava la realització d'un referèndum d'autodeterminació (diguem-ne "dret a decidir". Allò que deia de les formes) no més enllà del 2014. Recordem l'estira i arronsa d'aquell moment perquè CiU volia el "referèndum" tan tard com pugués (així s'asseguraven estirar-ho tot fins el 2016) i ERC tan aviat com pugués (simplement perquè tan la ANC com Òmnium i la resta de partits creien que era quelcom que s'havia de fer sense més demora, això sí, sense discutir-ne el lideratge). CiU al.legà motius tècnics i el seu "fer-ho bé". Després va arribar el sainet de concretar la data i la pregunta que va costar Déu i ajuda però sigui com sigui i per la generositat de tots va acabar sortint. 

Passat tot el calvari del "fer-ho bé", és a dir, demanar la transferència de competències, fer la llei de consultes, etc, recordem com Mas ja va deixar anar el globus sonda de fer la consulta en  "forma de plebiscitàries" EL 2016 (!!), això va causar un gran estupor entre l'independentisme i va haver de matisar-ho Ell mateix. Recordem com més tard, al mes d'agost, que alguns mitjans es van tornar a fer ressò que el President deia que les plebiscitàries serien, en principi, el 2016.

Varem arribar al moment del TC, La suspensió del 1r decret i el moment en què el President va decidir que NO tirava endavant la consulta convocada acatant el Tribunal. Va ser un punt d'inflexió i m'atreviria a dir que va ser EL punt d'inflexió de tot plegat. Com em digué algú llavors: 

"Teníem el país disposat a saltar el mur el 9N i algú el va apujar cent metres mes i no pas el TC, precisament". 

Alguns varem estranyar-nos quan Mas digué a TV3 que "sinó ens deixen fer la consulta amb el motor haurem d'obrir les veles" perquè això és quelcom que no estava pactat amb cap partit, és a dir, la tan publicitada unitat passava a ser forçada, una adhesió incondicional. De no adherir-s'hi (malgrat no ser el compromès durant la campanya electoral) hi hauria tot un seguit de retrets i l'artilleria mediàtica tornaria a sortir contra, bàsicament, ERC. Efectivament, una reunió de patums mediàtiques (històricament afins a CiU) a Palau tres dies abans de "l'anunci" de l'obertura de les veles no augurava res de diferent que no fos preparar la venda i el canvi de consulta, abans referendum, per procés participatiu i, a la vegada, carregar-se per terra, mar i aire, a aquells que denunciessin que això no era el que havíem quedat. 

L'argument clau utilitzat era l'acusar a Junqueras d'haver trencat la unitat (la qual cosa és falsa atès que la unitat la va trencar el Govern passant per sobre de tots el partits i tirant endavant el "procés participatiu" de forma unilateral. D'altres arguments "acoso y derribo" serien els típics de: "Junqueras m'ha fallat, jo era votant d'ERC i ja no ho seré més, això repetit mil vegades a les xarxes socials per a causar desànim i sensació de desacord per part d'ERC. 

La nit de la reunió a Pedralbes Junqueras ja va dir, avançant-se als esdeveniments que ja preveia, que només acceptaria una LLISTA UNITÀRIA (i de tots) si era per fer una DUI (d'això ja ningú s'enrecorda, per cert). 

Després de l'aclaparador èxit del Procés Participatiu (això si que ho havien "preparat be" sense haver-ho parlat MAI amb ningú més. Qui sap si quan Rajoy va sortir al Juliol dient "estoy muy tranquilo pues Mas me ha dicho que no hará nada ilegal" ja sabia això de les "veles") l'únic ús que va fer dels SíSí emesos (si, el mateix Mas va dir que el nou 9N no generava mandat i que calia una 2a volta) va ésser preparar una conferència en la que vindria dir quelcom així: 

1- us heu de posar darrera meu i sinó no hi ha segona volta (recordem que inicialment marcava les plebiscitàries el 2016) i només la "meva" llista pot representar bé l'independentisme (tot això edulcorat amb un "si cal m'hi poso al final", cosa que l'endemà mateix va matisar dient que no és bo canviar de lideratges a mig procés. I amb l'afegitó del "jo dic com es transformen unes eleccions en referèndum" sense tenir en compte que les llistes del NO serien plurals i amb contingut més enllà d'aquest NO). 

2- el full de ruta és tornar a començar per "fer-ho bé" i fer les estructures d'estat per acabar tornant  a fer un referèndum d'autodeterminació (és a dir... les eleccions-2a volta no generen el mandat democràtic per se??? llavors.. perquè varem fer el "procés participatiu" i perquè ara hem de fer "plebiscitàries"?) i aquestes estructures d'estat preparatòries són les que estaven pactades que faria el Govern i no s'han fet. 

Curiosament ERC havia complert TOTES I CADASCUNA DE LES SEVES RESPONSABILITATS en el Pacte que eren, bàsicament, donar suport parlamentari (introduïnt matisos i transaccionant les propostes de CiU) mentre que el Govern ni ha fet la consulta pactada (NO, no varem votar... varem PARTICIPAR) ni les estructures d'estat que s'havien de fer). 

3- s'ha de fer sense sigles perquè així TOTHOM s'hi senti representat. Si? tothom?? tothom se sent representat per un banquer? per un empresari de foment o per un desnonat de la PAH?. de veritat que ERC, com a partit independentista que és, s'ha de dissoldre al costat d'uns altres partits que tenen un secretari general que explícitament NO vol la independència i els altres que tenen un mètode inconcret (que no acaben d'explicar mai) de com arribar-hi? 

El més important de tota la conferència, des del meu punt de vista, fou el "per protegir els partits". Quins partits President? els proclius clarament a la independencia ja porten anys presentant-se a les eleccions i no tenen pas cap por de fer-ho portant la independencia al programa, surti bé o surti malament...

L'emissió d'un comunicat de la ANC avalant la proposta de Llista unitària del President va acabar d'aplanar el terreny perquè l'artilleria mediàtica pugués tornar a l'atac i posés tota la pressió i responsabilitat a ERC. Junqueras i el partits proclius a la independència (CUP, Procés Constituent, etc) no estaven per formar part d'una proposta que no aportava res, en realitat, al procés, sinó més inconsistències i procrastinació. Durant més d'un mes al país només s'ha parlat del format i molt poc o gens del què (allò que deia de les formes). S'han utilitzat arguments qualitatius bastant líquids com el "és que la LLU generaria prou il.lusió" (depèn... hi ha gent que diu que segons qui hi vagi no la votaria pas per més independentista que sigui), s'ha passat a l'atac directe, a l'insult i al "traïdors, tripartiteros, botiflers", de sempre. Sens dubte, una actitud que segur que ajuda molt al foment de la unitat. 

Passats els dies, i fluixet perquè potser no calia que se sabés massa, es va conèixer que a la ANC hi havia hagut una flagrant manipulació de la comptabilitzaió de les actes de les territorials durant el debat que hi va haver sobre LLU o candidatures diverses. Mai la ANC ha sortit a demanar perdó però sí que hi ha hagut algún matís. Forcadell ja ha dit que la "llista unitària de la ANC no només és la de ERC+CiU" però res més. Així doncs... a qui li interessava MANIPULAR LA ANC I PERQUÈ? aquesta és la manera? NO, NO NOMÉS SÓN LES FORMES.

Sigui com sigui ara ens trobem amb un Govern que es parapeta a la seva cadira amb l'argument que "si les eleccions no són com jo dic i vull que siguin doncs no les convoco fins el 2016" (recordem a Mas dient-li a Terribas que les plebiscitàries ja serien el 2016 oi? doncs això.). Així mateix el principial soci de Mas, Unió, són els primers que expliciten NO voler cap llista unitària i ni molt menys que al programa hi hagi la independència.

Com, després de tot això, encara algú pot assenyalar a ERC o a Junqueras com a responsables d'encallar el Procés? és senzill, s'exigeix a ERC que obligui a CiU (o a la gent de CiU) que facin allò que sembla que no volen fer (o bé no s'atreveixen). Si ERC no fa aquest paper se la culpa i se la castiga. Doncs em sembla que molts hauran de seguir esperant, ERC no és ningú per forçar CiU a fer res. CiU ha de fer el seu camí i si CiU no vol portar la independència al programa que no ho faci però que no enganyi a ningú. Cal recordar que CiU i ERC fa uns 30 anys que sumen majoria absoluta al Parlament de Catalunya. La única cosa que caldria és que CiU portés explícitament la indpendència al programa i això, pel fet de ser el partit més gran del catalanisme, ja us asseguro que convertiria les eleccions en excepcionals. Si realment Mas i CiU vol la independència segur que no dubtaran en fer-ho, convocar eleccions portant la independència al programa electoral. 

La llista unitària nasqué morta i el President ho sabia el dia que va fer la seva conferència, tan la CUP com ERC, ICV i UDC ja ho havíen manifestat d'antuvi. Així doncs, i com li he llegit a algú últimament, la proposta de Mas va ser un acte d'hostilitat directa contra ERC perquè ja coneixia la resposta. Perquè? què pretén atacant a ERC? El més lamentable de tot és que molts posin els dos partits al mateix sac quan ERC ha complert amb tota la seva part del pacte i CiU CAP ni un. A ERC se li demana quelcom que no li pertoca, és CiU que s'ha de definir i si no ho fa doncs la votarà qui ja li sembli bé i si ho fa... també!

Malgrat tot tard o d'hora els catalans tindran la ocasió d'elegir entre independència o no en unes eleccions (serà al maig com a molt tard si el President no les convoca abans). Serà bo que tots els que vulguin concórre-hi esclareixin la seva posició al respecte i segur que els ciutadans sabran elegir qui els pot conduïr amb pas ferm cap a la independència. 

ps: per cert, a tot això tinc ganes d'afegir que a dia d'avui 02/01/2015 des del Palau de la Generalitat encara no s'ha fet CAP OFERTA REAL I FORMAL a ERC per entrar a Govern malgrat haver repetit per activa i per passiva (ara ja no, per descomptat) que era Junqueras qui rebutjava entrar-hi. No oblidem que al debat de política general va oferir-se explicítament per ajudar a blindar la consulta i la resposta fou: "no es preocupi, la consulta ja està blindada".

pss: en una altra entrada parlaré de la querella i la suposada "insubmissió" de Mas al TC

De vidre...

Fa uns anys que sentim a parlar de crisi: de confiança, alimentària, energètica, del deute, etc. El que tots hem anat veient és com ha baixat la marea de l'abundància. La depressió econòmica i la manca del fluïd (algú ens haurà d'explicar, algun dia, on ha anat a parar) que lubricava l'activitat ha deixat al descobert tot allò que abans no es veia o, almenys, se'n feia els ulls grossos.

Aquestes "troballes" financeres s'han pogut veure a tots els nivells. Especialment just després d'unes eleccions. Tenim diversos casos en ajuntaments, comunitats autònomes i fins i tot en països sencers...

Els diners, el fluïd, el lubricant, el que era un núvol ja no ho tapa tot. Ara n'hi ha menys del que és estrictament necessari i tot. Així doncs, tota mala gestió que abans s'esborrava o es difuminava amb el núvol excedent ara és palesa i les vergonyes queden a la superfície. La funció pública (sigui quin sigui el seu àmbit d'actuació) mai hauria d'haver estat jugant al joc del filibusterisme financer.

Ara que tots "som savis" haurem de fer un judici sever i contundent i, sobretot, comprometre'ns a no repetir-ho i fiscalitzar tan com sigui necessari les institucions i els que les gestionen. L'ombra del dubte no pot ser una hipoteca pels que no són còmplices però els pertoca la continuitat de la gestió. S'ha de depurar amb valentia i assumir la responsabilitat amb la humilitat que toca per tal de no deixar una terra més cremada massa difícil de replantar. De no fer-ho així es farà evident que n'hi ha que només creuen en projectes personals i que no dubten en servir-se dels altres (de la fe, la confiança, les debilitats...) per tal de situar-se (i REsituar-se).

Malgrat tot val a dir que ens equivocariem si penséssim que donar la culpa a l'herència exhoneri de les patinades que es facin a partir d'ara. Una mala situació econòmica provinent d'una gestió anterior dubtosa no pot ser mai l'excusa per un mal govern.

Govern Llufa?

Si l'altre dia deia que "avui és nadal" ara diré que "avui és sants innocents".

Potser és casualitat que avui és el dia de les bromes però per a més d'un que ha votat CiU les passades eleccions potser el podrem titllar d'innocent després de la presentació d'aquest flamant Govern.

Deixeu-m'ho dir ben clar: el Govern Mas em sembla una amalgama grisa i d'un perfil clarament dretà i espanyolista. Digne del que faria "UPN" a Navarra o el PP a Madrid, col.locar la seva burgesia al poder, una burgesia que no hi entén pas en això dels "regionalismos periféricos" però que sí que hi entén a l'hora de tapar-se les vergonyes i fer pinya entre els seus. Amb una única excepció, la incorporació d'un "ex" socialista (dic "ex" perquè han dit que ja ha entregat el carnet) per allò del maquillatge del "talante".

Després del gran discurs del Concert econòmic, la brama constant de com de traïdora n'era ERC per haver estat al govern amb uns malvats i perversos socialistes (per espanyols.), després del "dret a decidir", de la "transició nacional" (article d'en Jordi Casals), etc. resulta que ens posen de Presidenta del Parlament a una persona amb dos cognoms ben catalans però que té un accent de l'idioma com a mínim "estrany" (però es veu que aquí ningú es queixa. Ara, d'en Montilla vaja quin botifler que no sap parlar... oi? no serà el seu origen humil el seu problema?), o una consellera de justícia que precisament la impartia (la justícia) intentant evitar que Arenys de Munt fés la consulta cívica independentista, etc. (farà les delícies del PP i de C's, de ben segur).

Tampoc no deuen voler que ens recordem com de dolents eren els del Tripartit , segons Ells, varen col.locar els seus amics i amigues en tants càrrecs quan ara resulta que existeix igualment vicepresidència (Joana Ortega... sens dubte una persona amb un expedient marcadament catalanista, disculpeu el meu sarcasme), o la secretaria de presidència (Francesc Oms... clar, "bé que ho diu Ell que és independentista!" I QUÈ? on es nota això?), i quan en Prenafeta es passeja tranquil.lament per la presa de possessió de Mas, etc.

Tot això ja està passant i no fa un mes de les eleccions. No fa ni un mes que l'actual President prometia a tort i a dret el concert econòmic i l'exercici del dret a decidir del poble de Catalunya. El que segur que si que intentarà complir, però, és el manteniment dels privilegis dels seus. I no ens equivoquem, els "seus" ho són sense importar els cognoms que portin o de quin origen provinguin mentre siguin de la seva classe (la benestant, s'entén).

Però sabeu què? quan li dius a la gent et responen: "o mira, les coses són així".
En canvi, només fa dos mesos tothom et deia: "els d'ERC són els dolents traïdors i botiflers que ho han destrossat tot". Disculpeu-me però jo no entenc res.

AVUI ÉS NADAL

Aquest és el meu primer post després de les eleccions al Parlament del 29 de novembre. Després d'haver entrat en un període de reflexió i observació que ha durat tots aquests dies, finalment, m'he decidit a escriure quelcom al bloc. Des d'aquí, també, aprofito per desitjar bones festes a tothom.

Avui fa 77 anys que el President Macià va morir. Set dècades després, amb una guerra civil pel mig i quaranta anys de silenci i dictadura l'independentisme "social" torna a ser hegemònic (o com a mínim no és gens marginal). La manifestació del 10 de juliol d'aquest any que està apunt d'acabar així ho mostrà.

Malgrat això aquest moviment no s'ha vist representat al Parlament com caldria esperar. Cal preguntar-se ben bé el perquè. Com és que cap (repeteixo, CAP) opció política no ha recollit aquest sentiment? Si bé és cert que ERC ha tingut uns resultats millors que la resta de forces explícitament independentistes no és menys cert que la suma de diputats d'aquestes opcions fan un resultat menor que en l'anterior legislatura on la única marca era Esquerra.

A ningú se li escapa que CiU te una afinadíssima maquinària de captació de vots amb un discurs ambigu i mètodes "d'osmòsi social". De fet el discurs de CiU és transversal (només de paraula) i permet que qui més qui menys es pugui sentir raonablement còmode o raonablement incòmode en el seu paraigües. Les formes, les cares, fins i tot els trajos i les ulleres d'algun dels dirigents estan estudiats. Tot és una gran parafernàlia de la màquina de captació de votants. El fons, però, és dubtós. En què es concreta el lema "una Catalunya millor"? On és la depuració de responsabilitats pel Cas Palau? On són les explicacions de Duran per l'aval al decret de donar milions d'euros a les concessionàries d'autopistes de Madrid? etc. La gent et diu: "això són coses que tu saps però que els que no estem en política no ens arriben i acabem votant pel que ens sembla que portarà més estabilitat".

Durant set anys CiU ha colat (per osmòsi, com deia abans) que el tripartit (en realitat Govern d'Entesa, però mai en van voler anomenar així) era una mena de monstre sense que puguéssin (ni tinguéssin la més mínima intenció de voler, la crisi econòmica i alguna relliscada puntual ja els hi ha fet prou la feina) demostrar el perquè. Ara ens diuen que segurament Ells no podran pas fer-hi massa res en tot això de la crisi perquè "no depèn d'Ells". En tot cas, però, em temo que per molts ciutadans el fet de que Artur Mas els hagi "alliberat" de la fera ferotge que representava el Tripartit ja serà molt a l'hora de passar comptes. Ells creen el monstre, Ells el destrueixen. Ergo, són els salvadors (per més que Mas digués que se sent servidor del país i no salvador. NOMÉS FALTARIA!).

La gent no ha votat independentisme, almenys no tota la gent que s'hi considera. La gent ha votat en contra del Tripartit. Crec que hem de tenir clar aquest punt per començar a construïr de nou. Ha pogut molt més el "qui dia passa, any empeny" de CiU maquillat al matí per falsos concerts econòmics i per la tarda amb una suavització de les sancions a la llei de política lingüística que no pas el fer el pas definitiu cap a la independència. Sembla ser, doncs, que ara no toca.

No obstant el pòsit de la manifestació del 10j resta en somort. Tinc la convicció que no es dissoldrà i menys si l'Estat espanyol continua fent de les seves amb les tisores. De ben segur que el Govern de la Generalitat del bipartit CiU (o tripartit provisional CiU + PSC) s'haurà d'espellongar per donar resposta a les tisorades nacionals. Alguna cosa em diu, però, que aquesta vegada no n'hi haurà prou amb el peix el cove o l'intent de refer ponts. Ara que Mas ja aconseguit arribar a la seva Ítaca particular si vol continuar-hi haurà de jugar-se-la.

Artur, tocarà algun dia o no?

Sí, si sumen, pacten

Fa cosa d’uns set anys CiU ens deia que eren la garantia de l’estabilitat governamental de l’Estat espanyol. Es vantaven de ser els que havien abolit la mili i aconseguit un sistema de finançament magnífic, allò que se n’ha anomenat: peix al cove. S’oblidaven, però, de sengles pactes amb un PP amb majoria absoluta en la legislatura de la guerra d’Iraq –és a dir, en una època en el qual no era possible treure’n res del pacte perquè, ras i curt, ningú els necessitava-.

Fins l’últim dia li van donar suport. A canvi de què? De la seva permanència al Govern de la Generalitat. Tan era que el PP passés el corró del seu autoritarisme amb l’aprovació del transvasament de l’Ebre. Tan era que les obres de l’AVE fossin pitjors que la de la Seu per la tardança i que les de la presa de Tous per les seves deficiències. Tan era que s’estigués pactant amb el partit que va estendre la bandera d’Espanya més gran de tota la història a la plaza de Oriente –recordem, aquella bandera que només podia fer onejar un huracà de magnitud 4-. Tan era que Aznar decidís anar a l’Iraq en contra de tota la comunitat internacional i tot plegat basat en un estirabot testicular considerable. Era més important mantenir-se a la Generalitat que trencar el pacte estèril i vergonyant.

El tripartit de Convergència, Unió i Partit Popular fou lamentable i, sens dubte, un període que a la majoria de convergents els fa prou vergonya recordar. Aquest tripartit tan prolífic és el que, a dia d’avui, ningú ha dit que no es repetirà. Fa quatre anys, tornem a fer memòria, algú va haver d’anar al notari per dir que no es repetiria el tripartit “popularvergent”. Sembla ser, però, que ja ningú recorda aquest gest.

A CiU li sortirà gratuït –almenys a curt termini- el pacte tàcit amb el PP ja que aquests, probablement, no li demanaran res a canvi llevat de la investidura de Rajoy després de les eleccions estatals de l’any que ve. Molta gent, però, no entendrà aquest pacte. De ben segur que molts esperaran que CiU pacti amb ERC. Ho veig difícil, molt difícil. ERC exigirà aplicació del seu programa. ERC ho ha fet amb els socialistes, arrossegant-los a aprovar la Llei del cinema o a la realització d’un nou Estatut, sense ERC al govern el PSC mai hagués tirat endavant iniciatives amb aquesta ambició nacional. CiU, sempre que pugui, escollirà el PP perquè no els obliga a fer coses que els incomoden.

ERC va fer confiança als autonomistes de CiU els anys vuitanta –s’havia de bastir una institució i veníem d’on veníem, d’acord doncs-, ERC va fer confiança als federalistes el 2003 per fer un pas més enllà en una reforma de l’Estatut que Pujol havia negat infinites vegades. Ara, ERC, demana que se li faci confiança com a independentista i diu que no pactarà amb ningú que no es comprometi a fer un referèndum d’autodeterminació la pròxima legislatura. Algú més s’atreveix a mullar-se més que Puigcercós en aquesta campanya? Mai algú ho havia dit tan clar? Ras i curt, no, ningú i si cal remenem hemeroteques. Qui digui que abans de les eleccions del 2006 algú d’ERC havia afirmat que no es repetiria cap pacte amb el PSC no serà capaç de demostrar-ho perquè mai ERC havia dit que no ho faria. Qui diu que se sent traït és que escolta només allò que li interessa. Ara s'ha dit clar des d'ERC: o referèndum o res. Però, i CiU?

Vídeo de Campanya. Frei: Valent!

La Campanya dels Valents

Pàgina 9 del programa electoral d'Esquerra Republicana de Catalunya per a la Eleccions al Parlament 2010:

"com és obvi, si Esquerra te la majoria més un dels representants del Parlament de Catalunya proclamarà la independència però mentre això no succeeixi treballa per fer créixer el moviment social favorable a la independència i contribuïr a dinamitzar-lo, articular-lo, organitzar-lo i popularitzar-lo difonent el dret del Poble de Catalunya a esdevenir un subjecte polític en el ple concert de les nacions"

Aquí teniu el Programa Electoral d'Esquerra per qui vulgui consultar-lo en un format pràctic i elegant*: Link ISSU





*gràcies Joan per penjar-lo a ISSU!

Vaga catalana

Demà faré vaga. Sí, i no per obligació. A la meva empresa m'han donat llibertat per fer-la (potser sóc privilegiat, ho reconec). La faré per convicció. No pels sindicats, sinó malgrat els sindicats (de classe i subvencionats) en faré. Crec que aquesta vaga ha de ser un clam de protesta, potser tardà però, en definitiva, un clam de protesta de tot allò que ens ha arrossegat a aquesta Gran Crisi des del 2006. Tinc dret a cridar, a la rebequeria i a protestar i és el que faré.

No crec que Zapatero hagi fet el que havia de fer però tinc dubtes de si algú altre se n'hauria sortit millor. Especialment quan tota aquesta crisi ha fet pal.lès la poca influència que pot arribar a tenir el poder civil organitzat (la política de les democràcies) davant dels gegants financers globals. Al cap i a la fi tothom està d'acord que ja no és Zapatero qui governa sinó que li han dit el que havia de fer si no volia que els "mercats" devoréssin Espanya.

El clam hauria de ser molt unànim i no únicament dels treballadors assalariats, sinó dels autònoms i també de la majoria d'empresaris. Tots hem estat còmplices en certa mesura del problema, ho sabem. Potser per això ara també ens fa por mirar-nos al mirall. Malgrat això, no dubto que hi ha algú que té més responsabilitat que els altres. Les grans fortunes, els grans arquitectes financers que no van dubtar en entortolligar la troca tan com van poder per seguir amb un creixement fictici que ja feia anys que, en realitat, estava esgotat. No varem protestar llavors perquè viviem bé, però vivíem en l'engany.

A Catalunya la protesta encara cobra més sentit, especialment després de veure una de les regions de l'estat amb el dèficit fiscal més gran, on les necessitats són cada dia més cares i on la continuïtat del nostre estat del benestar està més entredit degut a l'expoli al que ens sotmet l'estat.

És per això que la vaga la faré, i la faré en clau catalana.

Via fora sometent!
Visca la Catalunya treballadora!

links relacionats:

Declaracions de Joan Ridao sobre la vaga.
Web d'estudiants que s'adhereixen a la vaga general.

Fent feina...

Avui he sentit a la ràdio una entrevista a la "Defensora del Pueblo". Maria Luisa Cava de Llano, (wiki) catalana de naixement, ha dit que, segurament, el tribunal constitucional encara no ha acabat la feina amb les tisores perquè no ha resolt sobre el recurs que va presentar el seu predecessor en el càrrec. No l'ha desautoritzat, sinó ben al contrari. Parlant del blindatge de competències del Síndic de Greuges ha dit: "una cosa es colaborar i l'altra és haver de ser servil". No ha entès res -bé... potser si que ho ha entès-.

Com podem veure, la maquinària de les rebaixes democràtiques i del tancament de files centralista no es para mai. Ni el buidatge mastodòntic del ribot d'Alfonso Guerra ni la criba monumental amb el recurs del PP han estat prou humiliants. Sembla que això s'ha de retallar fins deixar-ho en un no res. És com si, els espanyols, veiéssin en aquest procés de decapitació estatutària la possibilitat d'esmenar "errors" que fa 25 anys es veien, potser, més com a "mals necessaris" per el salvament d'Espanya -més econòmicament que una altra cosa, per tot allò de la política exterior i la pàtina de democratització- que no pas com autèntics avenços cap al reconeixement real de la plurinacionalitat.

Entre la voràgine "tisorista", l'allargament en el temps de la campanya electoral , l'amaniment de la crisi i mil missatges apocalíptics que vénen per totes bandes -no oblidem els cops de colze de l'independentisme extraparlamentari-, correm el risc del replegament per cansament... -que no del reagrupament- i el retorn a aquell "oasi" que no ens porta sinó a l'adormir-nos, tornar al peix al cove i a convertir-nos en una reserva índia destinada a l'extinció per assimilació. Ara és el moment de mantenir-nos ferms i de fer créixer l'independentisme. El defalliment no és una opció.

Si els de Madrid volen aprofitar la ocasió per assimilar-nos i esmenar els seus "errors per excés de bona voluntat" el que hem de fer nosaltres és aprofitar-la per fer obrir els ulls als que encara creuen que Espanya es pot "canviar des de dintre" i fer-los veure que a cada bogada perdem un llençol i que comença a ser hora de no prostrar-nos més a la humiliació.

Enllaços d'interès:

Entrevista a la "defensora del pueblo" a El Matí de Catalunya Ràdio.
El TC dicta sentència contra l'estatut d'autonomia de Catalunya aprovat en referèndum.
Enllaç al blog de Josep Maria Diéguez, interessant reflexió sobre les maneres d'entendre les relacions amb Espanya.